REDACCIÓ
En abordar aquesta obra de misericòrdia corporal ve a la ment l’escena més coneguda de la vida de sant Martí de Tours, recollida per molts pintors, com ara El Greco. Sant Martí era un militar d’origen hongarès al servei de l’imperi romà que, estant a les portes de la ciutat d’Amiens, va veure un captaire que tremolava de fred, i va prendre la seva espasa, va tallar la meitat de la seva capa i l’hi va donar. La nit següent se li va aparèixer Jesucrist vestit amb mitja capa per agrair-li el gest.
La popular llegenda ens remet a unes paraules de Crist mateix quan va dir que el que fem per un dels pobres necessitats és com si ho féssim a ell mateix.
No es tracta de donar el que ens sobra, sinó de compartir, que és molt més, és a dir, privar-nos d’una part dels nostres béns perquè puguin gaudir-ne altres que els necessitin, en aquest cas la roba. Per això cal saber veure les necessitats alienes, no passar de llarg.
De Ladislao Kubala, que en els anys cinquanta va ser un ídol de l’afició del Barça no menys del que ara ho és Messi, explicaven els seus col·laboradors que era una persona molt despresa. Diuen que amb certa freqüència, passejant per les Rambles o per altres carrers de Barcelona, si trobava un captaire li donava el seu jersei o la jaqueta. Els seus acompanyants no podien impedir aquest gest espontani que feia gairebé sense pensar-ho.
Si avui no sembla un problema tan greu la manca de vestit és també gràcies a l’ajuda d’entitats com ara Càritas, que ofereixen roba gratuïtament o a preus simbòlics després de recollir-la de domicilis o de contenidors on és dipositada.
Però vestir el despullat crec que és una obra de misericòrdia la necessitat de la qual mai no desapareixerà, almenys considerada en un altre aspecte: el d’ajudar persones que es troben nues d’afectes, de comprensió, de companyia, persones que viuen soles o que estan internades en residències i que —com va dir el Papa— es passen a vegades el dia mirant la porta esperant potser inútilment que aparegui algú de la seva família.
Hi ha una nuesa de l’ànima que ha de commoure’ns: la dels qui han perdut l’afecte que ha d’envoltar a tota persona perquè se senti feliç. La nostra pregària i companyia poden ajudar-los. No es tracta de donar-los consells a l’estil d’hauries de fer això o allò, sinó d’estar amb elles, escoltar-les i, si és possible, ajudar-les en el que demanen.
† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
REDACCIÓ
