REDACCIÓJoan Pau I explicava que una vegada va acudir una dona al seu confessionari completament descoratjada, perquè deia que havia tingut una vida moral molt borrascosa. «Puc preguntar-li, vaig dir, quants anys té?» «Trenta-cinc.» «Trenta-cinc! Però vostè pot viure encara quaranta o cinquanta anys més i fer un munt de coses bones. Llavors, penedida com està, en comptes de pensar en el passat, pensi en l’esdevenidor i renovi, amb l’ajuda de Déu, la seva vida.»
Albino Luciani li va recordar que sant Francesc de Sales parlava de les «estimades imperfeccions», explicant que Déu detesta les faltes com a tals, però les estima com a ocasió de mostrar el seu amor si som humils.
L’esperança cristiana és una virtut que mira al futur d’aquesta vida i, per descomptat, a la vida eterna. Són els termes en què també s’expressa sant Agustí amb la seva mare en el famós col·loqui d’Ostia reflectit en les seves Confessions (IX, n. 10). Abocats al mar des d’una finestra, «oblidats del passat i mirant al futur», es preguntaven com seria la vida eterna.
La raó de la nostra esperança la posem en Déu, però no ens porta a l’immobilisme, al conformisme, a la rendició —com ho creia Karl Marx—, sinó a una lluita en les circumstàncies concretes de la nostra vida; una lluita en favor de superar les nostres contrarietats i en ajuda de les necessitats alienes.
Un diagnòstic de la nostra societat permet contemplar que, malgrat els enormes avenços tècnics, hi ha moltes persones desesperades. Unes perquè no troben feina; altres per raons de salut; unes terceres per una crisi familiar… i no poques perquè no troben sentit a la vida.
Un cristià autèntic és un sembrador d’esperança en el món. No és un posseïdor de la veritat de la llei que, com els antics escribes i fariseus censurats per Crist, miren els altres per damunt l’espatlla. Ni algú que es vanagloria de fer les coses bé, com aquell home que es posava al primer banc de la sinagoga i es lloava a ell mateix i menyspreava el publicà, en lloc de retre glòria a Déu i veure amb ulls d’amor el germà.
Això seria una caricatura de cristià, i com que ens n’han fet tantes, les coneixem de memòria. Sembradors d’esperança. Això hem de ser, conscients que som humils jornalers i que la llavor que escampem és divina.
Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona
REDACCIÓ
