REDACCIÓ
En el primer capítol de l’Amoris lætitia, l’exhortació apostòlica del papa Francesc sobre la família, que comentaré en reflexions successives, es fa referència al Salm 128, que diu, amb belles paraules: «Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins. Menjaràs del fruit del teu treball, seràs feliç i tindràs sort. La teva esposa fruitarà com una parra, dins la intimitat de casa teva; els teus fills seran com plançons d’olivera al voltant de la taula» (Sl 128,1-3)
Des que el salmista va descriure aquesta escena han passat molts segles, però ens hi sentim identificats. ¿Hi ha res més emotiu de contemplar que l’amor en el si d’una família en la qual els pares són el fonament i els fills el fruit d’aquest amor veritable?
És una escena de la vida diària o, segons el tràfec de la vida moderna, almenys dels caps de setmana o de les celebracions festives. Compartir els àpats, la conversa, les alegries i les inquietuds… podria ser el quadre d’una família feliç. Deixant-nos portar pel símil amb una casa, segons el conegut text evangèlic, podríem dir que és una casa construïda sobre roca, en la qual una parella que s’estima segueix els camins del Senyor —a vegades potser de manera poc conscient— i està oberta als fills, que són el seu goig i la seva corona.
A l’Amoris lætitia el Papa ens parla d’aquestes famílies en què un home i una dona decideixen lliurement la donació mútua i posar la vida en comú; però també ens parla d’aquelles construïdes sobre sorra, no voluntàriament, sinó per egoisme, per manca de preparació o per deixar-se portar per modes de l’època. Són les que es fonamenten en la cultura de l’individualisme o de la provisionalitat, que fugen d’un compromís permanent ja d’entrada, com si la paraula lliurament fos una exigència excessiva.
L’exhortació apostòlica no condemna aquestes famílies, ni les unions irregulars, ni les parelles que viuen juntes o les que donen una importància excessiva al banquet nupcial, com si fossin les noces de Camacho, segons el relat del Quixot. No és una exhortació condemnatòria. Si hi ha alguna cosa nova en L’alegria de l’amor, és l’actitud amb què l’Església afronta aquestes realitats. No aplica fredament criteris generals a casos concrets. S’acosta a ells des de la proximitat i la misericòrdia.
Les construccions sobre sorra han de ser reforçades, no enderrocades, enteses i apreciades per a poder així ajudar-les.
† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
REDACCIÓ
