REDACCIÓ
Aquesta setmana portem a col·lació una qüestió que, tot i no ser nova, de ben segur sorprendrà a algun lector que no estigui versat en la pràctica del Dret del treball. Es tracta d’un assumpte resolt pel Tribunal Suprem en la recent sentència 637/2015, de 20 de gener, i consolida doctrina jurisprudencial vinculant.
Els antecedents del cas no ens semblaran gens estranys: una persona que porta la neteja setmanal d’una comunitat de propietaris sense contracte de treball, però que té un acord verbal per netejar unes hores. Per aquesta raó, en principi podria treballar per altres empreses o particulars, i hauria de fer-se càrrec de la seva cotització com autònom. En aquests termes, podríem aventurar-nos a dir que la relació no és laboral, sinó civil o mercantil, i que s’ajustaria a la legalitat vigent.
Doncs en aplicació de la normativa laboral, no és així. Com acostuma a passar, el problema s’evidencia quan la comunitat decideix prescindir dels serveis de la persona que neteja, moment en que aquesta planteja demanda per acomiadament improcedent amb reconeixement de dret (laboralitat de la relació).
El que més ens pot sorprendre de la resolució del TS és que, si bé la demandant netejava sempre durant dues hores a la setmana, era lliure de disposar del temps a la seva voluntat; igualment, feia servir els criteris de com prestar el servei que ella considerava més idonis; també aportava materials i productes, que li eren abonats a banda; i per últim, expedia una factura mensual pels serveis efectuats.
Aquests punts poden portar a confusió sobre si en realitat es tractava d’una relació laboral o civil d’arrendament de serveis. I el dubte prové de dos dels elements configuradors de les relacions laborals que emanen de l’article 1 de l’Estatut dels treballadors: alienitat i dependència.
Doncs bé, en relació al primer d’aquests dos conceptes, el TS entén que la relació és laboral ja que la demandant no té infraestructura pròpia ni aporta elements materials, sinó que és la comunitat (l’empresa a aquests efectes) la que disposa de l’organització i sota la mateixa es desenvolupa l’activitat. En conseqüència, la persona que presta el servei en realitat no aporta res més que la seva mà d’obra.
En relació a la dependència, encara que la demandant podia establir el seu horari, estava vinculada a la realització de dues hores a la setmana en qualsevol cas, sense possibilitat de fer-ne cap modificació. Per tant, la prestació del servei es feia dins del cercle rector i de direcció de la comunitat en el marc d’una relació laboral.
Com a resum, dir que és una situació que succeeix amb més freqüència del que sembla, i que s’ha de posar en ordre immediatament, doncs les conseqüències poden ser molt greus, des de fortes sancions d’Inspecció de treball, a liquidacions de quotes de Seguretat social de fins a quatre anys i amb recàrrecs. A banda de que, en cas d’accident laboral i segons la gravetat del mateix, a les comunitats que tinguin treballadors en situació irregular se li podrien exigir indemnitzacions milionàries i fins i tot penes de presó per als seus responsables.
En següents articles incidirem més en la figura del “fals autònom” i altres relacions de treball que poden considerar-se en frau de llei, així com temàtiques controvertides del dret laboral. Animem als lectors a proposar temes, i els que suscitin més interès s’inclouran en monogràfics futurs.
Víctor CANALDA
Advocat esp. en Dret Laboral a ‘CANALDA Advocats’
REDACCIÓ
