REDACCIÓ
“Vull que l’Església i la meva comunitat sàpiguen qui sóc: un sacerdot homosexual, feliç i orgullós de la meva identitat.
Estic preparat per fer front a les conseqüències, però és el moment que l’Església obri els ulls i comprengui que la solució que proposa, l’abstinència total de la vida de l’amor, és inhumana”, aquestes són les paraules de Kristóf Charamsa.
Què és el que més m’interessa?, la frase següent, “l’abstinència total de la vida de l’amor, és inhumana”.
La religió omple de retrets, quan parla de la condició identitària de gènere. Però el fet interessant és que no imagina que les pràctiques sexuals de cadascú de nosaltres és imprescindible per la vida.
El gaudi sexual és tabú, i no només per l’església catòlica. M’alegro que en Kristóf pugui escollir en un moment de la seva vida, abandonar l’imaginari religiós, per allò del real del sexe.
No oblidem que no només va fer saber a la seva comunitat que era homosexual, sinó que era feliç presentant a la seva parella, que en aquest cas no era Déu.
Fa uns dies, escoltava algunes qüestions en un programa de ràdio que em semblaven interessants per abordar la qüestió de la identitat; alguns dels tertulians va comentar, que el concepte homofòbia, és interior, i que el món heterosexual pressuposa, en algunes ocasions, elements pejoratius del món homosexual.
Crec que l’homofòbia, és un prejudici fastigós, això és evident, però també crec que l’ésser humà sigui quina sigui la seva identitat sexual i sobretot, sigui quina sigui, les seves pràctiques sexuals de les quals gaudeix; el judici dels altres, és una condició inherent i de grans dificultats per treballar.
Armand MEDINA
Educador Social
REDACCIÓ
