DISECCIÓ POLÍTICA D’ALEJANDRO FERNÁNDEZ

Alejandro Fernández és política tot ell, per dins i per fora, i amb un fort auto condicionament de Pigmaliò, o dit d’una altra manera, que Alejandro Fernández espera molt de si mateix. Això motoritza la seva carrera política més enllà dels seus enclavaments ideològics, que, tot sigui dit, mai han estat gaire clars.

Alejandro va passar la seva joventut política sota dos polítics especials. Un, Francesc Ricomà, que ha estat possiblement l’home políticament més elegant que ha passat pel consistori tarragoní des de la tornada de la democràcia. Si parlem de dones, sens dubte aquesta elegància política seria per a Dolors Comas. El d’ara és tot molt groller, tret de l’alcalde.

La segona referència de l’Alejandro jove va ser Joan Miquel Nadal, el més animal polític dels polítics de Tarragona, en sentit gens pejoratiu. Aquesta experiència l’ha sabut aprofitar bé el nostre diseccionat per extreure lliçons valuoses en la seva construcció d’un perfil polític genuí.

És bon polemista, sap trobar l’oportunitat positiva, gestiona bé els mitjans de comunicació, es desdobla ideològicament amb facilitat i coneix el mapa del Partit Popular i la guia FAES, que és com la Guia Michelin però de les carreteres de la dreta espanyola.

Sap el que Tarragona li pot donar
Un altre aspecte positiu és que no genera monstres interiors. No genera nafres somàtiques de les seves males experiències polítiques. Per exemple, el trencament del pacte de govern amb Victòria Forns ha representat per a ell una anècdota política que li proporciona una balisa de referència per al futur. En canvi, per a la política convergent…

Però aquesta densitat política del personatge és un problema també. Dins el imaginari polític d’Alejandro no hi cap res més que ell mateix. Sap el que Tarragona li pot donar a la seva carrera política, però els ciutadans de Tarragona encara no saben que és el que Alejandro Fernández pot donar a la ciutat.

Inventant-nos el terme  d’alcaldabilitat, Alejandro no té la ciutat al cap i potser tampoc al cor. No sabem si Tarragona és , per a ell, una etapa o una meta.

Alejandro Fernández s’hauria de plantejar seriosament la confecció del seu Llibre Blau de Tarragona, amb tota generositat de detalls i concrecions sobre el que vol fer en cada barri, el que vol implementar com a leitmotiv del seu tarragonisme més enllà d’una gamba mascota.

Una assignatura pendent
L’altre aspecte que podem identificar com a dèficit de la seva alcaldabilitat és la seva dificultat per generar xarxes de complicitat a la ciutat. Molts VIPS de Tarragona tenen bon concepte d’Alejandro com a polític, però no estableixen relacions de complicitat i lleialtat amb ell de la manera que necessita un futur alcalde, de la manera que sí les van establir en el seu dia Joan Miquel Nadal o Josep Felix Ballesteros, més enllà del seu color polític. La ciutat va creure en ells perquè  ells creien en la ciutat. Aquesta relació alquímica és una assignatura pendent d’Alejandro Fernández.

Del seu equip poc es pot dir. Ell hi confia en gairebé tots ells i ells confien en ell. No és un equip guanyador. És un equip pensat per a mantenir la categoria. Segurament qui pitjor ho tindrà de cara a renovar en plantilla serà qui més s’ha esforçat per sobresortir individualment, qui ha xerrat més del que tocava. A Tarragona sempre és bo anar a tocar ferro, però no gaire bo anar a tocar acer. Llegint entre línies ja entendran per on vaig.