04. Maig 2024

Arxius de DISECCIÓ POLÍTICA D’ALEJANDRO FERNÁNDEZ | Diari La República Checa

REDACCIÓ2 Febrer, 2015

Resulta sorprenent que el recent candidat de Convergència a l’alcaldia de Tarragona, Albert Abelló, hagi generat de seguida una reacció desacostumada en el cap de llista del PSC a Tarragona.OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Josep Fèlix Ballesteros ha fet de la prudència i el bon rotllo la seva bandera, el seu segell personal. Però, en canvi, la seva reacció davant el nou candidat ha estat gairebé grollera, entrant a la primera de canvi en l’atac personal, personalíssim, utilitzant despectivament el sobrepès d’Abelló: li ha dit, d’entrada, que és un “gros”, que està gros, gordo, fati. Un Ballesteros que es presenta com un gentleman del fair-play va escampant per les cantonades fosques de la política tarragonina que existeixen dossiers amb una X sobre Abelló i els seus bussiness, encara que deixant clar que ell no en té res a veure. I que el culpable de l’aturament del Mercat és l’Abelló (!). Atac de pànic? En part, però no és tot. Acompanyeu-me pels passadissos secrets de Palau i de la Cambra, que també n’hi ha allí de dobles parets i espais ocults.

Tot va començar en els dies feliços de Ballesteros. Corria, poc a poc, l’any 2006. El que havia estat president de la Cambra de Tarragona, Xavier Artal, deixava el càrrec sense ni tan sols insinuar successor. La competició quedava oberta.

Recordem aquells temps. L’alcalde era Joan Miquel Nadal, ja de sortida, i es debatia sagnantment per CiU si Joan Aregio era el millor candidat possible. L’esgotament del projecte polític de Nadal per Tarragona era evident després d’haver deixat el millor en anteriors mandats. El Nàstic el teníem a Primera. I Ballesteros era la figura ascendent. Era el canvi que necessitava Tarragona.

L’entorn de Ballesteros ràpidament organitza l’estratègia per l’assalt a la presidència de la Cambra. I aquí apareix la figura de Sebastià Cabré, president de la CEPTA, amic personal de Ballesteros i Badia-boy, el mateix que Pau Pérez, mà dreta de Ballesteros i un altre Badia-boy (grup creat a l’entorn de Lluís Badía quan era president del Port de Tarragona).

S’hi suma Maria José Elices, defensora de les Termòpiles socialistes a l’ajuntament quan el poder de Nadal era pràcticament absolut. L’objectiu era clar: Abelló era el candidat d’un Joan Miquel Nadal que estava fins el cap damunt d’un Artal aristocràtic i impertorbable. Cabré i Elices, amb el vist i plau de Ballesteros, llencen una campanya de descrèdit personal i poc elegant contra Albert Abelló i intenten armar una candidatura alternativa.

El final de l’operació Cambra va acabar per Ballesteros pitjor que Trafalgar. Abelló va ser president de la Cambra al juny de 2006 i va tornar el cop dinamitant la CEPTA des de dins fins que Sebastià Cabré va plegar de president de la institució al desembre de 2007, tot i sent ja alcalde Ballesteros.

Si recuperem el que es deia en l’espai lliure d’opinió d’aquells temps, El Saló dels Penjats, Abelló era un perill…..per Joan Aregio. Alguns ja deien que el candidat podia ser un Abelló al  Burt Lancaster, en lloc del trist Aregio. Ja en aquells moments tot l’equip de Ballesteros volia sí o sí a Aregio abans que Abelló. Exactament el mateix que ara a l’hora d’escollir entre Forns i Abelló.ABELLO I BALLESTROS

L’arrel de la mala relació ve d’aquelles eleccions a la Cambra en les que Ballesteros va fer una pèssima (?) aposta i no va saber intuir com anirien les coses.  Abelló no era el candidat de Joan Miquel Nadal. Fins i tot el propi Xavier Artal li va acabar donant suport per tal d’evitar als Badia-boys.

Les relacions personals hi juguen un paper important en una ciutat en la que tothom es coneix, es reconeix i, si cal, es desconeix i pot arribar a inventar que es coneix.

Des d’un punt de vista psicològic, Abelló li ha guanyat tres cops a Ballesteros. La primera vegada amb les eleccions a la Cambra. La segona vegada forçant a Ballesteros a fer un paperot amb la defensa del tarragonisme protagonitzat pel Mou-te i, per últim, liquidant sense contemplacions a la gran aliada de Ballesteros, Victòria Forns. O sigui, de moment, 3 a 0 per Abelló. I Ballesteros (sobretot els seus lacais més propers), a la primera, ha fet de CR7, demostrant males formes, nerviosisme….

El ‘derbi’ encara no s’ha acabat. S’allargarà, sens dubte, fins més enllà del 27-S. Però el resultat tindrà una diferència. Si guanya Ballesteros, representarà el començament del camí per Abelló, com va ser per Ballesteros la derrota davant Nadal en el 2003. Si guanya Abelló, serà la mort política ipso facto de Ballesteros.

Facin les seves apostes.

James FONT 007

 


REDACCIÓ26 Gener, 2015

alejandroAlejandro Fernández és política tot ell, per dins i per fora, i amb un fort auto condicionament de Pigmaliò, o dit d’una altra manera, que Alejandro Fernández espera molt de si mateix. Això motoritza la seva carrera política més enllà dels seus enclavaments ideològics, que, tot sigui dit, mai han estat gaire clars.

Alejandro va passar la seva joventut política sota dos polítics especials. Un, Francesc Ricomà, que ha estat possiblement l’home políticament més elegant que ha passat pel consistori tarragoní des de la tornada de la democràcia. Si parlem de dones, sens dubte aquesta elegància política seria per a Dolors Comas. El d’ara és tot molt groller, tret de l’alcalde.

La segona referència de l’Alejandro jove va ser Joan Miquel Nadal, el més animal polític dels polítics de Tarragona, en sentit gens pejoratiu. Aquesta experiència l’ha sabut aprofitar bé el nostre diseccionat per extreure lliçons valuoses en la seva construcció d’un perfil polític genuí.

És bon polemista, sap trobar l’oportunitat positiva, gestiona bé els mitjans de comunicació, es desdobla ideològicament amb facilitat i coneix el mapa del Partit Popular i la guia FAES, que és com la Guia Michelin però de les carreteres de la dreta espanyola.

Sap el que Tarragona li pot donar
Un altre aspecte positiu és que no genera monstres interiors. No genera nafres somàtiques de les seves males experiències polítiques. Per exemple, el trencament del pacte de govern amb Victòria Forns ha representat per a ell una anècdota política que li proporciona una balisa de referència per al futur. En canvi, per a la política convergent…

Però aquesta densitat política del personatge és un problema també. Dins el imaginari polític d’Alejandro no hi cap res més que ell mateix. Sap el que Tarragona li pot donar a la seva carrera política, però els ciutadans de Tarragona encara no saben que és el que Alejandro Fernández pot donar a la ciutat.

Inventant-nos el terme  d’alcaldabilitat, Alejandro no té la ciutat al cap i potser tampoc al cor. No sabem si Tarragona és , per a ell, una etapa o una meta.

Alejandro Fernández s’hauria de plantejar seriosament la confecció del seu Llibre Blau de Tarragona, amb tota generositat de detalls i concrecions sobre el que vol fer en cada barri, el que vol implementar com a leitmotiv del seu tarragonisme més enllà d’una gamba mascota.

Una assignatura pendentalejandro fernández
L’altre aspecte que podem identificar com a dèficit de la seva alcaldabilitat és la seva dificultat per generar xarxes de complicitat a la ciutat. Molts VIPS de Tarragona tenen bon concepte d’Alejandro com a polític, però no estableixen relacions de complicitat i lleialtat amb ell de la manera que necessita un futur alcalde, de la manera que sí les van establir en el seu dia Joan Miquel Nadal o Josep Felix Ballesteros, més enllà del seu color polític. La ciutat va creure en ells perquè  ells creien en la ciutat. Aquesta relació alquímica és una assignatura pendent d’Alejandro Fernández.

Del seu equip poc es pot dir. Ell hi confia en gairebé tots ells i ells confien en ell. No és un equip guanyador. És un equip pensat per a mantenir la categoria. Segurament qui pitjor ho tindrà de cara a renovar en plantilla serà qui més s’ha esforçat per sobresortir individualment, qui ha xerrat més del que tocava. A Tarragona sempre és bo anar a tocar ferro, però no gaire bo anar a tocar acer. Llegint entre línies ja entendran per on vaig.