REDACCIÓ
El FITT (Festival Internacional de Teatre Tarragona) és una mostra meravellosa de noves dramatúrgies de tot el món. Sembla una petita festa d’Erasmus escènics, i aquells dies diversos espais de Tarragona s’omplen de teatre i de ganes d’escoltar i d’aprendre. El desballestat teatre Metropol i el desaprofitat Teatre Tarragona floreixen aquests dies amb propostes trencadores i interessants. Per mi és la cita cultural indispensable del mes de juliol al Camp, però la felicitat sencera no existeix, i sempre hi ha algun carallot que et trenca la bombolla, en aquest cas ha estat la companyia Guillem Albà.
Guillem Albà no és conegut pel gran públic, quan he explicat aquesta història a gent que no va al teatre regularment, tothom l’ha confós amb el Toni Albà. En resum: Guillem Albà és un altre pallasso vilanoví, anys enrere va fer Trau, un espectacle bellíssim, però que potser és més famós per intentar omplir -infructuosament- el buit que ha deixat Jair Domínguez al programa radiofònic La Segona Hora de Rac 1.
El darrer dia del Fitt la companyia Guillem Albà presentava el seu espectacle Pluja al Teatre Tarragona. Hi vaig amb la meva parella i les meves dues filles de sis i quatre anys. Ens validen les entrades, un voluntari de l’organització ens condueix a la porta posterior del Teatre Tarragona, en un pati ple d’adolescent fumant porros, i després d’esperar una estona s’obre la porta de servei, ens fan aturar els mòbils com si fóssim idiotes i ens fan passar a l’interior. No a tots, a mi i a la meva família el regidor d’escena -i quan pot actor- Blai Rodríguez ens separa de la fila com si fóssim delinqüents i ens deixa en un racó sense més explicacions. Quan ha entrat tothom, ens diu breument que aquest és un espectacle per majors de dotze anys i se’n va, donant-nos l’esquena i deixant-nos amb la paraula a la boca.
No ens anem i el busquem perquè ens doni algun aclariment. Visiblement enfadat i de males maneres ens diu que no poden entrar les nostres filles perquè podrien fet soroll i desconcentrarien els actors -Doncs, quins professionals més dolents -penso jo, però no li ho puc dir, ni tampoc que les meves filles estan més ben educades que no pas ell, perquè ha tornat a marxar i ens ha deixat amb la paraula a la boca.
Entrem, que coi! I torna encara més enfadat i carrega les culpes contra el festival, dient que ens havien d’haver advertit ells i que no era el problema de la companyia Guillem Albà. De fet ens està mentint perquè ni a la web de la companyia, ni al programa de mà que ens han repartit minuts abans, ni a les seves xarxes socials s’esmenta cap limitació d’edat. Culpar els altres és el darrer recurs dels covards. Aquesta vegada ens arracona cap a la porta de sortida i com que, a partir d’aquí ja res edificant podíem obtenir, i tenint en compte que hi havia les nostres filles mirant-ho tot amb uns ulls com a taronges, decidim marxar, tot i que en instants el Blai Rodríguez ja ens ha tancat la porta a la cara.
No m’esperava que una escena com aquesta la tindria en un teatre, t’ho imagines en alguna porta de discoteca de mala mort, però no en un espectacle subvencionat pel Departament de Cultura de la Generalitat. O sigui, que en un espectacle que hem pagat tu i jo, es dediquen a tractar d’aquesta manera desconsiderada, prepotent i desagradable a les -poques- famílies que fem l’esforç de portar la canalla al teatre.
Ara que es parla molt del maltracte en el món del teatre, sobretot del maltracte dels directors cap als actors, també podríem obrir el meló del desdeny d’alguns cap al públic, i d’aquests casos també n’hi ha bastants, i més quan es tracta de funcions que van a caixet i fora de Barcelona. Alguns han dit que això de ser un dèspota fora de l’escenari era una cosa generacional, ja que no, és una cosa de ser persona. Hi ha gent gran molt bona persona, i joves que no ho són gens.
Antoni VECIANA
REDACCIÓ
