REDACCIÓ
No descobreixo res quan afirmo que Espanya és un país en el qual gairebé diàriament succeeixen coses que no poden ser catalogades com a normals, amb tot el bo i el dolent que això comporta. Al cap i a la fi, aquí van néixer genis del surrealisme com Buñuel o Dalí. No serà per casualitat. Us ve de gust una ració de fets insòlits patris acabada de sortir del forn? Doncs aquí va: no és normal que en només unes hores apareguin més d’un centenar d’incendis al nord del país; tampoc ho és que un govern aprovi una reforma de la Ley de Montes que sigui repudiada sense excepció per tota l’oposició, sindicats i grups ecologistes; i, finalment, no és fàcil d’entendre, ni tan sols per aquells que tenen el cap ple d’ocells, que aquest mateix partit que ha fet el que li ha donat la gana durant quatre anys i que taca de corrupció qualsevol cosa que toca, hagi guanyat les eleccions amb una relativa comoditat respecte als seus adversaris. Aquests tres fets, tots ells correlacionats, podrien ser usats pels sociòlegs i politòlegs per explicar com funciona Espanya.
Tinc la sensació que estem tan acostumats als incendis que tendim a infravalorar els seus efectes devastadors. Però cal tenir-ho clar: el foc és mort. El foc és antivida. Ho destrueix tot, no només els arbres, sinó també els ecosistemes que habiten plàcidament en els boscos. I és un assassí perfecte: ràpid i eficaç. Pot destruir en poques hores allò que els humans, a força de replantacions, han trigat anys en crear. I aquest podria ser el quid de la qüestió. Les replantacions són positives, encara que de vegades es facin una mica de cara a la galeria. I estic convençut que els serveis d’extinció d’incendis estan cada dia millor preparats i compten amb eines molt desenvolupades per a combatre el foc. No obstant això, tornem a cometre el mateix pecat: no caldria apagar el foc si aquest no existís. L’experiència ens ensenya que no hi ha una estratègia més efectiva per a lluitar contra els incendis que la prevenció. Però sembla ser que no ho hem acabat d’entendre.
No sóc un expert en la matèria, però proposo tres receptes que sorgeixen del sentit comú i que poden ser útils per acabar amb aquesta xacra: apostar de veritat per les mesures preventives, ampliar el càstig per als piròmans i introduir una assignatura obligatòria de conscienciació ecològica que estigui al mateix nivell que l’anglès o les matemàtiques. Respecte a la primera, no cal ser massa espavilat (encara que de vegades no ho sembli) per entendre que és més fàcil conservar el que està construït que començar des de zero. I punt.
Quant a l’enduriment de les penes, cal trepitjar amb els peus a terra i ser conscients d’on som, i que per desgràcia els espanyols només responem a cop de garrot. Us recordeu quan, no fa tant de temps, pràcticament ningú es posava el cinturó de seguretat? Fins que no van començar a aplicar-se càstigs severs per conduir sense el cinturó cordat, no es van obtenir resultats. Trist, sí, però real: els espanyols som molt tossuts i una de les millors formes per tal que reaccionem és tocant-nos la cartera… Vull pensar que vivim en una societat civilitzada en què a ningú se li passa pel cap provocar un incendi per divertiment. Però no és així. Per tant, mà dura i tolerància zero contra aquells que estan eliminant els nostres boscos. No es pot permetre que en aquest país surti tan car acabar amb l’ecosistema com cantar proclames en una manifestació (aprofito l’ocasió per recordar als votants de Rajoy que el seu govern va ser el responsable de la Llei Mordassa. Per si algun dia tenen pensat queixar-se i ho han oblidat…).
I finalment, la clau de tot, i l’explicació de per què Espanya és com és i no acabem mai de pujar al següent esglaó: l’educació. O introduïm en els cervells dels infants que cal tenir cura del medi ambient perquè si no ho fem estem condemnats a desaparèixer, o mai guanyarem la batalla. Equiparo aquest problema amb el de la violència de gènere. Els erudits coincideixen en la importància de conscienciar als més petits sobre el respecte a la parella i la igualtat de sexes, perquè ara són personetes i tots molt macos, però en un futur seran adults i potser alguns d’ells siguin cigrons negres. Transformem doncs els negres en blancs ara que encara som a temps de salvar el bullit.
El meu cor plora quan veig que el nord de la península està sent devorat per les flames mentre tornem a entronitzar a una persona que en quatre anys no ha mogut ni un sol dit pel medi ambient. Són aquestes incongruències i aquesta estranya absurditat dos matisos que apareixen amb freqüència en la història d’aquest país. Potser va sent hora d’assumir-ho, posar-nos mans a l’obra i corregir-ho, encara que això suposi que haguem de renunciar a l’aparició de futurs Dalís i Buñueles.
Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
REDACCIÓ
