REDACCIÓ3 Març, 2016
No sé si la mida importa tant com diuen (m’apunto el tema per a un futur article), però sí que tinc clar que tenim tendència a infravalorar els petits gestos. Potser influïts per l’American Way of Life, que de manera gairebé imperceptible s’entremet en les nostres vides, en la nostra societat s’ha imposat la idea de pensar en gran, somiar amb viure fastuosament, admirar les gestes i persones colossals, i en general tot allò que ens remeti a un pla superior a la nostra rutina. Desconec si aquest pensament és beneficiós o no a nivell social, però crec que no hem de perdre de vista la importància de les accions més properes i modestes, que potser no criden tant l’atenció però poden ser igualment poderoses. Ja jo diuen: hi ha petits gestos que poden canviar el món.
Aquesta reflexió no neix per casualitat, sinó (com gairebé totes les meditacions interessants) arran d’una vivència personal. Fa uns dies em vaig trobar amb una persona a la qual feia molt de temps que no havia vist. Ella era una de les moltes nenes petites que vivien a Riuclar (Tarragona) quan jo vaig començar a exercir com a president de l’associació de veïns del barri. Quan em va veure, el seu rostre va esbossar un bell i ampli somriure, em va abraçar efusivament i em va envoltar amb els seus braços, així com amb la seva alegria. Tot seguit, va començar a explicar-me com li havien anat les coses, i va remarcar molt especialment els seus anys de joventut a Riuclar i els bons records que conservava d’aquella època. També em va agrair que jo hagués lluitat tant per la gent del barri i que hagués intentat proporcionar-los un lloc millor per viure-hi, i va recordar algunes anècdotes, històries senzilles a les que en el seu moment jo no vaig donar gaire importància, però que ella rememorava amb una nítida claredat, com si haguessin succeït la setmana passada.
No és la primera vegada que visc una experiència similar. Altres persones en contextos diferents també m’han recordat com d’important va ser per a ells formar part de la Colla de Diables Foc i Gresca (en la qual també hi havia veïns d’altres barris), de la Colla Ball de Bastons de Riuclar o de la Banda de Tambors i Cornetes. En aquella època jo era bastant jove, però ja tenia un cert bagatge perquè sempre havia estat interessat i involucrat en els moviments socials. Per aquest motiu (i perquè havia estudiat àmpliament la matèria), tenia clar que posar en marxa tots aquells grups, així com organitzar activitats per als nens del barri els caps de setmana, eren accions molt més significatives del que semblaven a primera vista. Que més de tres dècades després hi hagi persones a les quals els brillen els ulls mentre recorden aquells meravellosos anys em demostra que aquests petits gestos no eren minúsculs sinó de grans proporcions. Que no son molinos, mi señor, que son gigantes. Aquests ciutadans que de tant en tant tornen a la meva vida de manera atzarosa corroboren que el sender que vàrem prendre fa més de trenta anys va ser el correcte.
Durant les dues dècades en què vaig ser el representant dels veïns de Riuclar, la meva màxima meta va ser allunyar els joves de la drogoaddicció, que en aquells moments era un problema que assolava de manera molt seriosa el barri. La nostra estratègia davant aquesta tessitura va consistir en portar a terme una multitud de petites accions per construir un mur insalvable que separés als adolescents d’aquestes temptacions. Estic molt satisfet de la feina realitzada. I és que exceptuant algunes persones que mai van voler la nostra ajuda (de vegades, no sé ben bé per què, em recordo d’elles i del que podrien haver estat), la resta va seguir amb les seves vides i avui, amb les seves misèries i les seves alegries, les seves penes i els seus somnis, com la resta dels mortals, segueixen endavant. He reflexionat molt sobre tot allò i crec que salvar tants joves de l’amenaça de les drogues és, de totes les meves medalles, la que puc lluir amb més orgull. Avui en dia, quan ja com a adults formats vénen a saludar-me i em recorden tota l’efervescència amb la qual comptava Riuclar en els anys vuitanta i noranta, és quan m’adono de la magnitud de la tragèdia, i de retruc entenc la importància dels petits gestos, de les petites coses. Com cantava el mestre Serrat, en una lletra que m’emociona, “son aquellas pequeñas cosas, que nos dejó un tiempo de rosas en un rincón, en un papel o en un cajón”.
Poden els petits gestos, com afirmen alguns, canviar el món? No sóc prou savi com per respondre a aquesta pregunta. El que sí puc assegurar amb total convenciment, perquè ho he viscut en les meves pròpies carns, és que les petites coses sí que poden canviar les vides de les persones, i transformar un futur incert en una realitat esperançadora, i això no és poca cosa. En el fons el que vinc a dir amb aquestes línies és que els petits gestos, en realitat, no són tan petits.
Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
