02. Maig 2024

Arxius de juarez | Diari La República Checa

REDACCIÓ3 Març, 2016

OPINIO

 

 

No sé si la mida importa tant com diuen (m’apunto el tema per a un futur article), però sí que tinc clar que tenim tendència a infravalorar els petits gestos. Potser influïts per l’American Way of Life, que de manera gairebé imperceptible s’entremet en les nostres vides, en la nostra societat s’ha imposat la idea de pensar en gran, somiar amb viure fastuosament, admirar les gestes i persones colossals, i en general tot allò que ens remeti a un pla superior a la nostra rutina. Desconec si aquest pensament és beneficiós o no a nivell social, però crec que no hem de perdre de vista la importància de les accions més properes i modestes, que potser no criden tant l’atenció però poden ser igualment poderoses. Ja jo diuen: hi ha petits gestos que poden canviar el món.

Ángel_JuarezAquesta reflexió no neix per casualitat, sinó (com gairebé totes les meditacions interessants) arran d’una vivència personal. Fa uns dies em vaig trobar amb una persona a la qual feia molt de temps que no havia vist. Ella era una de les moltes nenes petites que vivien a Riuclar (Tarragona) quan jo vaig començar a exercir com a president de l’associació de veïns del barri. Quan em va veure, el seu rostre va esbossar un bell i ampli somriure, em va abraçar efusivament i em va envoltar amb els seus braços, així com amb la seva alegria. Tot seguit, va començar a explicar-me com li havien anat les coses, i va remarcar molt especialment els seus anys de joventut a Riuclar i els bons records que conservava d’aquella època. També em va agrair que jo hagués lluitat tant per la gent del barri i que hagués intentat proporcionar-los un lloc millor per viure-hi, i va recordar algunes anècdotes, històries senzilles a les que en el seu moment jo no vaig donar gaire importància, però que ella rememorava amb una nítida claredat, com si haguessin succeït la setmana passada.

No és la primera vegada que visc una experiència similar. Altres persones en contextos diferents també m’han recordat com d’important va ser per a ells formar part de la Colla de Diables Foc i Gresca (en la qual també hi havia veïns d’altres barris), de la Colla Ball de Bastons de Riuclar o de la Banda de Tambors i Cornetes. En aquella època jo era bastant jove, però ja tenia un cert bagatge perquè sempre havia estat interessat i involucrat en els moviments socials. Per aquest motiu (i perquè havia estudiat àmpliament la matèria), tenia clar que posar en marxa tots aquells grups, així com organitzar activitats per als nens del barri els caps de setmana, eren accions molt més significatives del que semblaven a primera vista. Que més de tres dècades després hi hagi persones a les quals els brillen els ulls mentre recorden aquells meravellosos anys em demostra que aquests petits gestos no eren minúsculs sinó de grans proporcions. Que no son molinos, mi señor, que son gigantes. Aquests ciutadans que de tant en tant tornen a la meva vida de manera atzarosa corroboren que el sender que vàrem prendre fa més de trenta anys va ser el correcte.

Durant les dues dècades en què vaig ser el representant dels veïns de Riuclar, la meva màxima meta va ser allunyar els joves de la drogoaddicció, que en aquells moments era un problema que assolava de manera molt seriosa el barri. La nostra estratègia davant aquesta tessitura va consistir en portar a terme una multitud de petites accions per construir un mur insalvable que separés als adolescents d’aquestes temptacions. Estic molt satisfet de la feina realitzada. I és que exceptuant algunes persones que mai van voler la nostra ajuda (de vegades, no sé ben bé per què, em recordo d’elles i del que podrien haver estat), la resta va seguir amb les seves vides i avui, amb les seves misèries i les seves alegries, les seves penes i els seus somnis, com la resta dels mortals, segueixen endavant. He reflexionat molt sobre tot allò i crec que salvar tants joves de l’amenaça de les drogues és, de totes les meves medalles, la que puc lluir amb més orgull. Avui en dia, quan ja com a adults formats vénen a saludar-me i em recorden tota l’efervescència amb la qual comptava Riuclar en els anys vuitanta i noranta, és quan m’adono de la magnitud de la tragèdia, i de retruc entenc la importància dels petits gestos, de les petites coses. Com cantava el mestre Serrat, en una lletra que m’emociona, “son aquellas pequeñas cosas, que nos dejó un tiempo de rosas en un rincón, en un papel o en un cajón”.

Poden els petits gestos, com afirmen alguns, canviar el món? No sóc prou savi com per respondre a aquesta pregunta. El que sí puc assegurar amb total convenciment, perquè ho he viscut en les meves pròpies carns, és que les petites coses sí que poden canviar les vides de les persones, i transformar un futur incert en una realitat esperançadora, i això no és poca cosa. En el fons el que vinc a dir amb aquestes línies és que els petits gestos, en realitat, no són tan petits.

Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 


REDACCIÓ22 Desembre, 2015

OPINIO

 

 

juarez novaNo descobreixo res quan afirmo que Espanya és un país en el qual gairebé diàriament succeeixen coses que no poden ser catalogades com a normals, amb tot el bo i el dolent que això comporta. Al cap i a la fi, aquí van néixer genis del surrealisme com Buñuel o Dalí. No serà per casualitat. Us ve de gust una ració de fets insòlits patris acabada de sortir del forn? Doncs aquí va: no és normal que en només unes hores apareguin més d’un centenar d’incendis al nord del país; tampoc ho és que un govern aprovi una reforma de la Ley de Montes que sigui repudiada sense excepció per tota l’oposició, sindicats i grups ecologistes; i, finalment, no és fàcil d’entendre, ni tan sols per aquells que tenen el cap ple d’ocells, que aquest mateix partit que ha fet el que li ha donat la gana durant quatre anys i que taca de corrupció qualsevol cosa que toca, hagi guanyat les eleccions amb una relativa comoditat respecte als seus adversaris. Aquests tres fets, tots ells correlacionats, podrien ser usats pels sociòlegs i politòlegs per explicar com funciona Espanya.

Tinc la sensació que estem tan acostumats als incendis que tendim a infravalorar els seus efectes devastadors. Però cal tenir-ho clar: el foc és mort. El foc és antivida. Ho destrueix tot, no només els arbres, sinó també els ecosistemes que habiten plàcidament en els boscos. I és un assassí perfecte: ràpid i eficaç. Pot destruir en poques hores allò que els humans, a força de replantacions, han trigat anys en crear. I aquest podria ser el quid de la qüestió. Les replantacions són positives, encara que de vegades es facin una mica de cara a la galeria. I estic convençut que els serveis d’extinció d’incendis estan cada dia millor preparats i compten amb eines molt desenvolupades per a combatre el foc. No obstant això, tornem a cometre el mateix pecat: no caldria apagar el foc si aquest no existís. L’experiència ens ensenya que no hi ha una estratègia més efectiva per a lluitar contra els incendis que la prevenció. Però sembla ser que no ho hem acabat d’entendre.

No sóc un expert en la matèria, però proposo tres receptes que sorgeixen del sentit comú i que poden ser útils per acabar amb aquesta xacra: apostar de veritat per les mesures preventives, ampliar el càstig per als piròmans i introduir una assignatura obligatòria de conscienciació ecològica que estigui al mateix nivell que l’anglès o les matemàtiques. Respecte a la primera, no cal ser massa espavilat (encara que de vegades no ho sembli) per entendre que és més fàcil conservar el que està construït que començar des de zero. I punt.

Quant a l’enduriment de les penes, cal trepitjar amb els peus a terra i ser conscients d’on som, i que per desgràcia els espanyols només responem a cop de garrot. Us recordeu quan, no fa tant de temps, pràcticament ningú es posava el cinturó de seguretat? Fins que no van començar a aplicar-se càstigs severs per conduir sense el cinturó cordat, no es van obtenir resultats. Trist, sí, però real: els espanyols som molt tossuts i una de les millors formes per tal que reaccionem és tocant-nos la cartera… Vull pensar que vivim en una societat civilitzada en què a ningú se li passa pel cap provocar un incendi per divertiment. Però no és així. Per tant, mà dura i tolerància zero contra aquells que estan eliminant els nostres boscos. No es pot permetre que en aquest país surti tan car acabar amb l’ecosistema com cantar proclames en una manifestació (aprofito l’ocasió per recordar als votants de Rajoy que el seu govern va ser el responsable de la Llei Mordassa. Per si algun dia tenen pensat queixar-se i ho han oblidat…).

I finalment, la clau de tot, i l’explicació de per què Espanya és com és i no acabem mai de pujar al següent esglaó: l’educació. O introduïm en els cervells dels infants que cal tenir cura del medi ambient perquè si no ho fem estem condemnats a desaparèixer, o mai guanyarem la batalla. Equiparo aquest problema amb el de la violència de gènere. Els erudits coincideixen en la importància de conscienciar als més petits sobre el respecte a la parella i la igualtat de sexes, perquè ara són personetes i tots molt macos, però en un futur seran adults i potser alguns d’ells siguin cigrons negres. Transformem doncs els negres en blancs ara que encara som a temps de salvar el bullit.

El meu cor plora quan veig que el nord de la península està sent devorat per les flames mentre tornem a entronitzar a una persona que en quatre anys no ha mogut ni un sol dit pel medi ambient. Són aquestes incongruències i aquesta estranya absurditat dos matisos que apareixen amb freqüència en la història d’aquest país. Potser va sent hora d’assumir-ho, posar-nos mans a l’obra i corregir-ho, encara que això suposi que haguem de renunciar a l’aparició de futurs Dalís i Buñueles.

Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 


REDACCIÓ16 Octubre, 2015

OPINIO

 

Ángel Juárez
Ángel Juárez

“El pitjor de quedar-te adormit a la platja no és que et facis mal a la pell, sinó la sanció que et posa el Ministeri d’Indústria per acumular energia solar”. Acudits tan divertits i enginyosos com l’anterior (el seu autor, per cert, és J. Morgan) han aflorat amb força a la Xarxa durant els últims dies arran de la polèmica per l’Impost del Sol aprovat pel (des)govern del PP. I és que els espanyols tindrem molts defectes, però la falta de sentit de l’humor no és un d’ells. No obstant això, que la nostra sornegueria congènita no ens faci perdre la perspectiva ni ens allunyi de la realitat: l’Impost del Sol és una vergonya i ens ho hem de prendre molt seriosament.

Per si hi ha algun despistat a la sala, explicaré què és exactament l’Impost del Sol. Es tracta d’una taxa única al món que grava l’autoconsum de l’energia produïda a través de panells fotovoltaics. Aquesta reforma de la regulació elèctrica impulsada pel ministre Soria (aquell que s’assembla a l’Aznar però sense bigoti) suposa un cop dur per a l’autoconsum energètic i aquells que aposten per les energies renovables i, de propina, és un copet a l’esquena per les grans empreses elèctriques, aquelles que (quina casualitat!) tenen per costum acollir polítics en els seus consells d’administració amb sous indecents. El més greu de tot plegat és que ni es molesten a dissimular-ho. Recordeu quan les persones eren titllades de ‘trastocades’ per defensar que les grans corporacions governaven en realitat el món? Benvinguts al segle XXI. Els ‘trastocats’ tenien raó.

Imagineu la cara que se’ns ha quedat a aquells que fa més de dues dècades que defensem, potenciem i lluitem per les energies renovables. Des de la fundació de Mediterrània, l’ONG que presideixo, sempre hem apostat per l’educació ambiental, convençuts que o els joves es posen les piles i lluiten pel seu planeta o aquest morirà més aviat que tard. En aquell temps es començava a comprendre que les energies renovables no eren tan sols una alternativa, sinó la nostra raó de ser i una aposta a risc zero. De fet, vam fer centenars de visites amb nens al Parc Eòlic de Trucafort, la primera instal·lació d’aquest tipus que es va inaugurar a la província de Tarragona. I Mediterrània va assessorar i va intervenir perquè s’instal·lessin un bon nombre de plaques fotovoltaiques. Hi havia zero dubtes. El futur havia arribat en forma d’energies renovables, i pensàvem que no hi havia marxa enrere.

Ens equivocàvem. Però no ens culpeu. Qui havia de pensar, en els anys noranta, que en ple 2015 tindríem un dels governs més retrògrads que es recorden? Ni la ment més evolucionada ni el més perspicaç dels creadors de ciència-ficció ho podia imaginar. Des que Rajoy es va posar al comandament, Espanya va cap enrere, com els crancs. La involució viscuda durant aquest temps és meteòrica, i l’atac despietat contra la revolucionària bateria Tesla i l’Impost del Sol han estat les joies de la corona. Una corona que, per cert, fa pudor.

L’Impost del Sol, un tribut que no existeix en cap altre estat, ha provocat que siguem la riota de tot el món. Europa ens ha posat en el seu punt de mira i ens sancionarà per posar traves a les energies renovables, mentre que la prestigiosa revista Forbes ha publicat un article en el qual ridiculitza fins a la humiliació aquesta mesura governamental. I per si no fos suficient, es rumoreja que alguns poderosos fons d’inversió nord-americans volen presentar litigis importants contra el nostre país. Per altra banda, com era d’esperar, la resta de partits polítics espanyols s’han compromès a derogar aquesta taxa en cas que es facin amb la victòria en les pròximes eleccions. En definitiva, és bastant obvi que el PP no trobarà aliats per defensar aquesta idea de bomber. S’han quedat sols, i en les urnes ho pagaran car…

Però fins que els vots dels ciutadans no hi posin remei, haurem d’aguantar aquest govern sense peus, ni cap, ni rumb, que no sap aprofitar cap vent perquè no sap cap a on es dirigeix. Espanya ha passat de ser l’imperi “on no es pon el Sol” de Felip II al país “que cobra pel Sol” de Rajoy. Encara que se’ns posi vermella la cara, tant de bo que l’Impost del Sol sigui l’epitafi d’un president i un govern indigne i que per molts defectes que tinguem no ens mereixem.

La meva part preferida d’aquest vodevil i el motiu pel qual no he perdut l’esperança és que la solució és a les nostres mans. Recapacitem i obrem en conseqüència. I si finalment les urnes donen la raó a Rajoy… us en recordeu de l’acudit quan dèiem que algun dia ens cobrarien per respirar? Era una broma inofensiva, però ara ja no ho sembla tant. O potser aviat es plantegen crear una taxa per a la brisa que ens refresca el cos, la pluja que remulla les nostres plantes o les estrelles que ens il·luminen. En aquest món de bojos, ja tot és possible.

Ángel Juárez Almendros
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra