REDACCIÓ29 Juliol, 2016
La veritat és que la notícia de la sortida del Regne Unit (RU) de la Unió Europea (UE) ha estat rebuda per l’opinió pública internacional, per les seves repercussions política, econòmica i social, amb el major dels dramatismes que es puguin arribar a imaginar.
Cal recordar, però, que el RU no va ser un dels països membres fundadors de les primeres comunitats europees que més tard anirien conformant l’actual UE, i sempre ha defensat una relació entre països socis molt llunyana a la intensificació de la seva integració o al model federal.
Fins i tot la seva primera ministra conservadora Margaret Thatcher defensava la participació en el projecte comú en la mesura de què se li retornessin els diners invertits, el que des de llavors es coneix com a “xec britànic”, de la mateixa manera que per al territori hereu d’un gran imperi colonial a nivell mundial, geogràficament separat pel Canal de la Manxa, es va dissenyar una “Europa a la Carta” que trencava la tendència a compartir tots plegats les mateixes polítiques en el moment que no va acceptar formar part de l’espai Schengen, que liberalitzava el moviment de població intrafronterer, ni va voler participar en la moneda comuna que va esdevenir l’Euro tot mantenint la Lliura Esterlina. Així doncs hem d’entendre des d’un bon principi que el model britànic europeista, més enllà dels desitjos d’un Winston Churchill, que en haver sofert molt directament la Segona Guerra Mundial, i volent frenar l’auge comunista a l’est del continent, va fomentar, com a mínim a nivell teòric, la formació dels “Estats Units d’Europa”, és molt més limitat, des d’un principi, del que van arribar a defensar aquells Estats que acabarien transformant-se en els motors del mateix projecte, com són la França de Charles De Gaulle, o l’Alemanya, de Konrad Adenauer. Però també dels països que ja gaudien d’un espai de col.laboració formal previ com eren els del Benelux, o sigui Bèlgica, Holanda i Luxemburg, així com la Itàlia de De Gasperi.
Tot això per dir que la UE sorgeix bàsicament de l’acord entre un nucli dur situat al Centre d’Europa, liderat per dos maneres d’entendre-la, ja sigui estatalista en el cas de França, o més supraestatal com poden arribar a aspirar els alemanys. Molt lluny es situa la manera de participar i relacionar-s’hi del Regne Unit, així com la dels països més al nord o també coneguts com escandinaus, que tampoc van participar des d’un bon inici i apostaren per un altre tipus d’organització com va ser la fallida European Free Trade Area (EFTA), de la qual avui dia només en queden Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein, d’objectius estrictament comercials. Una tercera manera d’apropar-se a Europa és la dels països del sud, mediterranis, que hi van veure la possibilitat d’introduir-se en el capitalisme internacional i els estàndards moderns de democràcia i respecte de drets humans tot superant l’anterior etapa dictatorial (casos d’Espanya, Portugal i Grècia), que és exactament la mateixa experiència que repetiren més tard els països que arran de la Caiguda del Mur de Berlín superaren la influència soviètica i van ser ràpidament acollits dins l’acquis comunitare fins arribar a la unió vigent de 27 països (des de les Repúbliques Bàltiques, passant per Polònica, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, els països dels Balcans, etc.).
Europa ja no és doncs el que predicaven els idealistes Monnet o Schuman a la seva Declaració fundacional. Europa ha perdut el prestigi que va arribar a tenir i l’Europa que veurem a partir d’ara sempre serà més estreta i reduïda en les seves aspiracions, qui sap si reobrint les eternes ferides de la seva història. Els líders actuals de la mateixa, com poden ser Jean Claude Juncker (expresident de la petita Luxemburg acusat de frau al seu propi país), Donald Tusk (polonès que pertany directament a la nova generació pragmàtica) o Mario Draghi (l’italià director del Banc Central que és qui pren les autèntiques decisions econòmiques, essent conegut com a Super-Mario), accepten que per damunt d’ells influeix l’agenda de l’era de la globalització i els interessos novament de l’Alemanya governada per Angela Merkel. En els últims anys l’Europa unida ha pres massa decisions equivocades i potser ha volgut anar massa de pressa, de la mateixa manera que s’ha burocratitzat excessivament, amb el qual els seus interessos immediats han passat a ser uns altres. El més clar exemple de les pífies recents són la desvergonyida resposta a la crisi dels refugiats viscuda a les costes del mare nostrum. És d’aquesta manera i en aquesta lògica que els britànics han decidit anunciar de què potser aquesta UE, amb arguments maquillats sobre la pressió migratòria rebuda o la manca de competitivitat i nacionalisme intern del barat, ja no els interessa. Molt aviat continuaran en la mateixa línia la França de Le Pen, Àustria, Holanda i Bèlgica de l’extrema dreta; però també possiblement Suècia o altres països de l’entorn, tot anant fent més gran l’escletxa que sempre ha existit entre les diferents cultures que han conviscut dintre de la mateixa Europa, i d’entre les quals potser una de les més independents era la britànica. A partir d’ara sembla que els europeus seguirem d’alguna manera junts, però mai més suficientment barrejats. Això és el que a partir d’ara s’haurà de començar a solucionar.
Oliver KLEIN BOSQUET
Professor de Ciència Política de la URV
Mentre els càrrecs polítics tallaran la N340 (a l’alçada de l’Arc de Berà), dues caravanes de camions alentiran la circulació en l’AP-7. L’objectiu és col·lapsar les dues vies per aconseguir que el Ministeri pari atenció i decideixi en conseqüència.
Acompanyat de l’alcalde Felix Ballesteros, i del conseller dels Jocs Javier Villamayor, el representant de Carles Puigdemont, ha comprovat l’evolució d’un dels espais més importants de tota l’Anella Mediterrània, ara quan queden onze mesos per l’inici dels l’esdeveniment olímpic.
