Arxius de Jordi Martí Font | Diari La República Checa

REDACCIÓ3 Novembre, 2019
jordi_marti.jpg

El ministre Grande Marlaska diu que aquesta setmana que ve dirà públicament qui està darrere de Tsunami Democràtic. Sense ànims de barrejar el que no es pot barrejar -o sí- ni de donar bou per bèstia grossa, recordo aquella resposta entre poètica i contundent que el subcomandant Marcos va donar el seu ministre de la Guerra Interior.

El pobre Marlaska diu que dirà qui hi ha darrere i la gent se’n riu, perquè aquí tothom sap de fa dies qui hi ha darrere i, sobretot, davant, qui és Tsunami, en resum. Perquè:

Tsunami és un pagès del Priorat amb la collita de dos anys per cobrar

Tsunami és un pescador sense peix i a punt de perdre la barca

Tsunami són tres malalts en llistes d’espera creades per afavorir la privatització de la sanitat

Tsunami és una noia violada a Manresa amb un jutge que es mira els violadors gairebé com a víctimes

Tsunami són tres malalts d’alzheimer de l’Hospitalet en famílies sense cap ajuda perquè els tràmits són lents, lents, lents

Tsunami són quatre ulls i dos testicles perduts per obra de la policia que es queixa de la violència dels manifestants

Tsunami són dues noies escarnides per ser lesbianes a València i com els planten cara besant-se un cop més

Tsunami és un altre jutge que menja fetge i ens el fa perdre a totes

Tsunami és una netejadora d’hotel amb artrosi i unes obligacions impossibles de complir que fa vaga

Tsunami són terroristes que no creen terror i agents de l’ordre que en fan molt

Tsunami són els qui esperen ser expulsats d’aquest Estat tancats com si fossin delinqüents

Tsunami són tres obrers del Metall acomiadats al Penedès i tres cambreres precaritzades a Palma

Tsunami són desenes de preses en cel·les d’aïllament -que són de tortura- en presons democràtiques

Tsunami són quatre àvies vivint al carrer a Barcelona mentre passen turistes i se les miren

Tsunami són dos estudiantes expulsades de la universitat pel preu de la matrícula

Tsunami és un periodista d’investigació que fa la seva feina

Tsunami és un xiquet gelat de fred al pis que els seus pares han hagut d’ocupar per poder tenir casa en un barri ple de cases propietat de la Caixa

Tsunami és un avi expulsat de casa pels fons voltor amb l’esclaf dels seus veïns

Tsunami són tres xiquets que no poden estudiar en la seva llengua a la Franja

Tsunami són els drets laborals a Andorra exercits amb determinació

Tsunami són dues hakers que s’enfronten a la privatització del coneixement

Tsunami és un antimilitarista escoltant notícies de Rojava a Ràdio Klara

Tsunami és un poble sense dret a l’autodeterminació

I tu, ruc, Tsunami ets tu però mai te n’adonaràs. Perquè mentre el mal govern governi som i serem milions i no acceptarem que hi hagi vida sense autodeterminació, amnistia i drets socials. Es digui Tsunami, tempesta o qualsevol altre nom dit en col·lectiu, un cop i un altre reptarem el poder per dir-li que mentre no dialogui no hi haurà normalitat.

Tsunami, Marlaska, ets tu. Però quan te n’adonis ja no hi seràs.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ28 Setembre, 2019
jordi_marti.jpg

Dissabte 28 de setembre de 2019. L’ABC publica avui una portada que caldrà guardar. El titular gran diu que «Torra planeó con los CDR tomar el Parlament tras la sentencia del 1-O». No importa que tot derivi d’una filtració provinent de la Guardia Civil que, sota secret de sumari, ha anat explicant el que calia saber per construir un relat eficient que acabés associant dues paraules avui a les antípodes: «independentisme» i «terrorisme».

No importa que la declaració que suposadament ha servit per acabar dient això hagi estat treta en incomunicació de més de trenta hores, sense garanties de defensa jurídica i, tot i que diuen que sense aplicar la Llei Antiterrorista, amb una excepcionalitat digna del moment històric en què ens trobem. No importa perquè aquest també és un missatge dirigit a un públic concret i que ens diu ben clarament que si ens movem, ens fotran a la presó quan els doni la gana.

Allò a què avui obre la portada el diari conservador és al resum del que fa dies que busquen i troben, els uns amb els altres: Ciutadans, la Brunete mediàtica analògica i digital, els unionistes a sou d’España Global i els que somien ser-ho, PSOE, PP, la judicatura de l’Estat, la Guardia Civil i BOCS: buscar explicació a la duresa repressiva amb què l’Estat espanyol ha decidit tractar el moviment independentista català, democràtic i pacífic des de fa anys i panys i amb cap intenció de canviar ni ara ni en futurs recents en aquest aspecte. Si no sou violents ja us ho farem, deuen pensar, o almenys com a tals us explicarem. I, davant la sentència del judici del Procés, han tancat set persones més a la presó amb l’única intenció de fer por, de fer-nos por. El missatge és clar: podem empresonar-te quan ens doni la gana, encara que sigui preventivament…

Ara que ABC i els altres ens han desinformat que hi ha «terroristes» que volen la República Catalana, i que el president de la Generalitat s’hi va reunir i va dir un altre dia «apreteu», la supressió de la Generalitat està més que justificada. En diran «intervenció» o «aplicació del 155» però és el mateix que sempre han fet i que ara pren formes democràtiques, formes, no fons. Quan se’n surtin, faran desaparèixer totes les competències autonòmiques d’una tacada perquè l’autonomia és, només, una concessió dels amos i qui no ho entengui així mereix, segons la seva opinió expressada amb paraules i cops, presó. O no sabíeu que l’autonomia era només una oficina de gestió de cosetes i punt? I si no hi estàs d’acord, podem empresonar-te quan calgui.

L’important és no perdre pistonada i agafar el rival (l’absoluta majoria de la població) ben distret i mirant cap a un altre lloc. I si us queixeu, no patiu que de Mossos amb imaginació també en tenim i la llista de casos semblants és llarga: Núria Pòrtulas, Pandora, etc

Com a actors i còmplices d’aquest cop d’Estat, cal recordar-ho, es tornaran a trobar els mateixos que, en el seu moment, ja van ser-ho: tots els partits d’obediència espanyola i, en aquest cas, potser fins i tot Podemos, que avui no se sap què faria perquè don Pablo, convertit en tot allò que ell més atacava, avui diu que sí i demà no ho sap.

No patiu que, enmig de tot aquest soroll, segur que hi ha independentistes que aprofiten per mirar de fer un pas més en la privatització dels serveis públics i, vist que això de la República tardarà, aposten per estendre cosetes ja aprovades tipus la LEC. L’important és no perdre pistonada i agafar el rival (l’absoluta majoria de la població) ben distret i mirant cap a un altre lloc. I si us queixeu, no patiu que de Mossos amb imaginació també en tenim i la llista de casos semblants és llarga: Núria Pòrtulas, Pandora, etc.

Avui, a Vilafranca, una colla de militars de la Gloriosa Legión es passejaven per un supermercat amb uniforme militar i armes d’assalt al coll i després han anat a fer unes cerveses a un bar amb les armes més pesades reposant damunt la vorera. Aquesta és la normalitat d’una ocupació militar del territori, que genera imatges impensables en altres contextos i en què l’element militar (l’amenaça pura i dura) es fa més present que mai. Si acotem el cap, no passa res… però si no ho fem tenen armes i professionals que saben fer-les anar. De moment, ens deixen parlar, escriure i debatre, però tingueu clar que aquests petits reductes de llibertat són sempre perseguits pels autoritaris quan es treuen la careta i es posen a defensar principis divins com la «sacrosanta unidad de la patria». I ja sabem que opinar també ens pot portar a l’exili, com a Valtonyc, o a ser perseguits judicialment com l’Editorial Comanegra o molts altres.

Tenim el que sempre tindrem: plantar-los cara amb intel·ligència, sense la violència que ens convertiria en criminals com ells i per tant incapaços de governar-nos si no és exterminant l’altre (i no és el camí que jo he triat) i amb les bases que sempre han format part dels moviments populars que busquen i troben igualtat, llibertat i solidaritat construïdes amb justícia i alegria.

Només ens quedem nosaltres mateixos i qui tenim al costat, les altres que som nosaltres, les imprescindibles que continuen situant la lluita al centre i les que ho fan tant com poden. Només ens queda qui té clar que el principal terrorista és l’Estat capitalista, entén tant el nom com l’adjectiu de l’expressió i sap que un i altre fan conlloga i en casos així esdevenen exactament el mateix. Tenim el que sempre tindrem: plantar-los cara amb intel·ligència, sense la violència que ens convertiria en criminals com ells i per tant incapaços de governar-nos si no és exterminant l’altre (i no és el camí que jo he triat) i amb les bases que sempre han format part dels moviments populars que busquen i troben igualtat, llibertat i solidaritat construïdes amb justícia i alegria.

Renunciar a aquests principis no ens portaria a un lloc sense conflicte, com pot arribar a pensar algú que justifica la renúncia amb una suposada ampliació de la base alhora que aprova lleis antisocials com la Llei Aragonès que dinamita directament qualsevol base. Renunciar-hi només ens pot portar a la màxima opressió, perquè l’Estat espanyol mai no ha triat les mitges tintes i si alguna cosa sabem és que la seva pega continua sent l’odi armat i professionalitzat. I al llarg de la seva història les nacions que s’han independitzat d’Espanya mai no han trobat en la metròpoli cap oferiment de pacte ni d’acord. El camí ens l’hem de fer des de baix i defensant alhora tots els drets socials, que cal que creixin i creixin perquè hi tenim dret i no admetrem que es pugui fer negoci amb les nostres vides. El camí ens l’hem de fer sumant sobiranies i deixant-les en mans de totes i tots. I, si ho troben adient, les institucions ja ens seguiran. I si no, ja s’ho trobaran. Perquè ens poden empresonar quan els doni la gana, però no a totes i tots, i qui mana ho sap. Així que al carrer, que ja és hora!

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ25 Setembre, 2019
jordi_marti.jpg

25 de setembre de 2019. A Madrid, set companys estan segrestats per l’Estat espanyol, que per fer-ho ha utilitzat la seva legalitat per tal que aquells que creuen que la llei sempre és bona tinguin algun argument per justificar la violència que suposa el segrest, l’assalt als seus domicilis i l’acusació pública de «terrorisme» que l’Estat ha inventat contra ells per atemorir tota la població que encara creiem que les persones, totes, podem parlar i decidir-ho tot.

Se’ls va emportar la Guardia Civil, aquest exèrcit amb formes policials estès al llarg del territori que en detenir-los va fer córrer mitges notícies i molts rumors que van permetre a la Brunete mediàtica fer titulars del tipus «Los nueve detenidos de los CDR preparaban un ataque al Parlament de Cataluña». Alhora, els van acusar d’emmagatzemar pólvora, de fer termita, de tenir goma 2 i fins i tot una pistola. La goma 2 i la pistola, rumors que vesteixen molt a les tertúlies que fan a la metròpoli, van caure soles. La termita i la pólvora, no, però no són ni bombes, ni explosius, ni res que permeti dir que posseïen explosius en el sentit que ho expliquen els mitjans unionistes de l’Estat. En el sentit de poser-los acusar, immediatament després, de «terroristes».

Avui, Lorena Roldán qualificava Torra com a «jefe de los comandos» i just després mostrava una foto de l’atemptat d’ETA a la caserna de Vic. És ben clar què volen alguns i en aquest «tot val» les paraules es confonen i el «terror» ha deixat de ser la base de la paraula «terrorisme» quan aquest és aplicat a membres dels Comitès de Defensa de la República, unes organitzacions que utilitzen la mobilització, les eines de la vaga i la protesta per expressar-se i en les accions dels quals hem participat milers i milers de ciutadans. No és l’extensió del «terror» allò que caracteritza els CDR precisament.

Ara bé, poc importa això, perquè ara et poden acusar de ser «terrorista» si ets, segons ells, «secesionista catalán». No importa que no hi hagi «grup terrorista», no importa que no hi hagi actes de «terror», no importa que no hi hagi ni atemptats, ni víctimes, ni armes, ni organització armada. Tal com explicava Gep Boterut a Alícia: «la qüestió és qui mana», qui té el poder construeix el sentit, dona el significat que vol que tinguin les paraules. I l’Estat ha decidit que som «terroristes» les persones que volem decidir sobre qualsevol cosa que ens afecti; sobre qualsevol, senyora Granados.

No importa que no hi hagi «grup terrorista», no importa que no hi hagi actes de «terror», no importa que no hi hagi ni atemptats, ni víctimes, ni armes, ni organització armada. Tal com explicava Gep Boterut a Alícia: «la qüestió és qui mana»

Avui mateix, també, el ministre del Garrot, anomenat d’Interior, explicava tot cofoi que enviarà uns centenars d’uniformats per pegar-nos si no ens comportàvem tal com ell vol quan es faci pública la sentència del judici del Procés. Després de dos anys d’empresonament preventiu i d’un judici en què les sensacions dels testimonis només valien si prèviament s’havien entrenat per aprendre a pegar-nos, els detinguts acusats de permetre’ns votar l’1 d’octubre es passaran molts i molts anys podrint-se a la presó. La sentència la sabem des del primer dia i és un pur escarment, «terror» per a qui gosi desafiar els amos.

Voldrien que, davant la seva violència, reaccionéssim amb violència per llençar-nos més violència encara, i no ho farem, no pegarem ningú. Ells, sí. No som nosaltres qui crea o ha creat «terror». Però sabem com fer-los evident que no hi estem d’acord, sobretot perquè coneixem el nostre passat recent. Sabem com es va aconseguir la jornada de vuit hores, per exemple, i no va ser precisament no fent res ni tornant a casa després d’una manifestació emotiva. Sabem com podem aturar aquest país i fer-ho sense utilitzar els enfrontaments que ells sempre buscaran i per als quals ens envien professionals de la violència que, amb total seguretat, tornaran a ser acomiadats de les seves bases cantant «a por ellos».

La nostra opció és clara: desobediència civil als carrers, a la salut de Xirinacs si cal. No fer-los possible l’esclafament que busquen i, sobretot, saber que cal avançar no només davant l’Estat que ens ocupa sinó, sobretot, entre qui tenim al costat i que ha d’acabar tenint clar que la independència no pot ser només un canvi de fronteres sinó un procés democràtic en què els drets socials de totes i tots han de créixer exponencialment. Per tant, per exemple, sense Llei Aragonès ni privatització de l’ensenyament ni la sanitat… per allò de l’eixamplament de la base i, sobretot, per dignitat col·lectiva.

Hem combatut el «terror» arreu i aquí, combatem el «terror» ara i sempre i és per això que no permetrem que ens vulguin fer passar per «terroristes» els qui tenen el «terror» com a únic argument. Al carrer, que ja és hora!

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ18 Octubre, 2017

Després d’un nou escàndol relacionat, aquest cop, amb  l’empresa d’aparcaments de Tarragona, la CUP torna a exigir una actitud de transparència per part de l’equip de govern liderat pel socialista Josep Fèlix Ballesteros i que es doni a conèixer que s’està fent amb la norma interna sobre les despeses dels consells d’administració.

La formació independentista assegura que, des que el digital La República Checa va fer públic, l’escàndol de la despesa amb la targeta de l’EMT, l’ajuntament no ha fet res per fiscalitzar millor les empreses municipals i sospita que els freqüents viatges a Madrid pagats amb aquesta targeta puguin estar relacionats amb els 47.000€ que l’AMT va pagar a l’empresa Isora Solutions per suposades sessions de coaching als treballadors/es. La formació independentista demanarà explicacions i exigirà el desenvolupament d’una norma interna el proper plenari així com els propers consells d’administració.

El passat 23 de juny es va fer entrega al Consell d’Administració de l’EMT l’informe de revisió de les despeses de la targeta de crèdit de l’ex-gerent, el Sr. Mario Cortes Ayen, elaborat pel Sr. Xavier Moisés Falcó, que tenia per objectiu “revisar la justificació i motivació de les despeses de la targeta de crèdit de l’exgerent, Sr. Mario Cortes Ayen”.

A causa de les limitacions detectades en el desenvolupament de l’informe, el sr. Xavier Moisés Falcón, adreçava al Consell d’Administració de l’EMT, una sèrie de recomanacions que considerava que “hauria d’implementar de forma urgent”, que són:

1)    Desenvolupar una norma interna que regeixi els criteris sobre desplaçaments, assistència a cursos, despeses de manutenció, despeses de representació i la seva forma de justificació i implementar mesures de control i seguiment.

2)    En relació al expedients de viatges o desplaçament, desenvolupar una pauta uniforme d’informació a incloure, on es detalli, com a mínim, la data, el motiu i els empleats que hi ha participat.

3)    Limitar o suprimir el pagament per mitjà de targetes de crèdit.

4)    Des d’un punt de vista administratiu, no comptabilitzar cap despesa sense el corresponent document justificatiu.

Després de cinc mesos des de l’elaboració d’aquest informe, la CUP considera que ha passat prou temps com perquè les diferents presidències i en concret la de l’EMT ja hagin desenvolupat la “norma interna que regeixi els criteris sobre desplaçaments, assistència a cursos, despeses de manutenció, despeses de representació i la seva forma de justificació i implementar mesures de control i seguiment”. Així com la “pauta uniforme d’informació a incloure, on es detalli, com a mínim, la data, el motiu i els empleats que hi ha participat”, en relació al expedients de viatges o desplaçament.

Per aquest motiu la portaveu del Grup Municipal de la CUP i membre dels consells d’administració s’ha adreçat a les Presidències de les empreses municipals sol·licitant que als propers consells d’administració es lliuri aquesta normativa, i en cas que no es disposi d’ella, que s’expliquin els motius pels quals gairebé mig any més tard perquè es fes públic l’escàndol de la targeta de l’EMT, encara no s’hagin implementat les pertinents mesures correctives.

Igualment, ha sol·licitat a la Presidència de l’AMT que el proper Consell d’Administració es donin explicacions i es faciliti la documentació que acrediti en què s’han gastat aquests 47.000€, després que diversos treballadors hagin assegurat que no van rebre formació de l’empresa Isora Solutions i que desconeixien que s’estigués impartint.

 


REDACCIÓ11 Octubre, 2017

Aquest 10 d’octubre vam anar a Barcelona per veure en persona la proclamació de la República Catalana. És el que tocava segons el calendari i les accions que havíem protagonitzat en els darrers temps en aquesta autonomia espanyola que es diu Catalunya. Fa anys (dècades) que esperàvem un moment semblant, tot i que mai l’haguéssim pensat així. Fa anys que vèiem com l’independentisme creixia i mutava en espais on mai abans no havia estat. I fa setmanes que experimentem com la reapropiació de la vida per part d’àmplies capes de la societat va convertir el referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre en un punt i a banda en l’avenir social de Catalunya.

En arribar, l’espai i el lloc se’m van fer estranys. Poca gent (30.000 persones) en relació a altres moments d’aquest «procés» tenint en compte el moment que era (la proclamació de la independència que suposem que no sabíem que no seria); el Parc de la Ciutadella, tancat a la gent i a l’exterior unes pantalles gegantines que permetien seguir la sessió del Parlament i els comentaris de TV3 a un elevat volum. Em van venir al cap les paraules del Giacomo a la presentació de «Visca la terra i visca l’anarquia» a l’Ateneu Llibertari Alomà sobre qui i com controlava el relat a partir de les imatges i la necessitat imperiosa que tenien de fer-hi desaparèixer la gent. Una gent que, on érem, deixàvem automàticament de protagonitzar res que no fos fer de teleespectadors. Els amos i la institució esdevenien l’únic important. El soroll era silenci.

I va passar que la República Catalana va durar sis segons. Els mateixos sis segons que Puigdemont va tardar a dir que, un cop proclamada, la suspenia per intentar un diàleg amb l’Estat espanyol durant un temps indefinit, indefinit perquè no el va definir. Les apel·lacions al diàleg esdevenien majúscules perquè hi havia «mediadors molt importants a nivell mundial» que ens ho solucionarien. El que havien de solucionar no sabem què és però és clar que res del que vam votar diumenge, res del que vam reivindicar dimarts, res del que hem volgut decidir sempre i res del que vulguem triar quan toqui decidir-ho tot.

Després de l’eufòria primera de sentir la proclamació de la República, va venir la frustració absoluta. Vam caldre uns minuts per entendre què havia passat i uns quants més per entendre per què el Parc de la Ciutadella estava tancat i envoltat de policies no importava de quin cos. Ningú aniria a dir el nom del porc a qui ens havia pres el pèl… per la tele. Ressuscitava la puta i la Ramoneta, ressuscitava el cadàver del que va fer un pas al costat tot i que s’intuïa com a mà negra des de l’ombra, ressuscitava la tos de Pujol que Puigdemont utilitzava com si fos una cita en la presentació del seu discurs, i ressuscitava la presa de pèl dels amos de sempre anunciada de forma clara i contundent per Salvador Seguí a l’Ateneo de Madrid el 1919.

La Llei del referèndum d’autodeterminació era una de les primeres lleis que ens atorgàvem sobiranament, sense l’Estat vigilant dictant-ne les paraules i per això precisament va ser suspesa pel Tribunal Inquisitorial malgrat conservi tota la seva legitimitat. I segons ella, passat el referèndum i amb els resultats obtinguts, ara tocava independència. Que just començar la nova república -o no començar-la- se saltin aquesta primera norma que possibilitava la participació de totes i tots és una bona mostra de quin procés constituent volen que tinguem.

La CUP no va ser informada d’aquesta maniobra fins pocs minuts abans del ple i intentar aturar-la va ser el que va fer endarrerir-lo una hora. Malgrat els discursos mentiders d’ICV i voltants, només en un tema el Govern i la CUP han anat a una i aquest no és altre que la independència. Va ser entrar en aquest procés a partir del xantatge d’aprovar-los uns pressupostos neoliberals contra les persones que va fer que algunes ens donéssim de baixa de l’afiliació. Aquesta deslleialtat del Govern cap a la CUP, però sobretot cap a totes les persones que vam passar setmanes gairebé sense dormir, que van rebre cops i agressions per participar en un referèndum els resultats del qual portaven directament a la independència, ha estat deshonesta i és, ho torno a dir, una autèntica presa de pèl.

Aquesta part del «procés» ressuscitat és tan semblant al «procés» que vam matar l’1 d’octubre que fa por. Fer les coses així mostra a on ens volen portar alguns. És clar que no volen el poble al carrer i menys mobilitzat i menys autoorganitzat. Ens volen figurants però no actius i menys propositius, perquè la seva voluntat va encaminada a utilitzar la gent com a figurants però que mai no decideixi res que no estigui triat, pactat o merdejat en un despatx.

Després de la tirada enrere de Puigdemont, les xarxes es van omplir amb frases calcades, opinions de «retalla i enganxa» i vam poder llegir justificacions d’un sol color gris que parlaven d’«alta política», d’«una gran estratègia» o de «deixar amb un pam de nas l’Estat». I qui no es conforma és perquè no vol. L’enredada continuava i esdevenia norma i única possibilitat. Vergonya!

El text que els parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP van signar després del ple va acabar de donar un aire d’ordre, d’ordenar i manar, a tot plegat. Es tractava d’una suposada declaració d’independència signada a l’edifici del Parlament però fora de seu parlamentària, per tant no vàlid jurídicament parlant. No calia que fos un text carregat d’èpica, que no porta enlloc; no calia una redacció anticapitalista, que no haguessin acceptat; no calia un text d’esquerres, que tampoc; però tampoc calia aquesta lloança continuada a les institucions com a columna vertebral de la història de Catalunya. Entre altres coses, no calia perquè és mentida. Sí que calia un text esperançador, un text que posés el poble en el centre de tot, que aclarís el paper central de les lluites populars en la història d’aquest tros de món, que expliqués les resistències que ens han portat on som i que deixés clar que l’opereta no ha estat només una lloa dels amos…

Malgrat tot, no tirarem enrere. Malgrat tot, el procés el rematarem. Malgrat tot, la República ja la tenim i no té res a veure amb aquesta declaració del Parlament hivernada. Malgrat tot, continuarem combatent la dominació. Malgrat tot, no acceptarem les seves cadenes vagin pintades del color que sigui. Malgrat tot, el poble ja va declarar la seva independència l’1 d’octubre. Malgrat tot, els Països Catalans continuen essent la nostra nació. Malgrat tot, els interessos de les treballadores i els treballadors continuen com a primer objectiu. I, malgrat tot, el Noi del Sucre fa 98 anys continua tenint raó: “Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors”.

Jordi MARTí FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

 

 


REDACCIÓ28 Setembre, 2017

El referèndum convocat per l’1 d’octubre que ve, dirigit a totes les persones majors de 18 anys de Catalunya que tinguin regularitzada la seva situació com a ciutadanes i ciutadans de ple dret no compleix moltes de les normes bàsiques que qualsevol persona que es vol justa, lliure i solidària demanaria a una consulta que el que busca no és només opinió sinó prendre decisions, siguin aquestes la tria de l’empedrat d’un carrer o bé construir una república, com ara és el cas.

Només hi votaran els majors de 18 anys i no hi podran participar les persones que, segons la legislació espanyola, no tenen plena ciutadania i els drets que hi van associats com el dret de vot. Els joves de 16 a 18 anys, que poden anar a la presó per diversos delictes, no podran decidir si volen monarquia espanyola o república catalana i moltes persones immigrades, malgrat ser tan catalanes com jo perquè viuen aquí i si poden treballen, tampoc. L’aplicació d’una legislació espanyola, allunyada de la “llei” emanada del poble a partir de les consultes sobre la independència que sí els donava dret a vot, comporta aquestes dues negacions del dret de vot. I ens haurien de preocupar, sobretot per veure-les com una greu mancança democràtica i solucionar-les quan el marc de decisió sigui un altre.

 

Deixo en un segon espai de joc el marc territorial. La meva nació són les comarques, pobles i ciutats, barris i carrers, dels Països Catalans. I em convoquen a un referèndum del Principat, de les quatre províncies d’Espanya que anomenem ara i aquí Catalunya. No és aquest un tema menor perquè la nació on jo visc no té fronteres passada la Franja ni enmig dels Pirineus, tan poques com les que té quan acaba el País Valencià o quan desapareix la Catalunya del Nord i s’albira Occitània, però el marc que ara s’autodetermina ha de recordar ara i sempre que la catalanitat, s’anomeni com s’anomeni, no és només pròpia dels principatins i cal obrir el dret de ciutadania més enllà de Catalunya i buscar, sempre que sigui possible, les col·laboracions amb els altres països, terres, ciutats i carrers que es trobin nacionalment catalanes. I amb la resta del món no ho dic ara però és clar que, també.

Passats aquests dos advertiments, queda més que clar que ara i aquí el que ens cal és anar a totes i no tirar enrere. Anar a totes desobeint festivament, rient-nos del mort i de qui el vetlla (és a dir de l’Estat espanyol i del Tribunal Constitucional). Cal superar la violència simbòlica de l’Estat, el ‘postureo’ de masclets armats i habillats de guerrers que ens envien per fer-nos por a partir de la multitudinària actitud desobedient que hem demostrat fins ara. Diumenge dia 17, a Tarragona, centenars de persones de totes les edats i condicions vam desobeir l’Estat i els seus uniformats rient-nos de les absurdes normes que neguen un dret tan bàsic com penjar propaganda no comercial als carrers d’una ciutat com la nostra.

És l’alegria desobedient, encomanadissa i vital, la que ens fa dir-los que no els tenim por, que exercir el dret a decidir inclou fins i tot dir decidir quin marc de país volem, inclou el dret d’autodeterminació. I no en tingueu dubte. Si ara cal triar entre l’Estat espanyol i Catalunya i jo tinc més que clar que el meu vot serà per a la segona opció. Ho serà perquè triant el sí a la independència alhora tindré república i alhora contribuirem a desmuntar el règim de democràcia formal com és l’espanyol, incapaç de debatre res que sigui realment determinant i que opta, davant d’escenaris que el qüestionen com el d’ara, sempre per donar ordres i fer callar.

Alhora, és més que evident que afonant el règim del 78 esperonem a la resta de nacions de l’Estat espanyol i a les persones que s’hi enfronten des del seu lloc de treball, des del carrer i des de tot arreu a eixamplar l’esquerda que provocarem i provocar un canvi de cicle dins del que quedi de l’Estat espanyol. La independència de Catalunya pot esdevenir així un autèntic revulsiu internacionalista.

Aquí tindrem feina. Perquè és segur que els que sempre hi han manat no afluixaran en el combat de classe. És per això que no hem de claudicar en cap de les moltes propostes que com a moviments socials i com a moviment anticapitalista hem fet els darrers anys. El futur que volem per a aquests mars i muntanyes, ciutats i pobles on vivim inclou economia col·lectiva i drets laborals encaminats a acabar amb l’explotació d’uns damunt uns altres, cultura de la pau sense exèrcit ni policies militaritzades, alliberament de les dones com a base d’una societat lliure i igualitària, defensa activa de totes les minories perquè d’això va la democràcia i no d’imposar majories encara que siguin les nostres, ensenyament i sanitat públics i de qualitat tal com la resta de serveis que garanteixen la igualtat social, i garanties bàsiques per a totes les persones que vivim aquí, i per a totes les que hi vulguin viure.

Tenim una escletxa en el mur de la història, una història que majoritàriament arreu del món han explicat sempre els poderosos i els rics per continuar essent amos i senyors. De nosaltres depèn eixamplar-la tant com sigui possible. I per fer-ho ens cal ser al carrer i actuar de forma intel·ligent, valenta i alegre. Alegre perquè és això que els destarota, és veure que no tenim por i l’alegria és central malgrat les amenaces allò que els desmunta els plans de dominació.

Tinguem clar que aquests són els paràmetres que ens poden portar a la següent estació, que és el procés constituent on tot estarà per fer però tot serà possible. Enderroquem els murs de les seves casernes, uniformes, jutjats, policies i nacionalistes excloents. I dissolem el règim del 78 dient que sí, que ara cal eixamplar l’escletxa per passar-hi amb decisió i una alegria que resulti encomanadissa, motor del món que ve que no pot ser com el que deixem enrere que ens amenaça dia sí i dia també.

Som motor de la història i avui ja és demà. L’1 d’octubre, jo votaré que sí.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ11 Maig, 2017

 

OPINIO JORDI MARTÍEl passat dissabte 22 d’abril moria José Utrera Molina, un dels líders dels sectors ultres dels darrers governs de Franco i estimat encara avui pels feixistes, que amb el braç aixecat van cantar el Cara al sol en el seu enterrament, tal com es pot veure en el vídeo penjat encara ara a Internet. Tal com ha de ser, la Conselleria de Cultura de la Junta d’Andalusia ha sol·licitat un informe a la Subdelegació del Govern a Màlaga per l’incompliment de la Llei de Memòria Democràtica d’Andalusia, en concret de l’article 32. Aquesta article diu que les administracions públiques d’Andalusia evitaran la realització d’actes públics d’exaltació del colp militar o del franquisme, o homenatges a persones que van donar suport al colp militar i a la Dictadura.

Utrera Molina va ser membre de la Falange durant anys i panys i ministre d’Habitatge de juliol a desembre de 1973 en el govern de l’incriticable Carrero Blanco, en què formava part dels sectors ultres defensors de la continuació de la dictadura franquista després de la mort de Franco. Era, a més, sogre de Ruiz Gallardón, el del sector moderat del PP…

La Transició espanyola, ni modèlica ni ideal, va fer impossible que se’l jutgés com el criminal que havia estat i vam haver d’esperar fins al 31 d’octubre del 2014 perquè la jutgessa argentina María de Servini, basant-se en el principi de justícia universal, enviés una ordre de detenció internacional contra ell i divuit dirigents més de la dictadura franquista. Severini l’acusava d’«haver convalidat amb la seva signatura la sentència de mort de Salvador Puig Antich i de Georg Michael Welzel»; el segon, executat a Tarragona també a garrot vil el 2 de març de 1974. La jutgessa argentina recordava en l’ordre de detenció per interrogar-lo que els fets imputats eren sancionables amb les penes de reclusió o presó perpètua.

Utrera Molina va morir al llit, com Franco, i des de Tarragona se’l va recordar, no per acusar-lo de criminal, sinó per lloar-lo o recordar-lo esporgat. Les pàgines del Diari de Tarragona van acollir dos articles en aquest sentit. Un, escrit pel seu exdirector, Antoni Coll i Gilabert, que el recordava com a ministre de Franco i afirmava que, com a conseqüència de la Llei de memòria històrica de Zapatero, se li havien retirat honors i ara, en el moment de la mort, tornava al ventre de la seva mare tal com en va sortir, nu. Molta poesia per recordar un assassí, un assassí que signava sentències de mort en els darrers dies d’un règim que va arribar matant i va plegar també matant.

El segon article en record seu era una exaltació del feixista, a qui tractava d’«excelentísimo señor», escrit per Manuel Alcántara, articulista habitual del «Diari», que a més d’assistir al funeral ens explicava com es trucaven cada dia i com Utrera Molina mai no va conèixer el rancor. Veigues tu. Alhora, ens informava que allò que més mal havia fet a aquest falangista era que la seva estimada Sevilla li hagués tret la distinció de Fill Predilecte. «Le quitaron los honores, pero no el honor», deia Alcántara.

Llegint aquests articles podríem entendre millor, o no, la portada del mateix «Diari» després del ple municipal del 27 d’abril del 2017. L’Ajuntament de Tarragona hi va decidir, per acord unànime dels partits presents, treure les plaques feixistes de les façanes de les cases de la ciutat que encara en tenien. A la portada del «Diari» la notícia, però, no era que es retirarien les plaques, sinó que haurien de ser els veïns qui n’hauria d’assumir la retirada.

És un número per guardar i per ensenyar. Cadascú tria les seves prioritats, és clar, però en la tria també hi ha part del missatge. 40 anys després de l’acabament del franquisme, almenys formalment, a l’Estat espanyol el feixisme es continua mostrant a plena llum del dia i esborrar-lo dels carrers no és tan important com qui l’haurà d’esborrar. Escala i tornavís, tal com molta gent ja ha fet, i surt gratis, però alhora, i aquí hi ha la part important i destacada, enviem al cubell de la brossa els quasi darrers símbols del feixisme a la ciutat.

I contra el record del feixista Utrera Molina, el record a l’antifeixista Carlos Stepoy, tarragoní il·lustre que va morir el passat 17 d’abril a Madrid. Il·lustre perquè va ser ell qui va impulsar la denúncia des dels municipis de l’Estat espanyol del règim franquista com a suport, precisament, a la querella argentina de la jutgessa María de Servini.

La seva presència a Tarragona va ser determinant a l’hora de tirar-hi endavant la querella argentina i que la nostra ciutat es convertís, el mes de març de 2016, en la primera ciutat catalana que optava per interposar una querella criminal davant els seus Jutjats per tal que aquests investiguessin els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista que van afectar veïns i veïnes de Tarragona, es determinin les circumstàncies en què van ser perpetrats, qui van ser els seus responsables directes i mediats i, en el seu cas, es procedeixi a la seva imputació, processament, judici i condemna.

És per això que cal recordar-lo, com a torturat per la dictadura argentina, com a advocat en defensa dels Drets Humans arreu del món i com a antifeixista militant. Amb total seguretat, si Carlos hagués tingut la possibilitat d’afegir-s’hi, que no era el cas (anava en cadira de rodes com a conseqüència d’un desafortunat accident), ell també hagués posat la seva escala i el seu tornavís per tal d’esborrar la memòria feixista dels carrers de la ciutat. I gratis. Tal com farem els antifeixistes tarragonins quan qualsevol veí o veïna ens ho demani, alhora que desmentirem la portada del Diari de Tarragona perquè a Tarragona treure els rastres del feixisme sortirà gratis a qui vulgui que ho fem.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ9 Abril, 2017

 

OPINIO JORDI MARTÍEl 1996 vaig anar a Chiapas a participar en el primer Encuentro por la Humanidad y contra el Neoliberalisme, una trobada mundial de lluites i resistències al capitalisme neoliberal, bàsicament protagonitzada per això que en diuen occidentals i mexicans, que no sé si ho són o no però n’hi havia molts, perquè allò passava, precisament, a Mèxic.

L’estada va durar quatre setmanes, un mes, i la darrera d’elles la vam dedicar a fer turisme, sobretot per San Cristóbal de las Casas i Mèxic DF. La immensa metròpoli que teníem davant ens oferia inacabables oportunitats de veure un món desconegut en primera persona, no només com a espectadors sinó sobretot com a protagonistes, amunt i avall per l’espai no abastable. Pels carrers, places, mercats i espasi immensos de la capital mexicana vam transitar sense parar. Cada dia era una nova aventura per als sentits: calor, olors, llum, espais, tactes… tot era excessiu sense cap mena de dubte.

Un dels dies que vam passar-hi, ens vam apropar a l’edifici de l’Òpera de Bellas Artes, un munt de marbre arremolinat seguint els desitjos de Porfiriio Díaz, president de Mèxic, per commemorar els cent anys de la independència del país. Allí, a la biblioteca de l’edifici, excessiu i brut com una mala cosa aleshores, vaig comprar-me l’obra completa de Juan Rulfo, un dels autors d’aquests que et sonen molt però de qui mai no has llegit res de res. De Rulfo és fàcil llegir res o poc perquè quan comences a llegir-lo ja has acabat. Les seves obres són poques, poquíssimes, però la seva intensitat compensa la seva escassedat. De fet, la seva obra completa inclou dues obres centrals («Pedro Páramo», de 1955, i «El llano en llamas», de 1953) i altres de menors com «Un pedazo de noche»”, únic fragment existent de la novel·la «El hijo del desaliento»; el conte «La vida no es muy seria en sus cosas», de 1945; la novel·la «El gallo de oro», publicada el 1980; i el conte «Talpa».

La lectura de les seves obres, però sobretot de «Pedro Páramo» i «El llano en llamas» i entre aquestes dues, la primera, em va sobresaltar. Per primer cop em sembla que vaig entendre allò que alguns qualificaven com a «realisme màgic», tot i que sé que alguns crítics posen en dubte que Rulfo es pugui situar dins aquest corrent literari. Però era amb ell que la realitat, els somnis, la realitat paral·lela, el no sentit, esdevenien part de la realitat, literària en aquest cas. Des d’aleshores, «Pedro Páramo» és una de les lectures a què torno cada uns quants anys, i no em pregunteu per què perquè cada cop que hi arribo sense buscar-lo ni preveure’l sé que hi sóc però no per què i el seu voltant és rodo i no té cantells. Comala esdevé el lloc a on anar i on cal ser però on tot mai no és com semblava que seria. Comala, Juan Preciado, Susana San Juan…

La mort i la vida, alhora, sense distincions, un text que acomboia i et fa feliç en la seva lectura. És potser personal però tinc clar que és a la meva persona a qui ajuda la seva lectura i el lloc de Comala i, sense ganes de recomanar res a ningú, sí que us diré que si un dia no sabeu què fer perquè els camins no els veieu clars o no tan clars com pensàveu, feu-hi cap i segur que no arreglareu res, però segur també que el món esdevindrà més habitable, el món tot, el de la vida i el de la mort. I no és, malgrat ho sembli per aquesta explicació, un text amable.

Ara, m’ha a arribar empès per una sèrie de circumstàncies curioses si més no. La setmana passada, amb el Marc vam fer cap al Saló del Còmic de Barcelona. Era dissabte i, tot i fer viatge amb decisió i ganes, acompanyats pel Ferran Aisa i la Mei Vidal i una pedregada de les que fan història, en arribar, tal com és lògic si no les has reservat, no hi havia entrades. No passava res, ens en vam anar a Norma Còmic a veure què hi trobàvem. I entre les mil i una novetats i els mil i un nou còmics, un em va trasbalsar just en veure-hi la portada. «Rulfo», una obra de l’il·lustrador Felipe Camargo i l’escriptor Óscar Pantoja, una obra que torna a deixar ben clar que el còmic ha esdevingut un llenguatge artístic complet que és capaç de parlar de qualsevol tema des d’un punt de vista creatiu, imaginatiu i, alhora, intel·ligent, sense caure en la banalització. És clar que hi ha altres obres que no són així, però precisament per això, perquè el còmic ha esdevingut ja un dels llenguatges artístics i autònoms més importants dels darrers decennis a bona part d’aquest planeta, tot hi es encabit, allò prescindible i allò sublim.

Aquest no és el primer llibre que l’editorial Rey Naranjo dedica a algun autor referencial dins de la literatura espanyola i universal. «Gabo, memorias de una vida mágica» ja era això mateix, tot i que crec que no arriba a l’alçada de «Rulfo», un autèntic còmic de referència si ens referim als llibres que inclouen text i il·lustracions i alhora tenen, i aconsegueixen, construir un món nou dins del nostre cap amb la seva lectura. Un món nou que, en el meu cas, reforça les idees, sensacions i pensaments que tenia sobre Juan Rulfo i en el de les persones que només s’apropin al còmic, prescindint de la resta de literatura, hi poden trobarbellesa capaç de viure per si sola però i, alhora, de potenciar temes i textos com els que Rulfo, Juan Rulfo, tractava a les seves obres. No tingueu por i entreu de cap en el còmic i, si encara avui penseu que aquest és un llenguatge creatiu fet només per passar l’estona o purament complementari, obriu «Rulfo» i ja direu, ja direu…

Jordi MARTI FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ29 Març, 2017

La formació independentista critica que encara no es disposi de cap acord signat que sigui ferm.

laia_jordiTrampa i mentida. Són dos qualificatius que utilitza la CUP davant l’anunci del govern de Mariano Rajoy en relació a la partida pressupostària de 10,5 milions dedicada als jocs del Mediterrani. Els regidors cupaires asseguren que estem davant una nova trampa del PP i d’una nova mentida de l’Ajuntament de Tarragona.

Des de la CUP, han volgut recordar que “a dia d’avui, a banda dels anuncis, de diners no n’hi ha, ni un sol euro, perquè aquests depenen d’uns pressupostos que no estan ni tan sols presentats a tràmit i molt menys aprovats”, segons la regidora Laia Estrada.

Els regidors antisistema qualifiquen de trampós l’anunci dels populars, ja que, segons el cupaire Martí Font, “si els 10,5 milions d’euros s’han d’incloure als Pressupostos Generals de l’Estat d’enguany, aquests queden supeditats a la seva aprovació i el PP no disposa de majoria”.

 


REDACCIÓ6 Març, 2017

OPINIO JORDI MARTÍInteressant, molt interessant, el llibre que Fran Fernández Gómez ha fet sobre la vida de l’anarquista Sebastià Sunyer Gavaldà i que acaba de publicar l’editorial mallorquina Calúmnia. Interessant perquè suposa una bona introducció a la vida d’un anarcocomunista català complex en la seva biografia i, per això mateix, humà i aclaridor.

És a dir que la vida explicada de Sunyer, nascut a la Pobla de Massaluca el 1863 en el si d’una família de pagesos propietaris benestants, no és lineal, no segueix una militància recta o estàndard i ordenada a nivell organitzatiu i alhora és plena d’algunes de les experiències, diverses i a voltes contradictòries, més interessants que el moviment llibertari català possibilitava a algú que, com ell, no tenia el costum d’asseure’s en unes idees alliberadores quan aquestes esdevenien confortable butaca, sinó tot el contrari.

L’autor de la monografia és el doctor en Història per la UAB Fran Fernández Gómez, autor d’una tesi doctoral que caldrà llegir tan aviat com sigui possible i que m’ha fet conèixer el llibre de Calúmnia. La seva tesi porta per títol «Anarcocomunismo en España (1882-1896). El grupo de «Gràcia» y sus relaciones internacionales» i segurament és un dels textos imprescindibles ara per ara per conèixer, fugint dels tòpics, què va ser, què proposava i com s’organitzava aquest corrent de pensament i acció que Llunas va combatre de totes totes i que va resultar, per dir-ho així, «vencedor» davant de l’anarcocol·lectivista que personalment crec que és el corrent anarquista precedent directe de l’anarcosindicalisme i, per tant, de la CNT i els seus diversos successors.

Però tornem a Sunyer i Gavaldà, un senyor que va assumir l’anarcocomunisme i l’individualisme des d’unes pràctiques bàsicament intel·lectuals, tot i que pensar i actuar en l’anarquisme, de sempre, ha estat en bona part el mateix. Sunyer entrà en el món de les idees a partir d’un estricte autoritarisme religiós catòlic que, des de ben aviat, s’acompanyà d’un anticlericalisme explícit i evident. De fill de propietari agrícola, als anys vuitanta del XIX, Sunyer passà a ser un assalariat precari resident a la capital catalana amb evidents problemes de subsistència durant bona part de la seva vida. La seva militància anarquista, de 1885 a 1891, la tingué a través de la Federació Local de la FTRE de Sant Martí de Provençals. Allí, hi denuncià la jerarquització de l’organització sindical, així com determinades pràctiques que afavorien econòmicament alguns dels sindicalistes. Aquestes crítiques i l’arribada i difusió de les idees de Kropotkin, Reclus o Malatesta, com a alternativa des de l’anarquisme al sindicalisme col·lectivista àcrata, el situaren en un espai que era ple de grups i grupets partidaris de l’acció directa violenta, com el grup Los Desheredados de Gràcia, en què milità.

El 1896, va ser un dels detinguts i torturats durant l’intent d’extermini de l’anarquisme que suposà el Procés de Montjuïc. Per a ell també serà un punt i a banda. Periodista anarquista, propagandista i venedor de diverses publicacions anarcocomunistes, Sunyer fou torturat fins a l’extenuació i romangué a la presó de Santander, després d’una condemna a amort i una altra a 20 anys, fins al 1900. En sortir, la seva força vital anà destinada a crear una escola a través de la qual pogué donar pas a la seva passió per la pedagogia, que ell volia amable i divertida. Entre les seves innovacions conegudes es troba una cadira per tal de poder fer classes al camp. Durant aquest temps, destacà també la seva tasca com a editor.

Amb la Setmana Gloriosa de 1909, Sunyer fou desterrat a l’Aragó i la seva escola, tancada. El seu pensament no es mantingué estable i amb els anys, sobretot als 20 i 30 del segle XX, s’allunyà fins i dels pensaments llibertaris més heterodoxos i mantingué postures contràries a la lluita de classes i defensà postures clarament eugenèsiques alhora que defensava el dret dels avis a la vida malgrat no poguessin treballar, com ell mateix. Les seves crítiques individualistes al sindicalisme, el portaren a defensar postures allunyades de l’anarcosindicalisme, la violència del qual arribà a assenyalar com a culpable de l’augment de l’extrema dreta arreu d’Europa. La seva subsistència l’acabà assegurant la Generalitat en atorgar-li, vell i malalt, una pensió per les tortures patides a Montjuïc, la qual cosa l’alliberà de la gana i el patiment, després de ser objecte d’ajudes per part de diversos companys anarquistes com la mateixa Frederica Montseny. Les seves postures pacifistes radicals s’accentuaren amb el temps i esdevingué, no com a novetat sinó com a aprofundiment d’aquest camí, un dels anarquistes catalans més representatius del corrent tolstoià.

El llibret de Fran Fernández Gómez d’aproximació a Sunyer Gavaldà m’ha resultat interessantíssim però alhora m’ha esperonat a conèixer l’obra de Sunyer, l’anarquista, l’antisindicalista, el pacifista i el pedagog, avui evidentment introbable i lluny de poder tenir un apropament fàcil per part del lector mitjà. Queda molt per desenrunar i molta malesa per treure per conèixer què pensaven, què feien, com ho feien i per què ho feien aquelles dones i homes que convertiren les seves vides en una revolució constant, a voltes fins i tot, com en el cas de Sunyer, en una revolució antirevolucionària. I en això estem i és per això que només podem esperar que Calúmnia i la resta d’editorials dels voltants no deixin de posar llum allà on no només hi havia fosca sinó el més gran no-res.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter