REDACCIÓ
La universitat és una institució pública mantinguda per la societat, i per aquesta raó té atribuïdes unes missions que justifiquen en tot moment el seu privilegi: dedicar-se a temps complert a la consecució del coneixement. Entre aquestes missions trobem la de formar la població per a que millori la seva qualitat de vida; i la de fer recerca i generar nou coneixement, del que la societat, en el seu conjunt, s’ha de poder beneficiar directament o indirecta. En aquest darrer cas, no només parlem de l’aprofitament del coneixement en brut, sinó de la intervenció de tècnics i investigadors universitaris en projectes que puguin millorar directament el benestar social.
Tanmateix, la universitat és un ens força gran, amb una comunitat de diversos milers de persones. Ocupa un territori d’una extensió gens menyspreable, i el seu impacte urbanístic és important. Amagat entre aquestes missions hi ha el paper que aquesta vol jugar en la configuració del territori i la ciutat.
Però, al segle XXI, els reptes de la planificació sostenible són diferents i es poden resumir en un de sol: l’estalvi i la racionalització energètica. Des del punt de vista de l’urbanisme, aquesta única idea té diverses derivades, que empenyen a planificar una ciutat compacta, abandonant la dispersió dels assentaments pel territori, evitant els desplaçaments innecessaris en transport (privat o públic), i ajudant a reciclar els edificis i els teixits urbans en desús o en decadència.
És comprensible que una nova Universitat amb un clar caràcter regional busqui la manera d’implantar-se de la forma més econòmica, però la dispersió i la construcció d’edificis i campus de nova planta a la perifèria de les ciutats és una mala estratègia que cal reconsiderar: a la llarga acaba costant més cara (o bé el seu cost es socialitzarà entre els seus usuaris).
La universitat ha de establir un diàleg més intens amb les institucions locals (ajuntaments i diputació) per trobar el millor encaix per a les seves instal·lacions i que generi el mínim impacte en el medi ambient. Si els ajuntaments encara no han incorporat aquesta estratègia entre els seves prioritats, la Universitat (fent valdre les missions que la societat li ha encomanat) ha de prendre la iniciativa en la construcció de la urbanitat al segle XXI.
Per altra banda, el proper govern local ha d’impulsar la inclusió de la universitat com a agent transformador urbà de primer ordre, posant-la al centre de les polítiques educatives, socials, mediambientals i de mobilitat. Concretament, el Campus Bellissens i la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut a Reus, han de formar part de de la identitat ciutadana, mitjançant l’obertura de la seva activitat i millor connectivitat amb el teixit urbà que els envolta.
Pau DE SOLÀ-MORALES
Director de l’ETSA
Universitat Rovira i Virgili
REDACCIÓ
