REDACCIÓ
Quina gràcia m’ha fet Albert Rivera excloent per l’edat als qui porten temps a la política i atribuint-se un mèrit tan fugaç com el de la joventut.
He conegut altres persones – per sort poques – que fan com Rivera oblidant que els exclosos també poden excloure als qui exclouen com ell i que la joventut és fugissera com han demostrat o fabulat clàssics des d’Herodot ( segle IV a.C) fins a Goethe, Berlioz, Gounod o Wagner per citar-ne només uns quants.
Que ho digui Rivera que és un polític de dretes no em preocupa perquè la dreta té tics, formes de pensar i de fer que no canviaran mai i no són les meves. A mi només em preocupa quan veig el mateix pensament de Rivera en persones de partits i organitzacions d’esquerres així que intentaré descriure-les perquè, des de la meva experiència, les pugueu identificar i prevenir-vos dels seus perills:
1 – En el noranta-nou per cent dels cassos, les persones que diuen que són d’esquerres que es dediquen a la política i que excloeun de la política per l’edat o no tenen idees o són dropes o no tenen ideologia – la qual cosa vol dir que no són amants del canvi ni del progrés, és a dir, són de dretes encara que no ho reconeguin ). En els cassos més greus apleguen les tres característiques.
2- En versió moderna, els trobareu escampats i en ocasions agrupats en la seva mediocritat. Reconeixereu aquestes persones perquè – fan política de taverna sense cap mena de reflexió; parlen de tot i no saben de gairebé res.
– són a-ideològiques, és a dir, podrien estar en més d’un i més de dos partits amb tota tranquil·litat i sense rubor ( són com el sr. Rivera que va ser al PP i circula alguna foto de quan era més jove molt compromesa saludant altres opcions poc o gens democràtiques).
– formalment parlen amb la gent; ho fan perquè no tenen més remei però el mínim possible i els ciutadans els noten que ho fan per compromís.
– no responen els escrits que els envien els electors i en els casos més greus ni els dels companys de la pròpia organització.
– el seu mitjà de comunicació audiovisual habitual és el selfie o autofoto i els 140 caràcters de twitter sense anar més enllà.
– són també persones expertes en l’art d’usar els colzes i no reconeixen ni pare ni mare en la seva pràctica.
– l’única formació que promouen és el coaching , és a dir, l’entrenament personal individual per aprofitar els recursos personals deixant de banda la formació política que, al menys en un partit d’esquerres és imprescindible per formar en la lluita i el treball col.lectiu. Obliden que les transformacions socials no les fan els líders sinó els treballadors organitzats en organitzacions d’esquerres polítiques, sindicals, socials, professionals.
– els van passant els anys mentre repeteixen obsessivament el “mantra” del “relleu generacional “. Uso “mantra” de forma sacrílega, ja ho sé, perquè és quelcom molt seriós a la Índia i en altres cultures que en ser recitat i repetit va portant a la persona a un estat de profunda concentració. Lamentablement per a elles, no conec ningú que amb aquest únic argument hagi fet res de bo a la vida – tampoc a la política -. Així que passen els anys, es fan grans i quan fan balanç descobreixen que han viscut bastant amargades.
– En la seva ofuscació, quan obren els diaris, els troben curulls de persones que segons elles haurien de plegar però, el que és més greu, és que al seu costat més immediat tenen i menystenen – i tampoc les veuen – a persones que, segons la seva teoria de l’exclusió, haurien d’abandonar. Si poguessin es vendrien la seva ànima al diable i si no hi hagués Codi Penal, els exclosos haurien de témer per la seva integritat.
Per acabar, vista la seva mediocritat, intentarem contribuir una mica a elevar el seu baix nivell amb una cita clàssica d’Hipócrates:“Ars longa vita brevis “que significa “L’art (la ciència) es duradora però la vida es breu”. Aquesta expressió s’usa per indicar que qualsevol taca important requereix molt esforç i dedicació però que tenim poc temps. La frase completa és: “Vita brevis, ars longa, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.””La vida és curta, l’art és llarg, l’oportunitat fugaç, experimentar perillós, el seny difícil.”
Però ni són conscients que la vida és curta i que en poc temps algú els demanarà que pleguin si fa fortuna la seva dèria, tampoc no saben l’abast de l’art de la política i per això són tan frívoles i superficials, no aprofiten l’oportunitat d’aprendre, són un veritable perill i ignoren i no volen saber on és el seny. En definitiva, són un perill per l’esquerra i una delícia per la dreta.
Xavier SABATÉ
Diputat del PSC al Parlament de Catalunya
REDACCIÓ
