Arxius de tribunal suprem | Pàgina 5 de 14 | Diari La República Checa

La sentència del judici del procés ja la coneixem totes i tots. La coneixem des del moment en què l’Estat espanyol, tal com ha fet en cada un dels moments en què una de les seves colònies li ha demanat la independència, va optar per combinar diverses formes de repressió per tal de fer por a qui demanava poder decidir democràticament el dret d’autodeterminació de Catalunya. I la sabem, també, perquè fa tres dies que la premsa acòlita del règim rep filtracions interessades per tal de deixar ben claret com de podrit està el sistema judicial espanyol.

Aquestes diverses formes de repressió a què em referia en el paràgraf anterior combinen diverses formes d’aquesta. D’una banda, tenim la violència física contra les persones, allò que anomenaríem terrorisme si la paraula volgués dir el que vol dir a l’Alcover i Moll, és a dir «Sistema d’intimidació per un seguit de violències que infonen terror»; exactament el que vam veure als nostres carrers l’1 d’octubre de 2017 i en cap moment res del que s’atribueix a cap pres polític català. D’una altra banda, tenim l’empresonament sense condicions dels opositors de l’Estat i la persecució constant, que resumidament vol dir que si els dona la gana et tanquen i et tenen dos anys entre reixes, tal com hem vist amb els sentenciats ara, amb la Tamara i l’Adri, amb els 9 relacionals amb els CDR, etc. I la tercera banda era la judicial, un espai on no cal anar massa lluny per saber que qualsevol semblança a l’Estat espanyol entre la paraula «justícia» i l’adjectiu «judicial» és pura coincidència.

Amb aquest trident repressiu, els que vetllen (cobrant) per la pervivència de l’Estat espanyol pensaven que seria suficient per derrotar i humiliar la catalunyesa terra. I és per això que a això s’han dedicat i això és el que estan aplicant.

No comptaven, però, que la gent, aquí, ha madurat i de truc de màgia ja no n’espera cap, que la gent aquí ja no s’encomana a conceptes ni a jugades mestres ni a «quan ho sàpiguen a Europa», que la gent aquí ja no es creu els seus suposats dirigents o representants polítics perquè tothom sap que cada cop que els han necessitat han fallat. La gent, aquí, un cop més, ha passat a confiar en la gent, i això deriva en una desqualificació constant per part de suposats líders independentistes de les tàctiques populars d’enfrontament amb el poder estatal. Deriven en el fet que alguns indecents exindependentistes posen en dubte, per exemple, que els presos dels CDR siguin polítics, quan tothom sap que ho són tant com els presos del «procés». Entre la majoria de la gent no hi ha dubte que uns i altres i molts més són presos polítics i en això i en algunes altres coses discrepem de determinats càrrecs electes que es llencen de cap al femer a veure si així l’Estat els dona un copet de mà a l’esquena i com a molt, com sempre, l’únic que poden aspirar a rebre és un mal cop.

El que ve com a resposta a la sentència del judici del procés pot ser, novament, un moment constituent, en què el carrer torni a ser absolutament determinant per fer política. Pot ser el desllorigador que faci avançar aquesta societat tal com l’1 i el 3 d’octubre de 2017 van fer. És clar que nosaltres farem tot el possible per tal que sigui així, posant-hi el cos, i ells, els cossos dels que han preparat durant tant de temps per fer-nos mal.

Del que hem fet fins ara, hem après. I sembla clar que les poques vegades que ells han vist les seves maneres de fer insuficients per aturar-nos han estat quan els hem desbordat per tots els cantons, perquè per molta policia que hi posin això no és un tema d’ordre públic sinó de democràcia i sabem que els podem desbordar sortint al carrer totes i tots alhora i fent-lo ingovernable, llargament ingovernable.

Fugim de legalismes tòxics i de les lleis encaminades a fer-nos callar, de les normes absurdes per contenir-nos, de les obligacions que alguns creuen d’obligat compliment i que totes esdevinguin fum. Els esclaus són aquells que reconeixen l’amo. Però si l’amo no rep cap reconeixement, com és i serà el cas, ens podran fer mal pegant-nos però deixarà de ser amo i mai més ho tornarà a ser.

El tema és ben clar, el carrer és nostre (els fanals, també), de totes i tots. I la colla de violents que hi trobarem al davant només busca fer-nos passar per violents. No els ho permetrem perquè així ho hem decidit, però tampoc ens quedarem a casa amb por pel que pugui passar. Perquè el que passarà serà un desbordament democràtic del seu sistema repressor que no admet la possibilitat d’existir democràticament i, malgrat ara treguin el dictador del clot, la seva planificació continua sent l’única a què respon el poder polític espanyol, per això tenim les cunetes plenes de cadàvers, per això els judicis sumaríssims del franquisme contra els nostres són avui encara legals.

La legalitat d’aquest estat putrefacte no ens ha de poder aturar perquè aspirem a la construcció d’una societat democràtica on no manin ni els de sempre ni les noves cares dels de sempre, on cada persona sigui valorada pel sol fet d’existir i segons les seves necessitats i possibilitats cadascú rebi el que calgui per tal que la igualtat sigui real i ningú pateixi pel menjar, la salut, l’escola, la casa, el transport, la roba o el respecte a totes les diferències i realitats.

Al carrer, que ja és l’hora!!!, amb el cos i amb el cap, però sobretot, amb el cor. I sort, i una abraçada immensa a totes les que ens hi trobarem, cuidem-nos i esdevinguem tsunami o el que calgui per tal que la igualtat, la llibertat i la solidaritat s’esdevinguin arreu.

Jordi MARTÍ FONT