REDACCIÓ9 Maig, 2016
L’ésser humà necessita posicionar-se en una determinada actitud vers la realitat per tal d’afrontar-la i, en aquest sentit , som hereus d’una visió dualista que classifica el nostre univers en bons i dolents, i, depenent de la perspectiva en optimistes o pessimistes. Això es fa palès en les borses, en les relacions personals, en els col·lectius i, concretament, aquests darrers dies en les declaracions d’alguns dirigents polítics d’Espanya.
La situació política actual ha configurat dos tipus de declaracions; els que proclamen el desastre més absolut per no haver sabut trobar acords que evitessin unes noves eleccions, i, aquells que prefereixen entendre que el país té una segona oportunitat per triar el candidat adequat, com si es tractés d’una segona volta.
Potser convindria repassar el concepte de “segona volta”. La segona volta la trobem en països amb democràcies madures, on es contempla l’oportunitat d’expressar el vot en dos temps. En la primera votació, sol aparèixer una diversitat ideològica que obliga als partits a temperar programes per tal deformar aliances que els portin al govern. De manera que, els candidats que han obtingut pitjors resultats s’han de retirar. En una segona votació, es concentra el vot útil entre dos partits que ja han pactat prèviament. El resultat és que es configuren governs multipartidistes on tots els integrants han hagut de modificar el seu discurs inicial.
Sota aquest prisma , és evident que no estem en una segona volta. Més aviat estem davant d’un fracàs clamorós, no dels resultats de les eleccions , donat que exercir el dret a vot és ja per si mateix un èxit, sinó del sistema electoral. Els protagonistes de les aliances suspenen. Van a setembre. I ja veurem si llavors la ciutadania els aprova. Ara bé, també s’ha evidenciat que tenim una societat madura, perquè allà on no arriben els grans partits, sempre porucs del canvi, sempre temerosos de perdre cota de poder, sempre aterrats de perdre privilegis ancestrals, allà on l’executiu no arriba, hi arriba la població i s’imposa la realitat. I aquesta no és paleocristiana ni dualista. L’afrontament d’unes noves eleccions no es pot llegir en termes d’èxit i de fracàs. És molt més complex. El fracàs és l’evidència de la necessitat d’una reforma i per tant, ja no és fracàs. Els resultats han estat un èxit absolut donat que són la demostració, ja ineludible, de la necessitat d’una reforma del sistema electoral. L’èxit es deu a una població, que, de ben segur, empenyerà al canvi. Demostrant que la realitat no és res més que desequilibris que s’equilibren i es tornen a reequilibrar.
Ara, la urgència d’aquesta reforma electoral és la que ERC ha estat reclamant en els seus programes, avançant-se a les necessitats d’una societat que sempre ha anat pel davant; la catalana.
Virgínia MARTÍNEZ
Militant d’ERC Salou i candidata al Senat
