17. Maig 2024

Arxius de opinió | Pàgina 5 de 12 | Diari La República Checa

REDACCIÓ9 Maig, 2016

OPINIO

 

 

L’ésser humà necessita posicionar-se en una determinada actitud vers la realitat per tal d’afrontar-la i, en aquest sentit , som hereus d’una visió dualista que classifica el nostre univers en bons i dolents, i, depenent de la perspectiva en optimistes o pessimistes. Això es fa palès en les borses, en les relacions personals, en els col·lectius i, concretament, aquests darrers dies en les declaracions d’alguns dirigents polítics d’Espanya.

Virginia MartinezLa situació política actual ha configurat dos tipus de declaracions; els que proclamen el desastre més absolut per no haver sabut trobar acords que evitessin unes noves eleccions, i, aquells que prefereixen entendre que el país té una segona oportunitat per triar el candidat adequat, com si es tractés d’una segona volta.

Potser convindria repassar el concepte de “segona volta”. La segona volta la trobem en països amb democràcies madures, on es contempla l’oportunitat d’expressar el vot en dos temps. En la primera votació, sol aparèixer una diversitat ideològica que obliga als partits a temperar programes per tal deformar aliances que els portin al govern. De manera que, els candidats que han obtingut pitjors resultats s’han de retirar. En una segona votació, es concentra el vot útil entre dos partits que ja han pactat prèviament. El resultat és que es configuren governs multipartidistes on tots els integrants han hagut de modificar el seu discurs inicial.

Sota aquest prisma , és evident que no estem en una segona volta. Més aviat estem davant d’un fracàs clamorós, no dels resultats de les eleccions , donat que exercir el dret a vot és ja per si mateix un èxit, sinó del sistema electoral. Els protagonistes de les aliances suspenen. Van a setembre. I ja veurem si llavors la ciutadania els aprova. Ara bé, també s’ha evidenciat que tenim una societat madura, perquè allà on no arriben els grans partits, sempre porucs del canvi, sempre temerosos de perdre cota de poder, sempre aterrats de perdre privilegis ancestrals, allà on l’executiu no arriba, hi arriba la població i s’imposa la realitat. I aquesta no és paleocristiana ni dualista. L’afrontament d’unes noves eleccions no es pot llegir en termes d’èxit i de fracàs. És molt més complex. El fracàs és l’evidència de la necessitat d’una reforma i per tant, ja no és fracàs. Els resultats han estat un èxit absolut donat que són la demostració, ja ineludible, de la necessitat d’una reforma del sistema electoral. L’èxit es deu a una població, que, de ben segur, empenyerà al canvi. Demostrant que la realitat no és res més que desequilibris que s’equilibren i es tornen a reequilibrar.

Ara, la urgència d’aquesta reforma electoral és la que ERC ha estat reclamant en els seus programes, avançant-se a les necessitats d’una societat que sempre ha anat pel davant; la catalana.

Virgínia MARTÍNEZ
Militant d’ERC Salou i candidata al Senat

 


REDACCIÓ6 Maig, 2016

OPINIO

 

 

 

En temps de la pesseta la competitivitat del país la manteníem devaluant la moneda. Era la solució aplicada cada cert temps per poder exportar i rebre turisme a preus més atractius. En temps de l’euro això ja no és possible i ara les devaluacions es continuen fent baixant el salari dels treballadors i treballadores. Però quines són les causes de la manca de competitivitat?

Jordi Fortuny
Jordi Fortuny

Hi ha moltes causes establertes. Unes de ben falses, com la falta de formació i educació. Tenim aspectes en què aquest país ha avançat malgrat molts inconvenients com són el sistema de salut i l’educació. Podem afirmar que tenim un sistema de salut competent, amb mancances encara, però competent en definitiva. I també podem afirmar que tenim un sistema educatiu amb mancances però competent, doncs són els joves formats aquí volguts a tot el món. Una altra manera de devaluar, enviar la joventut fora del país. Falsa manera finalment de ser competitius.

 

El polígon petroquímic de Tarragona genera de l’ordre de 40.000 llocs de treball entre directes i indirectes. Es tracta de la concentració d’indústria química més gran del sud d’Europa i representa la meitat de la producció química de Catalunya, tot aportant al PIB català més del 2%. Què li falta al polígon per ser competitiu? Últimament s’anuncien tancaments de plantes, amb el conseqüent efecte en cadena que es provoca en aquest tipus d’indústria. Si tenim persones ben formades, si estem en un espai logístic i geogràficament estratègic al sud d’Europa, si tenim ja una tradició consolidada, per què es parla de manca de competitivitat?

 

Doncs bé. La indústria química treballa la matèria, la transforma i per fer-ho necessita energia, molta energia. El preu de l’energia és un element competitiu determinant. Cal observar que per obtenir certs productes el cost de l’energia representa el 50% del cost total de la seva fabricació. Gairebé el 40% del consum d’energia elèctrica d’ús industrial el consumeix la indústria química, petroquímica i assimilables. D’aquí ve la importància del seu preu. Segons

Eurostat, si mirem els preus del kwh, trobem que mentre a Espanya per indústries amb consum de més de 20.000 MWh/any (indústries químiques) és de 0.0722 €, a Alemanya és de 0.0434 € i a França 0.0431€. Les dades parlen per si soles.

Si a tot plegat li sumem la falta d’ample ferroviari europeu i la poca visió en política industrial, les perspectives no són bones i ens cal reaccionar. Amb aquest preus, ni treballant gratis podem ser competitius, per molt competents que siguem com a treballadors!

Jordi FORTUNY
Conseller ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ18 Febrer, 2016

OPINIO

 

 

Fa pocs dies, l’empresa que volia edificar una escola anglesa a una solar de Boscos de Tarragona ha enunciat que es desdiu de la seva intenció i que farà el centre a la població veïna d’El Catllar.

Pau Ricomà
Pau Ricomà

L’alcalde de la ciutat, amb l’eco puntual de la portaveu del grup municipal socialista, ha dit que el projecte s’ha frustrat per culpa de l’oposició. Que estrany! Just quan Ballesteros s’ha assegurat la majoria absoluta al consistori, mercès a les amplíssimes prebendes concedides als grups més dretans del consistori, trànsfuga inclòs, el projecte es frustra per culpa de l’oposició.

Repassem una mica els antecedents. L’alcalde de Tarragona, receptiu als interessos d’un empresari de la ciutat, li ofereix uns terrenys a l’única zona de Boscos de Tarragona que els veïns utilitzen com a espai d’esbarjo. Es fa el concurs procedent i aquesta empresa el guanya.

El projecte aixeca l’oposició del veinat, queixós de la manca d’equipaments públics al barri i disconforme en què aquesta zona s’ofereixi per un negoci privat i no per a equipaments d’ús dels veïns com hi ha a altres zones de la ciutat. Ni l’empresa privada, ni l’equip de govern és capaç d’establir un diàleg suficient amb els veïns. La qüestió és tirar endavant el projecte, tant se val que no se sàpiga com s’organitzarà la mobilitat a la zona o que els terrenys siguin potencialment inundables. Tot plegat són minúcies per l’equip Ballesteros.

El preu li deu semblar una altra minúcia. Més enllà que cadascú pugui fer negocis com vulgui i que l’oferta educativa entra en aquesta llibertat de mercat –si això és bo o dolent ja ho discutirem a un altre lloc- el que és més que discutible és que uns terrenys destinats a equipaments públics s’ofereixin a una empresa privada al preu més baix exigible. En conseqüència, tindríem un centre escolar d’elit –no totes les famílies podran pagar entre 600 i 800 euros mensuals- pagant-li a l’Ajuntament un lloguer de 1000 euros al mes. Que els preguntin a comerciants i autònoms de tota mena a quan paguen el metre quadrat. Tothom té dret a obrir negocis, en això es basa la nostra economia, però que cadascú assumeixi els riscs i els costos.

El malbaratament d’aquesta pretesa oportunitat, atribuït per l’alcalde a l’oposició, contrasta amb la satisfacció amb què uns mesos abans de les eleccions l’alcalde va rebutjar una inversió de dos milions d’una confessió religiosa en un altre punt de la ciutat. Dos casos amb aspectes anàlegs perquè significava fer un equipament en un espai que els veïns utilitzaven com a zona verda. En aquella ocasió, l’equip del PSC ho va anunciar com una victòria de la democràcia perquè es va escoltar als veïns, ara als veïns no se’ls ha volgut escoltar. En aquella ocasió, abans de les eleccions, es van menystenir 2 milions d’euros, ara el preu a obtenir eren 1.000 euros al mes. En aquella ocasió s’ocupava aproximadament el 15% de la zona verda, ara s’ocupava tota. Amb aquesta manera d’obrar costa acceptar que el govern de Ballesteros tingui la mateixa consideració amb els veïns de totes les zones de la ciutat.

Com administra el senyor Ballesteros els recursos de la ciutat és com a mínim desconcertant. Ja sabem que un Ajuntament no és una empresa, però a vegades dóna la impressió que l’alcalde pensa que els diners de tots no són de ningú i ja se sap, quan les coses es comencen malament, acaben malament, i no s’arreglen fent pagar les culpes als altres.

Pau RICOMÀ
Portaveu ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ16 Juliol, 2015

OPINIO

El 14 de març de 1971, el Consell de Ministres franquista aprovava la construcció d’una refineria de petroli a Tarragona. Entre 1973 i 1978, els polígons de la ciutat van acollir tant la construcció de la refineria com de les plantes d’etilè. Van ser anys de creixement de la ciutat, d’arribada de milers i milers de persones majoritàriament procedents d’altres indrets de l’Estat espanyol que es van establir a Tarragona i van fer seva aquesta ciutat.

Laia Estrada i Jordi Martí
Laia Estrada i Jordi Martí

Han estat 44 anys en què la indústria petroquímica ha convertit una capital administrativa de província, la Tarragona hereva de l’Imperi Romà però on la revolució industrial gairebé va passar de llarg, en capital de la indústria petroquímica europea, amb un dels polígons més importants de la Mediterrània.

Aquesta valoració evidentment positiva, a nivell de llocs de treball sobretot, mai no ha deixat d’anar acompanyada d’una altra valoració radicalment contrària, la que apuntava a la possible perillositat d’aquesta indústria per a la vida humana, per a tarragonines i tarragonins. La petroquímica sempre ha generat sospites de manca de seguretat ambiental, pel consum que fa d’aigua potable de l’Ebre i, sobretot per la manca d’estudis seriosos en relació a quines substàncies tòxiques s’aboquen a l’aire de totes i tots, i quines malalties poden provocar aquestes substàncies. I a aquesta sospita també s’hi afegeix la que també desperta el Port de Tarragona, també un dels més importants de la Costa Mediterrània, i alhora un gran emissor de contaminants a l’aire.

És vergonyós que en 44 anys pràcticament no tinguem cap estudi sobre aquests dos temes: contaminació ambiental i salut pública. Cap estudi seriós, estem dient, i que s’hagi elaborat amb voluntat de ser divulgat entre el conjunt de la població. Sí que sabem, des del 2014, que el semen de la comarca del
Tarragonès és de pèssima qualitat i que a l’aire tarragoní es respiren 550 substàncies potencialment perilloses.

El 2012, els ajuntaments del Morell, Vilallonga del Camp, Constantí i Perafort-Puigdelfí acordaren finançar un estudi de qualitat de l’aire impulsat per la Plataforma Cel Net. Aquest estudi, fet al polígon nord de la petroquímica, assegurà una presència elevada de compostos químics nocius i cancerígens com el benzè, el 1-3 butadiè i el benzo(a)pirè. Les dades, fins aleshores, desconegudes, són molt preocupants.

Ara, també gràcies a la feina feta per Cel Net, l’Ajuntament de Tarragona aprovarà aquest divendres la realització d’un altre estudi que, en aquest cas haurien d’impulsar el mateix Ajuntament de Tarragona junt amb els de la Canonja, Salou i Vila-seca (i potser fins i tot Reus), aquest cop al polígon sud.

Els dos regidors de la CUP
Els dos regidors de la CUP

Arribem 44 anys tard, perquè a més de llocs de treball cal assegurar una bona qualitat de l’aire. I aquesta és possible si no es fa la vista grossa i, sobretot, si no hi ha opacitat per tal d’afavorir empreses que potser no es dediquen només a fer el bé. I diem “potser” perquè fins que no tinguem l’estudi de l’aire del polígon sud aquesta és una dada oculta, amagada i que mai més ho ha d’estar.

Volem saber què respirem i ho volem saber ara. En aquest sentit, des de la CUP de Tarragona hem apostat per proposar a totes les altres forces del Plenari l’estudi que demanava Cel Net, i afortunadament aquest divendres la moció en defensa d’aquest estudi és presentada conjuntament per la CUP, ERC, Ciutadans, CiU i ICV-EUiA. I diem afortunadament perquè sense aquests altres grups la moció no podria prosperar de bon principi. A més, molt possiblement, PP i el PSC també hi votaran a favor, i la moció s’aprovarà per unanimitat.

Ara bé, més enllà de votar-hi a favor o de presentar-la, allò que caldrà a partir del moment en què la moció s’aprovi és desenvolupar-la i fer que aquest estudi esdevingui una realitat. Ni podem ni volem passar 44 anys més sense saber què respirem. Per tant, un cop aprovada la moció, ens posarem en cos i ànima a fer que es compleixi el què s’hi diu, sense descafeïnar-la i sense endarrerir-la. És el nostre compromís i el de totes les persones que ens estimem aquesta ciutat i, sobretot, la vida de qui hi viu, de totes les tarragonines i de tots els tarragonins.

Jordi Martí i Laia Estrada
Consellers de l’Ajuntament de Tarragona per la CUP


REDACCIÓ8 Febrer, 2015
Jaume_Pujol1.jpg

Un any més em plau fer-me ressò del treball de Mans Unides. Aquesta organització de l’Església, que amb tant d’entusiasme i eficàcia es dedica a ajudar persones necessitades del Tercer Món, presenta la seva campanya amb el lema: «Lluitem contra la pobresa. T’hi apuntes?»

El missatge ve acompanyat del dibuix d’un senzill llapis, un llapis com els de sempre, amb una goma a la part superior. El seu significat és: amb la punta del llapis pots apuntar-te a la lluita contra la pobresa; amb la goma pots esborrar la injustícia que representa que hi hagi tantes famílies que pateixen necessitats en el nostre món.

Els projectes concrets d’ajuda de Mans Unides se centren en llocs tan pobres com una diòcesi de la República Democràtica del Congo i una regió de l’Índia. Treballant amb la població del lloc, se’ls ofereixen els instruments, moltes vegades educatius i assistencials, perquè puguin vèncer el cercle viciós de la pobresa. Els fons que es recullen van directament a aquestes zones, moltes vegades a través de missioners, i no es perd res pel camí.

Tot i la crisi, hi ha entre nosaltres moltes persones que poden ajudar. No es tracta d’entregar fortunes; qualsevol donació és molt important, perquè es multiplica. Pensem que a diversos països africans el sou habitual tot just excedeix un dòlar diari. El que reben és per a ells com un «Pla Marshall» que canvia el panorama vital de la població.

Com a cristians ens sentim interpel·lats per la paràbola dels talents que Jesucrist ens va ensenyar. El qui els ha rebut, siguin pocs o siguin molts, ha de fer-los fructificar i no amagar-los inútilment. És per la caritat entre uns i altres que eren reconeguts els primers cristians. A l’aldea global que és avui el món, on les distàncies s’han escurçat tant, no podem sentir-nos aliens als patiments dels qui estan només a unes hores d’avió, alguns dels quals podríem visitar sortint de casa després d’esmorzar i arribant a les seves a l’hora de dinar o de sopar, encara que ens trobaríem amb la sorpresa que no poden oferir res perquè no tenen res.

Mans Unides no substitueix els compromisos dels governs, com els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, però la seva actuació és més ràpida i arriba amb prestesa a determinades comunitats que no poden esperar els efectes de la gran política perquè, simplement, la seva fam la tenen avui.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 

 

 


REDACCIÓ27 Gener, 2015

La campanya en què el Club Natació Tàrraco està immers per reparar la coberta de la seva piscina ens fa inevitablement pensar en quina ha de ser la relació entre l’Ajuntament de Tarragona i els clubs esportius de la ciutat.

Comença per sorprendre que, mentre des de la plaça de la Font es pretén engrescar la ciutat en els Jocs del 2017, un club amb més de mig segle  d’història hagi de recórrer a aportacions voluntàries de fons, sortejos i àpats solidaris per  aconseguir mantenir les seves modestes instal·lacions en estat d’ús. M’arrisco a equivocar-me, però m’apostaria qualsevol cosa a què els Jocs no tindran el retorn social que ha aportat el Tàrraco al llarg de la seva vida i el que pot seguir aportant.

Com a servei ciutadà esportiu, les piscines del Tàrraco han de suportar una competència no massa lleial del conjunt de piscines municipals, que sí que poden tenir pèrdues perquè les paguem entre tots amb els nostres impostos. Aquestes instal·lacions esportives donen servei a una franja de població molt àmplia de la Part Alta, del Centre i de Llevant; això sí, a un preu menys competitiu que a altres zones de la ciutat.

Però, més enllà dels serveis generals que es poden donar en unes instal·lacions esportives, el Club Natació Tàrraco funciona com el que és, com un club. Això vol dir que és l’única oferta que els ciutadans i ciutadanes de Tarragona tenen per endinsar-se en l’esport de la natació i en les altres disciplines que s’hi associen, com el waterpolo o la natació sincronitzada. Per tant, aquest club ofereix una oferta formativa en què persones interessades, gairebé sempre nens i joves, aprenen les màximes virtuts de l’esport de competició: disciplina, superació, solidaritat de grup, responsabilitat, etc.

Arribats a aquest punt, m’agradaria aclarir que no hi tinc el mínim interès corporatiu en aquest tema. No sóc soci del Tàrraco. La meva única relació amb el club va ser portar els meus fills a cursos estivals de natació, i, posats a ensenyar les cartes,confesso que entre les deu o dotze persones que neden pitjor a Tarragona hi dec estar jo. No conec massa aquest món, però conec molt bé el dels castells i veig com en els dos existeix un aspecte formatiu que representa un plus de felicitat per als més joves, perquè creixen conscients del valor d’allò que quotidianament estan fent, més enllà de marques i de rànquings. Això és educar en valors i fer-ho se’ns fa més necessari que mai en aquests temps que vivim.

Crec fermament que els Ajuntaments, i el de Tarragona en especial, han de realçar la feina de les entitats i reconèixer com es mereixen el servei que fan a la societat. No es tracta de subvencionar-les indiscriminadament, al contrari, es tracta de fer que les associacions participin i que es facin corresponsables de l’estratègia municipal que les afecti, en aquest cas l’esportiva. No es tracta de municipalitzar els clubs o les instal·lacions, perquè en aquest camp, com amb d’altres, molt rarament l’administració ho farà millor que la gent de les entitats, perquè aquests tenen dues qualitats: la vocació i el coneixement de la seva especialitat.

Pau RICOMÀ
Candidat d’ERC a l’alcadia de Tarragona

 

 


REDACCIÓ26 Gener, 2015

Un any més, arrenca la temporada de les fires turístiques: Madrid, Pamplona, Londres… I, com no podia ser d’una altra manera, Tarragona Turisme serà present en els grans escenaris i aparadors turístics.

Gràcies al conveni corner de Costa Daurada –en el qual hi participen la Diputació de Tarragona, tretze municipis, tres entitats comarcals, sis associacions empresarials i dues entitats privades vinculades al sector turístic–, Tarragona podrà promocionar-se arreu, invertint menys recursos econòmics que si hi hagués anat en solitari. Aquest estalvi, a la vegada, servirà per engegar nous projectes i apuntalar i millorar els que ja existeixen i que tan bons resultats ens donen.

Com a novetat d’aquest any, Tarragona s’integra també a l’Aliança turística que agrupa Salou, Vila-seca, Cambrils i Reus, en una demostració de la bona feina conjunta i la bona entesa i sintonia existent al territori. Una manera de fer completament diferent a la dels últims anys, que era fer la promoció turística al marge de la resta de destinacions. Aquesta aliança, ens permetrà dur a terme accions de comunicació i presentacions a mercats que són molt interessants per a la ciutat, i fer-ho d’una forma més directe.

Ara, amb un nou catàleg de fires per endavant, presentarem la nostra ciutat com el que és, un destí que enllaça la cultura, la gastronomia, el patrimoni i les nostres platges amb una ciutat on la història està ben viva i present en cada ciutadà i a cada racó.

El turisme no descansa, malgrat la percepció que pugui haver-hi de que només es nota quan ens trobem en plena temporada. Tot al contrari. El Patronat Municipal de Turisme de Tarragona i el Tarragona Convention Bureau no paren en la seva activitat de promoció i captació de turistes i esdeveniments vinculats al turisme de negocis. En qualsevol cicle de la vida, abans de recollir uns fruits prèviament has d’haver sembrat. I en el Turisme passa el mateix. Doncs és tot just ara quan sembrem les llavors per tal que a finals de temporada puguem celebrar els èxits d’una excel·lent temporada turística, com han estat les dels últims anys. 

Ens aquest sentit, val a dir que no comencem de zero. Ans al contrari. Projectes (i productes) com “Tarragona ciutat de castells” o “Tarragona, història viva” ens diferencien d’altres destinacions i alhora ens especialitzen en el marc del turisme cultural sense oblidar que allò que fem, és el que som. Autenticitat i originalitat. I amb aquesta base, em creat un model de turisme pensat i basat en les persones: en els tarragonins, per descomptat, i per la gent que ens visita.

Al marge dels dos esmentats, d’altres productes com el “Tarraco Talgo”, el “Tarragona Family Week” i diferents jornades gastronòmiques donen continuïtat i enriqueixen aquesta oferta. Com la nostra Setmana Santa o les festes majors –Sant Magí i Santa Tecla– cada vegada més valorades arreu i que ens identifiquen com a una societat que ajuda a que els nostres visitants coneguin més la nostra historia i la ciutat.

Per tant, arrenquem aquest 2015 amb algunes incerteses pel que fa a les previsions turístiques –els mercats internacionals són sovint volàtils–, però convençuts que la nostra ciutat mantindrà el nivell i els bons resultats dels últims tres anys, i que cada vegada serà més coneguda arreu del món.

Patrícia ANTON
Consellera de Comerç i Turisme a l’Ajuntament de Tarragona

 

 

 


REDACCIÓ26 Gener, 2015
alfred.jpeg

Al conjunt de ciutadans de Catalunya ens ha tocat viure uns moments decisius per l’esdevenir del nostre país. En temps convulsos, on les ideologies i els valors estan deixant pas a populismes, discursos demagògics i de la por sovint mancats del mínim sentit comú, molts de nosaltres tenim la gran sort de mantenir-nos fidels als nostres ideals i a la voluntat de treballar per la nostra ciutat, pel nostre país i pel conjunt de les persones que conformen la nostra societat.

La fidelitat als valors i sentiments republicans, fa que siguem radicalment inconformistes i tossudament fidels en la lluita per transformar el marc de convivència del que ens hem dotat, per fer-lo més democràtic i per obtenir la justícia social de la que avui dia la nostra societat n’és orfe.

La defensa del pluralisme ideològic, la defensa de la igualtat entre les persones o el comportament ètic i exemplar de cada un de nosaltres, són valors compartits per molts de nosaltres.

Treballar per la millora de la nostra ciutat i treballar per assolir el nou país que molts desitgem, comporta estar obert i disposat a parlar amb tothom que tingui alguna cosa a dir, proposta, visió o opinió respecte de la ciutat i respecte del país. El diàleg entre les persones i el respecte a les opinions dels altres és un dels valors que personalment no he perdut ni perdré mai.

Si el que aspirem és a tenir un Reus millor i una Catalunya independent, hem d’actuar com si aquest somni nostre fos ja una realitat.

I fer-ho vol dir escoltar les persones que volen ser escoltades. Fer-ho vol dir anar, fer carrer, conèixer la ciutat. Fer-ho vol dir anar amb el cap ben alt dient que som d’esquerres i que som republicans. Fer-ho vol dir treballar per fer gran el nostre projecte col·lectiu. Fer-ho vol dir treballar per les persones que viuen a Reus. Fer-ho vol dir treballar per la nostra ciutat.

Fer-ho vol dir treballar per fer de Reus una ciutat per un país i un país per la ciutat.

Dir la veritat i acceptar les crítiques, és part de la responsabilitat d’aquells que treballem per millorar la convivència col·lectiva. Com també és la nostra responsabilitat el diàleg, per conèixer als nostres conciutadans, la humilitat, per conèixer els problemes dels reusencs, la confiança, perquè cal que el ciutadà sàpiga que no el trairem si confien en nosaltres, malgrat no puguem acomplir totes les seves expectatives.

Són aquests, valors que han de regir el comportament en el nostre treball i que ens han de permetre fomentar l’orgull reusenc, l’orgull de formar part d’un col·lectiu de persones que estimem i treballem per la ciutat i les seves persones.

El diàleg permanent amb la ciutadania ha de permetre aprofitar al màxim l’administració i el bon govern. Hem de ser capaços de crear un municipi ordenat i sostenible al servei de les persones, optimitzant els recursos públics, que són recursos que pertanyen al conjunt dels ciutadans .Reus ha de ser una ciutat integral i socialment agradable, atractiva pels qui ens visita i amigable per qui l’habita. Per aconseguir-ho potser caldrà desfer el mal camí que ha seguit la ciutat en la gestió urbanística. Els projectes urbanístics han d’adaptar-se a les necessitats de la ciutat i no a l’inrevés. La política d’habitatge i un treball digne com a servei d’interès general, la lluita contra el risc d’exclusió social derivada dels desnonaments o l’atur de llarga durada, la presa de consciència col·lectiva que tots els qui residim a Reus tenim uns drets, però també uns deures envers la ciutat i els nostres conciutadans.

Hem d’afrontar des de l’esquerra i de forma seriosa i sense por el tema de la immigració. No podem donar l’esquena a la realitat de la nostra ciutat. Cal acollir, ajudar i procurar pel bé d’aquells que s’han vist amb la obligació de deixar el seu país d’origen per raons de feina, salut o guerres, respectant la seva diversitat però fent-los partícips també dels deures i obligacions que com a ciutadans de Reus també tenen. Hem de ser capaços de solucionar aquest tema per assolir la integració i no crear guetos, perquè si no ho fem des de la perspectiva d’esquerres, qui ho farà? Nombrosos són els exemples de l’auge de populismes i polítiques d’extrema dreta que s’han alimentat de la situació d’aquestes persones per provocar conflictes entre habitants de la mateixa ciutat.

Hem de treballar per fer ciutadans lliures en un país lliure. Ens cal doncs, cohesionar educació amb cultura i fomentar les polítiques i campanyes de sensibilització en tots els àmbits patrimonials, tant mediambientals com culturals.

Reus ha estat sempre una ciutat oberta als pobles i ciutats del Camp, sobre els que ha exercit una capitalitat que avui dia ha perdut. Ara cal tornar a obrir Reus, però no solament als pobles i ciutats del Camp, sinó també a la resta de pobles i ciutats de Catalunya i del món. Per fer-ho només hi ha dues opcions: o esperem que ens vinguin a trucar a la porta o anem nosaltres a trucar totes aquelles portes que ens permetin recuperar el nivell d’excel·lència i personalitat pròpia en el comerç, en la cultura, en el caràcter afable de ciutat que sempre havia tingut Reus. La promoció de Reus com a marca, com a ciutat de referència, no pot fer-se des de la taula d’un palauet, sinó que cal fer-la movent-se i fent-se visible arreu, no ja sols de Catalunya sinó arreu del món.

De feina en tenim, però el treball no ens fa por. No podem baixar els braços i quedar-nos sense fer res davant dels reptes i oportunitats que tenim.

Nosaltres seguim!

Àlfred PITARCH
ERC Reus

 

 

 


REDACCIÓ25 Gener, 2015
Jaume_Pujol1.jpg

L’any passat els missioners van ser notícia per un fet inesperat: l’extensió de l’ebola. Encara que a Espanya es van seguir especialment les notícies dels repatriats, van ser molts els que es van contaminar i van morir als països africans en els quals aquesta malaltia tan contagiosa es va fer més present, sobretot a Libèria, a Sierra Leone i a Guinea Conakry.

La preocupació per l’ebola no ens ha de fer oblidar, però, les persones, sobretot nens, que van morir per altres malalties, com la malària, la diftèria o, simplement, per desnutrició.

La Infància Missionera és una obra pontifícia que abans es va anomenar Santa Infància. Es tracta que els nens visquin l’esperit missioner d’ajudar els petits que habiten en aquests països que abans en dèiem llunyans i que ara són a poques hores d’avió.

Com pot ajudar un nen al benestar material, però sobretot espiritual, d’altres nens que en la majoria de casos no han rebut el baptisme i no coneixen Jesucrist? Pot semblar que qualsevol cosa que faci un nen tingui poca eficàcia, però no és així: poden ajudar resant i col·laborant, amb avemaries i uns cèntims.

Les pregàries infantils tenen valor als ulls de Déu, que va dir: «Deixeu que els infants vinguin a mi», i les seves ajudes, encara que simbòliques, van permetre l’any passat afrontar 2.000 projectes en països de missió. Uns cèntims del nostre país valen com euros en altres en què el sou és a vegades d’un euro diari.

La Infància Missionera no és una obra caritativa, sinó evangelitzadora, però des de sempre l’Església ha rebutjat distingir entre l’ajuda material i l’espiritual. El missioner és solidari amb la persona humana en el seu conjunt. Veu germans on un antropòleg veu races diferents o un estudiós de les religions, creences diferents.

Els nens, que actualment neixen ja en un ambient global, de races i creences, de comunicacions sense fronteres, poden ser estimulats a pensar en els seus petits propers, amants també del futbol o dels videojocs, però amb dificultats de salut o d’educació.

Joan Pau II va anomenar els nens de la Infància Missionera «els petits grans col·laboradors de l’Església i del Papa». També jo, que he conegut d’infant les guardioles de la Santa Infància, desitjo encoratjar els formadors perquè conreïn en les ànimes infantils aquests desitjos de solidaritat que els faran més bones persones i que alhora salvaran moltes vides humanes tan fràgils que depenen de nosaltres.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 


REDACCIÓ23 Gener, 2015

Moltes vegades desconeixem la nostra pròpia història, i per això vull començar fent cinc cèntims, a partir d’un exemple, sobre com es va anar consolidant la Tarragona de la segona meitat del segle XX; quan al costat de la Canonja un seguit de persones arribades, majoritàriament, del sud d’Espanya (com els meus avis) van instal·lar-se i construir les seves cases en el que avui coneixem com a Bonavista. Quina reacció van tenir els i les veïnes de la zona? Doncs bé, aquests veien com el seu centre mèdic, des de l’arribada d’aquesta nova gent, estava col·lapsat. Però era culpa de la gent que arribava o de l’administració que no donava resposta a la situació que hi havia? La solució era fer-los fora? Il·legalitzar les seves construccions? Tot un seguit d’exemples com aquests han fet que la ciutat de Tarragona tingui un urbanisme injust que porta com a resultat la segregació econòmica, i generalment, les últimes persones que arriben a la ciutat, tenen pitjors condicions. Això no vol dir que els que estan des de la dècada dels seixanta als barris obrers de Tarragona, ara estiguin bé, al contrari! Són (i som), en molts dels casos ,els principals damnificats de la crisi econòmica que patim.

No hem d’errar a qui hem d’assenyalar: al poder econòmic que canvia lleis per projectes tacats de corrupció, per aquelles i aquells que segueixen prometent-nos la solució a base de la construcció de nous habitatges, mentre ens fan fora de les nostres cases per a que es quedin buides i sota propietat bancària. I ho dic en relació al discurs que el Partit Popular de Tarragona està fent i que portarà al proper ple de l’Ajuntament. Ens intenta fer creure que el problema són les persones que professen una determinada religió i no uns governs que ens retallen drets socials, laborals i democràtics. Confonent, també, el moment, en el que, volgudament alguns volen lligar l’islam (amb més de mil milions de practicants) amb terrorisme, i ho diuen sense despentinar-se, sense qüestionar perquè no li han dit mai terrorisme catòlic a un que vam tenir al nostre país i que va sorgir de determinades esglésies. El terrorisme és terrorisme i no defensa més ideologia que la de la por i el terror.

Visc entre una església catòlica i una evangèlica, no només no em molesten, sinó que m’agrada. La Mediterrània, històricament, ha estat un punt de trobada, d’intercanvi; i per això no em molestaria tenir qualsevol altre centre de culte al costat, la convivència ens fa ser més rics culturalment. Per què, doncs, segons quines religions generen tantes gelosies? Doncs bé, dóna la casualitat que la majoria dels practicants, al nostre país, del islam, són pobres. I els pobres sempre seran assenyalats per part del poder. I ei! Que sembla que al 2017 organitzarem uns Jocs Mediterranis! Alguns haurien d’aplicar els valors olímpics en el seu discurs, no només ondejar banderes de la candidatura. Perquè el PP no assenyala el qatarià que té Port Tarraco, es veu que Qatar és aliat d’occident. Justament un país que té una de les aplicacions de la xaria més restrictiva, però, ves per on, té poder econòmic, i per tant, és bo. Hipocresia.

Jo, a més, sóc poc sospitós, em defineixo com ateu, però de la mateixa manera que defenso, activament, la celebració, cada 23 de setembre, de Santa Tecla, per exemple, defenso que la gent pugui professar la seva religió en un espai digne, adequat i adient, i que per tant no puguin utilitzar la religió per fer política. En el moment que l’administració garanteix aquest dret, no hi ha motius per a que intentin incidir en les legislacions, ja que aquestes els hi pertoquen als parlaments. Tampoc sóc sospitós perquè milito en una organització on hi ha ateus, agnòstics, catòlics o musulmans, però que coincidim en la defensa d’un estat laic.

Per tot això necessitem una ciutat que aposti per la inclusió social que resolgui problemes i no que els creï. Si certes comunitats religioses generen problemes, segurament, és perquè l’espai no és l’adient i l’adequat, i enlloc de prohibir, cal cercar la manera de que aquestes puguin canalitzar les seves conviccions religioses. Hem de superar un urbanisme que segrega, que genera desigualtats, on el centre centrifuga enlloc d’actuar com a epicentre de la ciutat.

Gabino MARTÍNEZ
Membre de Joves d’Esquerra Verda del Camp de Tarragona