29. Abril 2024

Arxius de opinió | Pàgina 4 de 12 | Diari La República Checa

REDACCIÓ20 Setembre, 2019

 Con un país intoxicado por un estofado madrileño pasado de coacción en su cocina a cuatro fuegos, los cocineros ya no saben que maná prepararnos como nuevo menú para seguir ‘estafándonos’. Nuevas elecciones que huelen a rancio gracias a la grasienta casta de cuatro partidos por la mitad a manos de Chefs de ‘medalleo’ desinflado guarnicionados con ayudantes de cocina que, con la intención de adornar la carta, ‘chamuscan’ sus especialidades con aderezos adorados a la sinrazón.

Lo inaudito es que aun así, habiendo empachado de hartazgo y envenenado a todo un país, la casta de piratas mantenga sus chiringuitos de playa con el fin de que volvamos a consumir sus indigestos e insalubres platos rotos calientes. Desencuentros de color gris con calor rosa que han desembocado en una nueva cita obligada con las urnas asumiendo y sumando un nuevo coste al déficit impuesto.

Sueldos pagados sin oficio, cargas de cargos sin encargo y millones en nuevas papeletas se avecinan por no saber, ni querer, cada uno desenvolver su papel. Pasquines al acecho merodean nuestros buzones. No podemos depender de cocineros hambrientos para alimentar nuestra sociedad. Dejemos de hacer los primos poniendo en valor

Nuestra materia prima eligiendo al Chef que con viento a vapor nos cocine y no calcine. A partir del diez de noviembre comeremos lo que somos porque somos lo que comemos y comemos lo que cocinamos. La carne política ‘mechá p´atrás’

Óscar MOLERO
Escriptor


REDACCIÓ20 Setembre, 2019

 La Santa Tecla 2019 està en el seu màxim estat d’eufòria. El primer diumenge, entre altres coses teníem l’esplèndid Primer Diumenge de Castells i els nastiquers estaven pendents a la mateixa hora del partit amb l’Ebro, que ens va donar l’alegria del primer triomf. Però jo tenia marcat en la meva agenda, assistir a l’estrena de la pel·lícula La mida del temps. Mentre anava cap a l’Antiga Audiència ja em xiulaven les orelles que l’assistència seria alta. No m’equivocava. A la plaça del Pallol hi havia una cua llarga, que arribava fins al portal del Roser, tant va ser l’èxit, que es va haver d’improvisar una segona sessió a les nou del capvespre.

Documental protagonitzat per Eduard Boada, pregoner de les festes de santa Tecla d’aquest 2019 i el seu històric espai tarragoní Can Boada. L’obra produïda per Ayhe Productions, està escrita per Javier Barón i dirigida per David Aymerich. Mireia Pallejà va ser la productora i Daniel Bernés i el mateix Barón són els responsables de la fotografia. Em va agradar molt i té minuts plens d’emoció. La línia argumental està força bé, és el denominador comú, de les intervencions de persones i personatges de la ciutat, que intercalades i totes segudes amb cadira, en indrets molt ben localitzats, per la seva plasticitat i efecte òptic.

Recordo a Pep Escoda a la platja i les onades al seu darrere; Margarida Aritzeta al passeig arqueològic i al fons el Pretori i el Museu arqueològic; Pep Fèlix Ballesteros envoltat de l’accés al Circ romà; Oriol Grau al Moll de Llevant; Lluís Pagés a la Baixada de Misericòrdia, sense cap mena de trànsit, però baixant caminant el meu bon amic l’arquitecte Xavier Climent. Surten més invitats. Tots ens expliquen les seves vivències viscudes a Can Boada o si més no amb l’Eduard.

La música, la fotografia amb primers plans, shunts majestuosos de les passes que lentament Boada feia per anar al seu territori obert a tothom, per un costat, i de les verdures – que inclòs amb un ritme vertiginós – volaven fent espirals: els pebrots, les cebes, els tomàquets, les patates, les albergínies, els carabassons, entre altres fruits de la terra, per un altre. Aquest va ser un moment estètic de luxe, que acompanyat de la música et posava els pèls de punta. La música, no original, va estar molt ben seleccionada per anar entrant amb el personatge homenatjat.
Felicito a tots els intervinents en aquest projecte audiovisual. En tot cas, hi ha un però. Quan surten els invitats, si no els coneixes, no sabies qui era: faltava el rètol corresponent. Jo que he sigut gairebé trenta anys com a professor de secundària (sol vaig donar tres matrícules), la nota del documental per a mi és un vuit.

Deixo per al final, el moment que la neta entra a Can Boada i abraça/ besa al seu avi. Entren després al petit espai, per anar a menjar els entrepans, amb la signatura de l’Eduard Boada, la seva família i els seus amics, tots ells clients i degustadors de la saviesa de barrejar els ingredients amb la improvisació del geni que sap el seu ofici. Entre aquests invitats vaig poder visualitzar al cronista oficial de la ciutat Josep Maria Sabaté Bosch i un dels personatges que ha fet passar moltes bones estones a molts tarragonins o no, com és el conegut pallasso Enrico.

Ah, per cert, he de confessar que jo dec haver assaborit quatre vegades el “bocata Boada”. Farà mig any en sortir de fer-me una analítica a la Monegal. Com vas en dejú, vaig sortir de casa amb la decisió d’anar a Can Boada i, com encara tenia pa, esmorzar. Cap problema. Aquí està la gràcia i el secret de Can Boada, havies d’anar sense presses. Degustar i fer petar la xarrada amb qui sigui, coneguts o desconeguts. L’ambient presidit per l’amo, el donava tota la confiança del món, per la seva amabilitat. Això és el que ens falta actualment amb l’estrès que flota a l’ambient. “La mida del temps” és la que hem de canviar. El pregoner Boada ho ha sabut fer de matrícula.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ13 Setembre, 2019

 Es preveu una tardor més que calenta, tardor política. Tardor al “rojo vivo“. Aquest article podia tenir diversos títols: 1. Embolica que fa fort; 2. Política, art de l’impossible; 3. Més del mateix; 4. A on anem a parar; 5. Què ens porta tot plegat.; 6. El teu títol; 7. L’atzucac: carreró sense sortida. Fins quan?, i 8. Etcètera, etcètera. A continuació, com a mostra del que està per vindre, pots llegir una sèrie de titulars i dels destacats, de la premsa de paper, dels darrers dies. Des del trenta d’agost al 8 de setembre, deu dies. Tots els entre cometes, corresponen a declaracions dels líders espanyols i catalans. Som-hi doncs.

30/08. Sánchez demana “responsabilitat” per evitar noves eleccions; El plenari sobre l'”Open Arms” accentua la fractura entre PSOE i UP; “No es pot voler ser govern i contra govern a la vegada”; El PDECat obre un procés intern per discutir si es dilueix en JxCat; Montero creu que fins desembre no es liquidarà el deute autonòmic; Les 370 mesures de Sánchez; “No podem confiar en vostès”

31/08. Sánchez solament anirà a una altra investidura si té la garantia de ser president; Podem, el vodevil.

01/09. Sánchez es prepara per eleccions a l’espera d’un gir d’Iglesias; El PSOE llança el darrer ham a Podemos pensant en novembre; Moncloa creu que una “majoria cautelosa” recolzaria a Pedro Sánchez a la tardor; Els socialistes proposaran a UP una via per generar “confiança mútua”.; Catalunya: el desenllaç; Estem en la recta final de la inèdita unitat d’acció entre l’antiga Convergència i ERC; Podem i el nus escorredor; UP pot elegir si trenca amb el PSOE o li regala els vots a despit; Creix la sospita en l’entorn d’Iglesias que Sánchez busca la destrucció de Podem; Torra planteja investir a Puigdemont com resposta a la sentència de l’1-O; Ni coalició, ni eleccions, existeix una altra via: programa comú progressista; Incertesa, inestabilitat, desconfiança; “PP i C’s, entre un Govern socialista i un socialista amb independentistes, prefereixen el segon”; L’estabilitat política no pot dependre dels independentistes, amb un calendari aliè a l’interès d’Espanya”; “Hem d’exhaurir al màxim per arribar a un acord amb Podem”; Torra avisa Torrent que es prepari per si s’ha d’investir Puigdemont com a president; “Un govern de concentració ho embolicaria tot més”; Som la casa gran del constitucionalisme.

02/09. El PP accentua la pressió sobre Ciutadans davant la proximitat d’eleccions; Casado insisteix en el fet que els votants de Rivera no entendrien que la dreta anés desunida i es presenta com a líder que ha conquerit pactes; Casado veu la possibilitat de guanyar a l’esquerra si suma amb Ciutadans; Tres mesos d’incertesa; El Govern recolza un fòrum de SCC en defensa del bilingüisme; El president de l’Assemblea francesa recolza a Espanya; Hi haurà manifestacions importants però és impossible la repetició de la DUI, “Tornar a votar motivaria la tabola de la dreta”; “Parlar únicament de confrontació ens empetiteix”.

03/09. El jutge acusa Aguirre d'”idear” el finançament il·legal del PP en Madrid; Sánchez supedita la trobada amb Iglesias a la negociació del programa; La Moncloa celebra que Podemos “tindrà difícil” el document que es presentarà avui; ERC manté l’abstenció com a gest per al diàleg: El jutge vol saber si Aguirre coneixia o, fins i tot si controlava, la suposada caixa B del PP; L’independentisme busca refer la unitat com el Tsunami Democràtic; El TSJC fixa el 25 i 26 de setembre el judici a Torra pels llaços grocs; Aguirre i Cifuentes, investigades per finançament irregular del PP.

04/09. Sánchez ofereix a Podem càrrecs fora del govern i garanties sobre el pacte; El PSC no serà a la Diada perquè és un protesta “independentista”; El president espanyol rebutja el referèndum català perquè “trenca la convivència”; El PSC s’absentarà de l’acte institucional de la Diada dedicada a “presos i exiliats”; Els populars tanquen files en defensa d’Esperanza Aguirre; Sánchez situa a Iglesias en el dilema: investidura i estabilitat o eleccions; El líder del PSOE ofereix a Podemos càrrecs institucionals i garanties dels pactes; Podemos en almívar; El PP evita comentar les noves acusacions; C’s recolza una comissió d’investigació sobre el cas Avalmadrid; La Diada organitzada pel Govern enfronta als partits catalans; Andalusia crea un pla d’ajudes als “afectats per la immersió lingüística”; El Partit Socialista està en la cresta de l’onada. Però, i Espanya? Això què és?; El PSOE tanca la porta per escrit al referèndum; La factura del desgovern espanyol.

5/09. Sánchez aixeca la pressió sobre Iglesias amb el suport d’ERC, PNV i EH Bidú; Torra amenaça amb la secessió si la sentència és condemnatòria; Ara és l’hora sí, de comprendre que la independència és inabastable sense una majoria social clara i nítida, i menys sense ajustar-se a les regles i procediments democràtics.

06/09. PSOE i Podem s’atrinxeren en la discòrdia; Casino parlamentari; Abascal no es veu a la suma; Torra ratifica a Madrid la seva aposta per la confrontació; Torra ratifica la seva aposta per la confrontació; “Cap demòcrata hauria de tenir por del vot en unes eleccions” Nou assalt sense avançar entre el PSOE i Podem; El cor té raons que la ment no sap explicar;

07/09. L’actitud de Ciudadanos; Rivera torna al Parlament per a recordar el convuls ple del 6 i 7 de setembre; La llei del Referèndum i la de Transitorietat foren “un cop d’Estat postmodern”, segons el líder de Cs“: Junqueras recrimina a Torra el vet a l’avançament electoral; JxCat lamenta que ERC, faciliti la investidura de Sánchez i, a la vegada, no descarti eleccions catalanes; Dies d’esquizofrènia; El PP demana que compareixen tots el ministres per subratllar la seva debilita; El PSOE exigeix a Iglesias garanties que serà lleial en la qüestió catalana; Un acord “gairebé impossible”

08/09. Sánchez pressiona a Iglesias i li urgeix que faci “un pas al davant”; El PSOE calibra riscos o beneficis del 10-N; L’onada que ve; Adéu Catalunya, hola economia. Casado repta als barons socialistes a exigir a Sánchez els diners que els deu; L’independentisme s’encomana a la Diada per recuperar la unitat; Altres eleccions, per a què?; Puigdemont i Rovira demanen “combatre la pressió” des de la unitat per la Diada; Roldán ve a C’s, és forta malgrat les darreres sortides; Sánchez admet que hi ha un “risc cert” d’eleccions; “Hem de tancar el dol i tornar a posar com a objectiu la independència de Catalunya”; Detindran Quim Torra? S’apunta al “Jo em planto” i no compareix al TSJC?; “Si marquem un horitzó comú, sembla lògic un govern de concentració”; El govern impulsa la identitat digital “auto sobirana”.

Torno a repetir els possibles titulars d’aquesta col·laboració periodística? No cal. Ara vull fer unes pinzellades subjectives polítiques. Amb el tema del Tribunal Suprem i la sentència que dictaminaran està clar que el que prevaldrà serà l’esperit ja manifestat el seu dia per Soraya Sáenz de Santamaria. És a dir, demostrà que el poder legislatiu/judicial està a la capital del regne. La vicepresidenta va fer ostentació d’escapçar al president de la Generalitat (i tot el seu entorn = presos polítics) També recordo les seves paraules que “Diplocat està en liquidació”.

Tots els mals vénen des de l’Estatut d’Autonomia 2011 i tots els esforços del PP, també d’alguns dirigents del PSOE, d’anar polint les seves competències. Als inicis de la dècada de l’any 2010 els independentistes eren al voltant del 10-12%, i ara després de les Diades 2012-2013-2014, el 2018 gairebé arriben al 50%. El mèrit de tot plegat és deu els darrers governs de Mariano Rajoy, està en el seu “haver-hi”, que amb el seu tarannà de “verlas pasar“, deia que les manifestacions ciutadanes al carrer, amb diversos formats, eren com un “souflée“, un coet que segur que baixarien per la llei de la gravetat. Doncs no, senyors de la dreta no ha estat així.

Amb el govern del PSOE, hi ha més diàleg, han canviat sobretot les formes, però estem igual des de la moció de censura i Pedro Sánchez és president del govern? Crec que no. L’ambient era molt crispat i amb el PP, C’s i VOX, les coses estarien bastant pitjor. Però no avancem. Crec que els poders fàctics econòmics – l’IBEX + la CEOE + altres patronals -, per un costat i també, des del punt vista internacional, el president Sánchez rep moltes pressions, per un altre. Moltes, moltíssimes. També del quart poder: els mitjans de comunicació no afins a l’esquerra política i social.

Li falta valor, coratge? Doncs sí. Està mal assessorat? L’estratègia política és important, però te l’has de jugar. En aquest mitjà li vaig dedicar dos articles, “Pedro Sánchez i la resiliència” (16.11.2016) i “Pedro Sánchez, el ressuscitat” (31.05.2017). Considero que l’admiro, li demano i li manifesto: Pedro, sigues estadista.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ12 Setembre, 2019

 Un programa de las fiestas de cualquier barrio de Tarragona nos muestra la curiosa evolución que ha tenido la figura del pregonero. Antiguamente, solían ser políticos que daban su pregón y allí acababa su pena y su gloria. Muchos vecinos ni siquiera sabían quién era el pregonero. Su función era dar paso a las fiestas y ya. Una figura casi de trámite que aparecía- si lo hacía- como de paso en el programa. Los créditos y ya.

Sin embargo, hoy esta figura ha cobrado una especial relevancia y en el programa, se le dedica una página entera como si fuera una autoridad más. Tampoco son ya políticos, sino personas del propio barrio o del tejido asociativo y sí que son conocidas por los vecinos, gracias a la labor que hacen. Son pregoneros mucho más implicados porque saben de lo que hablan y conectan con el barrio porque o forman parte de él o se hacen querer. Son, por tanto, pregoneros más aplaudidos porque, sobre todo, tienen algo que decir.

En esta época nuestra en que lo digital ya se ha mezclado con lo analógico, también vemos como en cada pregón, las redes sociales se inundan con la ¿humilde? figura del pregonero. Ahora bien, también vemos un fenómeno curioso, el de las formaciones políticas que lo sienten más o menos suyo. A veces, porque efectivamente es militante o simpatizante, otras, porque a algunos, les gustaría que lo fuera; otras porque simplemente hay afinidades personales.

Ahora parece que los partidos compitan entre ellos a ver quién suma más pregones en la órbita de su formación.
Cuando les toca este honor, cierran filas en primera línea de claca. Así, solo se ve gente de un partido determinado, pero escasamente del resto. Si el pregonero es de la esfera X, todos son X y se ve alguna Y, alguna Z suelta….pero si es de Y, todos son Y. Al menos, lo que vemos últimamente.

En cualquier caso, ser pregonero de las fiestas es todo un honor y es una alegría que se distinga a personas anónimas fuera de ese día que batallan a favor de su barrio y de su ciudad. Creo que hay que reivindicar la labor callada, esforzada y más que valiosa de estos líderes sociales que, pasito a pasito, ayudan a transformar la sociedad. También de empresarios, deportistas o ciudadanos que miran por su barrio.

Tristemente, algunos de estos impagables vecinos ya han fallecido y tampoco llega el reconocimiento prometido en forma de dedicarle alguna calle de la ciudad y perpetuar así su recuerdo y buen hacer. Es el caso de Jaime Artero, uno de los fundadores de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, organismo del que fue vicepresidente varios años y al que aportó dedicación y compromiso o al dirigente vecinal Domingo Bahíllo, en la ciudad vecina de Reus. Desde aquí, vuelvo a pedir que no se retrase lo que muchos han prometido, pero que no vemos que, de momento, se cumpla.

Tarragona ya respira Santa Tecla y el célebre Eduard Boada pregonará las fiestas desde el balcón consistorial, aunque confío que el año que viene, ya sea a pie de plaza. También hemos visto la supresión del carro de las autoridades por Sant Magí y aplaudo estos pasos de acercamiento. Uno bien dado sería extenderlo también a la agenda del equipo de Gobierno y que pusiera a los líderes sociales y vecinales antes que a los poderes fácticos de esta ciudad.

Ángel JUÁREZ
Es presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània, de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona y de la Red de Escritores por la Tierra


REDACCIÓ16 Agost, 2019
laia.jpg

Aquesta setmana hi ha hagut una concentració de mig centenar de persones a les portes de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, convocades pel grup de treball en defensa de la sanitat pública. Desafiant les supersticions, el dimarts 13, sota la intensa calor d’un migdia de ple agost, es va denunciar el tancament de llits a l’estiu als diferents hospitals públics de Catalunya.

Es tracta d’una pèrdua de llits (es tanquen plantes i es rebaixa l’activitat dels quiròfans) que té lloc any rere any com a conseqüència del no cobriment de les vacances dels i les professionals dels centres sanitaris. Les conseqüències del tancament de llits, evidentment, les patim les usuàries i els usuaris així com els mateixos treballadors i treballadores, perquè ni la malaltia fa vacances, ni la cura de la salut tampoc.

La crua realitat, en primer lloc, és que d’una banda es produeixen els “clàssics” col·lapses a les urgències i d’altra banda l’acumulació de persones que són donades d’alta de les urgències i que han d’esperar per poder ser hospitalitzades als boxes, i són tractades allà fins que no hi ha llits lliures. En segon lloc, el tancament de llits i la reducció de l’activitat quirúrgica a l’estiu empitjora encara més les desesperants llistes d’espera i comportarà sobrecàrregues assistencials al setembre.

I malgrat tot plegat, això no és res més que la punta de l’iceberg. Segons les dades que ens faciliten els sindicats, només a l’Hospital Joan XXIII des que van començar les retallades s’han perdut definitivament 200 professionals i 100 llits. El pressupost de salut s’ha incrementat fins a superar el de fa una dècada, però les retallades no s’han revertit. La gran afavorida per aquestes retallades que van començar el 2010 ha estat la sanitat privada: la crisi ha servit per apuntalar el neoliberalisme i possibilitar que els serveis públics esdevinguin una font de lucre segura. Calia desballestar la sanitat pública per afavorir les mútues i la idea de “saltar-se les llistes d’espera” ha quallat entre qui s’ho pot permetre.

Igualment, els directius de tota la xarxa de centres concertats gestionats per ens que, suposadament, no tenen ànim de lucre han pogut fer créixer els seus projectes que els proporcionen suculents beneficis a costa de l’erari públic. No ens cansarem de recordar els sous astronòmics dels directius de centres com la Xarxa Santa Tecla, el Pere Mata o l’EBA Muralles Salut, en temps de crisi. Segons diversos mitjans em refereixo als 125.031,48 euros, 160.672,04 euros i 97.922 euros, que es van arribar a retribuir respectivament de forma anual.

És per això, que no podem limitar-nos a reivindicar un major pressupost en sanitat, que també, sinó que cal acabar amb la concertació públic-privada i construir un únic model 100% públic per a usuaris i professionals, per garantir que la totalitat dels diners públics es destini única i exclusivament a la cura de la nostra salut en les millors condicions possibles. Els diners, de totes i tots, hi són, es tracta d’impedir que ningú no es lucri a costa de la nostra malaltia.

Laia ESTRADA
Portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ12 Agost, 2019

Estem ja en ple mes d’agost, patint les calors, que cada any seran més altes. Les vacances segurament són el millor marc per conèixer i, per tant, estimar, llocs que els tenim a la vora, però el treball del dia-dia no ens ho permeten. Tarragona entre el mar i la muntanya disposa de molts atractius, que ens permeten gaudir de la natura, del mediterrani, de les serralades plenes de vies ferrades i de la història més propera.

A les propostes ja conegudes des de fa temps, com són les rutes del Cister – terra dels monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges i a més engloba cinc denominacions d’origen i una de cava (DO Tarragona, Costers del Segre, Catalunya, Conca de Barberà, Penedès i Cava), del Delta de l’Ebre, del Priorat, de “El paisatge dels genis”, amb les parelles Pablo Picasso/Horta de Sant Joan, Joan Miró/Montroig del Camp, Antoni Gaudí/Reus i Pau Casals/El Vendrell, a la que s’hauria d’afegir Josep Maria Jujol/Tarragona, que comparteixen els valors de la pau, la universalitat del fet local, la transcendència, el treball i la innovació.

Pels més esportistes, tenim propostes tan singulars com fer pesca esportiva o submarinisme o bé nedar entre centenars de tonyines roges salvatges amb el Tuna Tour de l’Ametlla de Mar, navegant amb un catamarà. També es pot navegar pel riu Ebre entre Ascó i García, travessant el Pas de l’Ase, amb el Llaüt el Roger d’Ascó.

Es pot remar a Miravet, a on es pot visitar el seu castell que és el millor exemple d’arquitectura militar, a més es poden visitar altres fortaleses: el Castell Carlí de Flix, el Castell de Mora d’Ebre o els jaciments ibèrics de Sant Miquels de Vinebre, el Castellet de Banyoles, juntament amb els espais de la Batalla de l’Ebre, amb nuclis antics singulars com els existents a Tivissa, Ascó, Móra d’Ebre, Ginestar, Corbera d’Ebre, La Palma o Vinebre.

A Salou hi ha el Camí de Ronda, un sender de 6,5 kilòmetres, que parteix des dels Pilons fins al Cap de Salou. També tenim pels senderistes innumerables rutes com Siurana, Prades, l’espai natural de Riba-roja, la serra de Llaberia, les muntanyes de Tivissa-Vandellós, la serra i vall de Cardó, que també es poden fer amb bicicleta.

Bicicleta des del Passeig Jaume I salouenc, amb els seus xalets modernistes/noucentistes, el Passeig Miramar i tota la façana marítima fins a Cambrils, que combina la gastronomia – amb més de 150 restaurants – les platges i els ports pesquers i esportius. Cambrils té 20 km de carril bici i és el punt de partida de rutes eco turístiques per recórrer la Costa daurada amb bici de muntanya o a peu. Des de Tortosa hi ha més de 30 rutes tant de BTT com de carretera, amb diferents nivells de dificultat i de desnivell perquè es pot gaudir de ports amb cims de fins a 1.441 m.
Les ciutats també tenen molts atractius.

Tarragona amb tot el seu conjunt romà, Patrimoni de la Humanitat, a més dels seus edificis modernistes i medievals; Reus destaca per la seva ruta modernista i, sobretot, la Casa Navàs autèntica joia patrimonial; Tortosa i la seva Festa del Renaixement, que és l’esplendor d’una ciutat al segle XVI, rememorant un dels moments més destacats de la història tortosina; Valls que té el campanar més alt de Catalunya i on als seus ciutadans els agrada mirar al cel: per admirar els castells, beure en porró o menjar els calçots; Montblanc i les seves espectaculars muralles que encerclen la vila antiga,

Respecte als museus tenim uns quants, el Forn del vidre de Vimbodí i Poblet, el Centre d’Interpretació del Tèxtil o l’Agrícola del Pla de Santa Maria, el Rural de l’Espluga de Francolí, el de la Batalla de l’Ebre a Gandesa, El Pau Casals a Sant Salvador del Vendrell, entre altres,

El temps d’estiu és de descans, de reflexions, de viatges, de trobades familiars, de marcar nous propòsits i, sobretot, d’aprofitar-ho. El temps sempre és d’or i el viscut, no ho oblidis pas, ja no el recuperarem mai més. Aprofita el temps de vacances.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ9 Agost, 2019

El fenómeno de las patrullas ciudadanas contra los carteristas será una novedad en Barcelona, pero en Tarragona nos acordamos muy bien cuando los payeses, hartos de que les expoliaran cosechas, maquinaria y les destrozaran sistemas de riego buscando cobre, también salieron a patrullar para protegerse.

En Lleida, los agricultores también tuvieron que organizarse en somatenes para frenar una sangría sin fin de su modo de vida. Tan bien funcionaban estas patrullas que el por aquel entonces conseller de Interior, el controvertido Felip Puig, bendijo y auspició los somatenes, como complemento – por no decir parche- de los Mossos d’Esquadra. Ahora bien, con ciertas condiciones como no ir armados –por suerte, nuestra tierra no es Texas-, no enfrentarse a los ladrones y avisar en seguida a la policía, los verdaderos profesionales de la seguridad.

Cuando Interior cambió de manos, el Parlament de Catalunya aprobó una moción para ponerles fin. Poco contaban, sin embargo, de que los somatenes se resistieron porque los robos habían disminuido.

Es totalmente lógico que las fuerzas policiales desconfíen de las patrullas ciudadanas. Ni tienen formación ni son profesionales y lo que no sucede en toda una vida, puede pasar en un minuto. Como un ladrón sorprendido por los somatenes con las manos en la masa que murió de un ataque al corazón mientras le perseguían.  La investigación no atribuyó esa muerte a las patrullas rurales, pero ahí queda.

Si una de las definiciones de estado es tener el monopolio de la violencia, hay que analizar bien qué son las patrullas ciudadanas en este contexto.

Centramos el foco en los somatenes porque son lo más llamativo, pero si lo abrimos, encontraremos muchísimos más ejemplos de que la gente toma las riendas cuando se hartan de que las autoridades y las administraciones no hagan su trabajo. Un trabajo que, no lo olvidemos, lo paga quien al final, harto de dejadeces, se arremanga y tira por la vía rápida.

Mare Terra Fundació Mediterrània, por ejemplo, hace de patrulla ciudadana de vigilancia y control del medio ambiente, al igual que un buen puñado de entidades ecologistas.

Gracias a la mensajería instantánea, han surgido grupos de voluntarios que limpian montes y playas.

Un grupo de tarraconenses, bajo el nombre de Tarragona TT, denuncia la suciedad en Tarragona y, entre muchas otras  geolocaliza contenedores desbordados o vertederos ilegales.

Un grupo de usuarios del parque de la Ciutat, hartos de tener el pipican en malas condiciones, lo arreglaron ellos mismos. La aplicación Epp del ayuntamiento de Tarragona invita al ciudadano a ser una suerte de policía cívica digital.

Pero tal como la seguridad y el monopolio de la violencia no debe dejarse en manos del ciudadano para evitar la ley del más fuerte –es decir, una jungla-la administración no puede, en ningún caso, dejar en manos de la gente el control de la seguridad ambiental.

Tampoco puede permitirse el lujo de transmitir relajación y laxitud a la hora de controlar episodios de contaminación, de fallos de seguridad o el gran error de que salga más barato pagar la multa si te pillan que no hacer las cosas bien hechas desde el principio.

Una vecina de la Part Baixa publica, cada día en sus redes sociales, los análisis de la calidad del aire de los medidores que tiene instalados en sus casas. Si dice “hoy es buena”, es más creíble que toda la administración junta. Pensemos en ello.

Y pensemos también en los recursos que tenemos, como ciudadanos obligados a patrullar, para que las administraciones hagan su trabajo y no nos obliguen a denunciarlas por prevaricación ni dejadez de funciones.

Ángel JUÁREZ
Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània, de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona y de la Red de Escritores por la Tierra


REDACCIÓ4 Febrer, 2019

Mirat del dret i del revés, tot apunta que el «Procés» aquest amb què hem conviscut els darrers anys a Catalunya entona les seves darreres notes. No, no em refereixo ara al procés d’alliberament nacional dels Països Catalans, sinó a això que ha passat a Catalunya des que l’Estatut, tot i nou i més que retallat, fou sentenciat a perdre-ho gairebé tot i més.

Em refereixo al «Procés», aquest moviment interclassista i poc clar que buscava la independència però que en un principi feia pinta de controlat pels de sempre i que, quan rascaves una mica a fons, t’adonaves que, com sempre passa a qualsevol procés d’alliberament nacional, tot hi podia ser redefinit perquè de «Procés» havia mutat a procés, tot i arrossegar fins ara mateix molt de «Procés».

El moviment d’alliberament nacional endegat entre el 2009 i el 2010, primer cívic i a poc a poc polític, sense que això vulgui dir «part de la política representativa», continuarà després d’aquest febrer de 2020, sense cap mena de dubte, però no de la mateixa manera. Aquella confiança cega «en la nostra policia» o «en el nostre Parlament» ha rebut estocades de mort i jo me n’alegro.

Perquè mai s’ha fet cap canvi amb qui promet obediència cega als seus caps i aquests tenen clar que és l’Estat l’amo ni amb qui segueix fil per randa sempre les lleis dels opressors i, quan gosa dir que no les obeeix, no arriba mai a desobeir-les. L’objectiu de Trapero era mantenir detenir el Govern de la Generalitat si li manaven, i per a això ja tenia el pla muntat, i l’objectiu del Govern era negociar amb l’Estat amb el cop d’efecte de la declaració de la independència que mai no es va creure; «Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol», que deia la Ponsatí.

En l’àmbit electoral, les cúpules d’ERC fa dies que han tocat retirada i el seu suport a la investidura del president d’Espanya a canvi d’una taula que balla sola, i més que la de Porrera i la de Nulles juntes, anuncia l’enèsim intent de fer-nos tornar al solc. Convergència de veritat, és a dir això que té diversos noms i que compta amb la referencialitat de Puigdemont a l’exili però amb el control a l’ombra de Mas i companyia, continua dient que hi és i insistint en les formes perquè sap que si se n’aparta, l’esborrada electoral serà majúscula, però els seus manaires també saben que on són poc es pot repartir i alguns d’ells, acostumats a anys i panys de repartidora, esperen l’apagada de llums per tornar a casa i continuar «gestionant»…

Les bases d’uns i altres són una altra cosa, tot i que no totes les bases i més les bases d’uns que les dels altres. La CUP continua marcant ritmes estrafets que ningú no balla al Parlament i molta gent salta als carrers, el que ens portaria a pensar que encara ara no sabem quin pa s’hi dóna malgrat que Cesk Freixes ja ho va explicar com ningú fa dos anys a «Els carrers pels palaus». I els Comuns, al costat de la governabilitat i au, com si fossin el PSC «d’abans».

Mentrestant, moltes tertulianes i tertulians, acostumats a plats de no res, somien tornar a parlar de la cara que ha fet aquell en dir-li l’altre que «sí» o de la perruca del Trump o del catalanisme i les seves casetes de tros, del no-res en resum. Estan cansats de no entendre per què han cremat els carrers, per què el descontentament continua encenent-ho tot i per molt que ells diguin que sí que és i serà sempre que «no». Cansats d’improvisar arguments falsos sobre coses que desconeixen perquè mai no els han importat gens, diuen que tot s’ha acabat i que en aquests temps res no s’ha aconseguit a banda de presó i exili.

Algunes tornem a casa esperant millors temps en què no calgui aprendre mil normes escrites pels amos per acabar perdent totes les votacions o deixar-nos-les guanyar quan no canvien res. I tornem a casa en silenci perquè no cal fer escarafalls públicament però amb el convenciment que hem perdut aquesta batalla, la que va començar als carrers d’Arenys i a les places del 15-M, la que ens va fer despullar de cuirasses ideològiques per intentar assaltar cels que són infern. Els vells barbuts ens deien que a la batalla no s’hi pot anar amb el pit descobert… i tenien raó, però no els vam fer cas, i hem rebut de valent. Compte!, tornem a casa esperant la propera batalla d’aquesta guerra que mai no cessa, de la guerra que continua essent la nostra perquè és de classe, gènere i nació.

Sabem el que sabíem i ho tenim clar. I sabem que l’única possibilitat de continuar el procés d’alliberament nacional on el «Procés» ens ha portat continua sent el carrer, un carrer mutant i desobedient però sempre present, de l’1 al 2 d’octubre i en cada un dels moments d’aquests darrers anys. Un carrer que pren noms diversos: CDR, Tsunami (a estones i bocins), iniciatives insistents i persistents (Silenci per la Pau a Tarragona, Meridiana Resisteix, etc.) o moviments socials diversos i mai complaents, per sort. I l’ANC i l’Òmnium, que també hi són però no han de determinar el discurs tal com passava en els primers anys del «Procés» quan des de les seves files sortia sempre aquella cantarella ofenedora de «Primer la independència i després ja veurem…»

La feina continua sent gran i feixuga, però amb ritmes diferents i complementaris cada cop la fa més gent, més gent que ha après a entendre les diferències de circumstàncies personals com quelcom enriquidor més que no pas rebutjable. L’objectiu bàsic hauria de ser, ara, persistir i continuar construint alternatives que, en els moments decisius, són, és clar, decisives.

A cada pas, a cada paraula, a cada mobilització, a cada debat, a cada tall de carretera, a cada paper escrit o llegit, a cada xerrada, a cada míting, a cada vaga general, a cada sabotatge, a cada acció desobedient, des dels barris i pobles, des de baix i sense por a ser-hi sempre però sabent que no podem perdre la vida intentant viure millor totes i tots. I sabent, sobretot ara que algun treu la pota, que entre nosaltres no caben ni xenòfobs, ni racistes, ni feixistes. Cal fer-los fora.

Som-hi que no ha estat res. El «Procés» ha mort. Visca el procés!!! Salut i anarquia!

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ14 Octubre, 2018
laia.jpg

A primera hora coneixíem el contingut, prèviament filtrat, d’una sentència que estava dictada, com a mínim, des del moment en què es va produir la primera de totes les detencions, la dels Jordis. El conjunt de les condemnes suma l’aberrant xifra de 99 anys i mig de presó per posar urnes i per manifestar-se. Només a tall de recordatori, l’assassí i torturador dels GAL, Enrique Rodríguez Galindo, o l’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, tan sols van complir 4 anys de presó.

La sentència de l’1 d’octubre és el punt àlgid d’un muntatge policial i judicial al servei d’una operació d’Estat per acabar amb el moviment independentista. La mateixa operació que manté empresonats a set dels membres dels CDR detinguts el passat 23 de setembre. L’objectiu és criminalitzar tant els partits com el moviment popular independentista, sense escrúpols, perquè hi ha massa en joc: els fonaments del règim del 78 van trontollar amb el referèndum d’independència i no és qüestió que en aquests moments es deslligui allò que van deixar tan ben lligat.

Veus d’ordre de les altes esferes independentistes han estat fent una crida obscena a la desmobilització, vaticinant que la paralització del país no ens duria res de bo. Afortunadament, avui, ha quedat clar que el poble no vol ser súbdit, ni de Madrid ni dels de casa, perquè ja hem aguantat massa.

Entre empresonaments i exilis, causes obertes, lleis suspeses, amenaces constants, militarització del nostre territori, demonització del nostre poble i de la nostra causa... ha arribat un moment en què no podem més, i potser és quan, per fi, ho podrem tot. És l’hora de canalitzar tota la ràbia, tot el dolor i tota la frustració acumulada en mobilització i protesta organitzada, ferma i coordinada, seguint els principis de la desobediència civil.

L’única sortida al conflicte polític que vivim al nostre país és aquella que reconegui el nostre dret a l’autodeterminació i que permeti l’amnistia de totes les persones represaliades. Aquesta sortida no ens vindrà regalada, sinó que ens l’hem de guanyar.

Avui hem demostrat que estem a l’altura del moment. Avui hem pres els carrers i, a diferència del que va passar després del 3 d’octubre, no podem abandonar-los. Toca posar el nostre granet de sorra no només per impedir la normalitat enmig de la barbàrie repressiva, sinó també per deixar clar que si l’Estat espanyol persisteix en negar-nos el dret que tenim per decidir el nostre futur i el present de les nostres vides, serem ingovernables.

Només hi ha una sortida justa al conflicte polític que patim al nostre país, i passa pel reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació i l’amnistia per a totes les preses polítiques, les setze, les exiliades i totes les encausades arran de l’1 d’octubre i les posteriors protestes.

Laia ESTRADA
Portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ18 Maig, 2016

 

OPINIO JORDI MARTÍ

Deia Joan Salvat-Papasseit, treballador i poeta, que “Fer l’ofici de rei és, a més d’indigne, perillós. Els reis no poden riure ni tenen dret a riure. Quan veieu a un rei, penseu que és el cabdill d’un poble d’embrutits, penseu que tots els súbdits també riuen com bojos…” i tenia raó.

Aquest dijous 19 de maig de 2016, el rei d’Espanya, a qui per llei no es pot blasmar ni insultar, serà a Tarragona per fer pública quina serà la mascota de les miniolimpíades del Mediterrani Tarragona 2017. I, com a rei que és i per la feina que fa, riurà i se’n riurà. Nosaltres no ho farem amb ell ni amb els seus súbdits, que li han demanat que vingui a posar una mica més de caspa a una ciutat que entre Nadal i Setmana Santa badalla de gust sense fer massa ganyotes, no fóra cas… Riurà el rei ben envoltat de súbdits que riuran quan ell rigui perquè aquesta és la seva feina: riure i fotre-se’n dels qui li han donat la vida regalada que té.

De fet, és ben lògic que el rei rigui i se’n rigui, perquè els súbdits, el “poble d’embrutits” tal com els descrivia Salvat, són tropa i se’l miren des de baix, enlluernats per la llum que desprèn… la clenxa que gasta el borbó. Qui, si no fos un súbdit embrutit, acceptaria donar una vida regalada a un senyor i a tota la seva família només pel fet que el seu pare ja era rei…? Ningú.

A son besavi Alfonso, el va fer fora el poble lliurement en votació pública, i el seu avi Juan es va apartar a favor del seu fill Juan Carlos, perquè així ho desitjava el criminal Franco. A Felipe, fill de Juan Carlos, li va donar el títol i el sou -que no la feina- una llei de successió masclista que explicitava que les dones no valien tant com els homes i per això no és reina cap de les seves germanes, Cristina o Elena. Dinastia, en diuen… Ja ho sabeu allò que cantava l’Evaristo de La Polla Records referint-se a qualsevol dels possibles reis -llevat del Peret, és clar- , que “un rei no és rei per voluntat divina sinó perquè els seus avantpassats…” i fins a aquí puc llegir sense fer cap a la misèria via pena de multa o presó.

Però les catalanes i els catalans tenim la refotuda mania d’insultar els reis més que no pas riure quan ells riuen. Recordin, sinó, les molt diverses versions de la cançoneta tradicional degolla-reis que Mesclat va popularitzar i que recitada al plenari de Tarragona, l’alcalde Ballesteros va qualificar com a “masclista” sense ni tan sols entendre la lletra, just davall del retrat del rei que és rei perquè les seves germanes, com a dones que són, no ho podien ser malgrat fossin més grans que ell. Curiositats estètiques –i ètiques- dels plens municipals de Tarragona…

Serà aquesta mania que tenim catalanes i catalans, i moltes d’altres arreu dels territoris on Felipe regna, la que ens fa no tancar boca davant absurditats monàrquiques com aquesta que es diu espanyola i és borbònica i, per tant, d’arrel criminal. Recorda, recorda, el cap de Moragues en una gàbia de ferro… No, no l’insulto ni molt menys, ni dient-li criminal ni dient-li lladre, pocavergonya, masclista, explotador, dropo o no ningú. Ho dic només amb voluntat d’antologar algunes de les “feines” que han fet els reis gràcies als quals ell ho és, ell que per a escarni de totes les que el mirarem riure, porta el nom de qui va fer cremar Xàtiva amb la nostra gent dins i mai no ha demanat perdó en nom de la institució que representa.

Acabava el poeta que havia guardat fusta al moll la seva reflexió sobre els reis dient que “Tot el perill es troba en que algun dia els súbdits poden deixar de riure” i també tenia raó. Nosaltres fa dies que hem deixat de riure-li les gràcies a aquest poll ressuscitat que encara avui no sabem de què fa ni de què treballa però tenim clar que ho fa amb l’esquena dreta. I no tenim rei. I riem sempre que volem. I de gust. I res al món es pot comparar a no ser ni esclau ni súbdit ni poble embrutit o deixar de ser-ho.

Jordi MARTÍ
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona