28. Març 2024

Arxius de opinió | Pàgina 3 de 12 | Diari La República Checa

REDACCIÓ4 Març, 2020
nachogarcialatorre.jpg

 Un ja està curat d’espants tenint en compte als protagonistes però no deixa de ser realment sorprenent… Em refereixo als discursos dels senyors Puigdemont i Comín, i de la senyora Ponsatí, aquest passat cap de setmana a Perpinyà.

Com sabeu tots els que estigueu llegint aquestes línies la gran majoria de la societat catalana, com el conjunt de la societat espanyola, està esperançada davant el nou escenari de diàleg que ha impulsat el Govern del president Pedro Sánchez. Pensem el que pensem sobre la qüestió, la immensa majoria comprèn que parlant la gent s’estén i que el diàleg i la negociació són l’única via democràtica i civilitzada per resoldre els problemes polítics.

Per això va deixar estupefacte, també a una part de l’independentisme, l’apologia a la intransigència que es va escoltar a Perpinyà. Mare de Déu senyor! La mateixa setmana, la mateixa!, que es reuneix per primer cop la taula de diàleg –amb la presència, entre d’altres, de Quim Torra-, el senyor Puigdemont passa olímpicament del tema, obvia qualsevol referència al diàleg iniciat i emplaça als seus partidaris –més aviat ja, incondicionals- a la “confrontació definitiva” (amb una reminiscència de llenguatge quasi bèl·lic).

La senyora Ponsatí va anar més enllà i tot. Per a ella la via del diàleg és “una enganyifa” que tan sols beneficia al president Pedro Sánchez. El senyor Comín va acabar enredat ell mateix intentant establir una mena de paral·lelisme entre l’actual Govern del Partit Socialista i Podemos amb el franquisme, fet que retrata la seva capacitat d’anàlisi política.

En resum: més confrontació, demanar a la gent que faci “sacrificis” (sense concretar si se’ls està demanant que perdin la feina com algun cop han suggerit o què se’ls passa pel cap aquest cop) i menyspreu absolut a la via del diàleg, la negociació i el pacte (única via, per cert, factible i real per avançar cap a un escenari de superació del conflicte). Aquesta és l’aposta del senyor Puigdemont que també comparteix el front de la dreta-extrema dreta espanyolista: més conflicte. Res de parlar. Qui parla, cedeix, Qui cedeix ja és un traïdor. I així tot…

Davant d’aquestes mostres de fanatisme sectari tant el Govern socialista com el PSC esdevenen el bastió del diàleg. Cap insult ens mourà de la defensa de la convivència i de la via del diàleg, la negociació i el pacte. Creiem que hem de passar full de la confrontació que, sacsejada tant pel senyor Puigdemont com pel senyor Rajoy, va portar Catalunya al desastre institucional amb el resultat catastròfic per a tots coneguts.

Lluny de voler cap confrontació defensem que és l’hora del diàleg i del retrobament, en primer terme entre catalans.

Lluny de voler cap confrontació defensem que és l’hora del diàleg i del retrobament, en primer terme entre catalans. Ni serà senzill, ni serà ràpid perquè les posicions de sortida són molt allunyades, però o la solució ve per la via del diàleg o la confrontació (imagineu-vos un Govern PP-Vox a Madrid amb un de línia Torra-Puigdemont a Barcelona) pot derivar en escenaris més perillosos que els vàrem patir la tardor de 2017 (ja de per si lamentables).

Els socialistes us volem adreçar un missatge d’esperança: celebrem que el Govern i la Generalitat hagin recuperat la normalitat institucional i el diàleg polític dins del marc fixat per la Constitució i l’Estatut. En especial, agraïm la valentia demostrada pel president Pedro Sánchez malgrat la reacció quasi apocalíptica que bramen els portaveus del PP i de Vox quasi cada dia.

Ara el que cal és que també la Generalitat impulsi el diàleg imprescindible Catalunya endins. Sí, perquè tant Junts per Catalunya, com ERC, com a la CUP, parlen del “poble de Catalunya” com si fos un tot unànime independentista, obviant així a més de la meitat d’aquest poble real que elecció rere elecció deixa als independentistes per sota del 50%.

On és, doncs, aquesta majoria mitològica del 80%? Enlloc, és una altra falsedat sortida de la màquina propagandística del procés.

Així, mentre se sacseja permanentment amb el mantra de “som el 80”, saben quants vots van obtenir els partits independentistes a les darreres eleccions? 1,6 milions, el 42% del total de sufragis… Sobre un cens electoral a Catalunya de 5,6 milions de catalans i catalanes. On és, doncs, aquesta majoria mitològica del 80%? Enlloc, és una altra falsedat sortida de la màquina propagandística del procés.

Cal que els independentistes reconeguin la pluralitat del poble de Catalunya, que respectin als catalans que no volem la secessió de la resta d’Espanya i que s’impulsi vertaderament el diàleg dins de la societat catalana per recuperar els consensos socials que ens havien fet avançar i que aquests darrers anys han saltat pels aires. Nosaltres, el PSC, serem la veu de tots aquells que no voleu la divisió entre catalans.

Sí, senyor Puigdemont, Sí, senyor Torra. Sit and talk!

Sit and talk amb el poble de Catalunya. A tot, no a menys de la meitat.

Nacho García
Primer secretari de la JSC de les comarques tarragonines


REDACCIÓ3 Març, 2020
jose-luis-martin.jpg

El pasado 30 de enero todos los grupos municipales de Ayuntamiento de Tarragona, firmamos una declaración institucional en defensa de un modelo de transporte que favorezca, de una vez por todas, a Tarragona. Durante la fase de debate de la declaración insistí en no dispersar objetivos, en no perdernos en debates estériles sobre asuntos secundarios y cuestionables que, de nuevo, podían hacernos olvidar lo más urgente y prioritario: en primer lugar, hacer salir las mercancías de la ciudad y hacer entrar a los pasajeros, como sucede en todas las ciudades; en segundo lugar, reclamar el aumento de la frecuencia de los trenes con Barcelona, tras la entrada en funcionamiento de un trayecto del Corredor del Mediterráneo.

Desde el Partido Popular celebramos enormemente que, al fin y por primera vez, hubiera consenso sobre una cuestión tan importante como el ferrocarril; pero lamentamos que este acuerdo haya llegado tan tarde. Hemos perdido ocho años, desde que, en 2012, el Partido Popular nos opusimos -en solitario- a la construcción del tercer raíl por la costa.

La insistencia de diversos sectores de la ciudad, y la dejadez o falta de visión de futuro del resto de los partidos políticos nos dejó solos. Ese fue un error histórico que nos hizo perder fuerza ante el resto de administraciones, que difícilmente van a atender jamás nuestras reivindicaciones si no demostramos unidad y liderazgo desde el consistorio y desde el conjunto de la sociedad civil tarraconense.

¿Tan complicado era ver que un tercer raíl, con la inversión que supone, no iba a ser “provisional”?. Era evidente, como ya decíamos, que las mercancías no pueden perpetuarse por el interior de la ciudad. No es momento ahora de recordar qué dijeron el resto de fuerzas políticas; la hemeroteca lo recogerá siempre, para sonrojo de muchos. Aquella falta de visión estratégica supuso, posiblemente, la perpetuidad de las mercancías por nuestro litoral.

Sin embargo, nos sorprende que, justo un mes después del acuerdo de todas las fuerzas municipales, el gobierno municipal presente un escrito de alegaciones, en relación al estudio informativo para la implementación del ancho estándar del tramo Castellón- Tarragona del Corredor Mediterráneo. Nos preocupa que decida, en solitario, abandonar ese consenso y realizar las alegaciones sin ceñirse al acuerdo que rubricó con todas las fuerzas municipales.

Parece ser que al Alcalde Ricomà solo le interesaba la foto, pero no el fondo del asunto ni los acuerdos tomados por todos los grupos, a los que vuelve a dar la espalda actuando con gran irresponsabilidad. Entre otros aspectos, en ese escrito de alegaciones, apuestan por la estación intermodal al Sur del aeropuerto. Queremos dejar constancia de que, desde el Partido Popular no apoyaremos otra estación situada fuera de la ciudad de Tarragona. No podemos permitirnos cometer más errores históricos.

Esperamos que el gobierno de ERC rectifique y entienda que, aquel acuerdo al que llegamos el 30 de enero, es el único camino hacia la necesaria transformación que nuestra ciudad necesita.

José Luis Martín García 
Portaveu Grup Municipal Partit Popular de Tarragona 

 


REDACCIÓ24 Febrer, 2020
JoanRuiz-1280x853.jpg

Ara fa vuit anys, el 2012, l’aleshores president de la Generalitat i líder de CiU, Artur Mas, va decidir donar per acabada la legislatura (quan ni tan sols havíem arribat a la meitat del mandat) i convocar eleccions al Parlament decidit com estava, perquè ho deia ell mateix, a posar “rumb de confrontació” (i a fe de déu que es va arribar a la confrontació i al “xoc de trens” que amb tanta irresponsabilitat se sacsejava, potser més de la que volien i tot).

Doncs bé, en aquells moments CiU va reunir als seus alcaldes i regidors al territori i en un acte a Tarragona l’aleshores dirigent de la federació i actual portaveu de Junts per Catalunya al Parlament, el senyor Albert Batet, va demanar als presents un esforç addicional, ja que aquelles eren “les eleccions més importants de les nostres vides”, segons va remarcar.

Això va ser el 2012. Dos anys després es va convocar un referèndum –que va anar mutant fins a esdevenir un “procés participatiu”… sense cap resultat executiu (eren els temps de “l’astúcia” del senyor Mas)- que també es va presentar com “la votació més important de les nostres vides.” L’any següent, el 2015, es van tornar a convocar eleccions al Parlament –altre cop anticipades- que se’ns van exhibir com “les més importants de les nostres vides”.

I tot, per a què? Per anar a eleccions a finals de 2017 després que tot acabés en desastre. I com es van presentar els partits independentistes aquells comicis? Sí, amable lector, ho ha encertat: demanant que emetéssim “el vot més important de les nostres vides.

I no diguem el referèndum il·legal de 2017! Aquell era “el vot de la nostra vida”, segons la maquinària propagandística de l’independentisme. I tot, per a què? Per anar a eleccions a finals de 2017 després que tot acabés en desastre. I com es van presentar els partits independentistes aquells comicis? Sí, amable lector, ho ha encertat: demanant que emetéssim “el vot més important de les nostres vides.”

Com sabeu tots, malgrat estar tan sols a la meitat de l’actual legislatura, novament enguany tornarem a ser convocats a eleccions al Parlament després que Junts per Catalunya i ERC s’hagin acusat mútuament de “deslleialtat” i de què el Govern Torra-Aragonès faci aigües per tot arreu. Vull significar que seran les cinquenes eleccions al Parlament en els darrers deu anys. És a dir, una cada dos anys, una mitjana que demostra una inestabilitat absoluta que no registra cap país europeu o de l’hemisferi occidental. Ni un.

Que ningú pateixi perquè els dirigents independentistes ja trobaran algun argument per convertir aquestes noves eleccions, ara sí, en “les més importants de les nostres vides”

Però que ningú pateixi perquè els dirigents independentistes ja trobaran algun argument per convertir aquestes noves eleccions, ara sí, en “les més importants de les nostres vides” (i afegeixo jo, capítol sisè). Així, si les guanyen, d’aquí a menys de dos anys tornaran a convocar unes altres eleccions, després de tornar a acusar-se mútuament de tot, que novament seran els comicis més metafísics de la nostra existència.

No hi ha tanta vida per a tanta elecció transcendental… Podem seguir així, ‘in eternum‘, donant corda al procés – i als seus resultats lesius en termes de divisió del poble de Catalunya, pèrdua d’oportunitats i de tots els consensos que teníem com a societat, i davallada de les prestacions i serveis socials que depenen de la Generalitat- o bé, sense rancors ni animadversions contra ningú, passar pàgina del conflicte permanent i reconnectar-nos amb el progrés de tots i per a tots i totes. I subratllo: tots i totes, sense exclusions, perquè som un poble de més de 7,5 milions d’habitants.

Els socialistes, a diferència d’altres, no enganyarem a ningú. Volem que el PSC guanyi les eleccions i que Miquel Iceta sigui el pròxim president de la Generalitat

Els socialistes, a diferència d’altres, no enganyarem a ningú. Volem que el PSC guanyi les eleccions i que Miquel Iceta sigui el pròxim president de la Generalitat, sí, i per això us demanem la vostra confiança. Però el que no farem mai serà inventar-nos que tenim “un pla secret de jugades mestre” de divuit mesos o de divuit anys que farà no sé què. Ja ha arribat l’hora de posar fi a tanta frivolitat i tanta insensatesa que tan sols provoca vergonya.

No volem un país només per a menys de dos milions de catalans, però tampoc volem menystenir aquests menys de dos milions de compatriotes nostres

No volem una política de fronts, camí segur de la derrota de tots. No volem un país només per a menys de dos milions de catalans, però tampoc volem menystenir aquests menys de dos milions de compatriotes nostres. Som l’opció del diàleg, del consens i de la reconciliació, que sap que quan els catalans anem units entorn d’uns objectius de millora i progrés social som imparables. Dividits perdem, i perdem sempre.

I aquest vot al PSC que et demanem no serà “el vot més important de les nostres vides” (perquè ja estem tots una mica tips d’aquesta mística grandiloqüent que després es tradueix en no res) però si que serà el vot que permetrà millorar la teva vida, la real, la que mereix una resposta quan has d’anar al metge, quan necessites uns serveis eficients, o quan vols un Govern que mereixi aquest nom, que governi pensant en el benestar dels catalans i no jugant a posar i treure una pancarta de la façana del palau de la Generalitat per fer veure que es desobeeix. Sí, és l’hora del canvi. Per Catalunya i per tot el que representa la llibertat i la justícia social.

Joan Ruiz
Diputat del PSC per Tarragona


REDACCIÓ11 Febrer, 2020
Cristina-Guzmán-JuntsperTarragona-1280x1156.jpg

Actualment la ciutat de Tarragona es troba a la cua de la participació ciutadana. En els pressupostos municipals dels darrers anys no ha existit cap partida digna destinada a realitzar un procés participatiu amb cara i ulls perquè els tarragonins i tarragonines puguem decidir en quins projectes destinar els recursos públics. Com tots i totes sabem, la participació ciutadana és el dret a intervenir activament a la creació i definició de les polítiques públiques que volem que s’estableixin en la nostra ciutat, al nostre barri.

Com bé deia el meu amic Albert Abelló, Tarragona és una ciutat polièdrica i cal entendre-la com a tal a l’hora d’aplicar i fer que funcionin determinades polítiques.

En les darreres setmanes hem vist com l’actual equip de govern de Tarragona té la intenció de començar a caminar cap al procés participatiu mitjançant els anomenats Consells de Districte. Es tracta d’un model d’èxit en grans ciutats com Barcelona o València, però com bé deia el meu amic Albert Abelló, Tarragona és una ciutat polièdrica i cal entendre-la com a tal a l’hora d’aplicar i fer que funcionin determinades polítiques.

Els Consells de Districte poden ser una eina molt útil per la nostra ciutat sempre que aquests estiguin lligats amb el foment i l’impuls de les taules d’entitats que tants anys hem reclamat i ja funcionen amb èxit en barris com el de Sant Salvador.

És imprescindible que les persones i membres de cada Consell de Districte disposin d’una taula d’entitats, una eina prèvia on recollir la totalitat de necessitats i propostes de la zona o del barri que representa per poder-les transmetre. Si no es creen les taules d’entitats definint clarament les seves tasques, correm el risc que els Consells de Districte no copsin el conjunt de mancances, inquietuds i suggeriments de la ciutadania de cada una de les àrees de la ciutat.

Els consells poden esdevenir un guirigall sense sentit i es pot caure en l’error de plantejar propostes que no són realment les desitjades per la major part de la ciutadania

Sense aquest instrument previ, els consells poden esdevenir un guirigall sense sentit i es pot caure en l’error de plantejar propostes que no són realment les desitjades per la major part de la ciutadania, sinó la idea d’una persona que ha tingut la fortuna de ser la representant d’aquest nou ens de participació.

És per tot això que animem a l’equip de govern a impulsar les taules d’entitats com a actuació prèvia i per garantir l’èxit dels Consells de Districte.

Cristina Guzmán
Regidora de Junts per Tarragona


REDACCIÓ7 Febrer, 2020
rosa-maria-ibarra.jpg

Ja em perdonaran aquells que entenen la política tan sols com una successió d’exhibicions de pancartes, llaços i simbologia patriòtica. Aquells que estimulen “xocs de tren”, els que sacsegen “plans secrets de jugades mestre” que després, senzillament, no apareixen per enlloc. Aquells que assenyalen als “enemics del poble” pel carrer o que donen lliçons de moralitat després d’haver portat Catalunya al pitjor desastre institucional de la seva història recent. Ja em perdonaran tots ells.

I també em perdonaran aquells que només es mouen en paràmetres de revenja i que volen esclafar als considerats “altres”. Els que exigeixen “que caiga todo el peso de la ley” sense recordar que la llei no és un cap arma punitiva venjativa sinó que regula i garanteix la vida en democràcia i que el seu objectiu, fixat per la Constitució (tantes vegades invocada i tantes vegades no llegida!), no és el càstig bíblic sinó la reinserció social.

Els que insulten al president constitucional d’Espanya, Pedro Sánchez, i l’acusen de “traidor a España” per estar liderant amb valentia el necessari diàleg polític que demana la gran majoria de la societat, tant catalana com espanyola. Ja em perdonareu també vosaltres, benvolguts.

Els que insulten al president constitucional d’Espanya, Pedro Sánchez, i l’acusen de “traidor a España” per estar liderant amb valentia el necessari diàleg polític que demana la gran majoria de la societat, tant catalana com espanyola. Ja em perdonareu també vosaltres, benvolguts.

I és que avui no em plau parlar de banderes, ni d’essències patriòtiques, ni de “traïdors i botiflers”, ni de “los amigos de los golpistas“, ni d’apropiar-me dels carrers, ni d’inventar-me majories mitològiques del 80% que després no apareixen enlloc en les repetides eleccions celebrades amb garanties democràtiques, etc, etc. No, avui, com a diputada del PSC al Parlament per les comarques tarragonines, vull parlar-vos d’un territori que supera els 800.000 habitants i que és, després de Barcelona, la segona gran àrea demogràfica i econòmica del país. Us vull parlar de Tarragona.

Doncs bé, les nostres comarques representem el 10% de la població i el 12% del PIB català. Des del més estricte sentit comú això implicaria que hauríem de rebre, com a mínim, el 10% de les inversions de la Generalitat per aquest 2020, oi? Doncs no. El Govern d’ERC, Junts per Catalunya i ara, tristament, amb el suport dels Comuns (el 2017 amb la CUP) considera que no mereixem rebre pel que aportem. És una opinió subjectiva? En absolut, és una realitat constatable: Inversió del Govern independentista a les comarques tarragonines en aquests pressupostos que ERC ven a bombo i plateret com a “expansius”? El 4’9%. Menys del 5% del total, a la cua del país…

Per què aquest menyspreu a tots els 800.000 habitants de les comarques tarragonines (també els que voten ERC i Junts per Catalunya)? No ho sabem, mai se’ns dona cap argument tret de repetir la lletania per a tots coneguda: independència, independència.

Lluny d’explicar-nos perquè rebem menys de la meitat del que aportem al benestar general el delegat a Tarragona del Govern (d’ERC) que pren aquestes decisions tan lamentables ens presenta aquests pressupostos com uns “bons pressupostos” pel territori perquè crearan alguns centenars de llocs de treball. Ens deuen considerar a tots com una colla de rucs! Només faltaria que amb un pressupost superior als 41.000 milions d’euros com tenen no generessin cap activitat econòmica!

Per què aquest menyspreu a tots els 800.000 habitants de les comarques tarragonines (també els que voten ERC i Junts per Catalunya)? No ho sabem, mai se’ns dona cap argument tret de repetir la lletania per a tots coneguda: independència, independència.

Hem de considerar aleshores, senyor Peris, que els pressupostos del Govern Rajoy que invertien 325 milions d’euros a Tarragona, i que creaven també alguns centenars de llocs de treball, eren el súmmum de la felicitat humana? Perquè aleshores ERC els qualificava de “presa de pèl” als tarragonins (i amb tota raó, que consti). Doncs bé, sap quan inverteix el seu Govern independentista ara a les nostres comarques: uns misèrrims 48 milions. I això és el que vostès anomenen uns comptes “equilibrats” territorialment.

I un be negre! Perquè cal denunciar-ho alt i clar, els autèntics damnificats per aquesta retallada inversora que patim seran els tarragonins i tarragonines que vulguin accedir a una plaça de residència pública, els joves que optin a ajudes per accedir a un habitatge, els que esperen el somni dels justos a què els arribi la prestació per dependència a la qual tenen dret i que se’ls ha reconegut, els que volen una escola i un centre de salut en condicions, etc, etc.

Senyors del Govern independentista de Barcelona, senyor Torra, senyor Aragonès, deixin-me, en nom de 800.000 habitants (també de la gent que legítimament els ha votat), que els expressi en veu alta un clam: Tarragona existeix![/pullquote

I a la majoria d’aquestes persones, senyors meus, els importa un rave (que diria la senyora Bassa) que el senyor Torra pengi o no una pancarta, ni que treguin la bandera espanyola del palau de la Generalitat per tornar-la a hissar al cap de cinc minuts. Ja s’han cansat de tant de numeret. Volen un Govern que es mereixi aquest nom i que ofereixi un catàleg de prestació de drets i serveis socials adequats a les seves necessitats reals.

Si el PSC guanya les pròximes eleccions al Parlament i aconseguim formar Govern no ens inventarem cap “full de ruta secret de divuit mesos” però sí que podem assegurar una cosa: Tarragona tornarà a rebre les inversions que mereix i el Govern de la Generalitat vetllarà pel benestar dels més de 7,5 milions de catalans i catalanes, i no només de menys de dos milions.

I mentre, senyors del Govern independentista de Barcelona, senyor Torra, senyor Aragonès, deixin-me, en nom de 800.000 habitants (també de la gent que legítimament els ha votat), que els expressi en veu alta un clam: Tarragona existeix!

Rosa Maria Ibarra
Diputada del PSC al Parlament per Tarragona

 


REDACCIÓ7 Febrer, 2020
laia-estrada.jpg

Si rasquem en els orígens de la petroquímica a Tarragona, ens trobarem de ple amb la corrupció franquista que va permetre a les químiques trinxar el nostre territori. Des de llavors, el complex petroquímic ha passat a ser quelcom inherent a casa nostra. Els costos i els perills que aquesta comporta per al territori s’han minimitzat tant pels llocs de treball que se’n deriven com per la seva gran tasca propagandística, que va des del finançament d’activitats lúdiques i socials en forma de tota mena de convenis, fins als publireportatges que han sovintejat als principals mitjans de comunicació locals des de bon inici.

El resultat és que no només hem normalitzat les fumerades, les olors, la contaminació lumínica o les cada cop més freqüents al·lèrgies o malalties respiratòries de la canalla, sinó que fins i tot hem acceptat que de tant en tant ens assabentem, de forma més o menys fortuïta, que s’ha produït alguna fuita. Aquesta perversa banalització no hauria estat possible sense el paper imprescindible que han desenvolupat les Autoritats durant anys, assegurant que es desenvolupava un control exhaustiu que mai no ha existit, i fiançant el silenci que envolta el risc químic.

En general, durant tot aquest temps, sembla que s’hagi acceptat aquesta opacitat que ens estalvia una realitat que majoritàriament es considera impossible de canviar… fins que la realitat cau amb tot el seu pes o s’eleva en forma d’explosió que tenyeix tot el cel de taronja generant pànic enmig de la desinformació i la desconfiança absoluta vers les empreses i les institucions. En aquests fatídics moments tota la mentida queda al descobert. Els protocols d’emergència no funcionen, la seguretat a les químiques deixa molt a desitjar i, a més, per molt que hi hagi testimonis d’afectacions respiratòries, se’ns assegura que no hi ha perill per a la població.

És important millorar la gestió en cas d’emergència química i hi ha molta feina pendent, però encara és més important evitar que es produeixin aquestes emergències

Milers de persones vam sortir al carrer l’endemà de l’explosió, però n’hauríem d’haver estat desenes de milers, i les mobilitzacions haurien de ser permanents. És important millorar la gestió en cas d’emergència química i hi ha molta feina pendent, però encara és més important evitar que es produeixin aquestes emergències. Per això és imprescindible endurir les legislacions en matèria mediambiental i de seguretat, així com incrementar els controls per part de l’administració pel que fa al compliment de la normativa i a les condicions laborals en aquestes empreses.

Per últim, cal una diagnosi exhaustiva sobre els riscos i l’impacte de les indústries del complex petroquímic sobre la nostra salut i el medi ambient. Potser llavors, veurem la necessitat d’obrir un debat al voltant de si volem seguir mantenint el complex industrial més gran del sud d’Europa a casa nostra, fins que aquestes empreses prefereixin marxar a altres indrets on actuar encara amb major laxitud, o si pel contrari, volem engegar ja mateix un debat que ens permeti avançar cap a una transició vers un model econòmic respectuós amb les nostres vides i el territori.

Laia ESTRADA
Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ4 Desembre, 2019
ANA-LÓPEZ_PSC-CAMBRILS.png

Era l’any 1969, encara faltaven uns quants anys perquè jo nasqués, però a Cambrils ja hi havia un col·lectiu de gent ferma i decidida que va creure en la necessitat de crear un ‘Centro de Iniciativas y Turismo‘ que, amb el temps, ha esdevingut l’actual Patronat de Turisme a Cambrils. Ben aviat celebrarem a Cambrils els 50 anys d’aquesta efemèride.

Tot i que les diferències entre aquell ens i l’actual són abismals -des del pressupost de gestió a la preparació tècnica de l’equip que el conforma- voldria aprofitar aquestes línies per agrair aquest mig segle d’esforç a totes i a cada una de les persones que ho han fet possible. Segur que sense aquella empenta visionària del 1969 avui estaríem lluny de les fites aconseguides en turisme familiar; de sol i platja; en turisme gastronòmic o en turisme esportiu i nàutic…

Personalment, he estat regidora de Turisme (i també de Platges) des del 2003 al 2011 i conec de primera mà el que costa tirar endavant una cartera com aquesta. No podem perdre de vista que el turisme és el principal motor econòmic i empresarial de Cambrils i representa el 49% del seu PIB. No ens quedem tan sols amb la dada; anem més enllà i pensem com Cambrils projecta una imatge de modernitat i d’obertura a la resta de la societat; com cal seguir aprofitant l’empenta i treball en comú entre el sector públic i privat perquè aquest engranatge funcioni any rere any.

La visió que tenim i en la que s’ha de treballar -al nostre entendre- ha de fonamentar-se en eixos com el turisme sostenible i de qualitat; en una aposta ferma i decidida pel comerç local i la gastronomia; amb una especial cura en l’urbanisme i l’obra pública i, finalment, que aquesta dinàmica sigui capaç de generar una ocupació de qualitat basada en la innovació per a aconseguir un creixement inclusiu.

En aquests moments, no és una novetat parlar de sostenibilitat a qualsevol dels àmbits de la nostra vida però en turisme cal fer-ho especialment donant les eines per a aconseguir qualitat i no quantitat; per a millorar en la gestió de residus que es multiplica en temporades altes… i cal fer-ho des de diverses perspectives. Cal ser una ciutat més competitiva i disposar de millors instal·lacions, ja que la competència en el món turístic és inabastable. Mirem de generar experiències úniques al nostre visitant perquè torni; perquè ens recomani a les seves amistats; mirem de fer xarxa.

Un altre aspecte fonamental que pot canviar dinàmiques turístiques i comercials és l’urbanisme, la mobilitat, el fet de tenir cura de l’espai públic. A Cambrils en aquest aspecte hi ha molta feina feta però encara resta mot per fer. A tall d’exemple voldria enumerar algunes de les propostes que veiem cabdals i que cal que es plantegin els actuals governants: cal dignificar i revitalitzar els espais per crear noves centralitats; exigir el desmantellament de la via del tren i l’eliminació dels talussos i obstacles; planificar de forma consensuada una avinguda Diputació amplia com una extensió del port de Cambrils amb un passeig agradable a on establir nous comerços; obrir l’Eixample vila al mar -a través de l’actual passeig Vidal i Barraquer- i seguint per l’avinguda Horta de Santa Maria; replantejar la zona comercial de la Rambla Jaume I o crear noves plataformes úniques de carrers al voltant del carrer Hospital i Mercat Municipal. I me’n deixo unes quantes al tinter… Però Cambrils no és només el Port, i com a tal s’ha de treballar.

Finalment no voldria acabar aquest article sense fer una reflexió en veu alta sobre la situació política que viu el nostre país i que ens està afectant de manera greu tant en l’àmbit personal com a escala empresarial. Cal posar fre; cal incorporar més seny i menys rauxa; apostar pel diàleg i tornar a buscar la calma perquè les vacances no entenen de banderes.

Ana LÓPEZ
Portaveu del PSC a l’Ajuntament de Cambrils

 

 


REDACCIÓ6 Novembre, 2019

Davant la imminent convocatòria electoral del diumenge 10N, vull fer una sèrie de consideracions polítiques que contextualitzen aquest moment tan convuls i inestable que estem visquem. L’orde d’exposició no significa cap prioritat, si intentaré que sigui quelcom cronològic.

D’antuvi vull explicitar el meu espaterrament amb la mancança absoluta de respecte institucional entre els nostres governant i tothom es queda tan ample, com si els gestos i el protocol ja no forma part de les més elementals normes de cortesia i educació, malgrat les crítiques que poden ocasionar i motiven. El rei Felipe VI no va rebre a la presidenta del Parlament Carme Forcadell, el president Torra no complimenta ni al rei ni al president Sánchez quan ve a Catalunya com es mereix i aquest ve a Catalunya a veure solament els ferits de la policia nacional, per exemple. A què juguen?

La presidència aconseguida per Pedro Sánchez, ja fa més d’un any, amb el vot majoritari de gairebé tots els partits va ser a canvi de res. La clau va ser la moció de censura presentada pel PSOE, amb l’objectiu de treure al govern del PP fos com fos. La sentència del cas Gurtel, amb la corrupció del PP va ser el detonant per encendre la metxa i gairebé tots els partits es van posar d’acord per investir a P. S.

S’ha dit de moltes formes que el judici del procés ha estat transparent perquè ha estat televisat. El jutge Marchena va donar totes les facilitats del món a la fiscalia i a l’acusació particular que fessin la seva feina, perquè el relat fos el més veraç possible, no versemblant. Així de clar. En canvi, els advocats defensors van ser més limitats/vigilats pel president Marchena, sobretot, en la possibilitat de mostrar les proves testificals en el mateix moment que els testimonis feien acta de presència.

Catalunya ha marcat la campanya. Per què? El PP va voler judicialitzar la política., quan la política mai hauria de sortir del seu àmbit polític. Va passar la patata calenta als Tribunals, Constitucional i Suprem, que d’àrbitres tenen molt poc, ja que, ves per on, els han configurat la classe política. La pilota s’ha fet cada vegada més grossa i amb llenguatge col·loquial “no hi ha Déu que la pari”. Don M. Rajoy, el govern i l’executiva del PP, amb la seva negligència/menfotisme, ha fet que els sobiranistes/independentistes sortint de sota les pedres. Després van arribar les massives i pacífiques Diades de l’11S, la unilateralitat del 5/6.09.2017, l’1-O, tot el procés teatral i una sentència dura/injusta, que obre una deriva perillosíssima per a dictaminar la sedició. La sortida d’aquest atzucac, en el qual tota la ciutadania està immersa, passa, sens dubte, per la votació política.

Uns diuen que com més duri el tema català millor, per als partits independentistes, llavors perquè els constitucionalistes no fan política. Perquè llancen més llenya al foc? Ara estem en plena campanya electoral però amb les intervencions dretanes i no a favor del catalanisme republicà/independent, en mítings i en debats, tot té un caire amenaçador/repressiu/autoritari. Tornem quaranta anys enrere? També és cert que des de l’independentisme hi ha actituds i retrets que no afavoreixen l’entesa. A més, la campanya electoral 10-N sembla que ho hagi d’aguantar tot.

Govern de coalició? Els tenim a les comunitats autònomes i a dojo als ajuntaments, perquè no a l’Estat? Resulta més fàcil estar a l’oposició i donar suport a allò que més convingui d’acord amb el moment electoral?
L’abstenció és un tema preocupant i sempre condiciona el resultat electoral. Quin comportament tindrà l’electorat davant les urnes?

Acusen Pedro Sánchez d’haver bloquejat i no tenir cintura/ per formar govern després del resultat del 28-A. No es va produir ni l’abstenció del PP ni la de C’s. La Comunitat Econòmica Europea, l’IBEX, poders fàctics econòmics i periodístics no volien la suma PSOE, UP i els nacionalistes. El que està clar que del bloqueig sortirem votant massivament el 10-N. El bipartidisme ja ha passat a la història. Ara si hi haurà govern, amb una suma possible o amb l’abstenció deguda. A la política, mai guanyes al cent per cent. S’ha de fer des de la generositat, la cessió per ambdues parts.

Pedro Sánchez és el polític que se la juga més, és cert, però és a la vegada el que té tots els números per a ser investit de nou president. Després ja veurem si és part de la solució o part del problema, per resoldre la pilota rocosa que s’ha convertit la relació de Catalunya amb Espanya i viceversa, S’han dibuixat massa línies vermelles. D’acord amb el resultat del 10-N. Hi haurà un govern minoritari investit gràcies a l’abstenció? Es podrà governar gràcies a la geometria variable i amb acords puntuals per aprovar el pressupost general de l’Estat?

Per acabar, vull recordar les frases d’Adolfo Suárez que “l’Estat no ha de ser fort amb els dèbils i dèbil amb els forts”, per un costat, i que “el que succeeix al carrer, quedi reflectit a les lleis”. Cadascú, amic i desconegut lector, que reflexiona davant l’urna del 10-N, però penso que fins a l’independentista més radical, amb el llaç, la bufanda, la camisa groga, a no ser que no busqui/vulgui solucionar la convivència catalana/espanyola, en el fons vol que el pròxim govern sigui el del PSOE, amb la fórmula que toqui, i Pedro Sánchez sigui el seu president.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ29 Octubre, 2019

Fa dues setmanes que la sentència del Procés ha desencadenat un moviment de resistència civil a Catalunya que ha creat un nou relat absolutament democràtic i en defensa de les llibertats però alhora ferm davant de l’autoritarisme a què l’Estat ens té acostumades. Es tracta d’un moviment que en bona part ja no confia en els que s’autoanomenen representants polítics per treure les castanyes del foc però sí en el dret a decidir de totes i cada una de les persones. I sempre que això passa, sempre que torna a passar, aquest poble demostra que sap de què parla, perquè històricament l’autoorganització per fer front al poder i dir-li que no el necessitem ha estat un fet diferencial català, molt més que el tan propaganditzat «seny».

Queda clar que Pedro Sánchez, Buch, Torra, Marlaska, BOCS, Ciutadans o el PP són part del mateix problema: l’Estat espanyol irreformable blindat amb una Constitució que només poden canviar els amos econòmics. No importa com es diguin, ni tan sols de quina part diguin que estan, són part del problema perquè fan impossible triar el nostre futur democràticament i es creuen garantia del manteniment d’un status quo que es nega a cap canvi que no sigui esdevenir més repressius i més violents contra les persones.

La violència de l’Estat (i la Generalitat també és Estat), explicitada i concretada per part de tots i cada un dels cossos policials amb tota mena d’armes per tal de fer tornar la gent a casa, no ha funcionat per aturar les mobilitzacions. I no ha funcionat perquè al davant s’ha trobat un poble conscient i alhora irreductible, fart de ser xafat, de rebre només negatives i, quan gosa fer quelcom de forma pacífica i democràtica, veure els seus líders socials i polítics condemnats a cent anys de presó. Fartes de repressió.

Hem viscut fets que mai no haguéssim pensat que viuríem. Centenars de milers de persones caminant cap a Barcelona, emulant la Marxa per la Llibertat dels anys 70 i demanant, un cop més, llibertat; una resistència absoluta a primera línia a Tarragona, Barcelona, Girona, Sabadell o Lleida davant de la violència policial; la defensa dels activistes que s’han enfrontat amb els violents (tots amb placa i només alguns amb uniforme) des del convenciment que cal cuidar-nos totes i tots; centenars de mobilitzacions en defensa del dret d’autodeterminació, contra la violència policial, en defensa dels seus fills i filles segrestats per l’Estat, arreu del territori, amb gent que ha tallat carreteres, aeroports, vies del tren i el que calgui; una vaga general i vagues sectorials, sobretot en l’ensenyament, que ha estat capaç d’aturar-ho tot; manifestacions de centenars de milers de persones; la reivindicació d’un passat de mobilització constant que és assumit ara amb orgull i felicitat, sabedors que tot el que tenim ho hem aconseguit lluitant; el trencament de la normalitat i, sobretot, saber que el que fins ara hem viscut és no res si ho comparem amb el que viurem…

I l’Estat ha actuat de l’única manera que sap: amb violència en gairebé de totes les formes que coneixen i amenaçant que el que vindrà si no serà l’hecatombe total. Utilitzen, ara, les amenaces, l’explicació falsa que el moviment és violent (amb més violència que no hi havia al País Basc, diu Marlaska) per anar cap a acusacions fora de mida per intentar crear més i més por.

Davant del feixisme que l’Estat ensenya perquè res més sap fer, nosaltres fem i farem allò que sempre hem fet: continuar endavant i tenir clar que no deixarem ningú enrere. Cap pres ni presa pot deixar de tenir el nostre escalf perquè qualsevol de nosaltres podria estar avui tancat a la presó. I quan tanta gent podria ser a la presó és clar que allò que sobra és la presó.

Vindran molts altres dies de ràbia i moltes altres formes d’enfrontament no necessàriament violentes, i continua sent ben clar que l’únic que ara pot aturar, de moment, aquestes mobilitzacions és una amnistia per als presos i les preses (totes), el reconeixement efectiu del dret a l’autodeterminació i una ampliació gran i real dels drets socials.

No tenim por i és per això que els carrers seran i són sempre nostres, de totes i tots. Mai violència contra les persones però sí autodefensa davant dels professionals de les porres i les bales de foam o de goma. Som només al principi, perquè si demà ens convoquen a assaltar el cel o a un partit de futbol, estigueu segures que hi anirem, que hi serem, per moltes amenaces que ens facin. La por ho sap tothom i no és profecia, està canviant de bàndol… però el nostre objectiu és que no hi hagi por ni bàndols.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ25 Octubre, 2019

Decía el escritor alemán Thomas Mann: “La guerra es la salida cobarde a los problemas de la paz”. Estoy de acuerdo, como también guardo en mi memoria, al primer profesor de historia que me habló del enfrentamiento entre españoles: “La guerra civil es una aberración porque siembra el odio y la muerte entre hermanos”. Creo que Amenábar apela a la reconciliación con su emotivo e intimista film, con una perspectiva histórica y desde el convulso presente donde parece que vuelven a abrirse las heridas.

Y lo hace narrando los últimos meses del intelectual, dramaturgo y catedrático Don Miguel de Unamuno, un patriota vasco y español, al que tocó sufrir unos momentos terribles en una España a la deriva. Sin duda un buen pretexto para reflexionar sobre ese latente dilema de las dos Españas enfrentadas.

Confieso que entré al cine con ciertos prejuicios, acostumbrado al frecuente maniqueísmo que ha surgido a través de innumerables cintas en los últimos años sobre tan lamentable época. Afortunadamente trata con respeto a ambos bandos, sin caer en el error de soltar su opinión personal, claramente evidente, pero de la que intenta huir.

Película de gran puesta en escena, de factura técnica impecable, emocionante en muchos momentos gracias a unos actores que transmiten la complejidad del crítico momento, excepto el personaje de Millán Astray, bastante histriónico y rozando la caricatura en mi opinión.

Film pleno de sensibilidad, típico del cineasta, donde prefiere sugerir a mostrar, la mayoría de los actos violentos son narrados en off, fuera de cámara. El otro personaje que domina el relato junto a Unamuno (excelente Karra Elejalde), es Franco (Santi Prego en un contenido rol), calificado por sus generales como “Un lobo con piel de cordero”), ambos forman la columna vertebral de este drama con ribetes de tragedia.

Más allá de la célebre secuencia donde comparece el rector en el paraninfo de la universidad (“Venceréis pero no convenceréis”), me gustan otros momentos mucho más humanos que reflejan la angustia de un hombre de ideas que debe enfrentarse al poder de la fuerza, el intento de ser justo con todos, incluyendo su propia familia, de salvar el incierto futuro de sus amigos más íntimos perseguidos y con los que más discrepa, pero siempre desde el respeto (le pido perdón, por llamarle “meapilas”, confiesa amargamente).

Cinta muy recomendable, pese a que se toma ciertas licencias, cosa lógica si hablamos de cine. La música compuesta por el propio cineasta me parece discreta, en cambio sabe elegir para momentos estelares el “Ave María” de Bach / Gounod, una delicia. Película oportuna porque no es tiempo de reescribir la historia, como algunos pretenden, es tiempo de asumirla y aprender de los errores.

Antonio MORALES
Apasionado del cine y de la música
antonio.anmorales.morales@gmail.com