02. Maig 2024

Arxius de Les màscares d'en Jesús Arjona | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Febrer, 2019
jesus_arjona2-1.jpg

“La meva inspiració sempre sereu vosaltres. Tanco els ulls i ja imagino què vull fer, sou les meves muses”

Jesus Arjona

L’art de l’Àfrica: tan exòtic, atractiu, tan primitiu…i tantes vegades també considerat inferior, tot i que aquest va ser font d’inspiració per als grans intel·lectuals del s. XX i, encara avui dia, ho segueix sent. Avui vull explicar-vos un fet que m’apassiona: les interrelacions entre l’art tribal i l’art occidental.

L’any 1902 a París, concretament a Trocadero, lloc on es reunien les grans ments del moment, va arribar una gran mostra d’art fruit de la colonització occidental al continent africà. Aquesta exposició va causar impressions de tota mena: alguns es van enamorar de l’art primitiu, altres van veure una gran oportunitat de negoci i van començar a vendre l’obra africana per Europa; hi ha d’altres que es van horroritzar…en definitiva, no va ser un esdeveniment qualsevol. Una de les persones que van quedar més impactades al veure aquelles obres va ser el gran pintor malagueny Pablo Picasso, potser l’artista occidental més reconegut de tot el món i la icona d’un període de la història.

“Era repugnant…vaig voler sortir immediatament. Però no vaig marxar. Em vaig quedar” (Pablo Picasso)

La peça que avui presento és del Congo, un dels països més espoliats i afectats durant la colonització europea. Es tracta d’una màscara Mbuya dels Pende, utilitzada per marcar el final dels rituals d’iniciació “Mukanda, tot i que aquestes també adopten infinitat de rols dins de la societat Pende. Una obra com aquesta va ser utilitzada per Picasso per fer una de les seves obres més icòniques: “Les senyoretes d’Avignon”.

Però l’art tribal no només es va influenciar Picasso, sinó que artistes com Amadeo Modigliani, Constantin Brancusi, Malvin Gray Johnson, Man Ray, Cezanne… entre altres grans ments, van fixar-se en les formes de l’art tribal per fer les seves creacions i van produir obres que actualment són símbols d’identitat occidental.

“Sento ràbia de que moltes vegades no es valori tot allò que ha sigut primordial pel desenvolupament del poble occidental. Avui em pinto el cos, i amb tu a la mà vull fer-te un homenatge”.

El col·leccionista amb una de les màscares

M’agrada pensar en les muses dins de l’art. Quantes i infinites! Per molts ella podria ser la musa perfecta, per altres va ser la màscara. Tot i que, per mi sempre han sigut les dues.

“Una imatge que mostra d’on prové la meva inspiració”

 

 


REDACCIÓ4 Febrer, 2019

En un temps on tot era negre, vas estar en mans de gent que et va utilitzar per parar les mans d’uns altres. Jo ara et rebutjo i condemno. No beuré mai d’aquesta aigua.

“Si us plau!”

He d’explicar una obra per recordar una temàtica de la qual sempre s’ha parlat molt dins de la Història de l’Àfrica. Ho vull fer donant una visió diferent de la que tots acostumem a llegir, presentant-vos un objecte que va ser la frontera de moltes vides.

La peça que presento avui és una fulla d’espasa Ngulu dels Ngombe del Congo. Una peça d’una gran presència i que impacta a tothom que la coneix. Aquestes obres són conegudes dins del món de l’art africà com a artefactes utilitzats per a fer transaccions comercials.

Els Ngulu s’intercanviaven per productes, animals o també s’utilitzaven com a dots matrimonials… Van esdevenir objectes amb valor de canvi. Però van més enllà i segurament us preguntareu, per què? Quin valor tenia aquesta obra dins del ‘mercat’ africà? Què feia que l’africà la valorés? Si la mirem bé i valorem superficialment no va més enllà de ser una làmina de ferro amb una silueta retallada i treballada. El valor d’aquesta obra es troba en el seu passat, en la utilització que tenia abans d’esdevenir moneda.

Aquestes espases eren utilitzades per a executar esclaus dins d’uns rituals que es feien per a finalitzar pactes de pau entre dos pobles enfrontats. Hi ha molts documents i gravats que corroboren i expliquen aquests rituals en imatges.

Els Ngulu dels Ngombe van “viure” l’esclavitud de molt a prop, van participar d’aquesta maleïda tradició. Com he dit anteriorment, van ser frontera, sent l’última imatge que moltes persones vam veure abans de trobar la mort.

La importància que l’africà li dóna a l’obra perquè tingui valor i perquè pugui ser intercanviada per altres elements és fruit d’aquest antic ús, que es va eliminar al s. XX per part d’una regla de l’Imperi Belga que prohibia l’esclavitud i el canibalisme (es pensa que els Ngombe eren caníbals). Quan un home posseïa un Ngulu volia dir que la seva família havia practicat el sacrifici ritual d’esclaus, i per tant, que era poderosa, llavors aquest home també seria poderós, important i mereixeria el respecte dels altres. Podríem dir que és una herència familiar de tradició i estatus.

Molts reis acostumaven a portat aquestes espases com a símbols de poder, mostrant-los quan feien aparicions en públic, tot engalanats amb les seves millors vestimentes. Encara que hi ha fotografies on es veuen utilitzar aquestes espases com a elements de dansa ritual.

És trist, veritat? És trist que es valori un objecte per un passat tan tràgic i macabre, tot i que em sembla molt curiós com l’africà valora els objectes pel que són, pel que han servit, per la importància que tenien i que ara ja no tenen i no es fixen en l’aspecte superficial, com nosaltres fem.

“L’africà vol informar, mai voldrà exhibir”

“A tu esclavitud i a totes aquelles “tradicions” que afecten la vida de les persones: No torneu a venir, marxeu. Per nosaltres vau existir, però ara… No existiu!”

 

Recordeu que fins al 31 de març podreu visitar les obres que s’han explicat en aquesta secció fins a la setmana passada a la mostra “Àfrica a ca Batistó” del Museu d’Alcover. No perdeu l’oportunitat!

 


REDACCIÓ25 Desembre, 2018
JESUS_ARJONA-1280x853.jpg

Avui he tingut un somni. Un somni que em deia que havies nascut. Fill dels esperits, fill de Déu. Venim a adorar-te, oh Senyor!

“Continuo pensant-hi a dia d’avui. Cuida’ns Senyor, t’ho prego”

Amb un origen que es remunta a l’antic Egipte, els reposacaps són un dels objectes amb més tradició dins del continent africà. Infinitat de cultures diferents els han adoptat i utilitzat durant tota la seva història.

Aquests elements són utilitzats pels homes del poble com a cadires i elements per a subjectar el seu cap quan dormen. Es posen darrere del clatell ja que tenen la finalitat de mantenir els elaborats pentinats a l’aire. Per altra banda, moltes cultures creuen que són elements que mantenen el cap en alt per allunyar-lo del món terrenal i endinsar-lo en el món dels somnis, el món de les visions, el món ideal i la única manera d’aconseguir-ho és fer servir aquests objectes.

Vaig despertar sabent cap on havia d’anar, una força em cridava

Pot ser quan els Savis d’Orient, com diu la Bíblia van ser alertats per un somni el dia 25 de Desembre, en el què apareixia un àngel dient-los que no havien de passar pel castell d’Herodes, ja que volia la mort del recent nascut Jesús, sinó que havien de seguir una estrella fugaç per a poder mostrar els seus respectes al fill de Déu, aquests reposaven els seus caps en un d’aquets objectes.

“Quan se’m va aparèixer l’àngel, jo sabia de ben cert que parlava de tu. Des d’aquell dia no sóc el mateix. Vaig despertar sabent cap on havia d’anar, una força em cridava”.

Jesús ARJONA

 


REDACCIÓ27 Novembre, 2018

Avui parlo d’ella. D’aquella que et cuida i d’aquella que et cuidarà allà on siguis. Va per tu.

“Tu, que amb la teva pena segueixes endavant. Tu. Tu ets la meva deessa”

Les peces que presento avui tenen un caràcter d’allò més bonic i afectiu. Pertanyen a un poble que s’estén per Ghana i Togo, els Ewe.

Aquest poble és un dels indrets on més proliferació de bessons hi ha i deuen les seves creences a aquest fet. Tenen la creença que la creació del món va ser feta per dos bessons.

Quan aquests vénen al món esdevenen éssers sagrats i consideren que donen sostenibilitat al poble i, per tant, és de vital importància mantenir-los en salut. Però moltes vegades aquesta realitat no arriba mai i molts moren per infinitat de causes, les seves creences fa que Ewe hagin ideat la manera de què els seus esperits es mantinguin a la Terra.

Quan un infant mor es produeix una figura anomenada “Venavi” que acollirà l’esperit del difunt i serà protegit, cuidat, alimentat i vestit per la mare com si es tractés del seu fill en vida.

Podríem considerar aquestes figures com els elements més sagrats d’aquest immens poble i les podríem relacionar antropològicament amb el traspàs d’un dol o bé amb el record als difunts i la perpetuació de la seva memòria. Acostumem a veure aquestes obres com a simples joguines però la seva funcionalitat és una de les més boniques de tota l’Àfrica, incomparable i extensible a tot el món.

“Siguis asiàtica, africana, americana, europea… estaràs en mi”

“Àvia, mare, filla, germana, amiga, estimada… creadores de la vida, sou el nostre tot”.

 

 


REDACCIÓ20 Novembre, 2018

Jesús Arjona amb la màscara

Què és una màscara i per a què es fa servir? Per a què es fan? Són per espantar? Per cobrir el rostre? Per disfressar-se? Avui vull parlar sobre les màscares.

“Allà on el ball és la crida als esperits et trobaré. Segueix ballant, segueix”.

La màscara que avui presento és una Kpelie dels Senufo de Costa de Marfil. Aquesta peça representa a la dona més bonica del poblat, l’ideal de bellesa Senufo. Són utilitzades, entre altres situacions, per a rituals de pas com la iniciació al culte i per funerals ajudant als esperits dels ancestres a arribar al descans etern.

Moltes vegades, per equivocació, pensem que les màscares africanes són purs elements decoratius o els atribuïm uns usos que no són els reals: per disfressar-se, per espantar, màscares mortuòries… Però la realitat és ben diferent. Les màscares són elements de cultura viva que s’utilitzen per a infinitats de rituals: iniciacions al culte, funerals, de protecció, de veneració als ancestres… Esdevenen elements sagrats i identitaris del poble i són venerades com si fossin déus.

Quan ballen encarnen forces i esperits de la natura que les fan ballar al ritme dels tambors, cants i instruments tradicionals. No tothom les pot fer ballar, hi ha persones que es dediquen professionalment a aquesta tasca.

“Si ho penseu bé, tampoc són tan diferents de nosaltres. A les nostres festes un seguit d’elements extravagants prenen els nostres carrers; uns són molt alts, altres tenen un cap molt gran, fins i tot hi ha uns animals enormes que tiren foc”.

Jesús ARJONA

 


REDACCIÓ13 Novembre, 2018
jesus_arjona1-1-e1542063635621.jpg

Diries que coneixes algun artista africà? En aquesta primera publicació m’agradaria introduir una petita reflexió sobre els artistes de les obres que en aquesta secció aniré presentant.

“Una qüestió de colors

La peça que avui us presento és particularment especial. Es tracta d’una “Bateba” dels Lobi, un grup ètnic situat al sud de Burkina Faso i que també s’estén pel nord de Costa de Marfil. Aquesta  figura representa una dona gran del poblat, molt considerada i venerada per tots.

Aquest tipus de figures encarnen a un esperit protector i són les encarregades de fer fugir els mals esperits i protegir els habitants del poblat davant les possibles adversitats.
És, sens dubte, una peça curiosa perquè coneixem l’artista, o el taller que la va fer: Sib Boumante o Sib Kominthe, conegut com a Polfote.

Algú el coneix? Heu sentit a parlar d’ell? Aquest és un dels escultors més reconeguts de la zona de Latara (àrea central dels Lobi). I si jo, que sóc una persona blanca, hagués fet aquesta obra, se’m reconeixeria?

 

“Blanc o negre, que més dóna!”

 

(Fotografía: Polfote al seu poblat, Jaenicke Wolfgang)