Arxius de Les màscares d'en Jesús Arjona | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Agost, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

“A la nostra vida tenim molts enemics. Per a tu, qui és l’enemic?”

Segurament amb aquesta frase molts hauran pensat o posat nom i cara a aquests enemics, però realment en tenim més dels que no podem posar cara i ulls, que dels que en tenen. Normalment no pensem en ells, però hi són i viuen amagats en nosaltres.

Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.

És curiós que hagi dit “l’amor”, veritat? Realment si miréssim i comparéssim la quantitat de coses dolentes que ha fet l’amor, és molt més gran de les que ha fet la mort. Qui ho diria? I és que quan l’amor falla i cau, moltes relacions es trenquen per sempre, i no cal que sigui una relació d’amor de parella, també d’amistat o familiar, quan l’amor arriba, trenca. Oblidant el que han sigut i el que s’han estimat per tornar-se enemics, el sentiment que sentien esdevé el seu principal mal.

Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.

Aquesta màscara i l’amor tenen molt en comú, ja que tenen una relació antagònica que les torna molt properes una de l’altra, no creieu? La màscara és agressiva i dóna una impressió dolenta a tothom, però esdevé quelcom molt positiu per la societat; en canvi l’altre, dolç i bonic per fora, pot esdevenir el pitjor dels mals sons de qualsevol persona que ha estimat o estima i pot provocar més pèrdues que cap altre mal.

“Quan l’amor es posa entre nosaltres, ens pot arribar a destruir.”

 

PD: Podeu veure aquesta obra a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant carles de la Ràpita fins al 30 d’Agost.

 


REDACCIÓ6 Maig, 2020
jesus_-1280x827.jpg

Parelles separades, amics a molta distància, famílies que viuen al mateix poble però no es poden veure, nous amors que no es poden trobar, amistats que potser es perdran en l’oblit…

Aquests dies estic donant molta importància a les relacions interpersonals i potser per aquesta raó m’he qüestionat el seu origen i per buscar-lo he anat a les representacions que l’art tribal del continent africà fa. Segurament la visió general que hi ha sobre aquest tipus d’art són obres úniques i simples, no obstant no hem d’oblidar que aquestes formen part d’un culte i que han arribat a occident a causa de la separació d’aquestes del seu origen, però al seu context formarien part d’un conjunt.

No obstant aquesta circumstància, moltes obres que es presenten en parella es mantenen, perquè es mostren unides entre elles o bé perquè s’han mantingut unides en el transcurs de la seva història. Normalment acostumen a ser obres que es vinculen amb rituals de divinació, sort o bé fecunditat. I no únicament representen humans, sinó que també es poden interrelacionar amb animals o amb abstraccions.

El significat d’aquest petit conjunt escultòric en bronze implica quelcom molt més profund del que pensem; la força de l’amor, i de la unió de les persones

Avui us vull presentar una obra dels Lobi de Burkina Faso utilitzada per a divinacions de petites dimensions i elaborada amb bronze a través de la tècnica de la cera perduda. Aquesta representa a un home i a una dona asseguts un al costat de l’altre amb els seus atributs sexuals. No mostren cap interacció entre elles però el fet d’estar unides per un mateix bloc fa que pensem que ho són, mostra una realitat humana, en aquest cas, una parella convencional, no obstant això, també engloben parelles que poden estar formades per dues dones o dos homes, encara que aquesta situació no es pugui ni pensar en societat tribal.

El significat d’aquest petit conjunt escultòric en bronze implica quelcom molt més profund del que pensem; la força de l’amor, i de la unió de les persones, sent aquestes un dels símbols amb més força del continent per a invocar els poderosos esperits o bé per representar-los, ja que la unió d’individus és la força, la fertilitat i el futur.

Encara que estem separats no ens hem d’oblidar de les relacions interpersonals que teniem abans d’aquesta situació, quan les circumstàncies ho permeti. La seva desaparició implicarà també la nostra.

“Amb bona companyia tot és millor”

 

 


REDACCIÓ7 Abril, 2020
jesus__Arjona.jpg

Sense cara per ser considerat, sense peus per poder-se moure… Però amb mans llestes per treballar i ser utilitzades.

Sembla que Àfrica mai deixarà de ser un lloc esclavista i d’explotació pels occidentals, qui ja des del s. XIV van veure aquest i el continent americà com un lloc per treure profit, en un començament aquest profit va ser únicament material, però a poc a poc es van engrescar per generar un mercat de persones, ja que la seva empresa consistia a vendre i comprar persones per utilitzar-les com a mà d’obra, per ser esclaus.

Avui dia estem vivint una situació on algunes potències que en èpoques de la colonització van provocar grans fractures al continent africà pensen que aquelles terres segueixen sent seves, i que poden plantejar-se el fet d’utilitzar aquelles persones com a números generadors d’estadístiques… és a dir que consideren aquell continent un laboratori.

No, així no!

L’obra que avui us presento és curiosa, ja que el temps ha jugat un paper molt important en la seva excepcionalitat.

Es tracta d’un fragment d’Alo Alo dels Betsileos de l’illa de Madagascar, aquests pobles van rebre influències que es veuen a les seves escultures que provenien d’Indonèsia, Aràbia i, òbviament, del continent africà.

Aquesta obra formaria part d’una gran escultura que se situaria damunt de la tomba d’una persona i que simbolitzaria aspectes quotidians o vitals de la persona difunta. En aquestes tombes les persones del poble realitzarien sacrificis i honors en commemoració de l’esperit de la persona.

És un gran exemple, tot i la seva poca qualitat artística o estilística, ja que el temps ha produït una sèrie de modificacions a la talla que la tornen una gran icona del que la societat africana ha viscut i viu avui dia. Un poble que sembla que per occident no tingui identitat, que no tingui cara; que no tingui possibilitats de cap mena, que no tingui peus; però això si, com sempre ha passat, que tingui mans que puguin produir benefici pels occidentals.

Crec que des de la colonització, encara que les generacions canviïn, a occident hi segueixen governant polítiques que s’haurien de considerar colonials.

“I quan creus que tot ha acabat, després d’un temps, tornen a sortir els dimonis”

 


REDACCIÓ18 Juny, 2019
jesus_arjona-1280x939.jpg

“De totes les qualitats que l’humà posseeix crec que la unió entre ells és la més important”

Molts de vosaltres segurament no en sou conscients, jo mateix no ho sóc, de la riquesa que tenim amagada a les nostres cases. Els pares, mares, germanes, germans, tiets, avies, avis, cosins… tots ells formen un conjunt de persones que marquen la nostra vida, que no escollim, i que reben el nom de família.

És curiós com al voltant de la nostra família neixen els nostres costums, les nostres formes de viure i afrontar la vida. Famílies que segurament no estan únicament estructurades per persones similars, ni tampoc necessàriament per persones d’una mateixa sang i moltes que fins i tot no estan estructurades.

Avui us presento un seguit d’obres molt considerables de l’étnia Ada o Adan, un poble situat a Togo i Ghana. Mal considerades com obres de culte voodoo aquestes obres són utilitzades per diversos usos: com a casa dels deus, com a seient pels esperits, com a figuracions de divinitats marines, per fer adivinacions, per demanar ajuda als ancestres… Totes elles, diferents en les seves formes i funcions, sempre apareixen juntes. Tal i com veiem a la imatge es situen en conjunt als altars familiars per fer-lis cultes i honors.

Jesús Arjona amb algunes de les seves màscares

Totes elles són diferents, tenint molt poc a veure entre si, tot i que totes tenen la mateixa finalitat: fer piña per protegir les persones davant les adversitats de la vida i que puguin gaudir d’ella el millor possible. No molt diferent al que passa a les nostres famílies.

Una important col·lecció de màscares

Fa uns dies que es van constituir els nous governs dels municipis espanyols, i realment el conglomerat de “figures” que hi trobem està a l’altura, o quasi, del conjunt Adan que avui jo presento. L’únic que desitjo és que tots ells estiguin a l’altura i vetllin pel nostre benestar.

 A Tarragona, almenys, crec que es farà.

 “Poderosos, no oblideu que en la diferència, en la varietat i en la multitud està la nostra riquesa, només amb aixó podrem tirar endavant, com si fóssim una gran família”.

 


REDACCIÓ8 Abril, 2019
jesus3.jpg

Avui vull ensenyar-vos una obra que té la finalitat de mostrar una identitat, més enllà del que es pugui pensar d’ella i de l’aspecte que tingui. Aquesta petita màscara dels Dan de Costa de Marfil no està concebuda per la funcionalitat que nosaltres, els occidentals, pensem: ballar en cerimònies. Aquesta peça és un símbol d’identitat per a l’individu per a que la resta dels humans i esperits sàpiguen l’origen d’aquella persona, d’on prové. Podríem dir que aquestes màscares són els carnets d’identitat d’una societat tribal.

Què important és l’origen, veritat? Però ho és realment? A mi m’és igual.

Són portades pels membres masculins de l’ètnia al coll, o bé al cinturó, i mai se separen d’elles. En algunes ocasions aquestes poden ser de materials diferents: bronze, ivori, os… Amb elles estan protegits davant esperits malignes i tenen autorització per entrar al bosc sagrat.

Amb aquesta peça em qüestiono la identitat i la necessitat de la classificació de les persones per la seva cultura, nacionalitat, color de pell… Entenc la identitat cultural, tot i que no comparteixo que sigui un fet important.

Em venen al cap situacions de delimitacions d’espais per alguns grups determinats de persones. Qui es creu quelcom per marcar a una persona en un territori? Qui es creu tan important per a barrar el pas? Qui es creu què? Realment no entenc moltes de les nostres situacions socials.

“Tant se val com vesteixi, quina cara posi, on estigui… segueixo sent el mateix”

Crec que en aquest moment que vivim hauríem d’entendre aquestes identitats, però, per damunt de tot, considerar que tots som persones, tant se val d’on venim, i sense donar-li gens d’importància als “qualificatius” moderns/occidentals: sexe, gènere, origen…

Estic cansat de que hi hagin persones que tinguin problemes a les fronteres, que quan les passin siguin jutjades, que pateixin discriminació i segregació… Però m’emprenya més que hi hagi altres persones que es creguin amb la capacitat i amb l’autoritat d’obstaculitzar individus, que es creguin que el món és seu i per això limitin els espais, com si es tractés d’una propietat més.

Ja n’hi ha prou, no?

 


REDACCIÓ12 Març, 2019

“Quin triomf, quina batalla… No tenien res a fer, estaven allà nus, vestits com a primitius, sense cap arma. El coronel no va dubtar en fer cridar el patriarca i posar-se en el seu lloc, després va portar a totes les dones del poblat a la seva tenda…”

Malauradament la colonització del món en mans de l’eurocentrisme va obrir les portes a un dels capítols més salvatges de l’espoliació i el genocidi dels occidentals cap a altres pobles i cultures arreu del món.

Al continent Africà els saquejos, les violacions, els assassinats, la crema de poblats… estaven a l’ordre del dia. Es van sacralitzar símbols sagrats de la població indígena, cremant-los i establint-ne de nous amb iconografia cristiana. Quant patiment!

Molts europeus, després de les seves incursions van tornar a Europa amb trofeus de guerra, una guerra que només van lluitar ells. Aquests trofeus eren les peces sagrades tribals, no destruïdes, que feien cap a les metròpolis convertides en purs objectes exòtics per a decorar les cases de nobles i burgesos o nodrir col·leccions privades, únicament per l’exotisme i la bellesa del seu art.

Probablement al lloc on està situada la mostra “Àfrica a ca Batistó” en el seu temps s’hi trobaven obres d’art de diferents continents fruit d’aquesta colonització. És per aquesta raó que la mostra que podeu visitar al Museu d’Alcover fins al 31 de març té una gran importància ideològica i resulta del tot única.

En la mostra es poden veure algunes de les obres que he presentat en aquesta secció. D’aquesta manera,  podreu tornar allò digital en físic i meravellar-vos de la gran bellesa de l’art tribal i de l’entorn on es presenta.

Durant aquest últim tram de la mostra faré un sorteig d’una visita guiada “Bandolers, pedres i palaus” per a 6 persones on podran gaudir d’una visita al nucli antic de la vila d’Alcover per conèixer l’època dels bandolers i el Renaixement, seguidament una visita al museu descobrint als secrets de ca Batistó a més dels grans tresors del triàsic que amaguen les muntanyes d’Alcover i finalitzant la visita amb una degustació de cervesa artesanal produïda a Alcover.

Què heu de fer per guanyar?

Visitar la mostra i fer-vos una foto original en qualsevol lloc d’aquesta

Seguir el compte d’Instagram @artesinautor

Penjar la foto etiquetant el compte i amb els hastags: #artesinautor #africacabatisto

Divendres 5 d’Abril anunciarem el guanyador!

No perdeu l’oportunitat de visitar “Àfrica a ca Batistó”!

 


REDACCIÓ27 Febrer, 2019

Arriben dies de festa, disbauxa, humor i excessos. Però compte! Per carnaval no tot val!

 

“Sempre que feu quelcom que menystingui a algun grup social, jo us jutjaré”

 

El sol ha sortit, ha bronzejat els nostres carrers i les pells de milers de tarragonins, que han gaudit d’un dia esplèndid; segurament molts d’ells ja preparen les seves disfresses per carnaval, tot pensant en portar la millor per a sorprendre a tots els seus amics.

Vàdries màscares d’en Jesus estan exposades al Museu d’Alvocer

Aquest any, col·lectius del nostre carnaval han optat per anar vestits d’homes i dones d’altres continents, combinant cultura amb fantasia, fet que caracteritza la nostra meravellosa festivitat. Això pot ser un arma de doble tall  donat que, per nosaltres els africanistes, el fet de la “transformació” o “aculturació” de persones blanques en persones negres ens preocupa i  inquieta, si no es fa bé, no ens agrada i ens pronunciem. Quantes vegades hem sentit parlar del “blackface” de la Cavalcada de Reis d’Alcoi?

El respecte a les cultures del nostre món és una necessitat, i no podem permetre que es desmereixi o es tracti amb superioritat qualsevol cultura. Però quan es fa bé, també s’ha de dir i ens hem de pronunciar. Quan el concepte que pregonen i la seva estètica és bona, només podem aplaudir i gaudir de l’espectacle.

La obra que avui us presento és especial, donat el seu significat i colors, tots dos estereotips a occident. Pertany als Ibibio de Nigèria, s’utilitza en els rituals “Ekpo” i representa un esperit femení bondadós. En aquestes cerimònies les forces de la maldat i la bondat lluiten per aconseguir la cohesió social.

Jesus Arjona semi nu entre els elements de la comparsa ‘Som i serem’

Una comparsa sortirà aquest carnaval alçant el puny reclamant el respecte de la dona, sigui quin sigui el seu origen i crec que aquesta obra té una relació molt íntima amb aquesta circumstància. La figura i característiques d’una dona Ibibio s’utilitza per simbolitzar els esperits positius d’un poble, d’una obra que representa la bondat al món per l’ètnia nigeriana i que moltes vegades, nosaltres els occidentals oblidem; ens oblidem del respecte, de la unió que hi ha entre sexes, generes i ètnies. I diàriament callem i ens allunyem d’això.

“Jo que sóc home, blanc i jove, no sóc el més apropiat per parlar d’això tot i que mai hem podré quedar callat”

Gràcies “Som i Serem” pel vostre treball i dedicació envers a la dona, sigui d’on sigui!

“El crit de les que ja no tenen veu”

 


REDACCIÓ19 Febrer, 2019
jesus_arjona2-1.jpg

“La meva inspiració sempre sereu vosaltres. Tanco els ulls i ja imagino què vull fer, sou les meves muses”

Jesus Arjona

L’art de l’Àfrica: tan exòtic, atractiu, tan primitiu…i tantes vegades també considerat inferior, tot i que aquest va ser font d’inspiració per als grans intel·lectuals del s. XX i, encara avui dia, ho segueix sent. Avui vull explicar-vos un fet que m’apassiona: les interrelacions entre l’art tribal i l’art occidental.

L’any 1902 a París, concretament a Trocadero, lloc on es reunien les grans ments del moment, va arribar una gran mostra d’art fruit de la colonització occidental al continent africà. Aquesta exposició va causar impressions de tota mena: alguns es van enamorar de l’art primitiu, altres van veure una gran oportunitat de negoci i van començar a vendre l’obra africana per Europa; hi ha d’altres que es van horroritzar…en definitiva, no va ser un esdeveniment qualsevol. Una de les persones que van quedar més impactades al veure aquelles obres va ser el gran pintor malagueny Pablo Picasso, potser l’artista occidental més reconegut de tot el món i la icona d’un període de la història.

“Era repugnant…vaig voler sortir immediatament. Però no vaig marxar. Em vaig quedar” (Pablo Picasso)

La peça que avui presento és del Congo, un dels països més espoliats i afectats durant la colonització europea. Es tracta d’una màscara Mbuya dels Pende, utilitzada per marcar el final dels rituals d’iniciació “Mukanda, tot i que aquestes també adopten infinitat de rols dins de la societat Pende. Una obra com aquesta va ser utilitzada per Picasso per fer una de les seves obres més icòniques: “Les senyoretes d’Avignon”.

Però l’art tribal no només es va influenciar Picasso, sinó que artistes com Amadeo Modigliani, Constantin Brancusi, Malvin Gray Johnson, Man Ray, Cezanne… entre altres grans ments, van fixar-se en les formes de l’art tribal per fer les seves creacions i van produir obres que actualment són símbols d’identitat occidental.

“Sento ràbia de que moltes vegades no es valori tot allò que ha sigut primordial pel desenvolupament del poble occidental. Avui em pinto el cos, i amb tu a la mà vull fer-te un homenatge”.

El col·leccionista amb una de les màscares

M’agrada pensar en les muses dins de l’art. Quantes i infinites! Per molts ella podria ser la musa perfecta, per altres va ser la màscara. Tot i que, per mi sempre han sigut les dues.

“Una imatge que mostra d’on prové la meva inspiració”

 

 


REDACCIÓ4 Febrer, 2019

En un temps on tot era negre, vas estar en mans de gent que et va utilitzar per parar les mans d’uns altres. Jo ara et rebutjo i condemno. No beuré mai d’aquesta aigua.

“Si us plau!”

He d’explicar una obra per recordar una temàtica de la qual sempre s’ha parlat molt dins de la Història de l’Àfrica. Ho vull fer donant una visió diferent de la que tots acostumem a llegir, presentant-vos un objecte que va ser la frontera de moltes vides.

La peça que presento avui és una fulla d’espasa Ngulu dels Ngombe del Congo. Una peça d’una gran presència i que impacta a tothom que la coneix. Aquestes obres són conegudes dins del món de l’art africà com a artefactes utilitzats per a fer transaccions comercials.

Els Ngulu s’intercanviaven per productes, animals o també s’utilitzaven com a dots matrimonials… Van esdevenir objectes amb valor de canvi. Però van més enllà i segurament us preguntareu, per què? Quin valor tenia aquesta obra dins del ‘mercat’ africà? Què feia que l’africà la valorés? Si la mirem bé i valorem superficialment no va més enllà de ser una làmina de ferro amb una silueta retallada i treballada. El valor d’aquesta obra es troba en el seu passat, en la utilització que tenia abans d’esdevenir moneda.

Aquestes espases eren utilitzades per a executar esclaus dins d’uns rituals que es feien per a finalitzar pactes de pau entre dos pobles enfrontats. Hi ha molts documents i gravats que corroboren i expliquen aquests rituals en imatges.

Els Ngulu dels Ngombe van “viure” l’esclavitud de molt a prop, van participar d’aquesta maleïda tradició. Com he dit anteriorment, van ser frontera, sent l’última imatge que moltes persones vam veure abans de trobar la mort.

La importància que l’africà li dóna a l’obra perquè tingui valor i perquè pugui ser intercanviada per altres elements és fruit d’aquest antic ús, que es va eliminar al s. XX per part d’una regla de l’Imperi Belga que prohibia l’esclavitud i el canibalisme (es pensa que els Ngombe eren caníbals). Quan un home posseïa un Ngulu volia dir que la seva família havia practicat el sacrifici ritual d’esclaus, i per tant, que era poderosa, llavors aquest home també seria poderós, important i mereixeria el respecte dels altres. Podríem dir que és una herència familiar de tradició i estatus.

Molts reis acostumaven a portat aquestes espases com a símbols de poder, mostrant-los quan feien aparicions en públic, tot engalanats amb les seves millors vestimentes. Encara que hi ha fotografies on es veuen utilitzar aquestes espases com a elements de dansa ritual.

És trist, veritat? És trist que es valori un objecte per un passat tan tràgic i macabre, tot i que em sembla molt curiós com l’africà valora els objectes pel que són, pel que han servit, per la importància que tenien i que ara ja no tenen i no es fixen en l’aspecte superficial, com nosaltres fem.

“L’africà vol informar, mai voldrà exhibir”

“A tu esclavitud i a totes aquelles “tradicions” que afecten la vida de les persones: No torneu a venir, marxeu. Per nosaltres vau existir, però ara… No existiu!”

 

Recordeu que fins al 31 de març podreu visitar les obres que s’han explicat en aquesta secció fins a la setmana passada a la mostra “Àfrica a ca Batistó” del Museu d’Alcover. No perdeu l’oportunitat!

 


REDACCIÓ25 Desembre, 2018
JESUS_ARJONA-1280x853.jpg

Avui he tingut un somni. Un somni que em deia que havies nascut. Fill dels esperits, fill de Déu. Venim a adorar-te, oh Senyor!

“Continuo pensant-hi a dia d’avui. Cuida’ns Senyor, t’ho prego”

Amb un origen que es remunta a l’antic Egipte, els reposacaps són un dels objectes amb més tradició dins del continent africà. Infinitat de cultures diferents els han adoptat i utilitzat durant tota la seva història.

Aquests elements són utilitzats pels homes del poble com a cadires i elements per a subjectar el seu cap quan dormen. Es posen darrere del clatell ja que tenen la finalitat de mantenir els elaborats pentinats a l’aire. Per altra banda, moltes cultures creuen que són elements que mantenen el cap en alt per allunyar-lo del món terrenal i endinsar-lo en el món dels somnis, el món de les visions, el món ideal i la única manera d’aconseguir-ho és fer servir aquests objectes.

Vaig despertar sabent cap on havia d’anar, una força em cridava

Pot ser quan els Savis d’Orient, com diu la Bíblia van ser alertats per un somni el dia 25 de Desembre, en el què apareixia un àngel dient-los que no havien de passar pel castell d’Herodes, ja que volia la mort del recent nascut Jesús, sinó que havien de seguir una estrella fugaç per a poder mostrar els seus respectes al fill de Déu, aquests reposaven els seus caps en un d’aquets objectes.

“Quan se’m va aparèixer l’àngel, jo sabia de ben cert que parlava de tu. Des d’aquell dia no sóc el mateix. Vaig despertar sabent cap on havia d’anar, una força em cridava”.

Jesús ARJONA

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter