Arxius de Laia Estrada | Pàgina 3 de 19 | Diari La República Checa

Laia Estrada és una de les regidores de l’Ajuntament de Tarragona que no té pèls a la llengua a l’hora de dir les coses pel seu nom. És una treballadora nata i una activista incansable. Després de la seva etapa en la política municipal, Estrada es prepara per fer el salt al Parlament de Catalunya. En aquesta entrevista, la cupaire desmenteix l’existència d’una estratègia per ser detinguda durant la campanya amb l’objectiu de guanyar més vots. També fa un repàs a les necessitats més prements de Tarragona i parla de la situació del procés. Entén que Vox és un partit que divideix els pobres a favor dels rics. La cap de llista de la CUP a Tarragona assegura que la solució al conflicte entre Espanya i Catalunya no se soluciona amb la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat.

Vostè busca la foto de la seva detenció durant la campanya electoral per aconseguir més vots?
Evidentment que no.  Es tracta d’una estratègia legítima de denúncia de la repressió i la criminalització que patim des de fa anys la gent que lluitem. Els darrers dos anys he estat citada per tres causes diferents, totes elles per participar en manifestacions independentistes o feministes. Si a les altres causes i citacions -fora de campanya electoral- hagués utilitzat una estratègia antirepressiva diferent entendria la pregunta, però no és el cas. La CUP no fa durant la campanya allò que no fa a la resta de dies de l’any. Per cert, no sé com s’imagina que és un calabós, però li asseguro que no és plat de bon gust.

Per què ha decidit presentar-se?
En primer lloc perquè la majoria de militants i assemblees locals de la CUP del Baix Penedès, el Camp i les Terres de l’Ebre m’ho van proposar. A diferència de la resta de partits són les assemblees qui proposen les candidates, i no pas a l’inrevés. Per tant, això és una responsabilitat molt gran.
En segon lloc, perquè després de cinc anys i mig a l’Ajuntament de Tarragona, crec que tinc un bagatge que pot ser molt útil en la tasca parlamentària, abans que abandoni la meva condició de càrrec electe (tal com estableix la limitació de mandats dels nostres estatuts) i torni a la meva activitat docent.
I, en tercer lloc, perquè porto molts anys treballant molts temes d’abast territorial, els quals la CUP presenta una veu completament discordant amb el projecte dominant del conjunt de partits: petroquímica, BCN World, transport públic, sanitat pública… i cal fer sentir aquesta veu al Parlament.

Per què l’hauran de votar?
Doncs, precisament, per això darrer que acabo de dir. Podem parlar de Junts per Catalunya i Esquerra, però també del PSC, PP, C’s, i fins i tot d’En Comú-Podem. En determinats temes de territori tots comparteixen un mateix model. El Pacte Nacional per la Salut que perpetua l’espoli de recursos públics a mans privades, un sistema sanitari classista i que genera greuges i precarietat entre els treballadors n’és l’exemple paradigmàtic. Tots els partits, excepte la CUP, en formen part.
Però, també, perquè en les darreres legislatures s’ha demostrat clarament, que quan la CUP és una força determinant al Parlament, els partits majoritaris, ERC i Junts per Catalunya, es veuen obligats a tirar endavant projectes que no estarien disposats a fer. Aquests darrers tres anys ho hem vist molt clarament: la CUP no era necessària perquè el govern aprovà els pressupostos amb els vots d’En Comú-Podem i només hem fet que recular tant en el procés d’alliberament nacional com en l’avenç en la justícia social.

Quin projecte té per a Catalunya?
La CUP i l’Esquerra Independentista, des de l’any 1968, tenim un mateix projecte: l’alliberament nacional dels Països Catalans. I això passa, per entendre, que tant en el franquisme com en el règim monàrquic actual, els i les catalanes no tenim la sobirania suficient per poder decidir com volem viure. Tot i el pas dels anys i les dècades, les qüestions centrals en la nostra societat continuen sent les mateixes: la negació dels nostres drets més elements com a poble; la nostra riquesa en mans del capitalisme per extreure’n el benefici més gran i per destruir el nostre territori; una societat patriarcal que assassina les dones i que està apuntalada per l’extrema-dreta. I a les nostres comarques, encara ho veiem més clarament: el nostre model de desenvolupament econòmic vigent (nuclears, turisme de sol i platja, petroquímica…i, ara ho veiem de nou amb BCN World) és el que va impulsar el franquisme amb el «desarrollismo». Per això, insistim en el fet que cal iniciar un NOU CICLE que no només serveixi per reactivar el nostre procés d’alliberament nacional, que no ha fet més que recular des de l’octubre del 2017, sinó que també plantegi un procés de reconversió d’aquest model de desenvolupament econòmic que ens permeti implantar un nou model productiu i de relacions socials que ens garanteixi un futur digne per a les dècades vinents.

Quins són les bases per una millor convivència entre independentistes i espanyolistes?
L’única forma que hi pugui haver una convivència és el reconeixement de tots els drets democràtics. Totes les enquestes diuen que la gran majoria de població catalana està d’acord en la realització d’un referèndum legal per poder decidir el nostre futur, però l’Estat espanyol mai el convocarà ni el deixarà celebrar si depèn d’ell. Aquesta és la gran paradoxa: aquells que ens acusen de dividir la societat i d’imposar un projecte polític, són els qui porten segles tractant-nos de forma diferent en funció de la nostra identitat i imposant-nos el seu model d’Estat centralista. I, això, ha passat durant les dictadures, durant les repúbliques i durant les monarquies parlamentàries. Per contra, el que proposa el conjunt de l’independentisme és poder decidir tots i totes les catalanes de forma democràtica. I, que ho puguem fer tots i totes, haguem nascut als Països Catalans o fora d’ells! Cal recordar, que el 14-F centenars de milers catalans i catalanes veuran vulnerades el seu dret a vot per una llei d’estrangeria, que sí que divideix a la ciutadania i impedeix la convivència.

L’actual govern ha governat o s’ha dedicat sobretot a fer propaganda independentista?
L’actual govern s’ha dedicat a fer el mateix que havien fet els anteriors governs abans de l’inici del «procés», és a dir, a governar una comunitat autònoma. I, això vol dir, gestionar les engrunes en recursos i potestats legislatives que l’Estat espanyol permet. I, a més, en l’actual conjuntura -després del 155- en ple procés de regressió d’aquests recursos i sobirania. A més, no sols no ha avançat en el procés independentista, sinó que s’ha dedicat a fer-lo retrocedir. I, ho ha fet, tant retornant a una política d’acatament a l’Estat com gestionant una policia autonòmica que porta tres anys reprimint a l’independentisme. Actualment més de 3000 encausades! Que el president Torra hagi estat inhabilitat per treure una pancarta uns dies més tard del que li va ordenar un jutge, mostra en primer lloc, que no hi ha cap mena de marge de negociació amb l’Estat, però també que durant tres anys la Generalitat no ha fet absolutament res per avançar en el procés independentista.

Com s’ha gestionat la pandèmia?
Clarament: d’una forma negligent i criminal. Els primers mesos de pandèmica van ser una autèntica tragèdia. El govern espanyol va exposar a milers de treballadors i treballadores al virus i desenes van morir per manca d’EPIs. Però és que quan la gestió ha passat a mans de la Generalitat no ha estat gens millor. El primer que va fer la Generalitat en recuperar les competències va ser externalitzar els rastrejadors a Ferrovial. Ens trobem, doncs, que primer el govern català es queixava (i amb tota la raó!) perquè l’Estat va recentralitzar les competències i va fer una gestió nefasta, i després, un cop recuperada la «sobirania», comença a privatitzar la gestió de la pandèmia. Llavors, per què volem l’autogovern, per poder triar les empreses que volem que gestionin els nostres serveis públics i essencials?
Si alguna cosa s’ha demostrat amb la pandèmia -i ho veiem ara mateix amb el repartiment de vacunes a escala mundial- és que la sanitat ha de ser 100% pública, com anem defensant i reivindicant la CUP des de fa un munt d’anys en solitari. I que el que necessiten les professionals del món sanitari no són aplaudiments, sinó que puguin treballar amb unes condicions dignes.

Quins són els grans problemes de Tarragona?
Per una banda, els mateixos que a la resta del país. Però, com deia abans, tenim la particularitat que el Baix Penedès és la comarca amb major atur i que el Camp i les Terres de l’Ebre constitueixen la perifèria d’una model de país centralista: nuclears, petroquímica, menys infraestructures, menys qualitat en els serveis públics… i alhora, aquest desequilibri el vivim a les nostres mateixes comarques entre les zones urbanes i de costa i les zones rurals i d’interior. Per això, posem sobre la taula, que és imprescindible desenvolupar un pla de reconversió d’aquest model «desarrollista» que ens aboca cada cop a una major desigualtat social i provoca el despoblament de les zones rurals. Cal apostar per un model de desenvolupament que tingui en compte la crisi climàtica que patim, la crisi social que encara s’agreujarà més amb la crisi econòmica que estem iniciant i que representi una esmena a la totalitat a un model productiu totalment caduc després de més de seixanta anys de destruir el territori i de condemnar-nos a la dependència.

Tarragona està morta?
Només estaria morta si el teixit social i la societat civil es rendís. I no és així, sinó al contrari. Cada cop les contradiccions són majors i això fa que la ciutadania tingui més consciència de la situació que patim. Fa deu anys érem pocs centenars les que ens manifestàvem per la independència, fa deu anys érem quatre les que sortíem el 8 de Març als carrers, fa deu anys érem dues les que defensàvem el territori i el dret a l’habitatge davant la bombolla immobiliària… i mira quantes som ara! El que cal és traduir i materialitzar aquesta energia social a les nostres institucions. I això només ho podrà fer la CUP, perquè és l’única formació política que no té por a plantejar aquests debats i a treballar conjuntament des de les institucions i des dels carrers.

El govern català s’ha oblidat de Tarragona?
Com he dit abans, el govern català peca del mateix centralisme que l’espanyol. Però això és perquè el sistema capitalista necessita una especialització econòmica territorial que generi unes perifèries que serveixin a un centre, igual com necessita una majoria social treballadora per poder mantenir una elit social i econòmica, o igual que necessita que les dones fem el treball reproductiu (de cures i domèstic) per poder estalviar-se gran part dels costos de producció. Per això diem que l’alliberament nacional no s’entén sense un alliberament social i de gènere. Si volem ser independents necessitem trencar amb totes les lògiques de dominació que perpetuen aquest model de relacions socials. I una d’aquestes és el reequilibri territorial que permeti aprofitar totes les potencialitats de cada territori i la seva gent, però no per beneficiar a les empreses de l’IBEX, sinó per a millorar el benestar col·lectiu. Ho hem vist amb el darrer temporal, els municipis propers a les centrals nuclears s’han quedat durant dies sense llum! Aquesta és la principal paradoxa del nostre model de desenvolupament socioeconòmic i territorial.

Com creu que s’hauria d’ajudar els empresaris i sobretot autònoms?
El que cal no és limitar-nos a ajudar, sinó desenvolupar una política pública de promoció de l’economia en defensa dels interessos col·lectius. Per què hem de donar els fons que provenen de la UE a les grans empreses quan després aquestes no repartiran els seus beneficis que fan a costa de la precarietat laboral? En 2008 vam rescatar la banca i què ha fet la banca per a la societat? Ara ho tornarem a veure amb les «ajudes» de la Unió Europea per fer front a la COVID! La CUP apostem per promoure l’economia social i cooperativa perquè és l’única que permet una major estabilitat laboral, una gestió democràtica de les empreses i desenvolupar i garantir el futur del territori. Així com apostem per una política fiscal progressiva que representi un retorn dels beneficis de les grans empreses i fortunes per a les polítiques públiques i, per contra, deixi d’asfixiar a les persones autònomes.

Què farem amb tants aturats? Quina és la solució?
Altre cop tornem al cap del carrer. El que està clar és que amb les receptes velles del «desarrollismo» com és el BCN World no resoldrem aquesta situació. Tots els estudis diuen que els municipis catalans de costa que viuen del turisme són els que presenten unes rendes més baixes per càpita i una major desigualtat social. I, també hem vist amb el tancament d’ERCROS a Flix, i esperem no veure-ho quan aconseguim el tancament de les nuclears, que les empreses s’enduen els beneficis i a la ciutadania ens toca netejar la merda que ens deixen i trobar solució a les treballadores que deixen al carrer. O fem un canvi de model o no sortirem d’aquest atzucac. Ja no és una qüestió a mitjà o llarg termini, sinó que és un debat que cal iniciar avui mateix. Només un exemple, les centrals nuclears ja han complert la seva vida i continuen funcionant posant en perill la vida de la gent, però en breu hauran de tancar. Què passarà amb tota la gent que hi treballa?

Amb qui pactarà el seu partit?
La CUP ja ha dit -com porta dient des de la seva entrada al Parlament- que la qüestió no és «amb qui», sinó «per a què». La CUP planteja, un cop més, que donarà el seu suport a aquells partits que ens permetin avançar en el nostre procés d’alliberament nacional i de justícia social. Així vam aconseguir celebrar el 9N i l’1O. Esperem que els resultats del 14F permetin iniciar un nou embat que ens permeti avançar en la consecució d’aquests objectius. Si és així, la CUP pactarà amb qui es comprometi a fer-ho, però en cap cas donarà un xec en blanc i permetrà noves reculades com hem vist en aquesta darrera legislatura. Per això necessitem ser decisius!

Si Salvador Illa és president es rebaixarà la confrontació a Catalunya?
En cap cas!!! La confrontació només es pot rebaixar amb el reconeixement dels drets democràtics. Si vols evitar les conseqüències has de resoldre les causes. Si no és així, la única resposta per part de l’Estat i les institucions autonòmiques serà augmentar la repressió, i d’aquesta manera, la confrontació encara s’aguditzarà més. I, malauradament, això no és nou. La història contemporània d’aquest país ho demostra abastament i amb tràgics exemples.

El procés està en un “punt mort”?
El procés va estar en un «punt mort» des del 10 d’octubre de 2017 fins a les eleccions del 21-D del 2017. Des de llavors està en un procés de reculada que va començar a les institucions i que s’ha traslladat al carrer amb la desmobilització i la repressió. Però mentre les contradiccions en l’àmbit nacional, social, econòmic, polític, democràtic subsisteixin el «procés» no morirà, sinó que es mantindrà. De nou, em remeto a l’estudi de la història. No es pot confondre l’actuació dels partits polítics i els governs amb la consciència de la població. L’1 d’Octubre va marcar un punt de no retorn. L’altra qüestió és si aquests avenços democràtics es produiran abans o més tard. La CUP hi som -no des de fa 10 anys si no des de fa dècades- perquè aquests avanços en drets democràtics, benestar col·lectiu, justícia social… es produeixen com més aviat millor, però sobretot, sobre bases fermes que ens permetin afermar les conquestes populars.

S’ha de tornar a votar en un referèndum d’autodeterminació?
A vegades confonem els mitjans amb els objectius, o ens fixem tant en els primers que oblidem els segons. El nostre objectiu és la conquesta d’uns drets democràtics que ens permetin avançar com a societat. Si en una conjuntura determinada -com va ser l’1 d’Octubre- el referèndum és el millor mitjà per aconseguir aquest objectiu, doncs, treballem-hi. Si en el nou cicle que volem iniciar el referèndum continua sent el millor mitjà, doncs tornem-hi. Però, crec que hem vist, que el problema central no és si es fa un referèndum o no, sinó que és com ho fem perquè la voluntat majoritària d’aquests poble es pugui fer efectiva. I, això, hi insistim, passa per impulsar un procés d’alliberament nacional que formi part indestriable d’un procés d’alliberament social i de gènere.

Què ofereix el seu partit tenint-la de cap de llista?
La nostra candidatura ofereix el mateix tenint-me a mi de cap de llista que a qualsevol altra companya, ja que a diferència de la resta de partits, no som les candidates o una minoria qui pren les decisions, sinó a la inversa: nosaltres som les responsables que es tirin endavant les decisions preses per la majoria. Per tant, oferim iniciar un nou cicle que ens permeti encarar de nou el procés d’alliberament nacional, com a forma de resolució del conflicte democràtic amb l’Estat espanyol, però també per fer front a la crisi econòmica i a la cada cop major desigualtat social i a la crisi ambiental planetària que vivim. I centrant-nos en les nostres comarques, una aposta clara i decidia per transformar el model de desenvolupament econòmic que ens permeti garantir un futur per al nostre poble en les properes dècades. O ho plantegem així, o si no un cop més, ens veurem arrossegades pels interessos dels de sempre.

Al Parlament parlarà en castellà o català?
Al Parlament parlaré amb la mateixa llengua que parlo amb vosaltres o en qualsevol persona dels Països Catalans. I ho faré per naturalitat, però també perquè avui dia les catalanoparlants encara no vivim en una situació de plena normalització lingüística i continuem sent una cultura i una llengua «perseguida i postergada» com deia Fuster. Com a castellanoparlant de llengua materna m’indigna quan els partits espanyolistes intenten capgirar la realitat tot presentant el castellà com una llengua perseguida a Catalunya. Però per molt que ho intentin, la realitat és ben crua i la patim cada dia. L’única llengua oprimida és la de la nació oprimida. Però, a més, el projecte d’alliberament de la nostra nació reconeix la pluralitat i la diversitat lingüística, i el respecte cultural, cosa que en més de tres-cents anys ni l’Estat espanyol ni el francès, han estat capaços de respectar ni que fos només per a integrar-nos.

Puigdemont hauria de tornar a Catalunya? En quines circumstàncies?
Puigdemont hauria de poder tornar als Països Catalans com ho haurien de poder fer l’Anna Gabriel i totes les altres exiliades polítiques, però és evident que si no ho fan és perquè s’enfronten a la repressió política perquè la justícia espanyola és una fal·làcia. Tanmateix, això no ha de condicionar ni marcar el debat sobre l’estratègia a seguir en el nostre procés d’alliberament nacional. Centrar aquest debat en la repressió és caure precisament en l’estratègia de l’Estat. La qüestió és definir un full de ruta que ens permeti avançar cap a la independència i fer que tots i totes les catalanes, independentment de si vivim aquí o estem exiliades, de si hem estat presidentes de la Generalitat o de la nostra comunitat de veïns… puguem aportar-hi el nostre compromís. Perquè un procés d’alliberament només pot ser un projecte col·lectiu.

Li fa respecte que VOX entri en les institucions catalanes?
VOX és un partit que divideix els pobres fent política a favor dels rics i és qüestió de temps que això ho vegi tothom, així que el que realment em fa respecte és la banalització del feixisme que fan els principals partits polítics i els mitjans de comunicació… així com la manca de memòria històrica que tenim com a poble. Enfront del feixisme només hi ha una opció: combatre’l per tots els mitjans i sense donar-li cap mena de respir. Així ho vam proposar a tots els partits polítics que es presenten en aquestes eleccions, mitjançant un Pacte Nacional contra el Feixisme, i cap força política ens ha mostrat cap tipus d’interès. Així que igual com portem dècades combatent el feixisme als carrers, perquè si cal, també ho farem des de les institucions. Però la seva entrada al Parlament, ens planteja de nou, que no estem fent bé les coses. I cal conscienciar a les classes populars d’aquest país que darrere del feixisme només hi ha la defensa dels interessos de les elits. Així que, un cop més, la millor recepta és reactivar un procés d’alliberament nacional que tingui com a nucli central la justícia social i els drets democràtics.