El regidor, després de declarar davant del magistrat com a imputat, s’ha amagat de la premsa, fugint per la porta del darrere del palau judicial
El regidor entrant als jutjats
El projecte urbanístic de la Budellera ja està judicialitzat. La CUP va presentar una querella criminal contra el regidor de Territori de l’Ajuntament de Tarragona i contra el promotor, Josep Maria Milà i José Luis Garcia, respectivament. Tots dos han acudit als jutjats per declarar com a investigats per un presumpte delicte sobre l’ordenació del territori i urbanisme el territori, tràfic d’influència i prevaricació. Tots dos estaven citats pel jutjat d’instrucció número 1 de Tarragona. Els dos han arribat per separat.
El regidor ha arribat pocs minuts abans de dos quarts de 10 acompanyat per la seva defensora. Josep Maria Milà ha entrat per la porta principal del palau judicial, saludant als periodistes que l’esperaven. Per la seva banda, José Luis Garcia ha fet els possibles per despistar els reporters, aconseguint que cap càmera captés la seva entrada als jutjats. Un cop l’interior, tant el regidor com el constructor han contestat a totes les preguntes que se’ls ha formulat. Han declinat qualsevol responsabilitat penal o autoria de cap il·lícit criminal. A la sala hi era, els advocats dels investigats i de l’acusació popular, fiscalia i el jutge instructor. L’interrogatori del regidor ha durat una hora.
Josep Ma. Milà després de sortir dels jutjats
Querella té recorregut
Per la seva banda, l’advocada de la CUP, Montse Aumatell, que exerceix d’acusació popular, confia que la querella té recorregut. En els propers dies, Aumatell diu que recopilarà la documentació que falta i presentarà el llistat de testimonis – tècnics municipals i dels despatxos professionals dels dos querellats – i la petició d’altres diligències de prova. La instrucció té un termini de sis mesos, tot i que el jutge el pot prorrogar altres sis.
Regidor fuig
Per evitar haver de pronunciar-se sobre el cas i no donar explicacions als periodistes, el polític ha marxat per la porta del darrere del jutjat, un fet que potser no abona a favor de qui no té res a amagar. Curiosament, Josep Maria Milà no ha estat acompanyat en cap moment per cap company seu de consistori.
La mobilitat i connexió transversal de la nostra ciutat ha estat històricament la carretera N-340. És l’eix viari que relaciona les distintes parts d’una ciutat encara no del tot vertebrada, que està formada per diferents assentaments, la majoria no planificats en el temps i que van utilitzar l’eix viari interurbà com a suport de la seva realitat. Carretera de Barcelona, Rambla Vella, carrer Ramón y Cajal i carretera de València, van ser durant molts anys l’únic eix viari que va fer possible la interrelació de les distintes parts de la ciutat.
En el moment que es fa realitat una primera fase de la carretera de circumval·lació que anava des de la Savinosa fins a l’avinguda de Catalunya, a l’alçada de l’Avinguda d’Andorra, i posteriorment amb la construcció de la traça actual de l’A-7, l’eix de la N-340 històrica deixa de tenir la condició d’eix de via interurbana i s’incorpora com un carrer més de la ciutat. Avui encara és l’eix prioritari i quasi únic que conforma la relació transversal de la Tarragona des de la Móra-Ferran fins Bonavista i la Canonja.
La A-7 és una via interurbana que en el desenvolupament de la ciutat actualment té una part molt significativa dins del teixit urbà de la ciutat consolidada i de la ciutat del futur. La intensitat de trànsit a molt curt termini resultarà impropi per absorbir el trànsit interurbà i l’alternativa ràpida de relació entre les diferents zones de Tarragona. Hi han indicis de contaminació , tant acústica com atmosfèrica, a més d’una elevada intensitat de tràfic amb el conseqüent risc en la seguretat vial.
El Pla Territorial Parcial de Camp de Tarragona i el POUM de Tarragona proposen que la traça de la A-7 des de l’alçada de la part nord de Boscos de Tarragona continuï paral·lela a la AP-7 fins a l’alçada de Vilaseca per tornar a connectar amb la seva traça. Per tant, proposa amb previsió de futur, que la actual A-7 des de Boscos , que és el punt en que l’autovia i l’autopista són pràcticament coincidents, fins a Vilaseca passi a tenir la condició de “Ronda de Dalt” que faci possible una alternativa de més prestacions a la interrelació transversal de la ciutat i estableixi un eix més ràpid, sense la funció de carretera interurbana. Això implicaria augmentar les connexions de la “Ronda de Dalt” amb la ciutat consolidada i el futur planificat; connexions amb la urbanització de la Móra, la carretera del Catllar, la part nord de Boscos de Tarragona, la Budellera, Colls Majors i Cala Romana; connexió amb la Via Augusta que possibilita una connexió amb la Budellera i la vall del Llorito est, connexió amb la vall del Llorito, cementiri i carretera de Pont d’Armentera; connexió amb les avingudes de Catalunya i d’Andorra, connexió amb l’assentament de Joan XXIII, l’eix transversal i el polígon industrial Francolí; connexió amb el Pla Parcial PPU-9 i la Rambla de Ponent de Camp Clar, connexió amb el centre comercial de les Gavarres, la T-11 o carretera de Reus i amb Bonavista. Això seria una veritable Ronda que relacionaria amb eficàcia totes les parts de la ciutat i seria una alternativa a la connexió històrica de la N-340.
És el moment de reivindicar per a tota la ciutat la transformació de l’ A-7 en el seu tram del nostre terme municipal i el de la Canonja, d’autovia amb condició urbana local i interurbana a Ronda transversal.
En aquest país som capaços de construir autovies paral·leles a les autopistes, en referencia a la construcció de la A-7 pràcticament paral·lela a la AP-7 i és per això que caldria proposar com alternativa a la prolongació de la A-7 des de Boscos de Tarragona fins a Vilaseca prevista en el POUM i en el Pla Territorial, que la autopista AP-7 des de Torredembarra fins a Vilaseca fos gratuïta a tots el efectes amb la condició de variant de Tarragona.
Això seria una solució òptima, possible i sostenible, quan sigui realitat la prolongació de la A-7 des de la Móra fins Torredembarra, que ja té el projecte redactat i s’està tramitant.
En definitiva, crec que hem de reivindicar la transformació de la A-7 en la “Ronda de Dalt” de la ciutat i alliberar-la del trànsit interurbà i bàsicament de vehicles pesats.
Josep M. MILÀ Regidor de Territori de l’Ajuntament de Tarragona
El polèmic tòtem publicitari ubicat al parc Riuclar de Tarragona s’haurà de retirar. L’empresa propietària haurà de desmantellar la instal·lació ubicada vora la T-11, que fa 17 metres d’alçada i genera un fort rebuig veïnal. En cas contrari, el consistori adverteix que ho farà de forma subsidiària i que imposarà multes.
La companyia Annunzia Publicidad Exterior va interposar un recurs de reposició contra l’acord del plenari de finals d’octubre que suspenia durant un any la concessió de llicències per a la instal·lació de tanques de grans dimensions. La qüestió es portarà a aprovació del ple d’avui, juntament amb l’aprovació inicial de l’avantprojecte de la nova ordenança municipal d’instal·lacions i activitats publicitàries.
La norma que es portarà a votació substituirà la que està en vigor des de l’any 1998 i que regula els rètols, veles, cartelleres, cartells i pancartes. Segons l’equip de govern, la proposta respon “a la necessitat de millorar la convivència entre l’activitat publicitària exterior i la protecció de l’entorn urbà, el benestar veïnal i la conservació del patrimoni cultural de la ciutat de Tarragona”.
El text preveu que les cartelleres instal·lades en terreny privat només es podran col·locar en zones industrials, terciàries i de gran indústria (àmbits 19 i 20 del POUM), amb la qual cosa s’ampliarà la zona urbana de protecció. L’ordenança estableix que les dimensions màximes de la superfície publicitària han de ser de 24 metres quadrats i, la seva alçada màxima total, de sis metres.
Pel que fa a les cartelleres instal·lades sobre un pal, se n’autoritzarà una per cada parcel·la cadastral sempre que es destini a publicitat de l’empresa o activitat industrial o comercial establerta en aquella parcel·la. Per norma general, cada exposició publicitària no podrà excedir de dotze metres d’amplada i cinc d’alçada, mentre que el suport haurà de tenir una alçada màxima de quinze metres.
El regidor de Territori, Josep Maria Milà, ha afirmat que “l’ordenança vol resoldre el problema existent, una sobreexplotació publicitària -hi ha unes 300 tanques al municipi-, atenent a criteris d’interès general, d’ordre públic i protecció i salvaguarda de l’espai públic”. Si la norma s’aprova, es posarà a exposició pública durant 30 dies perquè es puguin presentar al·legacions.
D’altra banda, el plenari votarà si desestima el recurs de reposició interposat per Annunzia Publicidad Exterior contra l’acord 24 d’octubre de 2016 de suspendre l’atorgament d’autoritzacions o comunicacions de cartelleres.
Milà ha explicat que els antecedents de desestimar aquest recurs provenen de quan l’Ajuntament de Tarragona va comunicar al propietari del tòtem ubicat a Parc Riuclar, Annunzia Publicidad Exterior SL, que el Plenari havia aprovat suspendre la concessió de llicències; aleshores, l’empresa va interposar un nou recurs de reposició contra l’acord de suspensió de llicències.
“Ara, els serveis jurídics municipals han informat que s’ha de desestimar el recurs i requerir a l’empresa que retiri el tòtem. Per tant, immediatament ordenarem la seva retirada i que cessi l’ús publicitari. En cas que no ho compleixi, l’Ajuntament assumirà la retirada del tòtem publicitari de forma subsidiària i imposarà multes”, ha manifestat el regidor.
L’acord suspensió de llicències no només ha afectat a la cartellera de parc Riuclar, sinó també a tretze cartelleres publicitàries que estaven en tràmit i, també, a totes les que no tenen llicència o els ha caducat el termini d’autorització.
Em pregunto molt sovint: paga la pena, Sr. Milà? No entenc l’obstinació del regidor d’Urbanisme de Tarragona per mantenir-se en el càrrec, malgrat tota la polèmica i enrenou de la Budellera gate. Segurament deu haver-hi prou motius per a suportar tota aquesta tempesta política, mediàtica i fins i tot personal.
És de tots coneguda la professionalitat i el prestigi personal i professional de l’arquitecte Josep Maria Milà. Exactament per aquesta raó em sorprèn que vulgui continuar sotmès a una pressió que, vulgui o no, li acabarà passant factura fins i tot en la salut. Tard o d’hora el fang de la política ferirà de mort el seu prestigi i el seu llegat professional. Desconec els motius que l’empenyen a mantenir-se en el càrrec. Jo considero, honestament, que fa dies que hauria d’haver renunciat, sigui per decisió pròpia sigui aconsellat per l’alcalde.
Entenc que vulgui demostrar que és un home honrat i un professional exemplar, però en la política, sovint, el sistema funciona al revés: la presumpció de culpabilitat sol arraconar la innocència.
El fet d’ostentar el títol de càrrec públic, obre de bat a bat, el búnquer de la seva intimitat. No deixa de ser curiós que, el més prestigiós arquitecte de Tarragona (amb una carrera professional envejable) podria haver-se convertit en una llosa per l’executiu de Ballesteros, el qual era conscient que aquest escàndol podria esclatar en qualsevol moment. Tot el que faci i digui estarà sota sospita i això a banda del desgast personal, complica i molt el normal funcionament i la credibilitat del govern municipal.
Paga la pena que, dia sí dia també, hi hagi informacions, rumors i inventives sobre el ‘Milà connexions’? Una sortida a temps és, sempre, més dignificant. El pitjor és quan les circumstàncies t’obliguen a sortir per la porta del darrere, destrossant una vida d’esforç i treball.
Després d’analitzar els avantatges i inconvenients de tot aquest ‘merder’, insisteixo: paga la pena, Sr. Milà?
Els equipaments són la funcionalitat de la ciutat i tenen per objecte dotar d’un servei comunitari al conjunt de la ciutadania en diferents àmbits. Aquests àmbits són: administratiu, educatiu, universitari i de recerca, esportiu, centres d’esbarjo, residència col·lectiva per a gent gran o estudiants, cultural, sales de reunions d’interès públic, social o comunitari, lleure, sanitari-assistencial, centres geriàtrics no residencials, cases d’acollida, albergs, centres de rehabilitació o d’internament, religiós, deixalleria, aparcaments, serveis funeraris com són el cementiri i el tanatori, i els altres equipaments d’interès públic o social, que formen un conjunt d’activitats al servei de la ciutadania de gran abast i complexitat.
Els equipaments públics poden ser de titularitat pública municipal, nacional o estatal i equipaments públics de titularitat privada.
En els equipaments no hi han inclosos usos residencials d’habitatge ni hotelers, ni usos comercials o terciaris, ni altres usos que no són necessaris per la funcionalitat de la ciutat i, per tant, no són d’interès social i comunitari.
La Generalitat de Catalunya, la Diputació i l’Ajuntament de Tarragona, són propietàries de distints edificis i sòls destinats a equipament segons el POUM, actualment en desús o susceptibles de deixar la seva activitat actual en un termini proper.
Patrimoni de la Generalitat té la Ciutat Residencial, actualment sense activitat; el Sanatori de Casablanca tancat i abandonat de fa anys; el Palau de Justícia que deixarà la seva activitat en el moment que sigui una realitat el Fòrum de la Justícia i passarà a tenir un ús residencial i, per tant, deixarà de tenir la condició d’equipament; la Presó Provincial que està previst el seu trasllat del centre obert al solar propietat de Patrimoni de la Generalitat destinat al Fòrum de la Justícia; la caserna dels Mossos d’Esquadra de les Gavarres sense un ús concret actualment; l’Antic Laboratori d’Assaigde Camp Clar, ara abandonat, i el Teatre romà de propera rehabilitació i posada en valor.
La Diputació té el Sanatori de la Savinosa també abandonat, ara objecte d’un procés destinat a donar alternatives a la seva rehabilitació i posada en valor.
L’Ajuntament de Tarragona té la Tabacalera, el Banc d’Espanya, la Quinta de Sant Rafael, Mas Mallol i el Beateri de la Plaça Pallol.
Tots aquests edificis, tret del Palau de Justícia actual que té un ús principal de residencial d’habitatges o hoteler, tenen la condició d’Equipaments públics i, per tant, no poden ser destinats a altres usos que desvirtuïn el caràcter comunitari que preveu la ciutat en el seu planejament.
El fet que a Tarragona tinguem una gran quantitat d’edificis en desús de propietat municipal, de la Generalitat o de la Diputació, no és una qüestió rellevant en el sentit que són indrets reservats per equipar la ciutat i el territori en un futur; quan els usos equipamentals siguin concretats i les condicions econòmiques i de oportunitat ho facin possible.
Alguns fan escarafalls de la condició d’abandó d’aquestes edificacions, sense tenir en compte que en el procés de rehabilitació per l’ús que es determini, l’únic aprofitable serà l’estructura i la configuració general de l’edificació. La rehabilitació comportarà nous tancaments practicables, noves instal·lacions, nous paviments i, en definitiva, totes les obres necessàries funcionals pel nou equipament. No és rellevant el desús i el presumpte abandó, és rellevant mantenir la condició actual prevista en el nostre ordenament urbanístic. En tot cas, cal posar de relleu que la rehabilitació d’aquest tipus d’edificacions té un cost igual o a vegades superior a l’obra nova, és la ubicació estratègica que els hi dóna valor i no tant l’edificació en el seu estat actual.
El que ens ha de preocupar és que els edificis i sòls deixin de tenir la condició d’equipaments públics en un futur, i en algun moment mitjançant la modificació del planejament deixin de tenir aquesta condició de servei comunitari.
No és tant important què fem amb ells, com ser perseverants en el mantenir la condició de servei a la ciutadania.
Crec que la Generalitat ha plantejat el lloguer de les seves propietats correctament, tota vegada que planteja un lloguer per concessió per la inversió en equipaments públics, però no s’acaba d’entendre la quantificació quan hauria d’esser proporcional a la inversió que el concessionari plantegi en cada moment.
Per tal de concretar els usos de la Tabacalera que té quasi 50.000 m2 de superfície, estem ultimant les bases per a la redacció del Pla Director que ja té força consens, però cal concretar-lo en un document que ens obligui a tots plegats i marqui les pautes del seu desenvolupament.
També disposem ja del Pla d’Equipaments de la Ciutat redactat per la Fundació de la URV, que ens dóna la informació suficient per determinar els dèficits actuals i fer front amb més coneixement a la demanda d’espais i equipaments comunitaris.
Quan hi va haver disponibilitat i voluntat econòmica de la Generalitat i del propi Ajuntament, l’antiga fàbrica Chartreuse va ser rehabilitada i destinada a ús educatiu desprès de molts anys d’abandó; el Teatre romà, cal recordar que els anys 70 estava destinat a habitatges i va ser amb l’arribada de la democràcia que es va salvar com monument arqueològic. Ha estat pràcticament abandonat durant més de 30 anys i ara gràcies a la disponibilitat econòmica i la voluntat política de la Generalitat es posarà en valor pel gaudi de la ciutadania.
En definitiva, cal tenir paciència, perseverança i mantenir la condició d’equipament públic d’aquestes edificis, que amb tota seguretat seran en un futur patrimoni de la ciutat en el seu procés de formació i desenvolupament, que és llarg i a la vegada de gran complexitat.
Josep Ma. MILÀ Regidor Urbanisme a l’Ajuntament de Tarragona
El regidor de Llicències de l’Ajuntament de Tarragona, en relació a la polèmica de la desforestació d’un pinar de l’Anella Verda per ampliar un camp de golf, ha assegurat que tot s’ha fet dins la legalitat i que no pretén alimentar cap mena de debat estèril.
Una part del pinar destruída
Josep Maria Milà, en contacte telefònic amb aquest digital, s’ha limitat a dir que s’ha concedit una llicència urbanística per a una zona que no està a l’Anella Verda de Tarragona. Una opinió que divergeix radicalment de la dels responsables de l’entitat ecologista Mare Terra.
De fet, el seu president, Ángel Juárez, no té dubtes que l’autorització municipal per realitzar millores al camp de golf (Golf Costa Daurada) “ha ha significat la destrucció de massa forestal i agrícola en diverses hectàrees de l’Anella Verda”, entre l’autopista A-7 i el municipi de El Catllar.
Mare Terra ja va demanar l’expedient i el seu president confessa que seguirà aquest assumpte “de ben a prop fins que s’esclareixi tot plegat. Ens sembla un tema de gran importància i per tant li dedicarem els esforços que siguin necessaris”.
Els veïns no volen un centre penitenciari obert al costat de casa seva. Aquesta preocupació veïnal ha estat traslladada a l’alcalde en funcions i al regidor d’Urbanisme i Territori de Tarragona, Alejandro Fernández i Josep Maria Milà.
Alejandro, Ballesteros i Carles Mundó
Fa un parell de setmanes el conseller de Justícia, Carles Mundó, es va desplaçar a Tarragona per anunciar la construcció d’un centre obert per a presos en tercer grau just al costat de la comandància de la Guàrdia Civil i on, en teoria, s’hauria de construir la Ciutat de la Justícia.
El centre, segons el governant, estaria operatiu el 2019. Durant la presentació va estar present la regidora Bego Floria que, aleshores, no s’ha manifestat contrària al projecte.
Els que sí no han tardat en manifestar-se contra l’equipament han estat els veïns d’aquests zona de la ciutat. En assemblea veïnal s’ha decidit fer els possibles per evitar la construcció d’aquest centre penitenciari.
Ajuntament al costat dels veïns Després de la reunió amb els veïns, l’Ajuntament de Tarragona (l’alcalde Ballesteros està de vacances) dóna suport a les inquietuds i preocupacions veïnals. Per aquesta raó, durant aquest dimarts, se sol·licitarà una reunió amb caràcter d’urgència amb el delegat del govern, Òscar Peris. La trobada es faria a tres bandes: ajuntament, generalitat i veïns.
L’objectiu és intentar esclarir els dubtes dels veïns i donar tota mena de detalls sobre l’equipament. D’acord amb l’Ajuntament de Tarragona, malgrat la decisió definitiva ser competència de la Generalitat, cal “transparència i diàleg amb els veïns”, que al cap i a la fi seran qui patiran possibles inconvenients.
Es de conocimiento general en la casa consistorial que la mayoría de los días los que mandan andan crispados, con mala cara y poco buen humor. El personal municipal lo sabe y lo sortea de la mejor manera que ha aprendido de los manuales para funcionarios sufridores. Los cuadros técnicos que más deben lidiar con los “jefes y jefas” intentan no pisar terrenos peligrosos en sus respectivas relaciones con los y las mandamases.
Existe una especie de protocolo invisible pero efectivo entre los empleados municipales para pasar las hojas del calendario en el mejor anonimato posible, no sea que se abra la veda y se busquen cabezas de turco. Y es que ya en la pasada legislatura, pero mucho más en ésta, los regidores y regidoras más veteranos usan y abusan del argumento que los trabajadores del ayuntamiento, sobre todo los de niveles altos, tienen la culpa de la mayoría de ralentizaciones, bloqueos, errores y desaguisados de la gestión política que sale de la Plaza de la Font.
Pero también es verdad que hay “consellers y conselleres” que acuden a sus quehaceres municipales de buen tono y trino, con alegría, con afán: son los que no se enteran.
Normalmente a los que no se enteran les han vendido que su gestión es medular y fundamental para el éxito de la legislatura. Los que en verdad mandan les halagan, les animan, les aprueban… y se parten de risa viendo con qué candorosa credulidad se aplican a sus cargos y labores.
La lista de los que no se enteran es sabida y reconocida, pero vamos a darle un repasito:
JOSEP MARIA PRATS BATET (Culturilla). El verso suelto del “seminarismo” político. Entró en la lista de CiU porque Albert Abelló no controlaba nada en el partido y Prats le pilló en un brete. Sus socios de gobierno, todos los días, le dicen cuán importante es su papel en el equipo. Le cuentan que él es eje de equidistancia, punto de encuentro, médula espinal, vamos, la mitocondria municipal. Le han llegado a decir que él encarna el fundamento moral del actual pacto de gobierno. Pero lo cierto es que no pinta nada. Él, por supuesto, va a lo suyo, que es asegurarse el cargo para esta y la que viene.
Es un hombre que cae bien y tiene gracia. Cada día deja caer, deslizándolo entre frases hechas y vacuas, lo bien que se siente entre socialistas y peperos, lo buenas personas que son Ballesteros y Fernández, lo que se han perdido sus excompañeros de oposición por ser tan tiquismiquis. Va sembrando el terreno de amiguismo y buenas intenciones para recoger los frutos en 2019 y que le abran hueco en la bancada socialista como el que busca un sitio en el cielo.
Josep Maria Milà
JOSEP MARIA MILÀ ROVIRA (Urban-mismo). Este buen urbanista entró en la lista de Ballesteros con la hoja de ruta bien aprendida. Sus ocupaciones anteriores al cargo municipal eran lo mismo que ahora, pero desde la profesionalidad privada -qué cosas, ¿eh? – Con su entrada en el consistorio ha cambiado de jefe… ¿o no? Lo cierto es que este hombre lleva su cargo como Sísifo su piedra. En su departamento le respetan… pero ha bastado un año para que no se lo tomen demasiado en serio. Y es que cada día viene con alguna ocurrencia. Y lo que es peor, piensa él que por saber de urbanismo ya sabe de todo y pontifica metiendo la pata día sí y día también. No tiene suerte Ballesteros con sus designaciones al frente de urbanismo. Se vendió el fichaje de Milà como la panacea para el lastre urbanístico de la ciudad y todo parece indicar que la cosa no va a mejorar. Pero Milà cree de veras que él está ahí para salvar Tarragona de sus agujeros negros urbanísticos. Dejemos que “el joven” Milà sea feliz en su combate contra los “molinos” urbanísticos; no en vano es el año cervantino y hacerle honores al personaje Don Quijote resulta oportuno e incluso elegante.
ELVIRA FERRANDO GÓMEZ (“Pubilla” Public Relations). Se especula si Elvira Ferrando fue una “jugada” de Ballesteros contra Abelló, o esa jugada se urdió desde dentro de CDC por alguna alma resentida con el aparato del partido (apuesten por ambas cosas).
De todas las incorporaciones consistoriales que Ballesteros se ha ido sacando de la manga, sin duda nuestra Elvira es la que más ilumina. Es la estrella invitada. No tiene puñetera idea de la mayor parte de los temas que le toca gestionar, pero le pone un derroche de simpatía; no pretende dar a entender que sabe más de lo que sabe y, aunque su peso específico en la política municipal es multiplicable por cero, se ha convertido en la cara amable del consistorio.
Si te diriges a ella para que solvente un tema seguramente te darán las uvas sin ningún resultado práctico, pero habrás conocido a una personita de trato delicioso. Es como una “cookie” de fresa y nata, como la abeja Maya de Plaza de la Font. Vive su momento princesa y lo vive intensamente. No le arruinen la historia con problemas problemáticos o un final infeliz. Dejémosla en su rol de coreógrafa consistorial del buen rollito.
ANA SANTOS (Servicios sociales a las personas seres humanos o que se les parezcan). La presento sin segundo apellido para llamar la atención de que en la web del ayuntamiento es la única que aparece así en la pantalla del gobierno, con un solo apellido. Santos pasó directamente de linotipista a pack-woman.
Novata donde las queramos encontrar, ella está convencida que puede ser la que releve a Ballesteros al frente del consistorio. Habla y se mueve como proto-candidata. Es una incansable estajanovista y siempre pendiente de los movimientos y gestos de su entorno, que después lee e interpreta como las meigas interpretan los montoncitos de huesecillos. Se lleva unos disgustos “que pa qué” cuando sus gestiones, declaraciones y acciones no se ven reflejadas en los medios de comunicación y sospecha, en silencio, que antes Cuadrado y ahora Bonet, boicotean sus aspiraciones por una especie de conjura de celos, envidias y temores. El problema es que, a diferencia de Elvira Ferrando, Santos sí está absolutamente convencida que sabe de todo y en abundancia y eso provoca salidas de pista y bastantes chistes fáciles en la casa.
Francesc Roca
FRANCESC ROCA ROSELL (Tutorías municipales). Muchos todavía no entienden por qué Roca aceptó la invitación de Ballesteros. De todas las nuevas incorporaciones, sin duda alguna, Roca es el que aportaba más caché. Su consideración profesional es alta y era pieza codiciable para cualquier partido político.
Su perfil personal no tiene nada que ver con la chernobilización que sufre el entorno de Ballesteros en los últimos años. Su área de gestión es muy concreta, no dispone de recursos significativos, pero conoce bien el paño que cepilla de la enseñanza… y el resto postureo. Si tuviese que buscar un mirlo blanco para dar el gran salto, sin duda sería Francesc Roca el escogido. No se entera de muchas cosas por táctica personal, pero realmente se entera y bien. Antes que él otros bien hallados fueron víctimas de la máquina diabólica de ambiciones y mediocridades que parasitan la alcaldía -y si no que le pregunten a Javier Tarrés -, por eso Roca prefiere no enterarse demasiado.
IVANA MARTÍNEZ VALVERDE (Basura y juventud, oh yeah). Esta buena chica es un producto “made in Juventudes Socialistas”. Y como la mayoría de productos de esa factoría no se sabe muy bien para qué sirve. No lo hace ni bien ni mal, no se sabe si está de subida o de bajada. Su ambición se circunscribe a sobrevivir. Podría estar 5 legislaturas en el consistorio y seguir en “off”.
De hecho, fíjense que el alcalde le ha encomendado un área que podría ser calificada de caliente como es la contrata de la basura, pero por eso mismo se la ha adjudicado: Ivana Martínez siempre tiene efectos analgésicos y somníferos. Y luego le agencian “juventud”, cuando es la joven menos joven que hemos conocido. No se entera, como el resto de los que le acompañan en esta entrega de El Retrovisor, pero eso le beneficia. Podría afirmarse que tiene, en el fondo, alma de funcionaria más que de política. Pero hacer oposiciones da una pereza…
INMACULADA RODRÍGUEZ MORANTA (Tárraco siesta). Es el “jarrón chino” del actual equipo de gobierno. Está cualificada curricularmente para gestionar temas de calado, pero su genoma político es muy débil. Es firme candidata a no repetir.
Pensemos que la apuesta turística de Tarragona no tiene más impulso que la de Matadepera. Incluso diría que la población vallesana nos gana. Y por eso Rodriguez viene como anillo al dedo: se acabaron los brincos y tirones de Patricia Antón, ahora toca dormir la siesta.
MARIA ISABEL NEGUERUELA MORALES (Lo que la echen). ¡Ah, señoras y señores, Negueruela! Una “echá pa’lante”. Si se tiene que bailar se baila, si se tiene que hacer la foto, pues se hace. Es una todo terreno con doble tracción. ¿Y en deportes? Bueno, en eso ya no digamos: el presidente del COE y ella amigos de toda la vida, si no vean las fotos del Sr. Blanco en su última visita a Tarragona, ¡qué coleguitas!
Negueruela tiene capacidad para multiplicarse, desdoblarse, reinventarse: igual te plancha un huevo que te fríe una corbata, o te diseña una colegiata. Simplemente que designándola a ella como responsable de deportes en la ciudad que organiza unos juegos olímpicos ya no podemos tomarnos en serio ni los juegos ni a los designadores.
La más seria es ELLA, que, sin enterarse de nada olímpicamente, le pone genio y figura. Es, por hacer comparaciones odiosas, la versión femenina y sexy de Agustí Mallol y con mejor gusto a la hora de elegir vestuario que el del Serrallo. Si le quitan deportes, puede ser una excelente regidora y con proyección de futuro.
Bueno, pues hasta aquí este breve recorrido por los avatares de los que no se enteran o se enteran poco. En la próxima, si les parece, nos asomaremos a los que se enteran… o eso dicen ellos.
REDACCIÓ4 Abril, 2018
