Tot i que l’Arquebisbe li va fer fora de la parròquia d’Arbeca a les Garrigues perquè el seu nom ha sortit esquitxat en un escàndol d’abusos de menors, el mossèn Josep Maria Font va fer cas omís de les ordres del seu superior Jaume Pujol. El capellà investigat insisteix que no té res a amagar i que mai no ha abusat de cap infant.
Per aquesta raó es va manifestar contrari a la decisió de l’arquebisbe de fer-lo fora del càrrec de rector de diferents parròquies lleidatanes. El mossèn Josep Maria Font va oficiar el cap de setmana una missa i va explicar als feligresos que marxaria tot i que era innocent de les acusacions que li atribueixen. Va lliurar una carta als assistents on assegura que és totalment innocent.
A aquest respecte, fonts properes al sacerdot apartat, insisteixen que ell no va signar cap carta de renúncia que va ser i l’arquebisbat qui la va escriure en nom seu i contra la seva voluntat.
El mossèn Font es resisteix en marxar. De fet, ens comenten que l’arquebisbe – que avui ha participat en una reunió de bisbes catalans – el va apartar de les funcions de rector, però no el va inhabilitar com a mossèn, un fet que li permet oficialitzar les eucaristies.
Salvador Cardús i Ros és sociòleg, periodista, escriptor, i doctor en Ciències Econòmiques. Actualment és professor titular de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual ha estat degà entre 2009 i 2011. A banda, és membre del Consell de Transició Nacional.
Salvador Cardús
REPÚBLICA CHECA: En quin punt es troba la societat catalana? Salvador Cardús: Els últims dos o tres anys ha viscut sotraguejada per uns canvis molt importants. A banda dels canvis deguts a la crisi, ha patit també un canvi de mentalitat per pensar que seria possible un altre país.
Aquest canvi de mentalitat s’ha creat a base d’un estat de mobilització molt elevat, gairebé d’excitació però ara ha arribat un moment en que el canvi polític s’ha de canalitzar cap a la via institucional perquè els canvis s’han de fer a través de les institucions.A moltes persones això els ha provat una espècie de síndrome d’abstinència després del 9N ja que estaven acostumats a molta marxa
RC: S’aconseguirà, algun dia, la independència? SC: Jo crec que si. Potser havíem posat massa l’accent en una eufòria col·lectiva però que ara és el moment de fer les coses amb molta serenitat i tocar de peus a terra. Ara realment comencen les dificultats que té aquest procés de desafiament en el qual ens hem ficat perquè ja sabíem que només cantant, ballant i estan tots d’acord no aconseguiríem la independència.
RC: Que passarà al 27-S? SC: Allà hi veurem canvis molt substantius en general, hi haurà partits que perdran bous i esquelles. No dic que desapareixeran però si que realment tindran una presència molt petita. A banda, cal veure si els partits sobiranistes són capaços de mantenir la força que és convenient per fer una aventura d’aquesta dimensió i cal veure si no hi ha novetats en noves formacions.
Nous partits polítics RC: Una novetat podria ser Podemos. Ven fum i falses esperances? SC: Tots els partits venen fum i il·lusions, tots fan promeses de canvis i de millores i llavors la realitat és totalment diferent. La realitat et posa límits. Jo sóc benèvol amb Podemos, és més un moviment que un partit, que recull un malestar que és fàciil d’entrendre i a més fa servir un llenguatge clar i directe. Alguns en diuen populista, jo en dic popular. Utilitzen un llenguatge que s’entén, a diferència de la política dels últims anys que costava d’entendre. En aquest sentit, Podemos aporta renovació del llenguatge i un punt de desvergonyiment que també feia falta a la política.
Salvador Cardús a la Salle de Reus.
RC: Tindrà èxit? SC: No em costa entendre el perquè de l’ascens de Podemos a l’estat espanyol. És fàcil de detectar perquè ningú recollia el malestar i a sobre ofereix una via del canvi. A Espanya segurament sí que tindrà èxit, en canvi a Catalunya ja fa anys que estem en aquesta història del canvi. Fa poc va haver-hi la mobilització a Madrid, i deien que mai cap moviment havia aconseguit moure a 200.000 persones, nosaltres en movem 2,5 milions. A Catalunya aquesta voluntat de país nou ja la tenim i per tant, aquí no crec que tingui tant recorregut com a la resta d’Espanya.
RC: Els resultats d’una enquesta recent donen al PP com a guanyador de les eleccions, si es fessin ara. Per què els vota la gent veient com han anat les coses? SC: A vegades costa d’entendre però jo sempre dic que recordem que quan es va produir el 15 M. Aquelles mobilitzacions a tota Espanya semblava que havien d’arrasar, (la Spanish Revolution que en deien a l’estranger), doncs al cap d’un mes van haver-hi eleccions i el PP va treure majoria absoluta. No ens podem deixar enlluernar pel que és la dimensió pública o mediàtica de determinats fenòmens polítics perquè hi ha gent que sempre ha votat al mateix partit. Hem de comptar que una part, tant de dretes com d’esquerres és conservadora en el seu comportament polític. El què és difícil és produir canvis i a Catalunya ho hem fet. És un miracle que hi hagi més de la meitat de catalans que volen la independència.
Independència sí o no? RC: És viable una Catalunya independent? No hi ha consens a l’hora d’afirmar-ho. SC: Una cosa és que ho diguin alguns polítics però els bons economistes, fins i tot els estrangers, tots coincideixen en dir que Catalunya pot viure en independència i que a més seria un país pròsper. De moment s’està demostrant que els països petits són els que resisteixen més la crisi, un exemple és Suïssa o Finlàndia. Daniel Cohen, un economista francès, fa molts anys va publicar un llibre abans de la crisi, que deia que en els propers anys, els països entre 8 i 10 milions d’habitants serien el que tindrien més possibilitats en el futur ja que deia que tenen una mida bona per adaptar-se i acomodar-se als canvis que es van produint. En canvi els països grans són com Titànics en una economia tant activa com la que tenim ara.
RC: Poden estar tranquils els catalans, doncs? SC: No conec a ningú seriós que digui que no ens en podem sortir. El que si han de tenir molt clar els independentistes és que la independència no és la solució per si mateixa sinó que et dóna ‘l’oportunitat de’. Llavors la pots utilitzar bé o malament. Per exemple, els espanyols ho són d’independents i a l’hora de votar trien el PP. Ufff, bé o malament? Què faran els catalans amb la seva independència? Potser fem eleccions i no escollim bé els nostres representants. Això no ho sabem encara però el que si que sabem ara mateix és el futur que ens espera si ens quedem a Espanya. El PP no vol sentir parlar de canvis, el PSOE tres quarts del mateix, seguirem en la mateixa situació d’ofec.
REDACCIÓ11 Febrer, 2019
REDACCIÓ
