Arxius de josep maria buqueras | Pàgina 2 de 2

REDACCIÓ15 Febrer, 2019

Quan s’activi el nou corredor Vandellòs-Tarragona la ciutat afrontarà un nou repte ferroviari com és l’exclusió del transport de mercaderies per la ciutat i el litoral, limitant el període de provisionalitat del tercer fil i executar la solució definitiva per l’interior. Aquesta nova variant, inicialment en ample ibèric significarà que:

1. L’Euromed es desviarà per Perafort;

2. Es tancaran les estacions de Salou, Cambrils, Montroig i l’Hospitalet de l’Infant, amb més de 675.000 usuaris per any afectats i 3. El manteniment dels regionals i mercaderies per l’estació urbana de Tarragona.

Per la costa s’està implantant el tercer fil, és a dir, ara tenim un ample mixt, el convencional/ibèric de 1668 mm. i l’europeu/estàndard de 1435 mm. Amb el canvi d’ample s’aprofita tot: travesses, carrils, senyalització i electrificació. Tot això significarà que aquest any 2019 tindrem el canvi d’ample entre Castelló i el nus de Vila-seca, fins a Barcelona Sants, i la dotació d’ample mixt a les dues vies entre Vila-seca, Tarragona Sant Vicenç de Calders i Castellbisbal. També hi haurà l’ample europeu entre el Camp de Tarragona i l’estació de Lleida Pirineus. A més Tarragona es convertirà en la primera capital del Corredor Mediterrani – Algesires, Cartagena, Múrcia, Alacant, València, Castelló, Camp de Tarragona, Barcelona – sense estació urbana de llarg recorregut. A la vegada, seria la primera ciutat que no connectaria els seus trens Euromed/Talgo amb el sistema de rodalies.

No es poden deixar de banda les línies de mercaderies. La importància que té l’activitat industrial del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre i del Port en aquest territori fa necessària la connexió dels principals pols en ample estàndard europeu, així com la planificació i programació d’una variant interior de mercaderies, aprofitant trams des de la línia Reus-Roda juntament amb les variants de Roda, Reus i Vila-seca i el nou accés al port. Els objectius són: 1. A curt termini és connectar els principals pols de mercaderies en ample estàndard europeu, amb les següents actuacions: Castelló-Nus de Vila-seca; Vila-seca amb Reus i Castellbisbal; Reus-Polígon nord i 2. A llarg termini, es tracta de garantir un increment del volum de mercaderies transportades evitant el pas per les principals poblacions, i millorant la connexió del port, amb les actuacions previstes següents: Noves variants, la interior i la connexió al port; Variants de Reus, Vila-seca i Roda de Berà i un ample estàndard europeu Roda- Sant Vicenç de Calders. S’hauria d’activar la rehabilitació parcial de l’antiga línia ferroviària Perafort-Roda, per encaminar les mercaderies del Corredor i del Port i per no interferir el trànsit amb la línia de la costa, que és molt més urbana amb habitatges, càmpings i platges. També s’haurien de fer els enllaços del Port i les químiques amb la nova variant Vandellós-Perafort, per tal de garantir les connexions en amplada UIC.

Els arguments per l’acceleració de la solució definitiva per l’interior, són que es trobem amb la incongruència de la planificació del transport ferroviari:

1. Els passatgers per fora de la ciutat i les mercaderies pels nuclis urbans, afectant tot plegat a la imatge turística, entre altres coses;

2. Les mercaderies perilloses poden provocar accidents en nuclis urbans i la probabilitat de generar núvols tòxics

3. L’amfiteatre romà també pot quedar afectat per les vibracions de trens pesants, afectant d’una manera directa al turisme i el comerç vinculat, a més podria provocar la possible retirada de la declaració de Patrimoni de la Humanitat.

Josep Maria BUQUERAS

REDACCIÓ23 Gener, 2019

L’esperança és la confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se, també és un virtut teologal per la qual el creient cristià confia de rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per arribar-hi. Des del punt de vista matemàtic és el valor al qual tendeixen amb tota probabilitat les mitjanes de mostres independents d’una variable aleatòria quan la grandària de les mostres és molt gran. En l’àmbit polític, molts tenim l’esperança que el moment polític que estem vivim a Catalunya/Espanya s’aclareixi i la incertesa que ens envolta es resolgui satisfactòriament pels interessos de la majoria.

Recentment en el debat de les eleccions andaluses i en l’assemblea parlamentària extremenya Catalunya va estar present, com si no tinguessin altres qüestions més importants que debatre. Per què? On estem? El procés, els presos polítics, el judici, la independència, la república, tot planava en el debat polític, a més de la presència de Vox.

Vull recordar per oblidadissos que la desídia política del govern de Mariano Rajoy – mots anys sense resoldre les sol·licituds des de la Generalitat, que encapçalava Artur Mas – la vergonyosa actuació policial de l’1-O i l’aferrissament judicial per acabar em semblen molt equivocats. La política es té que solucionar políticament. Rés d’això em val com a coartada per justificar l’unilateralisme que insisteix a continuar cavalcant, des de formacions polítiques catalanes.

Avui dia, amb els mitjans de comunicació al servei òbviament dels seus propietaris, que volen sobretot la seva rendibilitat econòmica, i les xarxes socials que ens envaeixen, em porta a manifestar que és més fàcil deixar-te arrossegar per l’opinió dels “altres”, que tenir una opinió pròpia. La convivència, l’ètica, els drets humans estan en joc, i resulta més fàcil destruir que construir aquests valors. L’exabrupte està al carrer, a la política també, abans que el silenci. També és més fàcil el silenci còmplice que dir el que realment penses. Aquesta és la realitat.

Davant aquesta descripció del nostre paisatge quotidià em fa creure que tot això sigui reversible. Tinc la necessitat de que aquesta reconversió arribi algun dia. ¿És/serà possible? És la meva esperança.

Josep Maria BUQUERAS

REDACCIÓ2 Gener, 2019

Políticament es parla molt de la convivència, l’acció de conviure, és a dir, viure tots plegats i en harmonia. Diuen que la democràcia és un sistema de convivència i per a alguns també és el guany més gran de l’Home modern. La convivència es basa en una sèrie de valors que facilita acceptar les discrepàncies, entendre les raons de l’altre o valorar els assoliments aliens.

Els darrers 40 anys a Espanya, hem conviscut, en general, força bé. És el patrimoni més gran col·lectiu i el millor llegat per a les generacions més joves. És un valor a defensar, cuidar-lo i protegir-lo, sempre des de la responsabilitat i la convicció. Actualment, a la societat espanyola comencen a emergir fenòmens populistes ultradretans que poden posar en perill el model de saber conviure tots amb tots.

Reconciliació, concòrdia, diàleg, enteniment, integració, solidaritat, convivència són set paraules que acompanyen l’estratègia del govern liderat per Pedro Sánchez, davant dels trons i despropòsits que el PP i Ciutadans estan manifestant dia darrer dia, als quals s’ha afegit amb un llenguatge més radical els militants de Vox. És cert, que des del constitucionalisme també hi ha qui opina que es ha de posar punt final al despropòsit que hi hagi representació parlamentària al Congrés de diputats d’Esquerra Republicana, PdCat, PNV i Bildu, perquè diuen que no tenen implantació en cadascuna de les divisions administratives espanyoles. Els que hi hagi pensen, han valorat la representació que té el PP a Catalunya, per exemple? Segons ells, un milió dos-centes mil persones condicionen el present i el futur de trenta-quatre milions. Això, diuen, és una anomalia.

La convivència ha de ser sempre un objectiu desitjable. La societat està submergida en una crisi i creu que les profundes diferències existents són irresolubles. Afirmació que no és veritat. Més complexa va ser la situació política que va significar la transició a la democràcia, des de la dictadura franquista, que la situació que vivim actualment. La Guerra Civil va tindre un terrible i durable efecte divisori. De les tenebres democràtiques vam arribar a la democràcia i la llibertat. Ara tenim altres conflictes, alguns molt seriosos, i a més enquistats des de fa massa anys ja. Aquest és el desafiament de l’estat espanyol. La recepta de voler imposar al sotmetiment del rival a la mateixa doctrina no és el camí que ajudi a resoldre el diàleg, la convivència. Al contrari, eternitza els conflictes i constitueix un bon caldo de cultiu per a l’enemistat i la discrepància.

La convivència requereix diàleg permanent, que de bon segur ens obligarà a certes renúncies, que hauran de ser acceptades per ambdues parts. Les idees s’han de defensar dialogant, en un marc de conviure amb pau, per arribar a acords reals i possibles.

Josep Maria BUQUERAS

REDACCIÓ21 Febrer, 2017

A inicis del segle XX a València ja es parlava d’una línia de tren amb ampla europeu fins la frontera amb França per a potenciar la exportació dels cítrics i de les manufactures.

En realitat el primer corredor mediterrani (CM) va ser l’autopista entre La Junquera i Alacant , segons el Pla d’Estabilització de 1959, a la vegada que el Banc Mundial li deia al règim franquista que tenia que obrir-se a l’exterior per la costa. Pasqual Maragall llançava des de l’alcaldia la dèria de la euro-regió mediterrànea amb l’esperit de superar fronteres, rancúnies i desavinences.

L’any 1996, pacte del Majestic, CiU no col·loca sobre la taula el CM, si ho fa l’any 2000, però el PP té majoria absoluta i Aznar dóna l’orde a Loyola de Palacio, comissaria europea de transports, per a que a l’esborrany del primer pla europeu d’infraestructures prioritàries no inclogui per a res de res el CM. La dreta espanyola aposta pel corredor Algeciras-Madrid-Zaragoza, que significa un costós túnel sota els Pirineus i que a França no l’interessa. Després del Pacte del Tinell que no vol una Espanya radial, el PP valencià comença a apostar pel CM, com una estratègia política davant la necessitat de mantenir un discurs regionalista davant la recessió que arriba. L’any 2011 el CM passa a ser prioritat europea.

L’Asociación Valenciana de Empresarios/AVE promou que les patronals catalana i valenciana, més de 300 empresaris presents al Palau de Congressos tarragoní aquest dilluns, sumin esforços per exigir aquest eix estratègic, que es necessita com l’aire que respirem. “Vull corredor/Quiero corredor” és el lema de la campanya. L’acte ha estat el primer del road show “Encuentros por el Corredor del Mediterráneo”, que té com objectiu d’implicar a la societat civil de tot el país en la reivindicació de la infraestructura i que té previstes dues cites més: Múrcia, 14 de març i Almeria, 11 d’abril.

Manca planificació i sobretot voluntat política per part del Govern estatal del PP. Com s’explica que gairebé 1.000 milions d’euros es gastin actualment en la connexió Atocha-Chamartín, quan són diners del CM? Es prioritza l’AVE de Galicia i ves per on el president del Govern i la Presidenta del Congrés de Diputats, abans Ministre de Foment, són gallecs; quina casualitat. A l’Estat, no l’interessa que tota la costa mediterrània, sigui una potència econòmica important i que per ser competitiva requereix un transport ferroviari de primera, no del segle XIX?

La exigència del món empresarial passa per disposar de una doble via per a passatgers i mercaderies, doble plataforma com a solució definitiva i un calendari amb dades, ja que el reivindicat tercer fil, que s’havia elegit com opció ràpida i provisional, crec que també ha passat a millor vida, per els seus problemes tècnics i Europa ja no hi creu, per tant és un batalla perduda. Es tracta d’un eix vital per a la economia, la logística i per aquest món globalitzat. Les dades objectives són: l’àrea geogràfica des de Algeciras fins a França passant per Múrcia, València i Catalunya, suposa el 50% de la població, el 45% del PIB espanyol, el 47% del teixit productiu, el 46% del càrrec, el 51% de la exportació i el 63% del tràfic de mercaderies portuàries. Però la data més vergonyant és el coll d’ampolla entre Vandellós i Tarragona; 45 kilòmetres de via únic, és a dir, ”si un tren pasa, los demàs deben esperar”. La Espanya radial, la Espanya centralista pesa massa. Hi ha veus molt autoritzades que parla d’una Espanya circular.

És vergonyós el menyspreu que, des de Madrid, s’està fent a gairebé vint-i-cinc milions de ciutadans, de tots els colors polítics. El professor Antón Costas, de la Universitat de Barcelona i ex-president del Cercle d’Economia, es referia a Madrid com una entitat metafísica. En el debat, en el clima i en les intervencions Madrid sobresortia com un problema. El centralisme amb estat pur. El Corredor del Mediterrani, que no tenim és una gran vergonya, per tant tothom ha de dir i signar vull corredor.

Josep Ma. BUQUERAS BACH

REDACCIÓ31 Gener, 2017

La Savina és un petit arbre perennifoli de fins a 8 metres d’alçària, sovint amb estat arbustiu, amb fulles linears punxegudes en les plantes joves i amb fulles esquamiformes imbricades en les plantes adultes. Creix en roquissars, alzinars esclarissats, darrera dunes litorals a la regió mediterrània. La Savinosa és la comunitat vegetal en què predominen les savines i la Savinosa tarragonina està a ponent de la ciutat, és una platja i en el seu promontori hom bastí els anys 20 el Sanatori Preventiu Antituberculós la Savinosa, depenent històricament de la Casa de la Caritat i de la Diputació, que és un Bé Cultural d’Interès Local / BCIL i forma part del catàleg de bens a protegir del POUM 2008. La Mancomunitat de Catalunya va cedí 78.000 metres quadrats a la Diputació l’any 1927 i des de finals de l’any 1929 funcionà com a sanatori marítim antituberculós, d’acord al projecte de Francesc Monravà Soler (1928), per ser més endavant durant la Guerra Civil hospital de campanya i la seva cala com embarcador. El 1945 es crea el Patronat Antituberculós i torna a ser centre sanitari. Com aquesta malaltia a mida que passa el temps deixa de ser una plaga, l’any 1969 tanca las seves portes i el 1972 torna a ser propietat de la Diputació.

Al Col·legi d’Arquitectes de Tarragona, el passat dijous es va presentar el projecte que va obtenir la puntuació més elevada de la Convocatòria de propostes per donar vida a La Savinosa el segle XXI. Joan Tous, president del Col·legi obre l’acte informant que es van presentar 25 equips d’arquitectes i han estat 5 finalistes, que hores d’ara podem contemplar els seus projectes en la seu col·legial. Sobre el rocam que separa las platges de la Savinosa i de la Rabassada tots els tarragonins hem vist des de les platges aquest complex format per set pavellons disposats simètricament i dos més secundaris però seguint l’eix de l’ordenació; de línies simples gairebé racionalistes, i amb uns materials senzills i construcció tradicional, el resultat és de gran força estètica, sobretot per la seva adaptació al paisatge.

El concurs tenia bàsicament dos objectius: un interès públic i definir nous usos, d’acord les necessitats actuals, amb promoció privada. Joan Tous manifestava que “no serà un document constructiu, sinó d’ordenació territorial” i estem davant de quatre propostes que fan els arquitectes guanyadors: 1. Tractament de l’espai lliure, preservar el tres espais verd que hi ha a la finca: la pineda, el savinar i el morrot; 2. El conjunt arquitectònic té un valor patrimonial reconegut amb la seva catalogació; 3. El debat social dels seus usos, és l’únic tema? Ara tenim la oferta, la possibilitat de que intervinguin diversos operadors, amb la fragmentació del sol que obra a curt i llarg termini la multiplicitat d’usos i 4. Els 10 – 11.000 metres quadrats de sostre actuals, es poden incrementar en un 40 % més, fins gairebé els 15.000 m2.

Els arquitectes Jordi Mansilla, cambrilenc, i Jordi Perea, barceloní, en representació de l’equip guanyador del concurs d’idees la UTE Fuses -Viader (Girona) – Mansilla – Perea, van assenyalar els valors de La Savinosa, que són: 1. Un lloc que està en la memòria col·lectiva dels tarragonins, se li té que fer un reconeixement públic, respectant-lo i conservant-lo; 2. Un territori, un enclavament, format per pinars, olors i altres elements no reconeguts, que li donen un valor per si mateix; 3. Morfològicament respon a la mateixa dèria domenechiana dels pavellons del Pere Mata reusenc i del Sant Pau barceloní, amb una precisió Nord/Sud, que és el eix del conjunt i 4. El disseny fragmentat dels edificis, els buits interiors, el camp de futbol, la pineda, ens permet recuperar la idea del trencadís. Tot plegat va portar a dissenyar tipologies d’actuació que evitessin impactes visuals a partir d’ara, amb afectacions molt suaus. Els protagonistes tenen que ser els espais públics. Jordi Perea remarca la claredat pública com estratègia de conservació patrimonial de l’entorn, amb molta llibertat i fluint d’una manera natural. Realitzar intervencions lleugeres, mínimes, com són un mirador, un pas de ronda. Aquesta suma de prioritats dona com a resultat el projecte presentat. L’urbanisme ens donarà resposta a les necessitats, amb la voluntat per harmonitzar “la modernitat amb el caràcter patrimonial del l’espai . . . exteriorment la gent seguirà veient la fisonomia actual, en canvi de portes endins tindran una altre ús”.

El president Josep Poblet ens remet a un exercici de responsabilitat la capacitat d’ordenar el territori i fer propostes per prendre decisions valentes, “en un punt de no retorn”. Diu que no existeix necessitat de fer quelcom i darrera dels projectes hi ha molt talent i coneixement. El POUM 2008 no va resoldre el que s’ha d’executar. Ara es tracta de construir una idea que permeti amb força flexibilitat donar solucions a les necessitats de la ciutat i del territori. Davant d’aquest garbuix, amb tanta opinió pública com opinió publicada, a partir d’ara hem de reclamar consensos, no sols polítics. Les direccions generals de Patrimoni i d’Urbanisme segur que hauran de dir la seva, davant moltes mirades i expectatives. “Es tracta de mobilitzar talent, que s’impliqui amb una peça tant singular i emblemàtica de Tarragona”.

Hi ha molts escèptics davant el futur de La Savinosa, els arquitectes redactors del projecte guanyador tenen fins el gener del 2018 per dictaminar la seva proposta, redactar l’estudi urbanístic, mediambiental i paisatgístic “per generar un moviment de passejants entre savines”. Projecte consensuat amb la Diputació, el Govern i l’Ajuntament, que pugui veure la llum com manifesta l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros – és a dir, construir de nou – a finals de 2018/inicis de 2019. Calendari que xoca amb les preferències de certs sectors econòmics del territori, que volen conèixer ja els usos previstos, a la vegada el cost per la rehabilitació del que ja existeix i de les noves construccions.

L’objectiu de la La Savina, El Savinar, La Savinosa està ja marcat i tothom hauria de fer pinya, no ficar bastons a les rodes, costum sovint practicada entre els tarragonins. L’objectiu ha de ser definitivament, una vegada per totes, que La Savinosa torni a tenir la vida que se li ha negat els darrers gairebé 50 anys. Són molts, oi?

Josep Ma. BUQUERAS

REDACCIÓ18 Febrer, 2014

carles_pelicer — L’alcalde de Reus amb responsables del Rotary

El Rotary Club de Tarragona ha lliurat un record a l’alcalde de Reus, Carles Pellicer.
L’edil reusenc va ser convidat a la trobada que el Rotary organitza cada dilluns a l’Hotel Ciutat de Tarragona.
Pellicer va parlar de la presència i potencial de Reus al territori, amb la seva aportació comercial, industrial, cultural i turística.
D’una manera molt correcta va explicar la situació judicial de les empreses municipals i el pla de sanejament que l’actual equip de govern ha tingut que aplicar.
L’Hospital de Sant Joan, la Fira, el centre comercial Metrovacesa han estat també qüestions abordades per l’alcalde convergent durant tractats en el col·loqui.

Newer Posts

Arxius de josep maria buqueras | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

xxx Partners

JOSEP Ma. BUQUERAS: Transport de mercaderies

JOSEP Ma. BUQUERAS: La meva esperança

JOSEP Ma. BUQUERAS: La convivència

JOSEP Ma. BUQUERAS: Vull corredor

JOSEP Ma. BUQUERAS: La Savina, el Savinar, la Savinosa

ALCALDE DE REUS CONVIDAT DEL ROTARY CLUB DE TARRAGONA