Arxius de josep maria buqueras | Diari La República Checa

REDACCIÓ23 Febrer, 2023

Després de molts d’anades i tornades que van durar tres mesos, es van aprovar els pressupostos de la Generalitat de l’any 2023, amb una despesa que rondarà els 41.000 milions d’euros. La sortida fe Junts de l’Executiu i els moviments tàctics del PSC van complicar les coses de govern de Pere Aragonès, que finalment ha guanyat aquest repte i aconsegueix aprovar els comptes per segon any consecutiu, fet que no passava des de feia gairebé una dècada.

Els 33 escons republicans i els 33 socialistes – més el suport d’En Comú Podem (8 escons) – permeten vaticinar una legislatura estable, fins a un final natural el 2015. N’hi ha molts que pensen, també s’ha escrit, que Salvador Illa/PSC podria haver condicionat el suport als pressupostos catalans a assolir determinats objectius en matèria de sanitat, educació o habitatge, però va preferir aixecar la bandera de projectes que generaven controvèrsia – ampliació de la tercera pista de l’aeroport del Prat, construcció del complex Hard Rock a Salou i completar la construcció de la B-40 – perquè el principal objectiu era crear un relat per tal de desgastar electoralment a Esquerra Republicana de Catalunya.

Des del Govern el més important era aprovar els pressupostos, pitjor era caure en l’immobilisme i arrossegar a la Generalitat a la paràlisi i a convocar eleccions, aturant projectes i inversions durant mesos o fent descarrilar l’aportació de més recursos en l’àmbit de la sanitat i l’educació. George Lakoff va escriure l’any 1996: ‘No pienses en un elefant’, i ens deia que les estratègies de comunicació política s’han centrat molt més en la construcció d’un relat que en la voluntat d’aconseguir resultats tangibles que la ciutadania pot valorar. Els gestos i la lluita pel relat tenen, a vegades, més valor que els guanys en la millora de la vida dels ciutadans.

D’aquest acord, podem treure dues lectures, una econòmica i l’altra política. De la primera, destaquem:
1. Pacte Nacional per la Indústria, 680 milions;
2. Foment de la implantació d’energies renovables, 180 milions;
3. Departament de Salut, 12.212 milions;
4. Camp de Tarragona, corredor del Mediterrani Hard Rock;
5. “Modernització” de l’aeroport de Barcelona-El Prat
6. Quart cinturó B-40

Políticament ERC s’assegura un període d’estabilitat i governabilitat després de l’agitació i la desavinença política que han predominat en el darrer decenni. A més, aquest acord polític/econòmic ha significat el trencament del bloc independentista, que ha dirigit la política catalana darrerament, propiciant episodis com els del 2017, amb greus conseqüències per al conjunt del país.

Els socialistes estan per l’estabilitat, la fiabilitat i la confiança. Ara el PSC com va escriure el periodista Francesc Marc Álvaro, és el “partido del Orden” a Catalunya, paper que va tenir CiU durant més de dues dècades amb Jordi Pujol. Es tracta de recuperar i ampliar una centralitat històrica que el socialisme català tenia fins que va aparèixer el procés com un terratrèmol que canvià el mapa.

L’acord pressupostari trenca definitivament la política de blocs a Catalunya i segurament s’acaba un cicle electoral que donarà pas a les municipals de maig i les generals de novembre. Els resultats d’aquests comicis repartiran noves cartes i dictaran un nou present. Els pressupostos 2023, ens portarà a un nou tripartit?

PUBLICITAT

REDACCIÓ29 Juny, 2021

Des del dimecres 23 de juny els nou presos polítics ja estan a casa seva, això com un primer pas és important. Darrerament s’ha aixecat força polseguera, sobretot per part de tots els partits dretans. Vull recordar que l’any 1996, José Maria Aznar recent investit com a president del Govern indultava a 15 exmembres terroristes independentistes de Terra Lliure, condemnats per posar bombes. Ara, tant Pablo Casado, com Ciudadanos i Vox acusen a Pedro Sánchez de traïdor.

Quan el PP negociava amb ETA per acabar amb el terrorisme era “tenir visió d’Estat”. A finals del mes de maig el Tribunal Suprem es pronunciava en contra de la concessió dels indults al Ministeri de Justícia, deia que no s’aprecien raons de “justícia, equitat i utilitat pública” per donar aquesta mesura de gràcia. Aquest informe com el del Consell d’Estat, eren previs perquè el Consell de Ministres concedís els indults, informes no vinculants però si preceptius. Ara vull fer un recordatori de frases i de titulars de premsa dels darrers dies.

18 de juny. Casado ratifica en solitari el seu rebuig als indults davant l’empresariat; El suport de la patronal catalana i espanyola als indults dóna aire a Sánchez; Els bisbes catalans, també a favor; Han escoltat del PP o Cs alguna alternativa per encarrilar un problema que porta gangrenat gairebé deu anys?; No es pot criticar a qui ha decidit actuar davant els que han dinamitat totes les vies de relació judicialitzant el conflicte; Després Colón, una onada de recolzaments als indults; Empresaris, polítics, religiosos i altres grups, locals o foranes, demanen les mesures de gràcia.

19 de juny. “Catalunya necessita sense demora diàleg, acord i pacte”; “Si per un costat indulten i per altra ens arruïnen, no avancem”; “El Govern no té més remei que indultar perquè Europa no el qüestioni”; El Cercle, Foment i la CEOE defensen els indults com un inici del diàleg.

20 de juny. La Fiscalia no presentarà cap recurs davant la mesura de gràcia una vegada argumentada per Justícia; Només l’amnistia farà tornar el conflicte a l’àmbit de la política; Quina mena de diàleg hi ha, si no hi ha amnistia, si mentrestant estan arruïnant gent amb sentències del Tribunal de Comptes?

21 de juny. El camí, després dels indults, serà llarg perquè s’haurà de fer un encaix de boixets; Són una aposta valenta per la convivència; El Govern creu que els indults són ‘inexpugnables’; És una mesura que té una ‘utilitat social’ i un interès general;

22 de juny. Avui s’aproven ‘els indults de la convivència i necessaris per a la reconciliació’; Unes 500 persones protesten: ‘Clemència no és justícia’; El Consell d’Europa demana retirar les euroordres; “Trobar tot allò que és uneix i que és molt, més del que ens separa”; ERC i Junts reclamen a la Moncloa anar més enllà dels presos; Ara el que toca és baixar al pragmatismes i dialogar, és a dir, fer política; Casado augmenta el rebuig als indults i planta cara als empresaris; Estrasburg demana reforma de delictes i suspendre extradicions.

23 de juny. Els polítics indultats sortiran avui en llibertat; Aprovada “per utilitat pública”, manté la pena de inhabilitació: Ara és l’hora de l’amnistia i el referèndum; 1.346 dies entre reixes; Els indults obren “una etapa de diàleg i retrobament”; El Govern indulta, hipertensió en la dreta, satisfacció a Europa; Casado cerca una clau per poder recórrer davant el Tribunal Suprem, com ‘part perjudicada’ per el procés; És l’hora de la política; La premsa internacional aposta per tancar “la crisi més gran”; Els presos ja han pagat un preu molt alt.

24 de juny. Els presos surten lliures mentre el PP redobla l’acaçament a Sánchez; En l’actual retrobament té que estar el PP, perquè si no tornaríem al 2003; El PP demana eleccions amb la convicció de que la majoria s’oposa al indults; Els polítics destaquen al sortir que mantenen intactes els seus ideals; Le Monde: “La decisió més difícil, però també la més valenta i necessària”: El Suprem veu un cop a la seva sentència en els indults; L’Alt Tribunal creu que les mesures de gràcia i la reforma del Codi Penal el debiliten davant El Tribunal Europeu de Drets Humans; El Poder Judicial acusa al Consell d’Europa d’injerència.

25 de juny. La dreta obre la via judicial contra els indults i puja el pistó en l’atac polític; La Conferència Episcopal Espanyola, a favor d’”una solució dialogada” i secunda als bisbes catalans amb els indults; Casado trasllada a Europa les raons del seu rebuig als indults.

26 de juny. El Govern assumeix que la causa contra Mas-Colell danya la imatge d’Espanya; “Hi ha moments en els quals l’útil és el càstig, ara l’útil és el perdó”; Les causes del Tribunal de Comptes són noves “pedres en el camí”; Indult als exiliats?

Està clar que la venjança i la revenja no són valors constitucionals. Subscric el manifest “Necessitat i utilitat social del diàleg” (9 de juny), de quinze polítics constitucionalistes que ja estan fóra de l’activitat pública actualment. Entre altres coses diuen que “l’oposició no pot vulgaritzar el debat amb arguments d’oportunitat sense un projecte polític “, precisament ara la nostra societat té l’avinentesa de que el govern acordi l’indult, encara que sigui instrumental. Escriuen; “… la societat civil ha d’assumir la seva quota de responsabilitat . . . té que oferir també orientacions i ha d’apostar pel diàleg. Sense diàleg hi ha desconeixement, allunyament i, possiblement, incomprensió. Amb diàleg hi ha coneixement, proximitat i alteritat. El diàleg en la societat civil ha d’estar impulsat i alimentat pel poder polític sense sectarismes ni mentides. Amb arguments racionals, no amb emocions”

Temes pendents encara: Els exiliats, revisar els delictes de rebel·lió/sedició/malversació, el Tribunal de Comptes, 3.000 represaliats. Diuen que l’amnistia permetria fer tabula rasa, per poder negociar sense motxilles. Legalment l’amnistia ara no és possible, però sens dubte, només l’amnistia farà tornar tot el conflicte a l’àmbit de la política. Política que Rajoy i el PP va portat als tribunals. Darrerament la política està més que judicialitzada i la justícia està polititzada. Tenim el món al revés.

Josep Maria BUQUERAS

REDACCIÓ27 Maig, 2021

Catalunya porta acumulats problemes que s’han de resoldre amb molta urgència. Des de finals de març de 2020 el Govern de la Generalitat està en un estat d’interinitat. El president Quim Torra va ser inhabilitat el mes de setembre i la capacitat de l’executiu català per governar va quedar molt limitada, sense poder emprendre noves iniciatives i promoure, sobretot, noves lleis.

El Govern solament ha pogut governar a base de més de 30 decrets llei que han estat sancionats per un Parlament limitat per la seva pròpia naturalesa conjuntural i per les restriccions pandèmiques. Hi ha molts temes que afecten la ciutadania, un sense fi de tasques pendents. Per exemple, respecte als fons Next Generation que la Unió Europea posarà a disposició dels països membres s’ha dedicat molt poc temps. També hi ha molt a fer perquè l’administració sigui més eficaç.

El 132è president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el seus catorze consellers paritaris, dels quals dotze són nous, han d’afrontar una sèrie d’assignatures pendents, que ja tenen molta urgència. Ara analitzaré un per un, a grans trets, aquests reptes. 1. Habitatge. L’emergència residencial derivat dels increments del lloguer i de l’ensorrada de la construcció l’habitatge públic. A Catalunya 141.070 famílies estan a l’espera d’un habitatge protegit. El topall als preus de lloguer està recorregut al Tribunal Constitucional, igualment que el decret que preveu protegir a les famílies vulnerables que hagin ocupat un pis, obligant els propietaris a oferir un lloguer social abans del desnonament.

2. Sanitat. La vacunació continua, però la salut ha empitjorat: els tumors es detecten més tard, els infarts de miocardi i els ictus arriben més avançats i tota l’activitat sanitària basada en la prevenció i la detecció i tractament precoç està més que mutilada. L’atenció primària pateix un retrocés. Dues tasques són urgents: pagar millor al personal i digitalitzar el sistema, sense els adobs habituals.

3. Educació. El nou Govern ha de liderar els propers canvis en l’educació. Amb el context de la pandèmia s’ha comprovat que mai la urgència d’avançar en l’equitat, amb plans de reforç escolar, i impulsar el pla de digitalització, assumir l’etapa educativa 0-3 anys i modernitzar l’FP, són més possibles amb la llei Celaá. Els fons europeus de Next Generation també poden ser per les universitats directament i mitjançant el Govern a les escoles.

Altres qüestions pendents són: 4. Medi ambient. Catalunya ha de desplegar l’Agència de la Natura per a conservar millor els espais naturals i frenar la pèrdua de la biodiversitat. S’ha de materialitzar la declaració d’emergència climàtica amb l’impuls a l’energia eòlica i foto voltaica. Defendre el delta de l’Ebre i del Llobregat són prioritats. La nova llei de residus, per obrir l’opció del retorn d’envasos al comerç i ampliar el reciclat.

5. Tercer sector. Impulsar una llei que garanteixi la representativitat institucional i l’estabilitat econòmica de les entitats socials. Per esmorteir les situacions de pobresa s’hauran de millorar la coordinació entre el Govern espanyol i la Generalitat per “assegurar la comptabilitat entre l’ingrés mínim vital/IMV i la renda garantida de ciutadania”. A Catalunya sols un 14% del total dels 95.710 expedients gestionats, han rebut llum verda per a cobrar l’IMV.

6. Administració. La Generalitat és una empresa amb 200.000 treballadors entre els quals la interinitat és a l’orde del dia, sobretot a la sanitat i l’educació. El model és gairebé el mateix que quan es va recuperar l’autogovern. La despolitització dels nivells directius s’hauria de revisar.

7. Infraestructures. Les tuneladores de la línia 9 del metro fa deu anys que treballen sota terra, malgrat el creixement continu del transport públic. Existeix la previsió d’invertir 940 milions d’euros en els deu anys vinents.

El president Pere Aragonès amb el seu govern paritari, molt jove, amb vuit conselleres, té l’objectiu de sacsejar el país i començar una nova etapa. És un equip amb una contrastada experiència professional i no únicament fonamentat amb mèrits acumulats en els despatxos dels partits. També hi ha independents. Aquest govern té l’oportunitat de governar per oferir solucions a les demandes ciutadanes. A hores d’ara es mereix tota la confiança.

Josep Ma. BUQUERAS

REDACCIÓ24 Febrer, 2021

PSC/Illa guanya en vots i l’independentisme amplia la seva majoria en el Parlament, amb el 51,4 % de vots totals. Vox entra en força i aguditza la crisis del PP i Ciutadans i es converteix en la quarta força política parlamentària. Segueix en peu els dos blocs que configuren la política catalana des de fa més de deu anys, en un bucle que sembla no tenir fi.

Però substancialment han canviat dues coses: el president serà d’ERC i en l’oposició estarà el PSC, a no ser que recolzi el govern des de fóra. Ambdues forces són partidàries del diàleg i Sánchez veu avalada per les urnes la política de distensió i la necessitat de sortir del enquistament.

El PSC s’ha convertit ara en la referència dels catalans que rebutgen la independència, recupera una centralitat catalana, ara torna a ser un partit esponja, capaç de lligar sensibilitats distintes i de connectar amb les diverses Catalunyas. El PSC, no a curt, però si a mig termini té la possibilitat d’articular una alternativa tripartida (PSC, ERC, Comuns) a la majoria independentista. La simple possibilitat de canviar la majoria és una mala noticia per els blocs, doncs concedeix versemblança a la transversalitat.

L’efecte Illa ha sortit prou bé però ha estat superat per l’efecte Junqueras. El mandat 14-F ha reforçat el mandat del 1-O. Hores d’ara tots “està obert”, que és una manera diferent de manifestar que tot està “desesperadament tancat”. ERC ja està al centre de la política: té capacitat de de liderar un Govern que pot format amb uns o altres. Junqueras sembla que no vol formar un govern amb JxCat, llavors ERC pot presidir el govern, amb l’abstenció del PSC.

ERC està molt a prop de complir una de les seves promeses de campanya “via àmplia a la independència”. Ens fa difícil pensar que ERC i Junts siguin capaços de desfer els nusos i oferir un programa de govern que sigui sòlid i creïble. Laura Borràs ha intentat alimentar les brases retòriques de la via unilateral, en una etapa de pandèmia i repensament estratègic del sobiranisme. L’independentisme segueix tenint majoria, però està més dividit que mai.

Ara tenim dues opcions de majoria de govern obertes en canal: una independentista, o sigui més del mateix, i una altre d’esquerres, que també tenen majoria parlamentària. No podem pas oblidar l’actitud absolutament diferent que mantenen ERC i Junts a Madrid, un element clau de la cohesió de qualsevol compromís programàtic de Catalunya, ja que la interlocució amb Pedro Sánchez serà indispensable i no sols respecte als indults/amnistia dels dirigents presos i la taula de diàleg.

L’ensorrada del PP ha estat evident, superat salvatgement per Vox. La bufetada és monumental, Pitjor trompada ha estat per Ciutadans , de 36 a 6 diputats, que desborda tots els pronòstics. C’s arribarà amb vida al final de la legislatura espanyola? El PP intentarà posar en marxa una operació de fusió amb C’s com signe de revitalització del centre dreta?

Pere Aragonés si o si, serà president de la Generalitat. Haver quedat per davant de JxCat (aquest és potser la data més rellevant de les eleccions) els hi dona avantatge per liderar la Generalitat amb els independentistes i si aposten per un govern d’esquerres transversal, fàcilment podran exigir la presidència.

Josep Ma. BUQUERAS

PUBLICITAT

REDACCIÓ11 Febrer, 2021

Sempre he votat i sempre recomano que es vagi a votar. Per què? Perquè és una manera de participar en la festa democràtica que tenim. En qualsevol tipus d’elecció és la manera de participar per elegir els nostres representants als ajuntaments, als parlaments autonòmics i al Congrés de diputats. Si no hi ha cap partit que et sedueixi, crec que llavors l’opció es dipositar la papereta en blanc, que és una manera de manifestar que acceptes el joc democràtic, però cap partit polític et dóna la confiança suficient com per donar-li el teu vot.

Tots els partits parlen més de vets, majorment creuats, que de pactes. Si el vot és útil o no, ara sembla que existeix un vot cabrejat, que és mou d’un partit a un altre o cap a l’abstenció. La transversalitat entre partits és evident. Estem davant de les eleccions més obertes dels darrers anys a Catalunya, per tant aventurar resultats és un exercici temerari i insensat. Està clar que cap partit aconseguirà la majoria absoluta. Quin possibles pactes hi haurà? ERC i Junts podrien sumar la majoria absoluta, però és més probable que necessiti els vots de la CUP i això farà que la situació es compliqui. A més, en funció de qui guanya i tingui més diputats, la presidència estaria en mans de Pere Aragonés o Laura Borràs, que podrien formar governs solitaris, amb els suports des de fóra de l’executiu. De qui? De l’altre partit independentista, amb els Comuns i la CUP. Aquest escenaris suposarien barrejar aigua i oli. L’alternativa a un altre govern independentista, és un tripartit d’esquerres. Fet que tant el PSC com ERC ho rebutjant d’una manera tallant i també és cert que ambdues formacions polítiques saben que seria un gest incomprensible pels seus votants respectius. El PSC somia amb la possibilitat de guanyar les eleccions i governar en minoria junt als comuns.

La realitat es que únicament pot haver-hi dues possibles majories parlamentàries. Una opció seria repetir més del mateix: JxCat + ERC, també amb la CUP i el suport parlamentari dels comuns. Una altre opció seria ERC + PSC + Comuns, tripartit d’esquerres. Aquesta possibilitat vindria condicionada per què JxCat guanyi a ERC, ja que aquests preferirien liderar un govern amb els socialistes que seguir sent comparsa de Waterloo/Puigdemont. Les claus de la nit electoral seran dues: 1. El tripartit d’esquerres suma i 2. Saber la formació independentista que guanya. El que està bastant clar es que ERC seguirà, d’una manera o d’altre, en el govern de la Generalitat, el que no sabem qui l’acompanyarà.

L’abstenció, degut a la pandèmia que vivim, per un costat, i la desafecció existent vers la política, per un altre, és un altre paràmetre a considerar aquest 14-F. Tot el que superi el 60% de participació pot afavorir que aquest triple empat, es decanti a favor del PSC. El partit que sigui el més votat i, a la vegada, tingui més escons tindrà molt de guanyat. Però, més important que això serà qui pugui sumar els 68 diputats que es necessiten per ser investit president Aquesta és la qüestió. Ni més, ni menys. Un altre paràmetre a considerar és què faran els indecisos, que reflecteixen les actuals enquestes. Es quedaran a casa? A quin partit votaran?

Sigui qui sigui el resultat electoral, repercutirà en la política espanyola, sobretot si ERC no supera a Junts, ja que significaria un toc d’atenció a la seva política de diàleg amb el govern central i la recerca de la independència per la via del realisme i la bilateralitat. Els vots catalans, poden fer patir Madrid. Per tant, ara més que mai hem d’anar a votar, malgrat que estem convivim amb la pandèmia i totes les dificultats que això significa. Ens juguem molt. Cal un nou aire a la política catalana. Es té que desinflamar tot aquest suflé entorn al procés i les seves derivades. La retrobada a la Catalunya pròspera i tornar a ser un motor d’Europa es la que volem molts ciutadans.

Josep Ma. BUQUERAS
Arquitecte

REDACCIÓ20 Juliol, 2020

Recentment en un mitjà de comunicació amb l’àmbit del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre hi havia la crònica “Gaudí, un arquitecto adelantado a su tiempo”. Com a reusenc i president executiu del Consell de Modernisme de la ciutat de Tarragona, vull fer dues precisions.

La periodista escriu que “Una de las cuestiones más polémicas entorno a la figura de Gaudí es su lugar de nacimiento: ¿Riudoms o Cambrils? Gaudí se sintió siempre unido al municipio riudomense … Antoni Gaudí, és de Cambrils? Em xiulen a l’orella, que ha estat un lapsus periodístic, però com la lletra impresa queda, vull manifestar, com ja he hi fet altres ocasions, que en Gaudí és reusenc. En el reportatge llegim referències gaudinistes a Riudoms, però també llegim “Siguiendo con el misterio de dónde nació realmente Gaudí, en el centro de Reus, en la calle de Sant Vicenç, número 4, se encuentra la que se supone sería la Casa natal de Antoni Gaudí. Allí viviría durante su infància y juventud” En el índex toponímic del llibre Riudoms * amb 26 entrades tenim sols quatre referències biogràfiques: 1. El pròleguista i periodista Carles Sentís Anfruns escriu “…però els Gaudí continuaren lligats a Riudoms en cos i ànima (pàg. 5); 2. “Josep Pla, que sosté la naixença riudomenca de Gaudí en el seu llibre Homenots … “ (pp. 98) ; 3. “El monument a Antoni Gaudí … obra de l’arquitecte Josep Piqué Iserte va ser aixecat l’any 1975 en homenatge a l’il·lustre riudomenc Antoni Gaudí Cornet” (pp.125) i 4. “Existeix una fotografia de grup del Sometent Armat de Riudoms … on es pot distingir perfectament la presència de l’arquitecte riudomenc Antoni Gaudí … (pàg. 155) Està clar que Cambrils mai ha estat en qüestió, si les ciutats de Reus i Riudoms apareixen en les biografies gaudinianes, en la proporció mínima de nou a u a favor de Reus. Daquest arquitecte més que universal.

També llegeixo “Ha dejado un rastro en localidades como Reus, Riudoms y la Ciudad de Tarragona. En esta última, de hecho se encuentra el Santuari del Sagrat Cor, la única obra del arquitecto Antoni Gaudí en la demarcación de Tarragona … que ha pasado desaprecibida por buena parte de la sociedad tarraconense”. El pes històric de la Tarragona romana és tant potent que las Tarragona medieval i modernista passen força desapercebudes pels tarragonins, aquest Santuari va ser projectat per l’arquitecte Ignasi Jordà Arnalich, autor també del col·legi de les monges de la Congregació de Jesús i Maria, que va ser enderrocat l’any 1978, edificant-se el col·legi públic Pau Delclós. Les dues úniques obres documentades de Gaudí són el manifestador(1879), de fusta sobredaurada i d’enormes proporcions amb cúpula semiesfèrica i l’altar (1880), amb taula gruixuda d’alabastre i antependi format per tres espais quadrats que allotgen bustos angèlics emmarcats per columnes.

Per cert, aquest Santuari des de fa més de cinc anys està patint problemes greus d’humitat, degut a la xarxa de recollida d’aigües pluvials del col·legi esmentat, que passa precisament per sota del presbiteri on està situades els dos béns mobles esmentats gaudinians, per anar a connectar a la xarxa general que passa pel carrer Ponç d’Icart, afectant també als veïns de la comunitat de propietaris i els locals comercials d’aquest edifici cantoner amb el carrer Méndez Núñez, Aquesta incidència constructiva pot afectar seriosament a la única obra que hi ha a tot el Camp de Tarragona de l’arquitecte reusenc i universal Antoni Gaudí.

*CORTS, Joan-Ramon i TODA, Josep M. Riudoms. Col·lecció la Creu de Terme. Cossetània Edicions, Valls, 2000.

Josep Ma. BUQUERAS

REDACCIÓ10 Març, 2020

Els mitjans de comunicació del diumenge 16 de febrer informaven que l’ajuntament de Tarragona, en el plenari del divendres vint-i-u de febrer, donaria llum verda definitiva al projecte d’urbanització de Mas d’en Sordé, que al desembre va aconseguir l’informe mediambiental favorable per part de la Generalitat. El PPU43 es va començar a tramitar ja fa més de cinc anys i contempla la construcció de 222 habitatges en la zona del camp de golf Costa Daurada i un hotel rural de quatre estels superior. El promotor és la societat Mas Maneguet, S. A. propietària de quaranta-cinc hectàrees de terreny, de les quals quinze estan afectades amb una superfície edificable de cent cinquanta-vuit mil metres quadrats.

La primera fase consta de nou blocs de pisos amb tres plantes i, sobretot, la rehabilitació del mas modernista que es troba en un estat de deterioració molt lamentable, que avança cada dia que passa. La CUP i Junts per Tarragona manifestaven el seu rebuig, ja que alegen un «impacte extraordinari inadmissible». ERC, PSC, Cs, En Comú Podem i PP estan a favor, ja que «és un pla parcial que compta amb tots els informes favorables i està previst al POUM».

El dimecres 19 ens aixequem amb la notícia que l’equip de govern ERC i Comuns frena i dona marxa enrere aquest projecte urbanístic, malgrat que es va votar favorablement a la Comissió Informativa de Territori del dijous anterior, ja que volen una modificació puntual del POUM, que pot significar dos anys de retard per l’aprovació definitiva. Xavier Puig, conseller de Territori, diu que malgrat que «des d’un punt de vista tècnic és impecable, mereix ser repensat, ja que ataca la línia de flotació del que és el nostre objectiu polític, que és l’urbanisme sostenible». A més els ecologistes i ciutadans manifesten la seva preocupació, ja que el projecte és contigu a l’Anella Verda. Ara, des de l’equip de govern, es vol obrir una fase de reflexió al respecte.

Els inversors estan perplexos de la situació actual, després d’aconseguir tots els informes a favor, tant dels serveis tècnics i jurídics de la Generalitat com de l’Ajuntament. Estem davant d’una inseguretat jurídica total, que significa que les empreses i els ciutadans tinguin por que els seus drets siguin conculcats en qualsevol moment. Des del PSC, PP i Cs són molt crítics davant aquest canvi de decisió urbanística, ja que es posa en evidència la incoherència i el caos del govern municipal, afectant la credibilitat de Tarragona davant els possibles inversors i els costos que pot representar si s’ha d’indemnitzar als promotors.

Els ciutadans modernistes lamentem que aquest PPU43 es paralitzi, ja que el Mas d’en Sordé està en perill i el fet d’urbanitzar la zona, significava rehabilitar aquesta masia projectada per Josep Maria Pujol de Barberà (1913). L’element modernista més característic és la seva cúpula esfèrica amb ceràmica trencadissa, que cobreix una gran sala central circular, que està decorada interiorment amb esgrafiats a la primera planta. El mas requereix una restauració urgent, que ha de ser supervisada pels serveis de Patrimoni Cultural de la Generalitat, ja que és un Bé d’Interès Cultural Local/BCIL.

Des del Consell de Modernisme sempre, des de l’any 2009, la salvaguarda del Mas d’en Sordé ha estat a l’orde del dia. Sempre ha estat un tema recurrent i motiu de preocupació. Si aquest projecte urbanístic es frena, què passarà amb el Mas d’en Sordé? La ciutat de Tarragona perdrà un edifici que forma part del seu patrimoni arquitectònic modernista catalogat. Així de clar i català. La ciutat s’ho pot permetre? La pregunta és, i ara què?

Josep Ma. BUQUERAS

REDACCIÓ6 Novembre, 2019

Davant la imminent convocatòria electoral del diumenge 10N, vull fer una sèrie de consideracions polítiques que contextualitzen aquest moment tan convuls i inestable que estem visquem. L’orde d’exposició no significa cap prioritat, si intentaré que sigui quelcom cronològic.
D’antuvi vull explicitar el meu espaterrament amb la mancança absoluta de respecte institucional entre els nostres governants i tothom es queda tan ample, com si els gestos i el protocol ja no forma part de les més elementals normes de cortesia i educació, malgrat les crítiques que poden ocasionar i motiven. El rei Felip VI no va rebre a la presidenta del Parlament Carme Forcadell, el president Torra no complimenta ni al rei ni al president Sánchez quan ve a Catalunya com es mereix i aquest ve a Catalunya a veure solament els ferits de la policia nacional, per exemple. A què juguen?

La presidència aconseguida per Pedro Sánchez, ja fa més d’un any, amb el vot majoritari de gairebé tots els partits va ser a canvi de res. La clau va ser la moció de censura presentada pel PSOE, amb l’objectiu de treure al govern del PP fos com fos. La sentència del cas Gurtel, amb la corrupció del PP va ser el detonant per encendre la metxa i gairebé tots els partits es van posar d’acord per investir a P. S.

S’ha dit de moltes formes que el judici del procés ha estat transparent perquè ha estat televisat. El jutge Marchena va donar totes les facilitats del món a la fiscalia i a l’acusació particular que fessin la seva feina, perquè el relat fos el més veraç possible, no versemblant. Així de clar. En canvi, els advocats defensors van ser més limitats/vigilats pel president Marchena, sobretot, en la possibilitat de mostrar les proves testificals en el mateix moment que els testimonis feien acta de presència.

Catalunya ha marcat la campanya. Per què? El PP va voler judicialitzar la política., quan la política mai hauria de sortir del seu àmbit polític. Va passar la patata calenta als Tribunals, Constitucional i Suprem, que d’àrbitres tenen molt poc, ja que, ves per on, els han configurat la classe política. La pilota s’ha fet cada vegada més grossa i amb llenguatge col·loquial “no hi ha Déu que la pari”. Don M. Rajoy, el govern i l’executiva del PP, amb la seva negligència/menfotisme, ha fet que els sobiranistes/independentistes sortint de sota les pedres. Després van arribar les massives i pacífiques Diades de l’11S, la unilateralitat del 5/6.09.2017, l’1O, tot el procés teatral i una sentència dura/injusta, que obre una deriva perillosíssima per a dictaminar la sedició. La sortida d’aquest atzucac, en el qual tota la ciutadania està immersa, passa, sens dubte, per la votació política. Uns diuen que com més duri el tema català millor, per als partits independentistes, llavors perquè els constitucionalistes no fan política. Perquè llancen més llenya al foc?

També és cert que des de l’independentisme hi ha actituds i retrets que no afavoreixen l’entesa. A més, la campanya electoral 10N sembla que ho hagi d’aguantar tot

Ara estem en plena campanya electoral però amb les intervencions dretanes i no a favor del catalanisme republicà/independent, en mítings i en debats, tot té un caire amenaçador/repressiu/autoritari. Tornem quaranta anys enrere? També és cert que des de l’independentisme hi ha actituds i retrets que no afavoreixen l’entesa. A més, la campanya electoral 10N sembla que ho hagi d’aguantar tot.
Govern de coalició? Els tenim a les comunitats autònomes i a dojo als ajuntaments, perquè no a l’Estat? Resulta més fàcil estar a l’oposició i donar suport a allò que més convingui d’acord amb el moment electoral?

L’abstenció és un tema preocupant i sempre condiciona el resultat electoral. Quin comportament tindrà l’electorat davant les urnes?

Acusen Pedro Sánchez d’haver bloquejat i no tenir cintura/ per formar govern després del resultat del 28A. No es va produir ni l’abstenció del PP ni la de C’s. La Comunitat Econòmica Europea, l’IBEX, poders fàctics econòmics i periodístics no volien la suma PSOE, UP i els nacionalistes. El que està clar que del bloqueig sortirem votant massivament el 10N. El bipartidisme ja ha passat a la història. Ara si hi haurà govern, amb una suma possible o amb l’abstenció deguda. A la política, mai guanyes al cent per cent. S’ha de fer des de la generositat, la cessió per ambdues parts.

Pedro Sánchez és el polític que se la juga més, és cert, però és a la vegada el que té tots els números per a ser investit de nou president. Després ja veurem si és part de la solució o part del problema, per resoldre la pilota rocosa que s’ha convertit la relació de Catalunya amb Espanya i viceversa, S’han dibuixat massa línies vermelles. D’acord amb el resultat del 10N hi haurà un govern minoritari investit gràcies a l’abstenció? Es podrà governar gràcies a la geometria variable i amb acords puntuals per aprovar el pressupost general de l’Estat?

D’acord amb el resultat del 10N hi haurà un govern minoritari investit gràcies a l’abstenció? Es podrà governar gràcies a la geometria variable i amb acords puntuals per aprovar el pressupost general de l’Estat?

Per acabar, vull recordar les frases d’Adolfo Suárez que “l’Estat no ha de ser fort amb els dèbils i dèbil amb els forts”, per un costat, i que “el que succeeix al carrer, quedi reflectit a les lleis”. Cadascú, amic i desconegut lector, que reflexiona davant l’urna del 10N, però penso que fins a l’independentista més radical, amb el llaç, la bufanda, la camisa groga, a no ser que no busqui/vulgui solucionar la convivència catalana/espanyola, en el fons vol que el proper govern sigui el del PSOE, amb la fórmula que toqui, i Pedro Sánchez sigui el seu president.

Josep Maria BUQUERAS
Arquitecte

REDACCIÓ29 Juliol, 2019

Després de més quaranta anys de la implantació de la democràcia, per primera vegada a l’Estat no ha estat possible el primer govern de coalició. Coalició és l’aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú. Posar-se d’acord en quina cosa, per a què, per a qui, quan i on ajuda a definir el qui i el com. Sens dubte una coalició és una qüestió de confiança política i personal. La coalició no necessita afecte, però si complicitat. No necessita uniformitat, però si coherència. No necessita disciplina, però si lleialtat. No necessita submissió, però si corresponsabilitat.
No és fàcil formar un govern de coalició. Per què? Quatre paraules hem de tenir present:

1. Cultura política
2. Compromís
3. Respecte
4. Confiança

Després de dècades d’un sistema bipartidista de governs monocolor, els líders polítics s’han educat en una cultura on pactar significa doblegar-se davant el rival, en lloc de trobar un equilibri que permeti representar la pluralitat d’opinions i opcions polítiques, que ha escollit la ciutadania i que s’expressen en un programa compartit i una sòlida i solvent majoria parlamentària.

La coalició és compromís. La legislatura vinent serà de negociacions i compromisos continus. Les geometries variables, amplies i variables, estaran a l’orde del dia. Un govern de coalició és un compromís al més alt nivell, en el qual els seus membres es comprometen a unir-se en la diferència per a garantir el funcionament d’un projecte acordat. En aquest context, el compromís no significa un fracàs, sinó com un pas necessari per a un govern eficaç i estable. Compromís solidari i mancomunat. És a dir, els errors no són del soci polític i els encerts de la meva facció. Amb el compromís de progressar, moltes vegades, no és suficient. El que sí que està clar, és que un govern de coalició és solidari o no és govern.

La coalició és respecte. Perquè una relació sigui sana, durable i estable, el respecte ha d’estar en la seva base. Les desqualificacions i les acusacions entre els líders de tots els partits no porten enlloc. Sense el respecte no pot haver-hi ni suports puntuals. La coalició també és confiança. Un president deu confiar en el seu equip, en els seus ministres, perquè el govern funcioni correctament. La relació personal entre els líders Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ha de millorar molt perquè el govern de coalició sigui una realitat.
El debat se centra en si es tracta de posar en qüestió tot el sistema, sigui institucional, polític, econòmic, social, etcètera, o simplement de reformar tot allò que dificulta un progrés real i efectiu de la societat.

Les institucions són criticades; el partit, superats; el sistema econòmic, denunciat. Alguns pretenen començar de zero, ja que és un llenguatge atractiu; tant atractiu, com ineficaç. En resum, a partir d’ara serà el moment d’acordar i pactar. Per damunt d’altres consideracions, el més important és donar l’estabilitat política al país.

La desconfiança entre el PSOE i Unidas Podemos està a la vista pel que acabem de veure els darrers dies, els nòduls econòmics del programa – la legislació laboral, la fiscalitat, la política energètica i la despesa pública – també són inconvenients i el repartiment dels ministeris és un altre motiu de desavinença. Ara es tracta d’explorar el possible govern de coalició i defendre la correlació de forces parlamentàries fruit de les eleccions del 28 d’abril.

Josep Maria BUQUERAS

REDACCIÓ15 Maig, 2019

La Formació Professional/FP sempre ha tingut com a objectiu fonamental adaptar-se a les necessitats del món laboral. La Formació Professional sempre ha estat devaluada i el tòpic ha estat que els alumnes bons estudiaven el batxillerat i els dolents cap a l’FP. Això ja fa temps que ha passat a la història. A més, no podem pas obviar que tots els itineraris formatius condueixen a la titulació que es desitgi i sempre he cregut que l’FP ha estat mal valorada per la societat, quan en realitat és una peça clau de la formació en tots els àmbits professionals, ja que et dóna els coneixements bàsics per poder continuar estudiant qualsevol carrera universitària, com integrar-te al món laboral.

L’FP és una eina molt important per a dotar a la societat de professionals de bon nivell, aquestes dues lletres que, juntes i indestriables, representen tot un món d’oportunitats. A Tarragona ciutat hi ha més de 5.300 alumnes en nou centres, dels quals 1.200 cursen l’FP dual amb 400 empreses implicades. Quatre instituts són referència i configuren la capitalitat de Tarragona en l’FP de Catalunya: Comte de Rius, Pere Martell, Vidal i Barraquer i Cal·lípolis.

El Departament d’Educació invertirà 4 milions d’euros en un nou model d’FP dual per al pròxim curs com l’objectiu de facilitar la tasca dels centres i incrementar exponencialment la xifra d’alumnes. Un dels canvis més importants és la distribució curricular única per a cada cicle formatiu. El nou model varia l’organització de cicles. En el primer curs tots els alumnes d’un cicle formatiu cursaran el mateix currículum, que consistirà en mòduls de la professió i en mòduls transversals. Serà en el segon curs on hi haurà una part comuna de formació en els centres, i a partir d’aquí una especialització a l’empresa, tant en el que triïn la modalitat dual, com per als que facin formació en centres de treball. També s’incrementen les hores d’estada a l’empresa. A la dual seran 1.000 hores ampliables a 1.300 (ara són 900) i en formació en centres de treball 500 ampliables a 600 (ara són 300/400).

S’incrementarà l’import de les beques que cobren els alumnes per les pràctiques, prenent com a referència el salari mínim interprofessional. Per tant, hi haurà una equiparació entre l’import de la beca i l’import del contracte. Aquest fet té per objectiu assolir el 40% de contractes de formació, atès que actualment un 10% són contractes i un 90% són beques.

Aquest any l’FP Dual impulsa el projecte “Somos FP Dual”, una xarxa de joves ambaixadors d’aquest tipus de formació que participa en activitats que es duen a terme al conjunt de l’Estat. Actualment hi ha més de 150 joves que expliquen a altres joves de la seva experiència a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació, així com a través de xerrades en centres d’educació i fires.

L’atur dels graduats en FP se situa al voltant del 9%, una taxa tres vegades inferior a la de l’atur juvenils, que actualment és del 28,8%, segon un estudi elaborat a començaments d’any, per Educació. L’estudi d’inserció laboral dels ensenyaments professionals del 2018 xifra amb un 55,1% els graduats que han trobat feina nou mesos després d’acabar els estudis. En resum l’FP és garantia de trobar feina.

Josep Maria BUQUERAS

Older Posts

Arxius de josep maria buqueras | Diari La República Checa

xxx Partners

JOSEP Ma. BUQUERAS: Habemus pressupostos: Habemus un nou tripartit?

JOSEP Ma. BUQUERAS: Ja estan a casa

JOSEP Ma. BUQUERAS: Nou govern, problemes a resoldre

JOSEP Ma. BUQUERAS: PSC guanya, ERC governarà

JOSEP Ma. BUQUERAS: 14-F, a votar!

JOSEP Ma. BUQUERAS: Gaudí és de Reus?

JOSEP Ma. BUQUERAS: Mas d’En Sordé i ara què?

JOSEP Ma. BUQUERAS: Pinzellades prelectorals al 10N

JOSEP Ma. BUQUERAS: Govern de coalició

JOSEP Ma. BUQUERAS: L’FP dual