REDACCIÓ14 Desembre, 2014
La història comença amb una nena d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada que va venir al món el 28 de març de 1515, aviat farà 500 anys. Amb aquest motiu són moltes les celebracions que es preparen i que s’emmarquen en l’Any de la Vida Consagrada, que el papa Francesc ha volgut que fos l’any 2015.
A l’octubre es va obrir ja l’Any jubilar teresià a la nostra arxidiòcesi, en la qual tenim el goig de la presència de l’Orde del Carmel des de fa 400 anys. Així ho vaig ressaltar en la missa celebrada al Monestir de Sant Josep i Santa Anna, de les Carmelites Descalces de Tarragona, tan estimat.
Vaig tenir llavors ocasió d’agrair una vegada més l’activitat de les diferents congregacions religioses carmelitanes a la nostra terra, homes i dones que es mantenen fidels a l’esperit amb què la reformadora d’Àvila va fundar tants convents en diferents regions. Persones lliurades a l’oració, a l’ensenyament, a l’assistència als necessitats.
Quina riquesa més gran és comptar a la nostra arxidiòcesi amb aquestes comunitats religioses que uneixen contemplació i activitat, i que ho fan amb la pau i la serenitat d’aquella gran fundadora.
Les persones de vida consagrada són com estels en un món en tenebres que està buscant com orientar-se. A través de la pregària i la fidelitat, ens assenyalen el sentit de la vida, que no és altre que el que reflecteix aquell poema de la santa: «Vuestra soy. Para Vos nací. ¿Qué mandáis hacer de mí?»
El carisma teresià, com qualsevol vida consagrada, és una concreció de l’esperit cristià viscut fins a les últimes conseqüències. S’explica que algú va preguntar a sant Joan Maria Vianney si era veritat que ell vivia sempre immers en els misteris divins, i va contestar: «Ah!, però hi ha una alguna cosa més a part dels misteris divins?»
El monjo de Poblet Agustí Altisent va escriure que al Monestir els monjos tenien una vida molt reglamentada, amb llargues estones de pregària i lectura, però també de treball, amb el benentès que l’oració havia de ser calmosa i el treball no podia ser nerviós. Sobre això comentava que un cop va agafar un taxi a Madrid i el conductor li va dir: «Quan treballava per a un altre, pensava: el dia que jo sigui amo del taxi viuré com un rajà. I ara visc pitjor.»
No és tenir coses el que fa feliç, sinó tenir temps i tenir-lo per a Déu i per als altres. Aquesta és la nostra experiència, que les persones consagrades ens recorden amb la seva simple presència.
Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona
