Arxius de jaume pujol arquebisbe de tarragona

REDACCIÓ21 Octubre, 2017

S’explica que un pobre cec romania assegut molt de temps en una vorera demanant ajuda als transeünts i amb prou feines si l’obtenia. Com és que no s’apiadaven més d’ell si tenia al costat un rètol que deia «Sóc cec, ajudeu-me»? Llavors va passar un publicista, es va fixar en el cartell, li va donar la volta i va escriure al seu revers: «Avui és primavera i no puc veure-la.» Els donatius es van intensificar.

Els lemes sempre ajuden quan es tracta d’enviar un missatge. El DOMUND cada any en té un, i el de la Jornada d’aquest any, el 22 d’octubre de 2017, és «La missió al cor de la fe cristiana».

L’ha triat el papa Francesc i crec que reuneix dos pensaments en un: primer que l’Església té tots els seus missioners molt a prop del cor, li són molt estimats; pensa en aquestes homes i dones generalment joves que s’han exiliat voluntàriament de la seva pàtria i de la seva cultura per ajudar altres persones a les quals no coneixien i amb les quals acaben identificant-se.

El segon és que la missió no és una activitat més que fa l’Església sinó que és la seva raó de ser: evangelitzar, mostrar la força transformadora de l’Evangeli.

El papa Francesc ha escrit, en la presentació d’aquesta Jornada, que la missió no és la propagació d’una ideologia religiosa ni d’una ètica sublim, sinó un encontre amb Crist.

Fent referència a una encíclica del seu antecessor, Benet XVI, titulada «Déu és amor» (Deus caritas est), afirma: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i amb això una orientació decisiva.»

La missió té aquesta arrel espiritual i aquest segell evangèlic, i això fa que no sigui una ONG més, però no defuig, ans al contrari, fer una immersió en els problemes materials i de tot tipus de les persones a qui serveix.

Avui celebrem la 91 Jornada Mundial de les Missions. Durant aquests anys, i en segles anteriors, els missioners han deixat les seves famílies per viure en terres moltes vegades llunyanes i compartir amb els seus habitants les alegries i les penes. Han fundat dispensaris, han ajudat a projectes agrícoles, artesanals i educatius i han acompanyat la població, sense distinció de races, pàtries ni religions, al llarg de les seves vides. I per damunt de tot, han donat testimoni senzill de vida cristiana. Per tot això els tenim al cor.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ4 Juny, 2017

El periodista americà George Weigel es trobava visitant a París l’Arc de la Defensa, una de les grans obres modernes de l’època Mitterrand. La Gran Arche és un impressionant cub buit de dimensions gegantines amb parets de vidre i molts metres de marbre blanc de Carrara, que vol ser un monument als drets humans.

Un ascensor deixa els visitants al seu terrat, amb vistes a tota la ciutat. En aquestes circumstàncies, la guia va comentar: «És tan gran que la catedral de Notre-Dame cabria en el seu interior amb les seves torres i la seva agulla.»

Per al periodista aquesta comparació pot ser metafòrica: una obra colossal d’arquitectura supera la màxima representació de l’espiritualitat que té París, la seva bonica catedral al costat del Siena. Penso, però, que també es podria veure d’una altra manera, no antagònica sinó complementària: de la mateixa manera que el cub podria allotjar la Catedral, el fruit del geni humà pot albergar la fe. Encara més, només hi ha veritable progrés si inclou els valors espirituals, igual que les persones tenen en el seu interior el seu tresor més preuat: la consciència.

Continuant amb la metàfora, els deixebles, després de l’Ascensió de Crist, es trobaven reunits al Cenacle —com si fos un cub tancat— i se sentien amb por i confusió quan van experimentar la vinguda de l’Esperit Sant que Jesús els havia promès. Llavors es transformen en persones valentes, capaces «d’anar i ensenyar a tots els pobles», segons el missatge rebut. Pere parla a les multituds i milers d’oients s’adhereixen a la nova fe en el Ressuscitat. I així ho fan també els altres deixebles, estenent la doctrina de Jesucrist pels confins de l’imperi romà i el món llavors conegut.

En aquest diumenge de Pentecosta hem de demanar amb fe a l’Esperit Sant que ens concedeixi els seus fruits revolucionaris, que sant Pau traça en una llista: «Amor, alegria, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix.»

Una persona que mantingui aquests valors sembra la pau i l’alegria per on passa, i d’això se’n beneficien els seus familiars, els seus veïns, els seus companys de treball, la gent amb la qual tracta casualment. I una societat que els mantingui seria alguna cosa així com el paradís a la terra. De la mateixa manera que una catedral es pot convertir en el centre espiritual d’una gran ciutat, una dona o un home que han rebut la llum, invisible però real, de l’Esperit Sant serà llum per als qui l’envolten.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ23 Gener, 2017

El 15 de març de 1831 va néixer en un petit poble de la província del Trentino, llavors austríaca i després italiana, un nen de família pagesa i pobra al qual van portar a batejar l’endemà. Es deia Daniel Comboni, un nom que va quedar lligat per a la història amb l’activitat missionera a l’Àfrica.

Als vuit anys va rebre la confirmació de la mà del bisbe de Trento i més tard va entrar al Seminari, on es va preparar per a l’ordenació sacerdotal i especialment per anar a missions. «És un desig que va créixer en mi cada vegada més des dels catorze anys», va escriure.

La seva vida —va morir als 50 anys— va ser una dedicació continuada als pobres del continent negre, en diversos països del qual va aconseguir rescatar molts esclaus.

He escollit, com qui obre un llibre de moltes pàgines, la vida del fundador dels missioners Combonians per fixar-me en un fet que tantes vegades s’ha repetit: neix un nen en un poble qualsevol d’un territori europeu. Ni la família, ni els amics ni l’ambient en general no li condicionen el fet que es plantegi una existència lligada a persones, els quals ni sabia que existissin, en llocs tan allunyats i diversos. Però Déu li fa veure que hi ha gent que el necessita, que serà feliç en la mesura que ajudi els altres.

A Tarragona, a finals de l’any passat, vam tenir l’honor d’acollir la jornada mundial del Domund i de posar en relleu la importància de l’activitat missionera. Avui, com fa l’Església en el quart diumenge de gener, celebrem un aspecte d’aquest món solidari i ho fem amb el dia dedicat a la Infància Missionera.

En començar aquesta reflexió reparant en la vida d’un nen —Daniel Comboni— volia posar de manifest que la idea de la Infància Missionera —nens que ajuden altres nens— sempre ha estat una realitat, a vegades de manera explícita.

Però els nens no sols ajuden fent-se missioners, allunyant-se per a això del seu lloc de naixement. També poden ajudar sense sortir de casa i de la seva ciutat, amb l’oració i el petit sacrifici d’una aportació solidària. La jornada d’avui és per a estimular aquesta solidaritat espiritual i material, aquest exercici de la misericòrdia amb els més necessitats, que acostumen a ser a l’hemisferi Sud, amb els nens africans, però també amb tants llatinoamericans i asiàtics, per no parlar de nens europeus, potser immigrants i refugiats, que esperen la nostra mà amiga.

† Jaume PUJOL BALECELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ16 Gener, 2017

La unitat dels cristians, tema al qual dediquem una setmana de pregària cada any per aquestes dates, és un vell anhel que no canvia. El que sí que canvia és l’actitud amb què s’afronta, sobretot des del Concili Vaticà II i els impulsos del moviment ecumènic.

Els últims Papes han agafat aquest repte com una prioritat dels seus pontificats. Pau VI es va preguntar: «Com podem anunciar de manera creïble el missatge de pau que ve de Crist si entre nosaltres continuen havent-hi rivalitats i contenciosos?»

El papa Francesc aborda el desafiament amb un llenguatge nou i rotund. En ocasió del seu encontre amb el patriarca de Constantinoble Bartomeu I a Istanbul l’any 2014, va dir: «La comunió plena no vol dir submissió de l’un a l’altre ni absorció, sinó acollida de tots els dons que Déu ha donat a cadascú.» I encara: «L’Església catòlica no pretén imposar cap exigència excepte la de professar la fe comuna i que estiguem disposats a cercar junts.»

Són conegudes les raons històriques i polítiques que van determinar la fractura de l’Església de Jesucrist. La separació entre catòlics i ortodoxos es remunta a 1054, és a dir a mil anys, i l’escissió amb els protestants ve de fa cinc segles.

El 31 d’octubre de 1517 Martí Luter va clavar suposadament les seves famoses 95 tesis a la porta de l’església del castell de Wittenberg. Aquesta llegenda —sembla demostrat que no va ser així— ha perdurat fins avui. És un símbol de com es barreja el que és llegendari amb el real. La veritat és que durant segles hi ha hagut una incomprensió i rebuig mutus que dificultaven avançar.

En ocasió de l’encontre de Lund (Suècia) propiciat pel Papa amb els luterans amb motiu dels 500 anys de la Reforma, Francesc ha exposat algunes idees suggerents. Com a exemples: No confondre unitat amb uniformitat; la unitat no passa per renunciar a una història de fe; és un do, no el resultat d’esforços diplomàtics; s’aconseguirà si s’avança en l’amor i en el servei als més necessitats.

En aquest temps en què els països reben centenars de milers d’immigrants i refugiats, l’ocasió per a prestar aquest servei és clara, i aquí no cal distingir entre religions dels que arriben ni dels que presten aquests auxilis. En aquesta conjuntura, avançar en la unitat es tradueix a ajudar l’altre com si fos Jesús mateix. És el millor camí per a la unió entre nosaltres.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ8 Gener, 2017

El 4 octubre de 1582 santa Teresa estava agonitzant en el seu llit d’Alba de Tormes quan les monges que l’acompanyaven li van sentir aquest últim murmuri: «A la fi, Senyor, moro filla de l’Església.»

Al diumenge següent a la festa de l’Epifania la litúrgia celebra el Baptisme del Senyor. És el pòrtic dels sagraments, que ens regenera com a fills de Déu, ens revesteix de Crist i ens incorpora a l’Església, la comunitat en la qual santa Teresa estava tan satisfeta d’haver viscut fins al dia de la seva mort.

El cristià no és un vers solt, sinó que forma part d’un poema diví. No se salva sol, sinó en el si d’una comunitat de creients. Som sociables per naturalesa i Déu mateix ha volgut que estimar-lo a ell i als qui ens envolten siguin amors inseparables.

El catedràtic Francesc Torralba exposa que tot diàleg comença amb el reconeixement de l’altre, i cita que el nàufrag Robinson Crusoe, perdut en una illa deserta, no troba interlocutor fins que troba Divendres. Només llavors podrà parlar amb l’indígena, i ho faran establint un sistema de signes comuns que els permetin comunicar-se. Caldran aquests signes acceptats per ambdues parts per compartir pensaments i projectes.

El baptisme ens introdueix en l’Església, ens fa germans en la mateixa fe en Jesucrist i ens porta a compartir el tresor de béns i signes que l’Església administra i ensenya des de la seva fundació. I això passa a qualsevol edat en què un rep el sagrament.

Són freqüents els batejos d’adults, com ho eren en la primitiva Església, però l’habitual i recomanat és que els nens siguin batejats en els primers mesos. El Catecisme de l’Església catòlica assenyala en el seu punt 1250: «L’Església i els pares privarien l’infant de la gràcia inestimable d’esdevenir fill de Déu si no li conferien el baptisme poc després del naixement.» Aquesta forma de procedir està testificada des del segle II, però es remunta a la predicació apostòlica.

L’oració que Crist ens va ensenyar, el parenostre, ens porta a dirigir-nos a Déu en plural. Som part del seu poble, comunitat de batejats. De races i colors molt diversos, amb formes de pensar diferents, de totes les edats i procedències, però el signe de la Creu ens identifica i l’aigua del baptisme ens submergeix en aquest oceà d’amor, preludi de l’amor inefable de la vida eterna.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ20 Març, 2016

El Diumenge de Rams recordem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem enmig d’aclamacions de la gent que sortia a rebre les peregrinacions que arribaven a la Ciutat Santa en ocasió de la Pasqua.

Els congregats feien crits d’alegria i anomenaven «beneït el qui ve en nom del Senyor», al «Fill de David», el «Messies» i estenien els seus mantells i tallaven al seu pas branques d’arbres per a fer una catifa de benvinguda.

Quan les autoritats religioses van preguntar al nouvingut per què acceptava aquelles aclamacions, i l’instaven: «Mestre, renya els teus deixebles», Jesús reacciona dient: «Us asseguro que si aquests callen, cridaran les pedres.»

Com s’explica, això? Jesucrist havia fet molts miracles i s’havia guanyat el favor del poble. A vegades havia hagut de fugir de les masses que volien fer-lo rei, i en moltes ocasions després de fer una curació deia al guarit: no ho diguis a ningú, o torna a casa sense entrar a la ciutat, peticions que no sempre eren ateses. La discreció i la repulsa a qualsevol enaltiment personal eren la seva regla de conducta. Però aquesta vegada trenca la seva norma i es deixa aclamar, com si fos necessari que la discreció deixés pas a la veritat.

Jesús sap que serà l’última vegada que el poble l’aclami. Pocs dies després aquest mateix poble serà manipulat perquè demani a Pilat que no li concedeixi l’amnistia, escollint en el seu lloc Barrabàs, i encara serà encoratjat a demanar la crucifixió per a ell. Per la salvació d’aquest poble jueu, representant de tota la humanitat, s’entregarà amb una cruel mort de creu.

Aquests vaivens en l’ànim popular són un símbol de la nostra vida. També al llarg d’ella a vegades aclamem Déu en nosaltres i a vegades, per debilitat generalment, el neguem si no de paraula sí amb els nostres actes. En canvi Jesucrist ens estima sempre, «mai no es cansa de perdonar», en paraules del papa Francesc, i en el perdó mostra el veritable rostre de Déu que és misericòrdia.

Aquesta Setmana Santa de l’Any Jubilar és un moment propici per a deixar-se perdonar per qui tant ens estima. El Papa confia que els fidels acudeixin al sagrament de la penitència. Personalment desitjo fer una crida a viure l’experiència que se’ns va demanar el Dimecres de Cendra: «Converteix-te i creu en l’Evangeli.» Tots estem cridats a aquesta conversió continuada per a ser feliços en aquesta vida i més encara en l’altra.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ19 Juny, 2014

El director de Càritas Diocesana de Tarragona, Francesc Roig, ha qualificat de poc apropiada la proposta del PP, la qual pretén crear un cens pels indigents i expulsar els captaires sense papers de la ciutat. Els populars plantegen sotmetre aquesta iniciativa a un plenari municipal.
Francesc Roig, acompanyat per l’arquebisbe Jaume Pujol, ha dit que Càritas no abdicarà de la seva funció, que consisteix en no deixar cap ciutadà, independentment de la seva edat, origen o sexe, sense atenció.
Jaume Pujol, en aquest àmbit, ha volgut esclarir que, des de la via política, s’hauria de cercar solucions “més humanes” i abans de prendre decisions o presentar propostes que provoquen conflictes socials, “hauríem de qüestionar si ho estem fent bé”.
Malgrat mantenir les formes, l’arquebisbe no ha tingut miraments a l’hora de qualificar de “vergonya” la forma com s’està tractant els immigrants.
Ha lamentat que aquestes mesures “no ajuden a donar exemple d’una societat humana, que és el missatge de Jesús”. El prelat aconsella a que “es miri a tothom amb afecte”.
Instats a comentar les declaracions del ministre Montoro quan diu que els informes de Càritas sobre la pobresa no s’ajusten a la realitat, Francesc Roig no ha dubtat en atribuir-les a “un desconeixement de la nostra feina”.

Arxius de jaume pujol arquebisbe de tarragona | Diari La República Checa

xxx Partners

JAUME PUJOL: Les missions al cor

JAUME PUJOL: L’Esperit que dóna vida

JAUME PUJOL: Infància Missionera

JAUME PUJOL: Unitat dels cristians

JAUME PUJOL: Fills de l’església

JAUME PUJOL: ‘Diumenge de Rams’

L'ESGLÈSIA RECRIMINA LA INTENCIÓ DEL PP DE PENALITZAR LA MENDICITAT