REDACCIÓ2 Febrer, 2015Resulta sorprenent que el recent candidat de Convergència a l’alcaldia de Tarragona, Albert Abelló, hagi generat de seguida una reacció desacostumada en el cap de llista del PSC a Tarragona.
Josep Fèlix Ballesteros ha fet de la prudència i el bon rotllo la seva bandera, el seu segell personal. Però, en canvi, la seva reacció davant el nou candidat ha estat gairebé grollera, entrant a la primera de canvi en l’atac personal, personalíssim, utilitzant despectivament el sobrepès d’Abelló: li ha dit, d’entrada, que és un “gros”, que està gros, gordo, fati. Un Ballesteros que es presenta com un gentleman del fair-play va escampant per les cantonades fosques de la política tarragonina que existeixen dossiers amb una X sobre Abelló i els seus bussiness, encara que deixant clar que ell no en té res a veure. I que el culpable de l’aturament del Mercat és l’Abelló (!). Atac de pànic? En part, però no és tot. Acompanyeu-me pels passadissos secrets de Palau i de la Cambra, que també n’hi ha allí de dobles parets i espais ocults.
Tot va començar en els dies feliços de Ballesteros. Corria, poc a poc, l’any 2006. El que havia estat president de la Cambra de Tarragona, Xavier Artal, deixava el càrrec sense ni tan sols insinuar successor. La competició quedava oberta.
Recordem aquells temps. L’alcalde era Joan Miquel Nadal, ja de sortida, i es debatia sagnantment per CiU si Joan Aregio era el millor candidat possible. L’esgotament del projecte polític de Nadal per Tarragona era evident després d’haver deixat el millor en anteriors mandats. El Nàstic el teníem a Primera. I Ballesteros era la figura ascendent. Era el canvi que necessitava Tarragona.
L’entorn de Ballesteros ràpidament organitza l’estratègia per l’assalt a la presidència de la Cambra. I aquí apareix la figura de Sebastià Cabré, president de la CEPTA, amic personal de Ballesteros i Badia-boy, el mateix que Pau Pérez, mà dreta de Ballesteros i un altre Badia-boy (grup creat a l’entorn de Lluís Badía quan era president del Port de Tarragona).
S’hi suma Maria José Elices, defensora de les Termòpiles socialistes a l’ajuntament quan el poder de Nadal era pràcticament absolut. L’objectiu era clar: Abelló era el candidat d’un Joan Miquel Nadal que estava fins el cap damunt d’un Artal aristocràtic i impertorbable. Cabré i Elices, amb el vist i plau de Ballesteros, llencen una campanya de descrèdit personal i poc elegant contra Albert Abelló i intenten armar una candidatura alternativa.
El final de l’operació Cambra va acabar per Ballesteros pitjor que Trafalgar. Abelló va ser president de la Cambra al juny de 2006 i va tornar el cop dinamitant la CEPTA des de dins fins que Sebastià Cabré va plegar de president de la institució al desembre de 2007, tot i sent ja alcalde Ballesteros.
Si recuperem el que es deia en l’espai lliure d’opinió d’aquells temps, El Saló dels Penjats, Abelló era un perill…..per Joan Aregio. Alguns ja deien que el candidat podia ser un Abelló al Burt Lancaster, en lloc del trist Aregio. Ja en aquells moments tot l’equip de Ballesteros volia sí o sí a Aregio abans que Abelló. Exactament el mateix que ara a l’hora d’escollir entre Forns i Abelló.
L’arrel de la mala relació ve d’aquelles eleccions a la Cambra en les que Ballesteros va fer una pèssima (?) aposta i no va saber intuir com anirien les coses. Abelló no era el candidat de Joan Miquel Nadal. Fins i tot el propi Xavier Artal li va acabar donant suport per tal d’evitar als Badia-boys.
Les relacions personals hi juguen un paper important en una ciutat en la que tothom es coneix, es reconeix i, si cal, es desconeix i pot arribar a inventar que es coneix.
Des d’un punt de vista psicològic, Abelló li ha guanyat tres cops a Ballesteros. La primera vegada amb les eleccions a la Cambra. La segona vegada forçant a Ballesteros a fer un paperot amb la defensa del tarragonisme protagonitzat pel Mou-te i, per últim, liquidant sense contemplacions a la gran aliada de Ballesteros, Victòria Forns. O sigui, de moment, 3 a 0 per Abelló. I Ballesteros (sobretot els seus lacais més propers), a la primera, ha fet de CR7, demostrant males formes, nerviosisme….
El ‘derbi’ encara no s’ha acabat. S’allargarà, sens dubte, fins més enllà del 27-S. Però el resultat tindrà una diferència. Si guanya Ballesteros, representarà el començament del camí per Abelló, com va ser per Ballesteros la derrota davant Nadal en el 2003. Si guanya Abelló, serà la mort política ipso facto de Ballesteros.
Facin les seves apostes.
James FONT 007
