REDACCIÓ10 Desembre, 2015
Les bones noves que escoltem dels polítics de les diferents opcions que veuen el futur amb optimisme, es d’entrada un tema que va íntimament lligat a la pròpia dinàmica pública; fins i tot “els càlculs” macroeconòmics que es fan des del govern respecte a les perspectives de futur també son absolutament positives malgrat les darreres noves d’organismes supranacionals, amb matisos.
Malgrat la “bonança dialèctica”, la realitat és tossuda, per molt que es capfiquin en “vendre fum”, sobre una realitat quotidiana que poc te a veure amb la dinàmica que afecta a la majoria de la ciutadania que continua instal·lada en el desencís, malgrat els missatges en positiu, que es van publicitant a cada moment pels mitjans de comunicació.
És cert que vista la situació des d’un punt macroeconòmic, les coses poden anar millor, així creixen les exportacions, s’incrementa el nombre de turistes, la borsa recupera el seus millors moments, es creen llocs de treball, encara que el tema sigui molt discutible, i els comptes públics gaudeixen de números molt millors als suportats en els darrers exercicis. Però el problema és com tot això arriba a una població que es veu condicionada en la seva despesa, per uns sous més minsos del que tenia només fa uns anys, o amb una incapacitat objectiva per conquerir el crèdit bancari a costos competitius, per molt que s’anunciïn facilitats a tots els nivells; com referències a tenir en compte.
Tampoc es pot oblidar l’optimisme de determinades dades indiscutibles, com el tema del preu del diner o el propi cost de l’energia fòssil, per tant, el lògic és que la suma de totes aquestes variables van en la bona ruta, si bé, en cap cas, es pot garantir per ningú quina durada tindrà aquesta via positiva esmentada.
Una altra referència a avaluar, i que ha passat desapercebuda per una gran part de la gent, és la devaluació que ha sofert l’euro, i que es converteix en un fet emblemàtic; de totes maneres no se’ns pot escapar que aquest tema suposa una inflexió de referència vital, a l’hora de fixar polítiques relacionades amb l’aposta per la internacionalització de l’economia europea, especialment pel que respecte al “dolar” i els països on és la moneda d’us quotidià.
Les meves reflexions, el que volen és posar en el debat, més intel·ligible, que el nostre demà té tantes variables que les previsions que es poden fer, segurament vindran condicionades per un “concepte globalitzador” impossible de controlar.
En definitiva, ja està bé que es parli d’economia, d’inversions, de polítiques socials, d’impostos o d’estratègies de formació de la gent jove, però el que és evident és que tot això té una contraprestació financera-econòmica que es veu condicionada per unes variables incontrolades. Si bé tota aquesta “inestabilitat” no s’hauria de interpretar com una qüestió negativa sinó que hauria de ser un revulsiu irrenunciable perquè la nostra classe política parli clar a l’hora de fer les seves propostes, masses vegades fruit del voluntarisme i poc de l’objectivitat exigible.
Lligar política i economia, sobre tot quan es parla de vots, és ben difícil de compaginar, però no estaria de més que tots féssim autèntics esforços, si no volem tornar a caure en la “depressió generalitzada”, un cop les coses es puguin regirar. L’exemple de Grècia, amb polítics de discurs fàcil, però insostenible en la seva aplicació, és la mostra d’un risc en el que no hauríem de caure si volem sortir amb un “estat de benestar” mínimament sostenible pels propers anys.
Esperem que els resultats electorals del proper 20 de desembre, comportin la saviesa dels votants a l’hora de fer el seu exercici democràtic posant a tothom al seu lloc, i el que és més necessari, es concreti un marc de futur que permeti fer front a tots els esvorancs sobre els que estem instal·lats.
Lluís BADIA
Advocat
