REDACCIÓ21 Febrer, 2018
Lamento moltíssim el punt a què ha arribat la política catalana. Fa massa temps que ens movem d’atzucac en atzucac. No som capaços de veure la llum al final del túnel. La improvisació i la manca d’informació clara i concisa s’han convertit en les nostres principals adversàries. Des que va començar aquesta mena de persecució judicial, amb la intenció de paralitzar el procés i advertir els independentistes de la força de l’estat, el país ha entrat en una deriva que comença a ser insuportable. I el contratemps no és només a causa de l’aplicació del 155.
El gran problema està en la manca de lideratge. Ara mateix, amb Carles Puigdemont a Brussel·les, el procés (o el que quedi d’ell) ha quedat orfe. S’està generant una imatge de desorientació i de divisió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana que només afavoreix els contraris a la independència. El bròquil no té solució fàcil. Ans el contrari. A mesura que van passant els dies, els partits pro independència van exhibint una manca de solidesa que no prevèiem. La lluita pel poder han embarrancat el procés. I això només afavoreix el govern del PP, Ciutadans i justifica l’aplicació del 155.
La insensibilitat de la justícia espanyola no farà res per tornar la llibertat als Jordis, a Junqueras i a Joaquim Forn. La marxa de Puigdemont cap a Bèlgica ha ajudat a internacionalitzar el conflicte català, però internament no ha servit de res. El país està enfonsat en una depressió institucional i de manca de lideratge.
La por ha dominat alguns sectors, els quals opten ara per la inoperància. L’episodi d’Anna Gabriel no ajuda a desbloquejar la confrontació i els missatges de Marta Rovira davant el jutge Llarena no aporten llum ni assossec.
Estem comprovant que no estàvem preparats per a res i que no hi havia un pla B. Ara assistim a una mena de «campi qui pugui» on el més aconsellable és… que l’últim apagui la llum. No sóc gens optimista. L’estat no ens ho posarà fàcil i no li tremolarà la mà a l’hora de destruir qualsevol escletxa independentista. No arribarem enlloc –almenys enlloc concloent– exhibint llaços grocs, i fent cassolades…. El pacifisme està al nostre ADN, però, per desgràcia, l’estat no sap ni vol saber res de drets humans ni vol distingir un independentista d’un terrorista.
M’agradaria que no s’embarranqués més el procés, buscant excuses que ja no tenen sentit. No podem esperar ad eternun una solució salvavides per al nostre país. Potser correm el risc d’arribar massa tard i, com sempre, ningú voldrà assumir les conseqüències ni la responsabilitat. Va… posem-nos a treballar amb realisme.
