REDACCIÓUn dels requisits perquè es declari procedent un acomiadament per causes objectives és l’entrega simultània d’una indemnització de 20 dies per any treballat, amb topall de 12 mensualitats, en el moment d’entrega de la carta amb la decisió extintiva. Així s’estableix en l’article 53.b de l’Estatut dels treballadors (ET), en que expressament es descriu que l’empresari haurà de posar a disposició del treballador, simultàniament al lliurament de la comunicació escrita, la indemnització legal. Ara bé, quan la decisió extintiva es fonamenta en causa econòmica, i com a conseqüència de dita situació econòmica no es pot posar a disposició del treballador la indemnització –per falta de liquiditat o insolvència, que en tot cas haurà de ser provada- l’empresari pot deixar d’abonar la indemnització si ho fa constar en la carta d’acomiadament.
Per altra banda existeix un dret subjectiu del treballador afectat d’exigir el pagament íntegre de la indemnització quan tingui efectivitat l’acomiadament, amb la qual cosa la controvèrsia està servida i és motiu en multitud de casos de resolució en seu judicial. Tradicionalment, els tribunals han vingut entenent que la falta de posada a disposició del total de la indemnització en aquest concret moment constituïa un defecte greu en els requisits de forma, i com a error inexcusable de l’empresari, fonamentava la qualificació d’acomiadament improcedent, amb el conseqüent deure de rescabalament de la mesura extintiva via readmissió o abonament d’indemnització superior.
No obstant, cal esmentar que en dates recents s’han dictat dues resolucions judicials per part del Tribunal Suprem (TS), ambdues de data vint-i-dos de juliol de dos mil quinze (Recursos 2127/2014 i 2161/2014), en que s’ha confirmat la necessitat de flexibilitzar aquest requisit en el marc dels acomiadaments col•lectius. En tots dos casos es qüestionava la possibilitat de que els representants dels treballadors poguessin arribar a un acord amb l’empresa per diferir el pagament de la indemnització en el marc de dits acomiadaments col·lectius.
Tant en un procés com en l’altre, el motiu del pagament diferit era la impossibilitat de posar a disposició dels treballadors l’import de la indemnització per falta transitòria de liquiditat, cosa que impedia fer-ho en un únic abonament. En tots dos casos, aquest punt es va acreditar en el període de consultes, negociant-se a canvi l’abonament d’una indemnització superior a la mínima legal, i fins i tot la reducció dels treballadors afectats per l’acomiadament.
S’ha de tenir en compte que, degut a l’abast de les conseqüències, necessàriament s’ha de distingir entre acomiadaments objectius individuals i col·lectius per causes econòmiques, estant aquestes darrers sotmesos a certs requisits formals i, en especial, al període de negociacions amb els representants legals dels treballadors que estableix l’ET i el Reial Decret 1483/2012. Així doncs, per al TS no ens trobaríem davant un dret de caràcter necessari (regulació legal) sinó que la forma concreta de dur-se a terme seria dret disponible, objecte per tant de negociació col·lectiva, mitjançant la qual es podrien acordar mesures per facilitar l’acord, entenent que el pacte assolit en el marc d’un acomiadament col•lectiu i fruit de la negociació col·lectiva tindria anàloga eficàcia a l’acordat en Conveni Col·lectiu.
El Tribunal considera concretament que el dret a la negociació col·lectiva, reconegut per l’article 37 de la Constitució Espanyola i a efectes d’acomiadaments col·lectius regulat per l’article 51 de l’ET, quedaria virtualment sense contingut si en la negociació de les extincions contractuals col·lectives per raons econòmiques, els negociadors no poguessin adequar la forma de fer efectius els pagaments per facilitar l’acord.
Conseqüentment, per al TS la negociació prèvia a un acomiadament col·lectiu per causes econòmiques pot incloure sense cap inconvenient diferiments del pagament de les indemnitzacions ja que, encara que la quantia legal no es pugui rebaixar, el que si que es pot fer és adequar-la a les circumstàncies del pagador, sempre que la mesura que es convingui no sigui desproporcionada ni abusiva, cosa que no succeeix en els casos analitzats doncs la indemnització s’havia incrementat de forma proporcional a l’ajornament.
Amb aquests antecedents, l’Alt Tribunal determina com a jurisprudència vinculant (recordem, la que compta amb com a mínim dos pronunciaments del TS en el mateix sentit) i confirma doctrina mantinguda des de la STS de 20 de juny de 2014 que en el supòsit concret en que existeix un acord col·lectiu, que es negocia de bona fe i existeixen contraprestacions reals (es redueix el nombre d’afectats, es millora la indemnització mínima), i a més consta que s’ha abonat íntegrament l’import pactat, l’acord per ajornar el pagament de la indemnització als treballadors és lícit en tant en quant els pactes són clars i contenen tots els elements necessaris per vincular les parts, d’acord amb l’article 1.261 del Codi Civil. A més a més, l’acord inclou tots els treballadors i empreses compresos en el seu àmbit d’aplicació durant tot el temps de la vigència pactada.
En conclusió, la doctrina del TS en quant a l’exigència de simultaniejar la comunicació del cessament amb la posada a disposició de la indemnització en acomiadaments col·lectius no es considera una qüestió de dret necessari, sinó matèria compresa en l’àmbit de la negociació col·lectiva, per la qual cosa es permeten excepcions per raons econòmiques, com la falta de liquiditat per atendre els pagaments exigibles en un determinat moment, ja que d’altra manera es podria posar en perill la viabilitat de l’empresa, cosa que la norma tracta d’evitar. Si addicionalment en el període de negociacions l’empresa ha fet un reconeixement col•lectiu dels seus problemes, queda alliberada del deure de provar els problemes de tresoreria i falta de liquiditat posteriorment.
Víctor CANALDA
Advocat i professor de Dret del treball en el Màster d’Advocacia de la UOC
