REDACCIÓ
Allò que s’anomena genèricament com món laboral sovint és tractat com si fos una parcel·la, un residu, una particularitat que afecta un nombre indeterminat de persones. Ens costa veure que no és així, que les condicions de treball, les salarials, la capacitat de negociació que la legislació laboral ha anat restringint a cop de reformes, marquen les nostres vides, la nostra capacitat d’accés a l’habitatge, a l’educació, a determinats serveis socials i sanitaris que no estan universalitzats, al lleure, a l’oportunitat de poder escollir i desenvolupar un futur vital amb tots els drets i garanties.
En temps convulsos, com els actuals, s’aprofita la crisi econòmica i estructural per canviar les regles de joc, per augmentar la bretxa entre rics i pobres. Totes les informacions rigoroses ho ratifiquen: la riquesa cada cop està destribuïda més desigualment. En societats que es pretenen avançades com la nostra, més enllà de l’insuportable taxa d’atur, s’ha arribat a l’extrem que tenir feina no et treu de pobre, en molts casos difícilment et permet pagar els consums energètics mínims, l’habitatge i la manutenció.
És en aquest context, de destrucció de treball qualificat en un entorn de desindustrialització, en el que els canvis globals han fet que empreses competitives deixin de ser-ho. Moltes empreses, i parlo per experiència pròpia, han signat expedients de regulació d’ocupació perquè era l’única manera de mantenir l’activitat. Processos desesperats, sempre injustos amb moltes persones, al llarg dels quals es perden drets i expectatives laborals, es redueixen jornades i suposen acomiadaments. Segur que podríem discutir sobre cada un d’aquests processos i segur que entre ells hi ha moltes deslocalitzacions promogudes per l’interès especulatiu.
Però no és d’això del que vull parlar en aquest article, sinó sobre la importància de signar convenis potencialment perillosos en empreses que tenen beneficis. Quan la legislació laboral s’ha modificat de tal manera que la capacitat d’incidència sindical ha disminuït radicalment, no trobo motius per comprendre situacions com la de Port Aventura. La creació d’una nova categoria laboral amb un sou de 670€ em costa d’acceptar, sobretot al valorar el context en què es produeix. A aquesta mesura se li afageix l’eliminació d’un nombre mínim de persones en règim de fixos discuntinus, amb sous pròxims als 1.000€, tampoc estem parlant de condicions estratosfèriques. Qualsevol persona mitjanament espavilada podrà comprendre que la creació d’un nova categoria funcionarà com a vasos comunicants i que cada cop hi haurà més persones a Port Aventura i a les empreses amb què subcontracta amb sous de misèria.
És evident que una empresa com Port Aventura, amb una plantilla de més de 4000 persones en temporada, té una incidència importantíssima en les condicions globals del sector. Estem a la porta d’una degradació de les condicions dels treballadors del sector turístic que hauríem d’evitar. La gent d’aquí empitjorarà les condicions mentre els grans inversors augmentaran el seu marge, fins que puguin tornar a traspassar l’activitat, i així anant fent.
Pau RICOMÀ
Portaveu d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ
