REDACCIÓCom és conegut, la qualificació judicial d’improcedència d’un acomiadament produeix conseqüències rescabalatòries sobre els efectes de dit acomiadament. El primer que cal saber és que una vegada declarada la improcedència, existeix un dret d’opció de l’empresa condemnada, la qual pot escollir entre fer efectiu el pagament d’una indemnització, amb la consegüent extinció de la relació laboral, o la readmissió de l’afectat de nou a l’organització. Aquesta facultat no seria d’aplicació si el treballador acomiadat fos un representant legal dels treballadors, ja que en aquest cas l’elecció correspondria exclusivament a aquest.
Si l’empresa procedís voluntàriament a la reincorporació, hauria de fer-ho en les mateixes condicions que tenia el treballador acomiadat. Si la reincorporació no es dugués a terme, o es produís de manera irregular, el jutge podria condemnar l’empresa a abonar, a banda dels salaris de tràmit, una indemnització addicional. En el cas que l’empresa no es pronunciés al respecte dintre del termini assenyalat, s’entendrà que correspon la readmissió enfront de l’acomiadament indemnitzat. Si optés expressament, ho haurà de comunicar al jutjat en el 5 dies i a l’empleat en els 10 dies posteriors a la notificació de la sentència. Des de la reforma processal del 2011, la readmissió del treballador és l’únic cas en que es generen salaris de tràmit, és a dir, aquells que s’haurien d’haver abonat entre la data d’efectes de l’acomiadament i la data de la sentència, doncs s’entén que la relació no s’ha trencat en cap moment i per tant s’ha de seguir retribuint a l’empleat.
Per altra banda, en el cas que l’empresa optés per la indemnització, hauria d’abonar un import de 33 dies per any treballat, amb topall 24 mensualitats, a comptar des del dia 13/02/2012 fins la data de l’acomiadament, i de 45 dies amb topall de 42 mensualitats des de la data d’antiguitat (inici de la relació laboral a efectes de l’acomiadament) fins al dia 12/02/2012, amb arrodoniment com a mes complet dels dies “penjats”. Aquest càlcul prové de la Reforma laboral que es va produir l’any 2012.
Doncs bé, recentment hi ha hagut un pronunciament judicial que han vingut a matisar la forma del càlcul de la indemnització per acomiadament improcedent. El cert és que, encara que ha tingut un cert ressò mediàtic, només és d’aplicació en casos molt específics de readmissió irregular.
En concret, es tracta de la Sentència del Tribunal Suprem (TS) de data 20 d’octubre de 2015 (recurs 1412/2014) en la que s’estableix que el moment fins el que s’ha de computar el període de serveis per a calcular l’import de la indemnització no és la data d’efectes de la decisió extintiva notificada per l’empresa, sinó la de la sentència d’instància (la del Jutjat social que va resoldre en primer lloc). Per tant, s’exclou del període del còmput el termini que anava des de la notificació de dita sentència d’instància fins la resolució del Tribunal Superior de Justícia on el treballador va elevar un Recurs de suplicació, com demanava aquest.
La qüestió radica en el fet que, una vegada declarada judicialment la improcedència de l’acomiadament, i manifestada l’opció de readmissió, s’ofereix per part de l’empresa un lloc de treball que implica canvi de residència per a l’empleat. Enfront d’això, el treballador insta una acció judicial perquè entén que la readmissió és irregular, i conseqüentment es nega a prestar serveis fins que existeixi resolució dels tribunals.
Com s’ha avançant, la previsió legal és que durant el període que transcorre entre la data d’efectivitat de l’acomiadament i la de la sentència que declara la improcedència, es generaran salaris de tramitació si l’empleat és readmès. Això implica:
– que la readmissió ha de ser regular, és a dir, que s’ha de reintegrar al treballador en les mateixes condicions de salari, categoria, activitat, règim de treball, etcètera, que tenia amb anterioritat a l’acomiadament, com si aquest no hagués tingut lloc.
– que el treballador ha de prestar serveis des del moment que l’empresa li requereixi.
En relació al primer requisit, la STS de 27 de desembre de 2013 (recurs 3034/2012), ha entès que perquè el principi de tutela judicial efectiva es faci realitat cal que la readmissió situï el treballador en el mateix estatus en que es trobava amb anterioritat a la decisió extintiva, doncs el contrari seria novació contractual imposada unilateralment per l’empresa. Així, es ve entenent per la jurisprudència del TS que el canvi de centre de treball que comporti el canvi de residència de l’afectat esdevindrà una modificació substancial de les condicions de treball, i per tant, una readmissió irregular.
En quant al segon, i aquí és on la STS de 20 d’octubre de 2015 aporta la novetat, és que, si no existeix prestació de serveis per part del treballador per la seva exclusiva voluntat –i per tant no té dret a salaris de tramitació-, però ha impugnat la readmissió perquè no s’ha produït en les condicions que correspondrien d’acord amb la doctrina jurisprudencial, aleshores s’ha de computar com a període a efectes d’antiguitat el temps transcorregut des de la data de l’acomiadament fins el de la sentència d’instància que declarava la improcedència. En conseqüència, en no haver-se dut a terme correctament la readmissió fruit del dret d’opció de l’empresa, s’haurà d’abonar la indemnització legal incloent en el càlcul aquest període addicional d’antiguitat.
El raonament pel qual el TS arriba a aquesta conclusió és que no cal que la readmissió sigui “regular” –tingui efectivitat- per al restabliment del vincle laboral des de la data d’efectes de l’acomiadament, supòsit que empararia la legitimitat de la percepció dels salaris de tramitació, doncs per ficció legal s’entén que la relació no s’ha trencat en cap moment, sinó que amb la simple manifestació de l’opció de readmissió per part de l’empresa n’hi hauria prou per entendre la continuïtat del contracte. Així per tant, encara que la penalització per a l’empleat per no prestar els serveis a l’empresa degut a la seva única voluntat sigui la pèrdua del dret a percebre els salaris durant aquest termini, això no obsta a que la relació laboral es consideri vigent fins la data de la sentència en que es declari la improcedència, i essent l’acomiadament constitutiu, s’extingeixi la relació laboral des del moment en que es produeix per la no readmissió, això és, des de la data de la sentència declarativa d’instància.
Víctor CANALDA
Advocat i professor de Dret del treball en el Màster d’Advocacia de la UOC
