REDACCIÓ
Fa set anys que treballo de cambrer. També estic acabant la carrera de Psicologia. El bar obre tots els dies de la setmana i sempre venen els mateixos clients, com si d’un club es tractés.
M’agrada conèixer gent i analitzar-la, és com fer treball de camp per la meva carrera. He fet bons amics i ”bones amigues”. No ha faltat l’amor i tampoc els moments tensos, deguts a l’excés de feina… molts cops.
Fa una hora que he obert, són les deu del matí i arriba un client peculiar, amb la seva particular personalitat i educació característica em saluda des de l’entrada, a uns deu metres de distància.
– Bon dia!!! – Crida.
Jo crec que és dirigeix a tothom, necessita comunicar-se amb la gent, deu ser la soledat. Fent uns gestos inclassificables i rient-se d’alguna cosa que ell pensa que jo se i que només sap ell, s’apropa a la barra i em demana la seva beguda personalitzada, aquella que només veu ell. S’emociona amb la petita satisfacció d’ésser genuí.
Mentrestant un altre, que porta 30 anys venint al bar, reclama el seu protagonisme. Increpa a uns turistes, els demana que baixin el volum i seguidament s’asseu a la taula amb els seus amics i comença a xerrar sense parar; jo estic a set metres d’ells i m’assabento de tota la conversa, un assaig filosòfic d’una ment massa endurida i cansada.
El següent, em demana un cafè amb llet. Mirant-lo m’assalta l’idea de que és algú a punt d’esclatar o a punt de fer-ho esclatar tot. Mirada punxant i alhora esquiva, veu titubejant i al mateix temps exigent. Ni carn ni peix. Aquest necessita una píndola ara mateix.
Ara com no podia ser d’una altra manera arriba el torn de qui aleshores, diu ell, va ser un estel al firmament, i te l’has de creure sí o sí, o això, o ja em puc anar preparant per aguantar la seva reprimenda que no durarà menys de mitja hora i en la que em deixaria clar qui era ell anys enrere i qui sóc jo en aquest moment.
El bar és un lloc per relacionar-se durant la jornada laboral si la feina ho permet, o un cop acabada. Un lloc on conflueixen personalitats diverses amb ganes de repartir emocions entre els assistents a l’acte quotidià de trobar-se amb el proïsme i escopir les penes desades al nostre cor.
Sortosament aviat acabarà el meu pas per la facultat i a la cantina – ho dic per què ja fa un temps que l’acte d’analitzar els clients el faig automàticament i a hores d’ara tots els parroquians em resulten grollers i grotescs. Fins al punt d’haver-se instaurat al meu cap un gran sentiment d’animadversió.
Agafo aire i segueixo amb la meva feina (de cambrer), ja em queda poc.
NEO LIBE
REDACCIÓ
