MARTA ALCOLEA: "Un problema de salut, laboral"

Els 13 dies de vaga es tradueixen en 910 euros “perduts”, 70 al dia. Dit d’aquesta man-era sembla tot un sacrifici en moments tant complicats com l’actual. Tot i així, els escombriaires i jardiners de Madrid han demostrat que val la pena lluitar fins al final i que el dret de vaga sí serveix per alguna cosa que no es tracta de cap pèrdua de temps i diners.
Carrers plens de brossa (no tots, és clar, els barris més rics ni se n’han assabentat), olors insuportables, insectes… Una imatge deplorable que s’ha venut a Europa, però que correspon amb la realitat a peu de carrer d’un país, i d’una ciutat en aquest cas, que toca fons, tot i que, alguns ens vulguin vendre la moto.
Una lluita dels treballadors, i també dels sindicats, mal-grat que últimament es qüestioni el seu paper social, que ha evitat que 1.134 persones anessin a l’atur i que moltes altres veiessin el seu sou rebaixat gairebé a la meitat. Però la pregunta és: Com s’ha arribat a aquesta situació? Doncs bé, parlem d’un servei, el de la neteja, privatitzat fa gairebé vint anys. Algunes de les empreses concessionàries, és a dir, que en el seu moment  van rebre el vist-i-plau de l’Ajuntament, casualment estarien relacionades amb el cas Gürtel. Tot un entramat de favors i de concessions fetes a dit que són només un petit miratge dels llargs tentacles corruptes que mouen gran part de la classe política nacional i que ara en temps de crisis, amb pressupostos municipals més ajustats, no s’ho pensen dues vegades a l’hora d’aprofitar-se dels que més tenen a perdre. I no oblidem una gestió més que dubtosa d’una alcaldessa hereva i no escollida.
Són milers els treballadors que en els darrers anys han anat a la vaga. Per exemple, podriem parlar molt del transport públic, l’Ensenyament, l’Educació o dels periodistes, però a vegades no s’ha comptat amb el suport suficient del ciutadà i menys quan afecta tant directament. No obstant, la vaga de neteja sí que ha aconseguit el suport de la gent. Malgrat les olors, pels carrers de la ciutat més castissa es respirava comprensió i paciència. Potser buscàvem algú que ens obrís els ulls i ens demostrés que sortir al carrer, la força de la unió i sobre-tot, el dret de vaga que ara volen emmordassar, encara continuen sent les millors armes que tenim per defensar els nostres drets, pels quals tant van lluitar els nostres avis.
Marta Alcolea
Periodista