REDACCIÓ
Portuguesa que va passar la seva infància a Àustria, estudiar filosofia a la Sorbona de París i consolidar la seva carrera a Hollywood, Maria de Medeiros és tan polifacètica com la seva filmografia. Actriu a ‘Pulp Fiction’, ‘Henry i June’, ‘Huevos de oro’ o ‘Airbag’, va consolidar-se com directora amb ‘Capitanes de Abril’ sobre la Revolució dels Clavells i ja porta tres CD com a cantant, el primer dels quals una recopilació de cançons de resistència a la dictadura de Brasil. La quinzena edició del REC va comptar amb la seva presència i amb una amabilitat embolcallada d’un castellà amb tons de fado.
REPÚBLICA CHECA.- Com arriba a ser una persona amb tantes cares artístiques?
MARIA DE MEDEIROS.- Jo crec que em ve de família. El meu pare, Antonio Vitorino de Almeida, és compositor, pianista, director d’orquestra, musicòleg, però també ha escrit diversos llibres, ha fet cinema, molts programes de televisió… Sempre l’he vist fer moltes coses i crec que vaig ser educada en aquesta perspectiva d’utilitzar diversos mitjans d’expressió.
RC.- En quin camp se sent més còmode?
MM.- M’agrada anar canviant. De fet, el que em fa sentir còmode és l’oportunitat de canviar.
RC.- Com es pot passar d’una producció com ‘Henry i June’ a una altra tan modesta com ‘Airbarg’?
MM.- ‘Airbag’ no era tan modesta! Les he fet molt més modestes! (riu) Potser tinc una visió molt idealista del cinema. Crec en el cinema com obra d’art i molts cops això és independent dels mitjans amb els quals es disposa. És veritat que hi ha un nivell per sota del qual es torna molt difícil fer cinema, i per suposat sempre és molt més agradable tenir mitjans, però algunes de les pel·lícules que porto al cor i de les que estic molt orgullosa d’haver fet encara que poques persones les hagin vist van ser fetes amb gairebé res. Penso en ‘Viaje a Portugal’, de Sergio Trefaut, o més recentment la pel·lícula estrenada fa poc d’un director de culte canadenc, Guy Maddin, amb qui ja havia treballat a ‘La cançó més trista del món’, i que es diu ‘The Forbidden Room’.
RC.- El concepte d’artista ha de saber conviure doncs amb el risc?
MM.- Jo crec que és concepte perillòs. Perquè avui en dia es pot arribar a posar tan pocs mitjans en mans dels artistes que es posa en perill la pròpia creativitat. Fer art en si mateix ja és un risc. Així que, almenys, que no ho sigui també econòmicament… (riu)
RC.- Quins bons records guarda d’una carrera que comença a ser tan dilatada com la seva?
MM.- Ara que estic aquí a Catalunya em ve molt a la memòria qui m’ha fet descobrir tota aquesta regió i cultura tan fantàstica. Parlo de Bigas Luna. Tinc un gran record de ‘Huevos de oro’.
RC.- Festivals com el REC són un miracle?
MM.- Sí. Em provoca admiració i cal tenir una gran valor per organitzar festivals com aquest, que proposen una oferta molt interessant al públic. Com deia Fernando Colomo (el director madrileny també va ser un dels convidats de luxe del REC) amb molta justícia, són pel·lícules cada cop més difícils de veure als circuits comercials.
RC.- Creieu necessària l’existència d’un Ministeri de Cultura?
MM.- Per suposat. Em sembla absolutament essencial perquè la Cultura és la identitat d’un país. Jo no crec que una identitat es pugui reduir a una bandera, a dos o tres colors, a un equip de futbol… Això no és el que ens diferencia, és el que ens fa a tots iguals! La Cultura sí que ens permet, dins de la nostra diferència, comunicar-nos amb la resta del món.
REDACCIÓ
