REDACCIÓ
Les dades que apareixen als mitjans de comunicació sobre empreses que operen als paradisos fiscals no són noticies que ocupin titulars, sinó que en tot cas són tractades con informació subsidiària per no “tocar” a aquells que, per altra banda, són els que omplen el “pastís publicitari” del qual es nodreixen els grans “media” a tots els nivells.
Malgrat la poca rellevància del tema en el debat diari, la realitat posa de manifest, segons dades contrastables i fiables, que el 94% de les firmes que composen el IBEX 35 de la Borsa Espanyola, i per tant, les empreses de referència del país, operen regularment en el que es coneix com països amb baixa fiscalitat i transparència, més aviat reduïda i propera a l’evasió tributària.
Segurament el tema està dintre de la legalitat, doncs poc es coneix de les actuacions inspectores de l’Administració respecte a aquestes actuacions, però el que és evident és que tot això suposa restar un important percentatge de transparència respecte de les iniciatives empresarials que haurien de ser referència modèlica a tots els nivells, en la seva aportació a la caixa comuna.
També un altre via, en una línia semblant, és el que és coneix com “planificació fiscal” entesa com les actuacions encaminades a buscar els “forats” legislatius per pagar menys impostos, que utilitzen les grans corporacions, per la via de trasllat de beneficis societaris d’un país a un altre, buscant pagar on les càrregues són més baixes; l’exemple d’impostos de societats divergents a Europa, com pot ser el que es paga a l’Estat Espanyol (30%) i el que es liquida a Irlanda (12,5%) són una evidència inapel·lable. Certament tot això exigeix una enginyeria impositiva complicada que només està a l’abast dels grans emporis empresarials, que es poden permetre fabricar en el país de baixa repercussió impositiva generant els beneficis al mateix, encara que les vendes es puguin fer a les seves filials radicades als països d’alta fiscalitat en el que els marges de negoci, aquí, són mínims o fins i tot inexistents.
Exemples emblemàtics com el de multinacionals de referència com les relacionades amb el món de les noves tecnologies, són una evidència tangible del tema, per no esmentar tot el relacionat amb les vendes per internet que també suposa una “fugida” impositiva, per molt que es busquin alternatives de contenció per les diferents administracions.
Certament el tema ens posa sobre la taula la discussió sobre quins són els límits de la moralitat per moltes d’aquestes empreses que prioritzen la seva compte de resultats per damunt de qualsevol altre consideració; portant-nos a un altre qüestió com és l’efecte de la transparència corporativa d’aquestes opcions i la seva implicació real amb la societat, on segurament el tema encara no constitueix un objectiu i en tot cas es queda en mera excusa mediàtica que es sustenta sobre ingents campanyes publicitàries teledirigides al seu interès particular.
És evident que som en un món competitiu amb una competència despietada i en el que cada cop és més difícil sobreviure, però això no hauria de ser un obstacle insalvable si realment volem sortir-nos de l’actual esvoranc econòmic on ja fa massa temps que som; “els discursos polítics“ d’atacar” als paradisos fiscals, repetidament emprats per líders mundials, no poden quedar com un anhel que aviat desapareix de la realitat executiva.
Finalment, la discussió entre el que potser legal, però que és clarament immoral, es desenvolupa masses vegades en un llindar molt reduït que es superat per una capacitat mediàtica dels que opten per aquesta via que deixa la discussió a “paraules gradiloqüents però fets molt minsos”.
Lluís BADIA
Advocat
REDACCIÓ
