LLÀGRIMES, EMOCIÓ I AGRAÏMENT DURANT EL COMIAT DE L’ENTRENADOR MÉS ‘BRILLANT’ DEL NÀSTIC

Déu n’hi do. Potser és l’expressió que millor expressa tot allò que s’ha viscut aquest migdia a la sala de premsa del Nàstic que, per cert, s’ha fet minúscula per acollir tots els periodistes, directius, treballadors i jugadors que han volgut assistir a la darrera compareixença davant els mitjans de comunicació de Vicente Moreno com a entrenador del club grana.

Avui no hi havia lloc per a discurs tàctics ni tècnics. Les cares dels protagonistes i dels assistents estampaven tristesa barrejada d’injustícia i agraïment. Els presents tenien clar que el Nàstic perdia un dels millors entrenadors de la seva història.

Però, tal com ha dit el president Josep Andreu, així és el futbol, unes vegades miraculós i d’altres injust. Els resultats no han ajudat i el factor sort, ha fallat. El president Andreu, acompanyat del director esportiu Emili Viqueira i de Vicente Moreno, ha estat el primer a prendre la paraula. Estava visiblement emocionat i afectat. En més d’una ocasió ha hagut de fer una pausa en el seu discurs perquè els nervis insistien a marcar presència.

Andreu: ‘Et trobaré a faltar’
El silenci a la sala era sepulcral. Les primeres llàgrimes del públic es fan notar quan el president l’ha batejat com “el meu entrenador”, un privilegi que compartirà amb Lluís César.

Josep Maria Andreu ha commocionat el públic assistent al confessar, emocionat, que trobaria a faltar “les nostres abraçades i converses abans i després dels partits”.

Després de reconèixer la seva capacitat professional i vàlua personal, Andreu ha deixat clar que Moreno li ha fet la vida fàcil i que s’ha compromès amb els valors del Nàstic i ha entès l’afició.

“Ha estat un luxe per a m i ser el teu president”, ha subratllat el president grana, recordant: “Vicente entres en la història del Nàstic per la porta gran”. La invitació ha quedat, perquè mai se sap que ens presenta el futur: “les portes del Nàstic sempre estaran obertes”.

 Llàgrimes
Però si amb les paraules de Josep Maria Andreu, farcides de sentiment, tristesa i humanisme, ja havien provocat que alguna llàgrima desfilés per la cara de més d’un dels presents, el discurs de Vicente Moreno ha estat demolidor. Aquells que havien fet els possibles per les llàgrimes no brollessin, han acabat rendits al sentiment i a l’emoció. Els jugadors asseguts al fons de la sala no eren capaços de contenir l’emoció. Mossa està realment tocat.

La cara del fill del president del Nàstic – amic personal de l’entrenador – i del director esportiu era un poema. La tristor es barrejava amb la sensació d’injustícia. Ningú entenia perquè ha de marxar un bon tècnic i excel·lent persona a causa dels maleïts (però necessaris) resultats.

Vicente s’enfonsa
Vicente Moreno, bevent aigua a cada instant per evitar que se li assequés la gola, ha començat dient que havia presentat la seva dimissió com a un acte de responsabilitat. Està convençut que el Nàstic sabrà sortir de la (mala) situació en què es troba sense ell.

Reconeix que, aquesta temporada, no va ser capaç de mantenir el club en el lloc que es mereix.  En el capítol d’agraïments és on Vicente s’ha enfonsat. Ha tret forces d’on ha pogut per plorar, però l’emoció s’havia apoderat de la seva cara.

Parlava amb el cor encongit. Agraïa que Tarragona i la seva gent i l’afició nastiquera l’hagués fet sentir com a casa durant les darreres quatre temporades.

Un nàstiquer més
Demana marxar de la mateixa manera que va arribar: sense soroll i donant les gràcies “per tracte exquisit”. Dirigint-se al president Josep Maria Andreu, el tècnic dimissionari, visiblement emocionat i amb la veu trèmula, no ha amagat dir que “ha estat un plaer conèixer-te i conviure amb tu. Tens una família meravellosa. Gràcies per haver-me tractat sempre d’una forma tan especial”.
Al director esportiu, a qui considera “un professional i un amic”, ha agraït la confiança, la qual ha estat clau perquè s’acabés convertit en un “persona molt important per a mi”.

Ha acabat la seva intervenció assegurant que marxa sent un “nastiquer més” i que tot el que comença, acaba. És llei de vida.

VÍDEOS