REDACCIÓ
Aquests darrers dies s’ha discutit molt (tant en l’àmbit jurídic com fora d’ell) el concepte ‘intimidació’ i tot el que el mateix abarca. Un concepte que no semblava que hagués de suposar tants problemes.
La sonada sentència de “La Manada” -i dic sonada perquè ha generat molt de soroll-, ha estat un cas tan polèmic que gran part del sexe femení l’ha titllat de discriminatori cap a les dones, perquè les deixa en una situació de vulnerabilitat, permetent que els membres de “La Manada” no compleixin tants anys de presó com voldria la majoria de la societat. Però, quants anys haurien de complir per tal que la ciutadania, sobretot el sector femení, es donés per satisfeta? 20 anys? 15? Perquè 9 semblen no ser suficients, tot i tenir en compte que la pena per homicidi imprudent poden ser 10 anys. És el mateix una violació que un assassinat? Produeix els mateixos efectes sobre la víctima, el mateix sofriment dels que l’envolten? És una qüestió complexa i difícil de resoldre, encara que el que està clar és que la víctima d’un assassinat ja no es podrà recuperar de la mort, i una víctima d’una violació, sí, encara que no sempre. Però la vida no la perd.
Per tant i entrant a valorar la sentència, els magistrats sí que es van creure la víctima. L’únic que no se la va creure és qui va emetre el vot particular. Llevat d’aquesta excepció, els magistrats van considerar que el delicte comès s’havia de considerar abús sexual i no pas agressió. Però, quina és la línia que separa ambdós delictes i que va fer decantar la balança cap a l’abús i no cap a l’agressió? La línia és, precisament, la intimidació, i és una línia molt fina. Segons la RAE, intimidar significa “causar o infondre por, inhibir”. Per tant, el que va succeir en aquell portal de Pamplona, és, gramaticalment, intimidació sense cap mena de dubte. En canvi, en el Codi Penal, no existeix cap precepte definitori del terme intimidació (perquè és un conjunt de regles, no una enciclopèdia), i per tal motiu haurem de recórrer a la jurisprudència, que a diferencia de les lleis -que són estàtiques-, és dinàmica i varia al llarg dels temps.
També la intimidació converteix el furt en un robatori, doncs és evident que estirar la bossa a una dona que camina pel carrer és violència, o que se l’amenaci amb rebre un dany major si no entrega el mòbil o la cartera, sense necessitat d’exigir-li que s’aferri a ella com si no hi hagués un demà o el defensi amb ungles i dents. I per què això no és així en el delicte de violació? Recordem que violació es tant un abús sexual amb penetració no consentit com una agressió sexual. La diferència, com hem dit, rau en el fet que intervingui la violència o la intimidació.
El tribunal ha entès que la víctima va patir un abús sexual, això es, relacions sexuals no consentides. S’agreuja la pena perquè s’entén que aquesta falta de consentiment d’ella es deu a posició de superioritat d’ells, que es van “per valdre” de la mateixa, però sense existir violència o intimidació.
Jurídicament existeix una línia molt fina entre aquest “prevaliment” i la intimidació, que, d’haver-se apreciat, hauria convertit l’abús agreujat en una agressió sexual. Finalment, el tribunal va decidir abús sexual i no agressió, com demanava el Ministeri Fiscal. Però la decisió final recau en el tribunal, i aquesta decisió, com s’ha vist, va ser criticada per tothom, de vegades amb una certa falta de criteri. Indubtablement, la crítica és necessària, doncs la sentència és pública i obeeix a un mandat de la societat. Però la crítica s’ha excedit amb les persones equivocades, doncs els jutges, estarem d’acord que interpreten la llei, però no poden canviar-la. Per començar, que els delictes contra la llibertat sexual, com és el cas, siguin només perseguibles a instància de la víctima, dóna per una llarga reflexió, ja que per exemple un delicte contra el patrimoni és perseguible d’ofici. I no es pot concloure altra cosa en el fet que l’Estat encara no ha superat aquesta fase en aquest tipus d’accions, que s’han de quedar de portes cap endins, com si la llibertat sexual fos un bé jurídic menor.
I, per tancar el tema, es podria considerar que el delicte comès per “La Manada”, és violència de gènere? Ja se’n va parlar molt, però mentre les lleis no canviïn -i veig precís un canvi, tot i que sóc bastant escèptica- la violència de gènere seguirà limitada a l’àmbit familiar, i fets com el que ens ocupa no ho seran. Si hi hagués un canvi, l’assassinat de Diana Quer seria considerat violència masclista, doncs ella va ser assassinada precisament pel fet de ser una dona.
A més a més, no només és necessari un canvi al Codi Penal, sinó que també cal una evolució en la forma de pensar, perquè el fet que el cas de “La Manada” hagi arribat al Parlament Europeu i el mateix hagi conclòs que a Espanya no es compleixen els estàndards internacionals sobre violència sexual (inclosos en el Conveni d’Istanbul de 2001 que Espanya signà però que a dia d’avui encara no implementa) dóna molt per pensar i per reflexionar. A banda, el Conveni també estableix que és violació quan el sexe és sense consentiment, sense entrar a valorar si hi ha hagut violència o intimidació, com en el cas del Codi Penal espanyol.
Per concloure i segons la meva humil opinió, el canvi ha d’implicar un plus de preparació i de formació destinat a les persones encarregades de jutjar aquests delictes. N’estic convençuda que existint una especialització i una formació adequades, es podria contemplar la perspectiva de gènere, tan necessària en la nostra societat, encara mancada d’igualtat real i efectiva. Ens hem de fer una darrera reflexió: es requereix especialització als jutges per decidir sobre un acomiadament o sobre un concurs de creditors, però no per jutjar aquests tipus de delictes? Quelcom falla i s’hi ha de posar remei aviat si volem avançar cap a una societat veritablement més igualitària.
Laura ABELLÓ
Graduada en Dret
Màster en Advocacia
REDACCIÓ
