REDACCIÓ
L’exsecretari general de la UGT a la demarcació és un home que se sent orgullós del seu origen humil, hereu de les lluites del passat tant socials com nacionals d’un país que ja viu com una República, còmode figurant com independent al capdavant de la llista d’ERC al Congrés i amb una energia que traspassa fronteres. “No serem un fre pels canvis que hi puguin haver a Espanya”, afirma Jordi Salvador, mentre veu com Espanya queda cada cop més lluny…
REPÚBLICA CHECA.- Ha arribat el moment de fer el sorpasso definitiu a Convergència?
JORDI SALVADOR.- Sí. Crec que és el moment que l’esquerra nacional sigui per primer cop la força més votada.
RC.- És a dir, Junts pel Sí està bé però té data de caducitat.
JS.- Junts pel Sí és una cosa per a un moment històric, de les qual uns en podien ser partidaris i altres no, però penso que l’important és que cada grup polític pugui defensar el seu programa. I després, en tot cas, pactin i sumin forces.
RC.- Fins a quin punt podreu agafar el vot despistat de la CUP?
JS.- Penso que agafarem bastant vot de la CUP, que no crec que estigui tan despistat. L’única candidatura que defensa els drets socials, i d’això crec que en puc ser un exemple, i els drets nacionals sense ambigüitats, és a dir, sense esperar quimeres, és ERC.
RC.- ERC ja us havia vingut a buscar per altres eleccions. Perquè llavors no i ara sí?
JS.- Penso que havia acabat una etapa de vuit anys al sindicat. Una etapa molt complicada, del 2008 al 2015, que no ha estat precisament la millor etapa pel sindicalisme. I també em vaig adonar d’una sèrie de limitacions del sindicalisme: ni legislem ni fem pressupostos. Crec que ara posant-me en política tanco un cercle. És el moment i l’hora més indicada perquè parteixo del coneixement de la realitat molt dura per a molta gent i no d’una burocràcia partidista.
La secretaria general d’UGT, lligada i ben lligada?
RC.- Heu deixat el sindicat lligat i ben lligat?
JS.- No. El sindicat ha escollit els seus… El que sí que puc dir és que, en dècades, i ho dic amb orgull, s’ha produït una transició normal. Hi ha hagut un secretari general que ha dit que volia canviar de projecte, segueixo d’afiliat perquè crec en el sindicalisme i en el moviment obrer, he passat la maleta a un altre i estic content perquè tot s’ha fet de forma gens traumàtica. No hi ha fissures ni intents de controlar el sindicat des de fora.
RC.- ERC no vol fer una mica a tots els papers de l’auca: al Tripartit, renegant del Tripartit, fent costat a Convergència?
JS.- Jo sóc independent, però bé, en podem parlar. Jo no renego del Tripartit. Penso que va fer coses bones. I pel que fa a la gent que ens ha acusat d’estar al costat de Convergència, els posaré un exemple molt significatiu. Des de l’any 1975, a banda de la mort del dictador, hi ha hagut dos moments històrics. Un és el 1978 i l’altre la revolució que comencen els catalans el 2010, abans del 15-M i de Podemos vull recordar, i que diem s’ha acabat el bròquil. En aquests moments històrics fan falta uns grans consensos. Quan l’any 1978 Partit Socialista i Partit Comunista van pactar amb el franquisme, la gent ho va entendre perquè era per redactar una Constitució. I quan nosaltres volem pactar amb la CUP i Convergència per fer la nostra Constitució, em sembla que és més bo el nostre pacte que el seu. Aquesta és la clau.
RC.- L’estandard de la revolució oneja …
JS.- Hi ha alguna cosa més revolucionària a Europa que la que estem fent aquí? Doncs jo vull estar en aquest moment històric i vull defensar-lo. No és el mateix pactar amb un dictador, com van fer altres, que pactar amb una persona que pot estar imputada, i si ha d’anar a la presó que hi vagi, però que de moment només ho ha estat per haver posat les urnes…. Tampoc ens l’hem d’agafar amb paper de fumar! És que estem fent una cosa molt grossa. Estem desobeint el Tribunal Constitucional, plantant cara l’Estat i obrint un procés constituent! Que algú em digui quin país d’Europa està fent això en aquests moments i de manera pacífica.
RC.- I no es pot pactar amb les Espanyes, perquè a vegades dóna la sensació que des de Catalunya es fabrica una imatge d’Espanya molt tòpica?
JS.- Espanya té un altre problema. A Espanya pot tornar a guanyar el PP, després de tot el que ha passat! Llavors, un també té una paciència limitada. A mi ja m’agradaria que hi hagués una Izquierda Unida i els valors republicans que defensa amb majoria absoluta, perquè prefereixo Garzón al ‘Veremos‘. Però no hi és. Si hi hagués un referent podries dir parlem. Però amb el que ens estem trobant allà, ja em diràs tu: ‘Nos hemos cepillado el Estatuto‘, aquest que t’insulta, l’altre que també… Hem demanat catorze vegades aquest famós referèndum, i així és impossible.
RC. – Per què anar a Madrid?
JS.- Jo vaig a Madrid amb la mà estesa per defensar amb els nostres vots la classe treballadora. No serem un fre pels canvis que hi puguin haver a Espanya. Ara, nosaltres hem de decidir, perquè no pot ser que estiguem esperant tota la vida. A mi m’agradaria tenir interlocutors i buscarem aliats, perquè l’Espanya del ‘No pasarán‘ és petita però existeix. Amb aquests sí que sumarem.
“Felipe González ha estat el gran frau de la història d’Espanya”
RC.- El Partit Socialista s’ha perdut pel camí?
JS.- El Partit Socialista no és ni socialista ni obrer. I ho dic amb molta llàstima per un partit històric que a Catalunya ha tingut un paper fonamental. Més aquí que no pas a Espanya, també és veritat, perquè el PSOE m’ha decebut sempre. Felipe González em va decebre amb Boyer, les polítiques neoliberals, permetent que la Banca tingués més guanys que mai… Felipe González sempre m’ha semblat un frau. I diria que és el gran frau de la història d’Espanya. La gent tenia fe en què un partit en teoria d’herència republicana, tallada de manera cruel per la dictadura, treballés de veritat per recuperar aquests valors. Si ho hagués fet segurament viuríem en una altra Espanya. Però va pactar amb els franquistes i s’hi va acomodar.
RC.- Qui és el pare de la ruptura?
JS.- La ruptura es va iniciar de manera no programada. Sempre hi ha aquell mantra que això és de Mas, Mas, Mas… i no. El 10 de juliol del 2010 (manifestació d’un milió de persones en favor de l’Estatut) jo hi era. No ho va preveure cap polític, i llavors encara hi havia Montilla a la presidència de la Generalitat. Això encara té un final incert, però els llibres d’Història ho estudiaran. Encara queden moltes ‘batalles’ per fer, però que la gent va dir llavors n’estem fins els pebrots de tot. Entre altres coses perquè es va ajuntar el tema econòmic, el nacional…
“No hi ha hagut cap dret que ens hagi vingut de franc”
RC.- Correu el perill de generar frustració si no aconseguiu almenys alguns dels objectius? Teniu els votants desmotivats?
JS.- El català té una mica de victimisme culer, que fins i tot guanyant tres a zero no para de patir. Recordo cada Onze de Setembre escoltant ‘aquest any punxarem’, ‘que no farem la V’… Òstia tu, i després veus dos milions de persones… 
Jo penso que el català sí que està emprenyat, però qui estigui desmotivat que descansi i torni a posar-s’hi. Perquè no hi ha hagut cap dret social ni nacional que ens hagi vingut de franc. Aquí s’ha hagut de pidolar per TV3, per defensar la immersió lingüística… Òstia, a mi en una altra vida m’agradaria ser portuguès o d’una nació més tranquil·la. I si pogués ser, milionari, perquè no hauria d’estar perdent tantes hores manifestant-me i patint. Jo crec que l’espanyol és un Estat irreformable.
RC.- Com li expliqueu el que està passant al vostre fill?
JS.- Jo al meu fill li estic dient que jo he recollit una torxa. Jo sóc d’origen humil. La meva àvia fregava escales, la meva mare es va jubilar al Carrefour quan tenia 65 anys. I això no s’ha d’oblidar. I també li dic que hi ha una cosa que es diu República, que consisteix en treballar pel bé comú, i durant una part de la teva vida és interessant que t’hi impliquis. Jo he recollit la torxa d’aquestes persones que van deixar-se la vida per a què jo pogués estudiar, per conservar la llengua i tantes altres coses, i m’agradaria que ell agafés la meva torxa i la millori. I que recordi que jo vaig intentar estar a l’altura del moment històric que em va tocar viure, de la mateixa manera que altres ho van estar en moments molt més complicats que el meu.
Una crida als federalistes llegint la premsa espanyola…
RC.- Heu fet l’exercici d’estar a Madrid, llegint la premsa madrilenya a les nou del matí?
JS.- Em posa les piles… Quan la llegeixes et dónes compte que hi ha molta feina a fer. No és una premsa massa rigorosa i té mala fe. I ho dic amb pena perquè la meva vocació frustrada és la de periodista i crec que és una eina fonamental en qualsevol democràcia. He anat a barris com el de Torreforta, i he escoltat coses com que volem expulsar els andalusos o que som nazis. Home, per a què diguin que els d’ERC són nazis algú ha hagut de crear aquesta sensació. Recordo que vaig estudiar durant molt de temps la guerra de Bòsnia i de l’ex-Iugoslàvia i la premsa llavors generava odi. I jo no tinc cap dada a la meva biografia que pugui justificar que em diguin nazi, més enllà de què tot plegat sigui una banalització de fets tan greus.
RC.- Entenc que voleu ser veïns amistosos amb Espanya.
JS.- És que hi estem obligats. Jo no tinc res en contra els espanyols. De fet n’hi ha més que pensen com jo que molts catalans. Hi ha una cosa que ni l’esquerra ni jo penso renunciar mai, que és la internacionalisme. I en aquest punt faig una crida als federalistes. Només hi pot haver una unió lliure de pobles si els pobles són lliures.
RC.- El poble català …
JS.- Nosaltres som un subjecte polític, com hem demostrat des de fa anys, no ve d’ara, i volem ser un poble amb la característica de ser molt incloent. Ni impedim matrimonis mixtos ni anem pel carrer pegant amb un bastó a qui no sigui català. El carnet de catalanitat és molt fàcil, i això hem intentat explicar-ho als altres pobles amb la mà estesa. Perquè el que no acabo d’entendre és quan des de Madrid diuen que ‘hablamos del problema catalán‘. Home, jo sóc català i no em considero un problema! O què passa, que per néixer jo ja sóc un problema?
ENTREVISTA: Jordi SIRÉ // Tarragona
REDACCIÓ
