REDACCIÓ
El passat 26 de juliol, ens assabentàvem del pas enrere que Estocolm havia fet en la seva candidatura per esdevenir seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022.
Els suecs, sempre tan admirats pels tarragonins que es diuen socialdemòcrates, havien fet comptes reals de les despeses que els Jocs portaven a la ciutat davant dels guanys i, sempre tenint en compte els diners públics (no els privats perquè qui assumeix el cost principal és l’administració local), havien decidit, tal com deia l’alcalde Stern Nordin, que no podien “donar prioritat a la realització d’un esdeveniment olímpic si tenim altres necessitats de la ciutat, com la construcció de més habitatges, un dret bàsic de la ciutadania”. Allà l’habitatge és un dret real, no un negoci com aquí.
Cracòvia renunciava també a l’organització d’aquests Jocs després de constatar que en el referèndum local per saber què en pensava la ciutadania un 69,72% del 36% de persones que van anar a votar ho van fer en contra de l’esdeveniment. L’alcalde Jacek Majchrowski havia dit que si un 30% els donava suport continuarien, però no hi van arribar.
El 16 de juliol, Boston, que volia ser la seu dels Jocs Olímpics 2024, també es proposava organitzar un referèndum per saber si la proposta comptava amb prou suport popular. La proposta partia d’un ampli moviment ciutadà preocupat per la utilització de diners públics per finançar despeses d’un esdeveniment esportiu. El referèndum no es va arribar a celebrar perquè el dia 27 del mateix mes la ciutat nord-americana retirava la seva candidatura “com a conseqüència de la manca de suport i d’entusiasme popular i la preocupació per les finances de la ciutat”.
Sense anar tan lluny, l’arribada de Barcelona en Comú a l’alcaldia de la capital catalana, amb Ada Colau al capdavant, ha portat el consistori barceloní a retirar la seva candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2026 adduint la poca tradició de Barcelona en els esports d’hivern però, sobretot, la manca de consens popular sobre el tema i la preocupació per l’endeutament en què podrien quedar les finances de la capital catalana. Barcelona ja havia retirat la seva candidatura als Mundials d’Atletisme del 2017 per motius semblants.
En el mateix terreny que Tarragona, el dels Jocs Mediterranis, les ciutats gregues de Volos i Larisa van retirar la seva candidatura després de ser seleccionades com a seus el 2013 per les greus dificultats econòmiques que travessava el país com a conseqüència del atacs de la Troika.
En molts d’aquests casos, els governants, triats democràticament però tenint clar que hi ha temes importants que cal que la ciutadania decideixi a banda de votar cada uns quants anys, han optat per la participació que decideix, que segons la meva humil opinió és l’única participació real. En tots aquests casos, la manca de suport popular (o d’entusiasme) i la preocupació per les finances locals, afectades per esdeveniments esportius els costos dels quals hipotecaven les respectives ciutats o no anaven a cobrir “drets bàsics de ciutadania” han fet aturar grans projectes d’esport-espectacle.
A Tarragona, el suport popular no ha brillat per la seva presència i fins i tot una de les DAFO sobre els Jocs situava la manca d’entusiasme entusiasme com a ítem de feblesa. Mai no sabrem, però, si d’entusiasme n’hi ha o no n’hi ha ni si de suport popular en tenen, perquè qui mana a l’Ajuntament, tot i fer anar la paraula “participació” com a lema de campanya de les passades eleccions, ni ha tingut ni té la més mínima intenció de consultar què en pensa la gent. Despotisme il·lustrat se’n diria això si fóssim a un altre segle i és un dels nostres objectius desar-lo al calaix de la història, tot i que tenim clar que costarà i ara continua traient el cap de tant en tant en expressions concretes com aquesta.
I a Tarragona, també, gairebé amb total seguretat, si els Jocs Mediterranis s’acaben fent quedarem endeutats (una mica més o molt més, aquest és el misteri per resoldre) i no ho dic jo sinó els comptes presentats fins ara, el crèdit demanat, la manca de diners estatals (que segurament arribaran en el darrer moment –o no- després d’una mica de teatre per part del PP local per atribuir-se’n el mèrit) i un projecte desinflat que malgrat això no ha aconseguit els patrocinis que necessitava fins al moment.
Totes les dades fetes anar apunten que el millor seria no fer els Jocs a Tarragona el 2017 en aquestes condicions, però crec que passi el que passi qui mana ha apostat tant a aquesta carta que creu que perdre-la seria com abandonar la partida i sempre és millor apel·lar a allò tan vell de “qui juga mai no perd” que no sentir-se vençut. Per això el panorama que ara tenim fa una mica de por, perquè el seu resum és que ni participació popular en les decisions ni recerca de solucions a cap altre problema que no sigui com fer-ho per no perdre-hi tant… Un model de ciutat, d’economia i de societat que no és, de cap manera, el nostre.
Jordi MARTI FONT
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ
