REDACCIÓ
Es tapa el collaret al coll producte d’un accident de cotxe amb la bufanda. Aquest dièsel, com el coneixen al partit, sembla indestructible. Està en política des del blanc i negre, és estimat pels militants de les agrupacions socialistes del Camp de Tarragona perquè se’l pot despertar a les dues de la matinada per consultar qualsevol cosa, és temut per la seva condició de secretari d’organització i s’ha polit Francesc Vallès com a cap de llista al Congrés després d’un procés d’elecció interna de candidats que ha aixecat molta pols. Joan Ruiz defensa la bandera del PSC al territori en unes eleccions en les quals vol representar “el canvi sensat”.
REPÚBLICA CHECA.- Vostè fa molt de temps que està en política. No sé si això és bo o dolent…
JOAN RUIZ.- Sincerament… Jo sóc d’aquella generació que confonia la política amb la vida normal i corrent. Fins al punt de no ser capaç de determinar quan vaig entrar en política. El dia 10 d’aquest mes es van complir 39 anys de la fundació del PSC a Tarragona. Jo hi era. Ja sé que ara pot sonar com un ‘mira aquest què diu’, però jo no volia ser càrrec públic. Tothom ho sap. Però ara fa set anys em van dir que havia de ser diputat. Jo vaig dir que d’inici no, encara que en podíem parlar. I dos o tres dies després m’ho trobo en primera plana dels diaris dient que l’executiva local havia votat dient que jo ho havia de ser… Jo estic molt agraït a la gent del partit que m’ha fet tanta confiança i que a més ara m’han tornat a votar…
RC.- En aquest cas, però, el tema ha estat una mica virulent…
JR.- No ha estat més complex. Ha estat com sempre. Vam posar vint-i-tantes urnes i la gent va votar. És veritat que això és un motiu per reflexionar tots respecte als partits. Si tu preguntes a alguna gent, et dirà que els partits són organismes tancats que només discuteixen entre ells i hi hauria d’haver més democràcia interna. I resulta que quan poses 21 urnes, hi ha més d’un candidat i els militants poden escollir llavors diuen ‘aquests estan barallats’. I ho diu la mateixa gent!
RC.- Des de fora s’ha considerat que hi ha hagut una lluita sense quarter entre vosté i l’anterior número 1 al Congrés, Francesc Vallès…
JR.- Doncs mira, jo vaig tenir un accident amb el cotxe fa dos dies i per això porto collaret. Dels primers missatges que vaig rebre a l’hospital va ser un del Francesc Vallès dient ‘et cal qualsevol cosa?’. Jo li tinc molta estima, el conec d’ençà que era un nen amb els cabells enrinxolats i d’un any que vaig donar classe al Gaudí de Reus. Ell estava en una classe del costat. Sempre l’he apreciat i el continuo apreciant i farà moltes coses pel partit. Jo no m’he enfrontat a ell. Vaig presentar la meva candidatura esperant fins a l’últim moment, i els companys i companyes de les agrupacions van considerar que havia de ser l’escollit. I no vaig fer campanya! Sí que és cert que en el cas de l’agrupació de Tarragona vaig trucar a unes trenta o quaranta persones demanant que vinguessin a l’assemblea.
RC.- Hi ha ferides que no es tancaran?
JR.- Aquests processos sempre deixen rancúnies i tal… Però jo crec que és tot molt assumible el que ha passat i no tindrà més conseqüències. Ara, passa això que dic, si no discutim som tancats, i si discutim estem barallats.
RC.- Com porten la fi del bipartidisme?
JR.- Això es diu a partir d’enquestes on hi ha un 40% de persones que reconeixen no saber què votaran. Per tant… En el cas de Catalunya, tres de cada quatre volen que hi hagi un canvi. Que Rajoy no continuï i hi hagi polítiques diferents. Si som capaços de fer arribar a tothom que el canvi més segur, el més assenyat, el que té menys riscos per la nostra gent, els nostres avis, els nostres joves, és el nostre, doncs aconseguiríem acabar amb aquest empat. Si no ho aconseguim hi haurà una dispersió de vot que farà que guany Rajoy. 
Si Podemos treu un bon resultat vol dir que governarà Rajoy. Si Ciutadans treu un bon resultat, vol dir que governarà Rajoy. Això hi ha gent que no s’ho vol creure, però és una evidència.
RC.- Una evidència? Per què?
JR.- Perquè no hi ha eleccions a Espanya. Hi ha eleccions a les províncies. I llavors, quan Podemos arribi al 12% o el 13% a algunes províncies, els seus vots d’on arriben? De la dispersió de l’esquerra. Això vol dir que s’incrementen les possibilitats que el PP aconsegueixi un diputat amb els restos dels seus vots que d’altra forma no tindríem amb l’aplicació de la Llei d’Hondt.
RC.- A Tarragona surten a guanyar o a tenir un bon resultat?
JR.- Jo espero que sí que guanyarem a Tarragona. Les enquestes que hi han fetes per aquí són a partir de la desagregació de les enquestes grans. I això fa augmentar exponencialment els errors d’interpretació. Algú va llençar això del sèxtuple empat (cadascun dels sis grans partits aconseguiria un dels sis escons en joc), però entenc que si fem entendre que qui personifiqui el canvi, el que té més experiència i té un millor candidat som nosaltres acabarem guanyant. 
Tenim un candidat a la presidència del govern, Pedro Sánchez, que és una persona sòlida, amb formació, i sensible a les classes populars.
Pot semblar de manual de campanya el que estic dient, però és que jo el conec. Això l’afecta. Hi ha gent a la qual l’afecta les infraestructures, la política exterior -que vesteix molt-… En canvi ell, potser perquè és d’un barri del sud de Madrid, per la seva extracció social, es fixa en les persones. Jo parlo de l’A-7 i de l’A-27 perquè els mitjans en parlen i perquè tothom et diu que si no parles d’això què estàs fent, però a mi el que m’afecta és el debat que vaig tenir dimarts passat en un dinar de jubilats. Un d’ells em deia que anaven cada dilluns a fer la compra. ‘Jo no anava mai a fer la compra però ara acompanyo la meva dona perquè anem amb dos carros‘, m’explicava. I jo li dic ‘home, sí que mengeu’. La resposta va ser ‘no, és que ajudem a la meva filla, que ho està passant malament’. I històries d’aquestes te les expliquen arreu! Fer un pla de xoc i dotar-lo econòmicament com nosaltres ens proposem fer per donar sortida als 700.000 joves sense formació que tenim a Espanya no serveix políticament, no llueix tant, com inaugurar una carretera.
RC.- Però amb vostès al govern, d’errors uns quants…
JR.- Tots n’hem comès. Però aquests darrers quatre anys, no. Nosaltres vam aconseguir que la sanitat fos universal i vam arribar a fer que fos la tercera millor del món després de Japó i Suècia. Ara no, ens hem enfonsat al rànquing… En el que ens vam equivocar va ser en no reconèixer quina era la situació exacte del país i explicar perquè crèiem que havíem de prendre les mesures que vam prendre. No és tan important que siguin encertades o equivocades. L’important és que expliquis a la gent que has de prendre mesures. Aquesta és la mare de tots els errors. En política no fer això és letal.
RC.- Moltes fuites cap a Podemos i Ciutadans?
JR.- Sí, en tindrem. Però crec que ha anat disminuint molt. El que va passar amb Siritza a Grècia va ser determinat. I després veus com la gent comenta després d’un debat ‘sí, aquest Pablo Iglesias diu coses interessants, però jo no el veig de president’. Aquesta frase que no diu res, és un intangible, però ho diu tot.
RC.- El vostre rival a batre a Tarragona és…?
JR.- Jo crec que ho són tots. Perquè si mires els estudis demoscòpics, entre nostre nosaltres i Podemos hi ha una franja que està dubtant, entre nosaltres i Ciutadans n’hi ha una altra… Som un partit que té fronteres amb tothom, i quan això passa te’ns molts adversaris. Una altra cosa és l’adversari de la gent que a nosaltres ens pot votar, que és el PP i Convergència. Perquè molt de pico i molt de xerrar, però jo he vist com les lleis importants, les que tenen a veure amb les llibertats, amb l’economia, amb el treball, Convergència els hi ha donat suport.
RC.- Quina seria una mostra d’incompetència del PP respecte a Tarragona?
JR.- Que en el tema relatiu als Jocs del Mediterrani, el Cardenal acabi dient ‘home, i això de què va?’… Potser no és incompetència, potser és una altra cosa que no vull dir. Però també hi ha aspectes relatius a les infraestructures, encara que amb un altre sentit diferent del de les obres. Que les persones que necessiten ajudar-se d’una cadira de rodes per agafar el tren per anar a Barcelona no hi puguin pujar si no és creuant les vies i ajudats per altres, no és una mostra d’ineficàcia: és intolerable.
RC.- El debat nacional va provocar rius de discussions al PSC. Ara ja saben què volen?
JR.- Jo crec que últimament dins del partit ja no provoca debat. Ens sentim còmodes amb aquesta fórmula del federalisme, que ha estat la manera d’arribar a un acord amb el PSOE. És veritat que el debat està instal·lat a la societat, encara que en les darreres setmanes ha baixat la tensió. És un debat molt d’estil Guadiana.
REDACCIÓ
