REDACCIÓ
Mateo Renzi, primer ministre d’Itàlia, ha anunciat la seva dimissió després de perdre de forma contundent el referèndum sobre la reforma constitucional per centralitzar el poder en el seu Govern. El “No” s’ha imposat amb gairebé 20 punts de diferencia, 59’11% davant el 40’89% del “Sí”.
El president de la República Sergio Mattarella ha de triar entre nombrar un Govern de transició que gestioni el país o sol·licitar a Renzi que continuï al capdavant del govern fins a la convocatòria de noves eleccions. En aquest sentit l’oposició exigeix posar les urnes el més aviat possible. Beppe Grillo, líder del Moviment 5 estrelles (M5S) que va ser el partit més votat a les eleccions generals del 2013, ja ha dit que “com a primera força política del país és favorable a donar tots els passos necessaris per arribar a unes noves eleccions“. Per la seva banda, la xenòfoba i ultradretana Lliga Nord de Matteo Salvini reclama que s’articulin els mecanismes possibles de la forma més ràpida, realista i concreta per votar immediatament.
Itàlia arrastra una inestabilitat política de grans dimensions. Al 2011 la Troika va imposar unes mesures d’austeritat draconianes contestades massivament als carrers així com un govern tecnòcrata en substitució de Silvio Berlusconi per aplicar-les. El nou primer ministre Mario Monti, -ex-assessor de Goldman Sachs durant el període en què aquest banc va ajudar a ocultar el dèficit del govern grec-, va ser el responsable d’aplicar noves retallades socials i laborals, el retard de l’edat de jubilació així com la privatització de companyies estatals i la venda de patrimoni públic.
Al febrer de 2014 Renzi es va convertir, sense passar per les urnes, en el nou primer ministre d’Itàlia després de maniobrar dins del seu propi partit, el Partit Democràtic (PD), aconseguint la dimissió del seu predecessor Enrico Letta. No obstant, la desafecció ciutadana a la gestió de Renzi i el seu projecte de liberalització, amb una reforma electoral inacabada i controvertida, una nova llei educativa i l’aprovació d’una reforma laboral que retallava garanties laborals i facilita l’acomiadament va suposar una contestació popular als carrers en una convocatòria multitudinària de vaga general al desembre de 2014. Així mateix la resposta social es va concretar també a les urnes en la derrota de Renzi a les passades eleccions municipals de juny de 2016 on les candidatures del M5S van trencar l’hegemonia del PD i van aconseguir les alcaldies de Roma, Torí i 17 ciutats més a les que cal sumar la reelecció de De Magistris i el seu “govern popular” al capdavant de Nàpols, tercera ciutat més poblada d’Itàlia. Una situació semblant a la de l’Estat espanyol on les candidatures d’unitat popular van guanyar alcaldies molt rellevants obrint les possibilitats de canvi en el terreny polític-electoral.
Finalment, amb aquest inesperat desenllaç per Renzi s’obri un nou període d’inestabilitat política a Itàlia i una nova crisi per a la UE, quan Brussel·les encara esta digerint el Brexit i tem l’ascens de l’extrema dreta en molts països.
Jesús GELLIDA
@jesusgellida
jgellida.blogspot.com
REDACCIÓ
