REDACCIÓ
Setmana històrica al Parlament de Catalunya on dilluns 9 de novembre es va aprovar amb 72 vots a favor i 63 en contra la resolució d’inici del procés polític cap a la independència i on tres dies després Artur Mas rebia un segon No a la seva investidura i, per tant, a la constitució del nou govern català.
Respecte a la primera qüestió, la resolució política (1) és una declaració de sobirania plena de Catalunya a través del seu Parlament el qual esta totalment legitimat per fer-la i que tiba al màxim la relació amb l’Estat espanyol obrint la porta a la ruptura del règim del 78. La resolució estableix la necessitat d’obrir un procés constituent català propi, no subordinat, popular i participatiu per construir quina Catalunya volem i a l’annex s’afegeix tot un seguit de mesures socials que de complir-se millorarien la situació d’emergència social de les classes populars i treballadores.
Com és obvi, aquesta resolució és tan sols una declaració d’intencions i dependrà del nou govern i de la correlació de forces del nou Parlament que aquest procés i aquest pla de xoc contra la crisi tirin endavant. No obstant, a la declaració li falta la concreció de la reivindicació d’un referèndum vinculant a l’hora que obrir el ventall per a que un cop articulat el procés constituent popular i definida quina Catalunya volem no es prefiguri la independència com a l’única opció de ruptura democràtica ja que aquesta República Catalana també podria federar-se o confederar-se amb la resta de pobles de l’Estat espanyol. És a dir, la qüestió és ampliar la base social del procés constituent i de la construcció de la República amb tota la gent que és favorable al dret a decidir i fer bascular cap a l’esquerra la correlació de forces dins d’aquest procés d’autodeterminació. Al respecte no ajuda gens la nefasta posició de Catalunya Si Que Es Pot (CSQP) en la votació de la resolució alineant-se amb les forces del No, amb els partits del “búnquer”, PP, Ciutadans i PSOE. No és creïble que CSQP argumenti a favor d’un procés constituent i d’un referèndum vinculant i no pugui abstenir-se en la votació, postura que li hagués donat més força a l’argumentari de que són els del dret a decidir (2).
En quant a la qüestió de la investidura Artur Mas no ha obtingut la majoria suficient ni en la primera ni en la segona votació que s’han dut a terme al Parlament. Un fet insòlit que no s’havia produït mai a Catalunya des de la fi del franquisme. S’afegeix doncs la incògnita de la presidència al camí incert per on ha començat a caminar Catalunya. En aquest sentit, la data límit per arribar a un acord entre Junts pel Sí i la CUP és el 10 de gener, sinó, al març hi haurà noves eleccions catalanes on alguna candidatura pagarà el desencís i el cabreig dels votants independentistes per no haver arribat a un pacte per avançar en el procés. Un escenari on no seria segur ni que es repetís la formula de Junts pel Sí ja que ERC vol mesurar aquest 20 de desembre les seves forces davant d’una CDC en temps de refundació. En aquesta situació Artur Mas, president de la Generalitat durant els darrers cinc anys i màxim exponent de les retallades, les privatitzacions, la repressió i la corrupció ha de fer un pas enrere en aquesta nova etapa de Catalunya i, per tant, cal consensuar un altre candidat/a per a la presidència. Ningú sobra, però ningú és imprescindible.
Així mateix, en aquests temps convulsos la reacció del govern de l’Estat no s’ha fet esperar i ha recorregut al Tribunal Constitucional, junt amb Ciutadans i PSOE, la resolució del Parlament de Catalunya i ha amenaçat als càrrecs electes catalans de conseqüències molt greus pel delicte de secessió.
Amb aquest context s’obrin molts interrogants: és possible arribar a un acord de govern abans de que comenci la campanya electoral del 20D; és possible que sigui després o fins i tot que no s’arribi?; és possible la desconnexió amb una majoria d’escons però no de vots (3)?; com pot influir en la relació entre Catalunya i Espanya la nova correlació de forces del nou Parlament espanyol que surti dels comicis del 20 de desembre?; podrà En Comú Podem (4) i les seves forces aliades arreu de l’Estat desbloquejar la situació per fer efectiu un referèndum vinculant a Catalunya i un procés constituent propi no subordinat que donin sortida a l’anhel del poble català d’autodeterminar-se?
Ens endinsem en un territori desconegut on tot és possible i tot esta per fer, on Catalunya pot decidir el seu futur polític o enredar-se en un processisme que no anirà enlloc, on s’obri l’esperança d’un canvi de règim més just i solidari per la majoria social o on es canviï tot per a que res canviï.
La sortida al laberint català pot estar a la vora o molt lluny d’articular-se. Cap on va Catalunya? En les properes setmanes algunes portes es poden obrir o tancar.
– Veure la resolució política d’inici del procés cap a la independència.
– Veure article del diputat de CSQP Joan Giner “Què penso de la votació d’avui al Parlament” on denuncia pressions per a que no s’abstingués.
– Veure l’article “27S – La República Catalana comença a caminar”
– Veure l’article “El canvi En Comú”
Jesús Gellida Albiol
jgellida.blogspot.com
REDACCIÓ
