REDACCIÓ
L’Evangeli ens explica que la vida de Jesucrist va estar plena d’episodis en els quals apareix socorrent persones que es trobaven tristes, per malalties, xacres o per la mort d’éssers estimats. Així guareix cecs, coixos, paralítics, una dona amb pèrdues de sang, leprosos… i ressuscita alguns morts per consol dels seus familiars. Socorre persones amb fam, els qui es van quedar sense vi en un casament, els seus apòstols en trànsit de naufragi, pescadors que no van aconseguir cap captura, endimoniats…
Va passar fent el bé, i és això justament el que espera de nosaltres, els seus seguidors. Ens va deixar el seu exemple i les seves paràboles, com la del bon samarità, l’ovella perduda, l’administrador perdonat i tantes més.
En les meves visites pastorals tinc molt present aquesta obra de misericòrdia de consolar les persones tristes. Moltes vegades les trobo als hospitals, a les residències de la tercera edat o als seus domicilis. Prego per elles, els porto els sagraments si m’ho permeten o, almenys, el consol de la companyia.
Hi ha molta gent que actua a favor d’altres. Penso en responsables de Càritas o de la pastoral de la salut de tantes parròquies, i en la vareta màgica que ajuda els altres a suportar la tristesa: l’amistat. Sí, aquesta és la vareta màgica que tenim a la nostra disposició per a fer realitat el que diu un vell proverbi: «L’amistat duplica les alegries i divideix les angoixes per la meitat.» És clar que a vegades ha de ser sacrificada, ja que també s’ha dit que «un amic ve a temps; els altres, quan tenen temps».
Un personatge de la novel·la Els nuvis d’Alessandro Manzoni, es troba enmig d’una casa deshabitada i es lamenta de les desgràcies que han sacsejat la seva família a causa d’una epidèmia de pesta. En cert moment diu: «Són fets horribles que mai no hauria cregut que arribaria a veure; coses que treuen l’alegria per a tota la vida; però parlar-les entre amics és un alleujament.»
Hem de tenir al cor els qui sofreixen, encara que no els coneguem. En tenim prou de veure les notícies de la televisió i contemplar els rostres de persones que viuen situacions de guerra, persones ferides, refugiats… Però també al nostre costat trobarem, si tenim els ulls oberts, persones que pateixen. Som llavors el consol de Crist que esperen, amb les nostres paraules o simplement fent-los saber que no estan soles.
† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
REDACCIÓ
