REDACCIÓ
Roma ens ha deixat episodis universals per tràgics, però també per mostrar-nos descarnadament l’essència de la política i de les ombres dels polítics. Aquestes eleccions municipals presenten una característica comuna en els tres principals candidats de Tarragona: renegar del seu partit, de les seves sigles, i si molt m’apuren… fins i tot de la seva gent.
Josep Felix Ballesteros, que és un gran diplomàtic i un fantàstic estratega, és qui amb més descaro fa ostentació d’aquest renegar partidista. Ja ha dit pública i mediàticament que les sigles del seu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, no li aporten res en aquests comicis: “Son uns comicis en els que es vota a la persona”, ha insisitit. Seria molt més sincer amb els electors presentar-se sota una plataforma personal, fora de tot paraigües partidista…
Amagar les sigles i el partit en uns comicis vol dir que s’imposa l’estratègia de la vergonya. Les del PSC són sigles desgastades políticament, improductives electoralment i contraproduents socialment, reconeixen els mateixos socialistes. 
És molt preocupant això de que en les municipals es vota molt més a la persona que al PSC, quan el PSC és el partit municipalista per excel·lència a Catalunya. Si Ballesteros és dirigent d’un partit en el que no hi confia com a plataforma política electoral i social, aleshores que hem de pensar sobre ell, el seu partit i la seva relació d’amagatotis?
Però encara sembla més inquietant la resposta inexistent del propi PSC davant d’aquesta mena de declaracions públiques d’un dels seus màxims representants actuals.
Es podria pensar que en aquest (diguem) apunyalament polític, com Cesar a Bruto, una veu des del Carrer Nicaragua li digués a Ballesteros: “Pep, tu també?” Però no, res de respostes ni reaccions. Estrany, oi?
Abelló
Després tenim el segon exemple: el d’Albert Abelló amb CDC. Aquí directament ha estat el partit que ha permès que interpretéssim que no hi creu en sí mateix ni en la seva gent i per això ha anat a buscar a un independent que no hi compra res als partits però que està pensant afiliar-s’hi. Quin contrasentit!!! El que hauria de dir és que tothom es desafilli-hi de CDC si vol ser conseqüent amb les seves paraules, amb la seva trajectòria personal… Amb el que pensa.
El que podem concloure d’Abelló és que per a ell el partit que li dona suport és com allò que es pateix en silenci i es cura amb Hemoal.
Al contrari que Ballesteros, que ha passat de ser ell un producte del partit a considerar el partit com un subproducte d’ell, el cas d’Abelló entra en joc amb l’harakiri ja fet per part de CDC. Ballesteros immola al seu partit, CDC s’autoimmola per Abelló. No és això romanticisme polític, amor electoral verdader?
Fernández
Finalment Alejandro Fernández. També està fent més ostentació d’independents a la seva llista i donant més relleu publicitari a la Coca-cola o a una gamba que al PP. Si els populars estan orgullosos de la feina feta pel seu govern de Rajoy i del paper del PP a Catalunya o a Tarragona, llavors, per què Alejandro hauria d’arraconar sigles? I no val a dir que posa Tarragona per davant del PP. El mateix que Ballesteros, ell ha tret un gran benefici personal del paraigües del PP. Recordem allò d’Alejandro Popular? 
Els tres ens poden dir que apostar per independents a les llistes és sumar, és obrir el partit, és connectar amb la realitat més propera. Doncs no. Que no ens enganyin, si us plau.
Els independents a les llistes tancades han estat un factor d’aportació molt concret: una persona, pel seu perfil professional o social, era cridada a col·laborar amb un projecte de ciutat o país sense exigir-li el compromís directe amb el partit. Ara no és així, ser independent és un valor electoral intrínsec en si mateix encara que no aporti gran cosa més que aquesta (ben intencionada) independència.
Descrèdit
El preocupant és que davant el descrèdit general i aguditzat de la política i dels polítics, la reacció de la casta dels partits sigui sacrificar les sigles i les seves organitzacions per esgarrapar uns vots o no perdre més dels que cal per mantenir-se en la cadira. Que milers i milers de militants hagin donat tantes energies i fins i tot la vida per unes sigles no és tingut en compta. Els assessors/directors de campanya manen. No pot estranyar que formacions emergents trobin camp propici per créixer, davant la retirada dels partits de sempre al crit de “sálvese quien pueda”.
Si fos un tema d’obrir-se a la societat i evitar endogàmies orgàniques, aleshores, els partits apostarien directa i urgentment per les llistes obertes. Però el que està passant és que davant del naufragi del sistema de partits per, sobretot, corrupció en sentit ampli i profund, els dirigents d’aquests partits sacrifiquen les sigles per no haver d’assumir responsabilitats polítiques i conseqüències electorals. Fins i tot en això, no trobem comportaments èticament valents i honestos.
Quina colla…
Fins dilluns!!!
James FONT 007
REDACCIÓ
