REDACCIÓ
A la darrera reunió del Panel de l’AEQT vàrem tenir la, probablement irrepetible, oportunitat de presenciar una reunió de la plana major de la indústria química a Tarragona. La iniciativa, d’entrada molt ambiciosa i molt ben duta a terme, es va materialitzar amb la presència massiva de directius i alts càrrecs de les principals companyies que operen al nostre territori. Gairebé hi havia tants directius com panelistes. Asseguts intercalats, la reunió ja es sentia cabdal fins i tot abans de començar.
Tot plegat començà a rodar amb la benvinguda i la presentació d’un nou company. En Joan Llatse, assegut al meu costat, va tenir un debut de Champions. Tot seguit, i després d’una petita posada en precedents, cadascun dels representants de Dow Chemical, Covestro, Repsol, BASF, Ercros i Messer varen anar detallant en quina mesura els afectaven els dos principals problemes a què s’enfronta el sector ara mateix: l’altíssim preu de l’energia i la manca d’infraestructures més competents.
Més enllà dels detalls de cada companyia, des del primer moment ja es va respirar un aire de conversa multibanda. Al comentari d’un se n’hi afegia la puntualització de l’altre; a l’opinió d’en Kepa Diaz (Dow Chemical) s’hi apuntava Anne Berg (BASF) tot assentint amb el cap, emfatitzant les paraules del directiu basc. Des del punt de vista de panelista, va ser un plaer veure tots aquells intercanvis d’opinions i respostes sinceres als dubtes que hi anaven afegint els panelistes. Així doncs, vaig poder anar filant la meva pròpia opinió sobre el present i el futur d’aquests dos reptes (infraestructures i energia).
Com a ciutadà de peu, un té la sensació que les companyies centren el seu dia a dia en esbrinar com fer millors productes amb un cost més eficient per a poder guanyar més calers. La realitat, sense estar-ne gaire allunyada, em va semblar molt més humana i compromesa amb el territori. Dia si dia també, els responsables de les fàbriques del nostre entorn s’han d’enfrontar a una administració que, de tan preocupada pel curt-terminisme de les urnes, s’oblida que, amb quatre lleis ben fetes, podrien salvar una indústria puntera a Europa. ‘El dia de la marmota’ és una pel·lícula que narra la història d’un dia que es repeteix infinitament. Aquesta és la sensació que tenen tots els directius a l’hora de picar a la porta del ministre o conseller de torn.
Tot i la impotència derivada del tracte amb la burocràcia i la política, crec que tenim un teixit directiu igual de capficat per mantenir les plantes allà on són com per fer calers. Dos elements indissociables que han de mantenir viu el complex químic més important del sud d’Europa.
Ignasi RODRÍGUEZ
Llicenciat en Comunicació
REDACCIÓ
