REDACCIÓJa ho he dit alguna vegada, no sóc gaire de fotografiar-me amb els que estan a l’altre costat del micròfon.
En més de quinze anys fent entrevistes, m’he retratat amb quatre persones. La darrera: el gran pilot, Isidre Esteve, com a reconeixement implícit al seu afany de superació i a la seva gran valentia; l’anterior, amb l’alpinista austríac, Kurt Diemberger; tot un símbol pels que tenim un imant natural cap a la muntanya i la primera, amb Lluis Llach, després del seu concert a Falset.
Aquest dijous, he fet una nova excepció, i he afegit, precisament, a un fotògraf, del que fins ahir no en tenia cap referència – atrevida ignorància, que ens acompanya sempre, ‘com un vell fantasma’ – que diria el Llach.
És Greg Gorman, que exposa aquests dies al Tinglado 1 del Moll de Costa. És de Kansas City (Missouri) un dels bressols del jazz i el blues. Ciutat, per cert, agermanada amb Sevilla.
Potser és per això que el Greg és tant afable; senzill de tracte, malgrat haver retratat a gairebé totes les “celebrities” de Hollywood. Molts, per cert, van passar pels seus estudis quan encara no eren gaire coneguts, i després van posar els seus noms al passeig de la fama.
La ciutat del Greg també és coneguda com “el carreró dels tornados”.
La seva personalitat també té un deix d’aquesta força ciclònica. La mirada és clara i directa; mira els ulls quan hi parles! Unes retines – amb objectiu o sense- que també han mirat els ulls de Michael Jackson, Al Pacino, Johnny Deepp, Marlon Brando, Brad Pitt, Sophia Loren (la llista és molt llarga..) o David Bowie, del que és amic personal…
He recordat haver llegit que a “Station to station” Bowie arrancava la cançó amb un: “El prim Duc Blanc va tornar llançant dards als ulls dels amants” – això de traduir lletres sempre et fa perdre algun llençol de la bugada… Una cançó del disc homònim publicat el 1976. Jo tenia 4 anys. Més de quatre dècades després, a la presentació de l’exposició a Tarragona, Gorman s’ha referit al seu amic com un gran intel•lectual. En concret, ha dit que David Bowie és ‘també’ un gran intel•lectual.
Aquest bagatge es nota i molt quan entrevistes a algú; encara que hi hagi la barrera de l’idioma. Traspua, precisament, en la mirada. Hi veus un fons, un pòsit, que parla de vida; de vida viscuda!!! Una sensació que s’encomana; que fa la impressió que aquella persona que et mira davant teu, sàpiga alguna cosa més… algun secret. Quelcom que està a l’abast de poques persones al món.
Aquesta empremta, també està en cadascuna de les 250 fotografies de la mostra. Són d’una imponent bellesa, totes! Sembla que també busqui a través de l’objectiu aquest misteri que emanen els seus ulls. En definitiva, ara ja enteneu perquè m’he retratat al seu costat. Tenim una gran oportunitat a la ciutat – i cal agrair-ho a l’Andrea Eidenhammer – de poder palpar aquesta essència. No l’ha desaprofitem! Si voleu anar pensant en el misteri -o tècnica – Gorman, abans de visitar la mostra, una pista: pel Greg, ‘les ombres formen part de l’expressió artística’ i també transmeten… i el blanc i negre marca el compàs! Llums i ombres, com a les lletres i a la música del Duc (el Bowie) i com a la vida mateixa… Tot té sentit, o no!
Per cert, la foto no me l’ha fet ell; no fos cas que, com els hi ha passat a molts dels que han entrat als seus estudis, acabi treballant per cel•luloide de Hollywood. Ara, que si cau una oferta, serà tinguda en compte.
Josep SUÑÉ
Periodista
REDACCIÓ
