REDACCIÓ
Dubtes. Incertesa. Un cop albirades les llums policials, era l’hora del treball de camp. Armilla posada i motxilla a l’esquena, tocava saber què hi havia passat. Malgrat ser les onze de la nit, la calor era cada cop més invasiva.
Dos cotxes de la Policia Local de Salou controlaven l’accés a la plaça de les Palmeres, on tan sols mitja hora abans hi havia hagut un tiroteig més propi de les pel·lícules de Hollywood que de la capital de la Costa Daurada.
Les primeres informacions apuntaven que hi ha dos morts cosits a trets, però de sobte una ambulància abandona el lloc dels fets i sorgeix el neguit de no saber si anava buida o si transporta un possible ferit o testimoni, que hauria necessitat ajuda psicològica per un atac d’ansietat.
“Aquí n’hi ha per a estona”, m’avisa un dels agents amb certa empatia
Moltes hipòtesis, cap confirmació oficial. Els turistes que volien tornar al seu hotel eren aturats en sec pels agents, que tenien ordres de no deixar passar ningú per a evitar la contaminació de l’escena del crim. Un dels policies m’insta a dirigir-me a un altre accés (per qüestions de seguretat). Mig a la carrera, arribo al punt calent. Quatre cotxes policials i una cinta dels Mossos d’Esquadra tallen l’entrada a uns apartaments. Just davant, més de 15 agents parlant entre ells, alguns per telèfon, i d’altres assenyalant els punts que servirien per recollir proves.
Enmig de tota aquella escena, un cotxe acribillat pels trets. Tot girava entorn a aquell element. Era clar que els pistolers havien esperat el moment idoni per a cometre el crim. Quin objectiu pot ser més fàcil d’encertar que un que està parat dins d’un vehicle? Els Mossos d’Esquadra se n’adonen de la meva presència i ràpidament col·loquen una lona mirant cap al cordó de seguretat on em situava.
No tarden a fer-me enrere per no contaminar l’escena i deixar treballar amb tranquil·litat a la policia científica, lluny de mirades indiscretes i de la càmera del meu telèfon mòbil. Fos com fos, ja havia aconseguit retratar l’escena. De fons, puc escoltar com un agent parla d’un detingut de possible nacionalitat francesa. Es confirma la informació de les fonts.
“Aquí n’hi ha per a estona”, m’avisa un dels agents amb certa empatia. Conscient que ja no podria extreure gaire més recursos, torno a la redacció. D’igual manera que la policia científica i els investigadors, quedava una llarga nit al davant. Per a la policia… setmanes.
Alex RIBA ✍🏾
PUBLICITAT
REDACCIÓ
