Catalunya recorda els atemptats del 2017 amb crítiques de les víctimes

Aquesta setmana se commemora el cinquè aniversari d’un dels episodis més horrosos dels darrers temps: els atemptats de Barcelona i Cambrils. Dels centenars de víctimes dels atemptats de l’agost del 2017 a Catalunya, bona part van ser psicològiques, sense ferides físiques. No són les que més es van veure als mitjans de comunicació en els primers dies i fins i tot elles mateixes inicialment no es consideraven víctimes o creien que no mereixien tanta ajuda com els familiars dels morts o els ferits greus.

Dues d’aquestes víctimes, una de la Rambla de Barcelona i l’altra de Cambrils, relaten que inicialment se sentien culpables per no haver estat ferides físicament i per demanar ajuda psicològica davant les seqüeles que els va provocar un trauma com aquell.

“Sentia que no havia de queixar-me, perquè altres persones mereixien més ajuda”, diu l’exquiosquera barcelonina Alejandra Algar.

La sentència de l’Audiència Nacional ha reconegut unes 350 víctimes de la doble explosió accidental del xalet dels jihadistes a Alcanar el 16 i el 17 d’agost, l’atropellament mortal amb la furgoneta a la Rambla de Barcelona la tarda del 17 i la posterior fugida del seu conductor, Younes Abouyaaqoub, fins el dia 21, i l’atac amb cotxe i matxets al passeig marítim de Cambrils la matinada del 18 d’agost per part de cinc jihadistes més.

Aquestes 350 víctimes són més de les que inicialment va reconèixer el Ministeri de l’Interior, però encara n’hi ha de no reconegudes, segons les entitats que ajuden i representen les víctimes del terrorisme. I de les que surten a la sentència moltes no ho saben i les autoritats no s’esforcen en trobar-les per explicar-los que tenen dret a ajudes públiques.

De les víctimes reconegudes per la sentència, almenys 74 no van ser-ho inicialment pel Ministeri perquè al·legava que les seqüeles psicològiques que patien no s’havia pogut demostrar que fossin causades directament pels atemptats.

Com en altres tipus de delictes, com els sexuals, algunes víctimes inicialment poden intentar autonegar-se de quina manera els han afectat uns fets concrets o poden no explicar durant anys que tinguin cap tipus de seqüela.

Núria: “culpable” de seguir amb vida
La Núria Figueras era de vacances a Cambrils amb el seu company. Havia triat ella la destinació, i el destí va voler que un dels terroristes ataqués amb un ganivet la seva parella, un argentí que va patir una important ferida des de l’orella fins l’estèrnum, que li va afectar de forma important la cavitat bucal i la respiració. El Rubén es va interposar entre el terrorista i la seva parella, i la Núria només va patir algunes rascades a les cames. “Sembla que no em passés a mi, semblava una pel·lícula, amb tanta sang que hi havia”, explica.

La Núria va tenir inicialment la mateixa reacció que l’Alejandra. En aquella època ja patia una depressió i potser això la va fer ser conscient que necessitava ajuda per superar aquell trauma. Per això, necessitava parlar amb el Rubén o amb un psicòleg sobre aquells fets, però la seva parella donava per superat el trauma i no en volia parlar massa. No va ser fins a l’octubre següent que el Ministeri de l’Interior li va oferir ajuda psicològica. Les seqüeles de l’atemptat sumat a la depressió prèvia la van obligar a ingressar temps després en un centre psiquiàtric de Barcelona durant dos mesos.

De fet, Figueras és molt crítica amb el tracte “desagradable” rebut per les administracions. Inicialment els Mossos la van fer sentir com si les ferides del seu company no fossin causades per un terrorista. Al CAP de Cambrils també es va sentir abandonada i tractada amb poca cura. Finalment, els representants del Ministeri de l’Interior li van fer preguntes personals com els motius del seu divorci o quants diners cobrava i no la van informar dels nombrosos i embolicats tràmits burocràtics que hauria de fer a partir d’aleshores. Li van preguntar si tenia alguna assegurança de vida o si tenia advocat, quan ella pensava que l’estat la defensaria en el procés judicial. “Estàvem perduts”, lamenta.

Va ser gràcies a la UAVAT i a l’Asociación 11-M Afectados por el Terrorismo que va començar a saber quin recorregut judicial i administratiu havia de seguir. Per això, lamenta que les administracions “no han après res” dels atemptats a Madrid del 2004 sobre com s’han d’atendre les víctimes l’endemà dels fets. “És un privilegi que et reconeguin com a víctima”, es queixa.

El judici a l’Audiència Nacional el va seguir fil per randa i amb molt d’interès perquè “necessitava saber” quin terrorista havia apunyalat al seu company. Es va fer fins i tot un croquis amb els noms de tots els implicats per poder-ho seguir millor. La vista oral no la va “remoure”, però sí que va ser “desagradable” i li va donar informació. En canvi, a la seva parella no li va interessar gairebé gens. De la sentència i el fet que un recurs posterior rebaixés deu anys més les penes dels dos principals condemnats, no n’està gaire satisfeta.

Però la Núria vol saber més detalls de tota la trama, i lamenta que ni el judici hagi arribat al fons de l’assumpte ni el Congrés de Diputats hagi fet una comissió d’investigació sobre el que va fallar. Ella ho atribueix a la “foscor” de les “clavegueres de l’estat”, que “funcionen al 100%”, sobretot per la relació de l’imam de Ripoll amb el CNI. També critica l’Ajuntament de Cambrils per no haver fet cap acte oficial de record ni el 2019, ni el 2020 ni el 2021.

Cinc anys després, admet que les ferides psicològiques no les té curades del tot, però el temps li permet acceptar els fets amb més tranquil·litat. No vol més psicoteràpia, sinó que el seu dia a dia “sigui el més dia a dia possible”.

PUBLICITAT